Protocol addicional II als convenis de Ginebra del 12 d'agost de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats sense caràcter internacional

, del 8 de juny de 1977 Preàmbul Les altes parts contractants, Recordant que els principis humanitaris referendats per l’article 3 comú als convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949 constitueixen el fonament del respecte a la persona humana en cas de conflicte armat sense caràcter internacional; Recordant, així mateix, que els instruments internacionals relatius als drets humans ofereixen a la persona humana una protecció fonamental; Subratllant la necessitat de garantir una millor protecció a les víctimes d’aquests conflictes armats; Recordant que, en els casos no previstos pel dret vigent, la persona humana queda sota la salvaguarda dels principis d’humanitat i de les exigències de la consciència pública; Convenen el següent:

Article 1. Àmbit d’aplicació material
1. Aquest Protocol, que desenvolupa i completa l’article 3 comú als convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949, sense modificar les seves actuals condicions d’aplicació, s’aplicarà a tots els conflictes armats que no estiguin coberts per l’article 1 del Protocol addicional als convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals (Protocol I), i que es desenvolupin en el territori d’una alta part contractant entre les seves forces armades i forces armades dissidents o grups armats organitzats que, sota la direcció d’un comandament responsable, exerceixin sobre una part del territori esmentat un control tal que els permeti efectuar operacions militars sostingudes i concertades i aplicar aquest Protocol.
2. Aquest Protocol no s’aplicarà a les situacions de tensions internes i de disturbis interiors, com ara els motins, els actes esporàdics i aïllats de violència i altres actes anàlegs, que no són conflictes armats.

Article 2. Àmbit d’aplicació personal
1. Aquest Protocol s’aplicarà, sense cap distinció de caràcter desfavorable per motius de raça, color, sexe, idioma, religió o creença, opinions polítiques o d’una altra índole, origen nacional o social, fortuna, naixement o una altra condició o qualsevol altre criteri anàleg (anomenada d’ara endavant, “distinció de caràcter desfavorable”), a totes les persones afectades per un conflicte armat en el sentit de l’article 1.
2. Al final del conflicte armat, totes les persones que hagin estat objecte d’una privació o d’una restricció de llibertat per motius relacionats amb aquest conflicte, així com les que fossin objecte de tals mesures després del conflicte pels mateixos motius, gaudiran de la protecció prevista en els articles 5 i 6 fins a l’acabament d’aquesta privació o restricció de llibertat.

Article 3. No intervenció
1. No es podrà invocar cap disposició d’aquest Protocol amb l’objectiu de menyscabar la sobirania d’un Estat o la responsabilitat que incumbeix al govern de mantenir o restablir la llei i l’ordre a l’Estat o de defensar la unitat nacional i la integritat territorial de l’Estat per tots els mitjans legítims.
2. No es podrà invocar cap disposició d’aquest Protocol com a justificació per intervenir, directament o indirectament, sigui quin sigui el motiu, en el conflicte armat o en els assumptes interns o externs de l’alta part contractant en el territori de la qual tingui lloc aquest conflicte.

Article 4. Garanties fonamentals
1. Totes les persones que no participin directament en les hostilitats, o que hagin deixat de participar-hi, estiguin o no privades de llibertat, tenen dret que es respecti la seva persona, el seu honor, les seves conviccions i les seves pràctiques religioses. Seran tractades amb humanitat en tota circumstància, sense cap distinció de caràcter desfavorable. Queda prohibit ordenar que no hi hagi supervivents.
2. Sense perjudici del caràcter general de les disposicions que precedeixen, estan i quedaran prohibits sempre i en tot lloc respecte a les persones a què es refereix el paràgraf 1:
a) Els atemptats contra la vida, la salut i la integritat física o mental de les persones; en particular, l’homicidi i els tractes cruels com ara la tortura i les mutilacions o tota forma de pena corporal.
b) Els càstigs col·lectius.
c) La presa d’ostatges.
d) Els actes de terrorisme.
e) Els atemptats contra la dignitat personal; en especial, els tractes humiliants i degradants, la violació, la prostitució forçada i qualsevol forma d’atemptat al pudor.
f) L’esclavitud i el tràfic d’esclaus en totes les formes.
g) El pillatge.
h) Les amenaces de dur a terme els actes esmentats.
3. Es proporcionaran als nens les cures i l’ajuda que necessitin i, en particular:
a) Rebran una educació, inclosa l’educació religiosa o moral, conforme als desitjos dels pares o, si no en tenen, de les persones que en tinguin la custòdia.
b) Es prendran les mesures oportunes per facilitar la reunió de les famílies temporalment separades.
c) Els nens menors de quinze anys no seran reclutats en les forces o grups armats i no es permetrà que participin en les hostilitats.
d) La protecció especial prevista en aquest article per als nens menors de quinze anys se’ls seguirà aplicant si, malgrat les disposicions de l’apartat c , han participat directament en les hostilitats i han estat capturats.
e) Es prendran mesures, si escau, i sempre que sigui possible amb el consentiment dels pares o de les persones que, en virtut de la llei o el costum, en tinguin en primer lloc la custòdia, per traslladar temporalment els nens de la zona en què tinguin lloc les hostilitats a una zona del país més segura i perquè vagin acompanyats de persones que vetllin per la seva seguretat i benestar.

Article 5. Persones privades de llibertat
1. A més de les disposicions de l’article 4, es respectaran, com a mínim, pel que fa a les persones privades de llibertat per motius relacionats amb el conflicte armat, ja estiguin internades o detingudes, les disposicions següents:
a) Els ferits i malalts seran tractats de conformitat amb l’article 7.
b) Les persones a què es refereix aquest paràgraf rebran, en la mateixa mesura que la població local, aliments i aigua potable i gaudiran de garanties de salubritat i higiene i de protecció contra els rigors del clima i els perills del conflicte armat.
c) Estaran autoritzades a rebre socors individuals o col·lectius.
d) Podran practicar la seva religió i, quan així ho sol·licitin i sigui procedent, rebre l’assistència espiritual de persones que exerceixin funcions religioses, com ara capellans.
e) En cas que hagin de treballar, gaudiran de condicions de treball i garanties anàlogues a les que tingui la població civil local.
2. En la mesura de les seves possibilitats, els responsables de l’internament o la detenció de les persones a què es refereix el paràgraf 1 respectaran també, dins dels límits de la seva competència, les disposicions següents relatives a aquestes persones:
a) Excepte quan homes i dones d’una mateixa família estiguin allotjats en comú, les dones estaran custodiades en locals diferents dels destinats als homes i es trobaran sota la vigilància immediata de dones.
b) Aquestes persones estaran autoritzades a enviar i rebre cartes i targetes postals, tot i que l’autoritat competent en podrà limitar el nombre si ho considera necessari.
c) Els llocs d’internament i detenció no s’hauran de situar a prop de la zona de combat. Les persones a què es refereix el paràgraf 1 seran evacuades quan els llocs d’internament o detenció quedin particularment exposats als perills resultants del conflicte armat, sempre que la seva evacuació es pugui efectuar en condicions suficients de seguretat.
d) Aquestes persones seran objecte d’exàmens mèdics.
e) No es posarà en perill la seva salut ni la seva integritat física o mental, mitjançant cap acció o omissió injustificades. Per tant, es prohibeix sotmetre les persones a què es refereix aquest article a qualsevol intervenció mèdica que no estigui indicada pel seu estat de salut i que no estigui d’acord amb les normes mèdiques generalment reconegudes que s’aplicarien en circumstàncies mèdiques anàlogues a les persones no privades de llibertat.
3. Les persones que no estiguin incloses en les disposicions del paràgraf 1 però que tinguin la llibertat restringida, en la forma que sigui, per motius relacionats amb el conflicte armat, seran tractades humanament conforme a les disposicions de l’article 4 i als paràgrafs 1. a , c i d i 2. b d’aquest article.
4. Si es decideix alliberar persones que estiguin privades de llibertat, els qui ho decideixin hauran de prendre les mesures necessàries per garantir la seguretat d’aquestes persones.

Article 6. Diligències penals
1. Aquest article s’aplicarà a l’enjudiciament i a la sanció d’infraccions penals comeses en relació amb el conflicte armat.
2. No s’imposarà condemna ni s’executarà cap pena respecte a una persona declarada culpable d’una infracció, si no és en virtut d’una sentència d’un tribunal que ofereixi les garanties essencials d’independència i imparcialitat. En particular:
a) El procediment disposarà que l’acusat sigui informat sense demora dels detalls de la infracció que se li atribueixi i garantirà a l’acusat, en les actuacions que precedeixin el judici i en el decurs del mateix judici, tots els drets i mitjans de defensa necessaris.
b) Ningú no podrà ser condemnat per una infracció si no és sobre la base de la seva responsabilitat penal individual.
c) Ningú no serà condemnat per actes o omissions que en el moment de cometre’s no fossin delictius segons el dret; tampoc no s’imposarà una pena més greu que l’aplicable en el moment de cometre’s la infracció; si, amb posterioritat a la comissió de la infracció, la llei disposés la imposició d’una pena més lleu, el delinqüent es beneficiarà d’això.
d) Tota persona acusada d’una infracció es presumirà innocent mentre no es demostri la seva culpabilitat conforme a la llei.
e) Tota persona acusada d’una infracció tindrà dret a estar present en ser jutjada.
f) Ningú no podrà ser obligat a declarar contra si mateix ni a confessar-se culpable.
3. Tota persona condemnada serà informada, en el moment de la seva condemna, dels seus drets a interposar recurs judicial i d’un altre tipus, així com dels terminis per exercir aquests drets.
4. No es dictarà pena de mort contra les persones que tinguin menys de divuit anys d’edat en el moment de la infracció ni s’executarà en les dones embarassades ni en les mares de nens de poca edat.
5. Quan cessin les hostilitats, les autoritats al poder procuraran concedir l’amnistia més àmplia possible a les persones que hagin pres part en el conflicte armat o que es trobin privades de llibertat, internades o detingudes per motius relacionats amb el conflicte armat.

Article 7. Protecció i assistència
1. Tots els ferits, malats i nàufrags, hagin o no pres part en el conflicte armat, seran respectats i protegits.
2. En tota circumstància seran tractats humanament i rebran, en la mesura que sigui possible i en el termini més breu, les atencions mèdiques que exigeixi el seu estat. No es farà entre ells cap distinció que no estigui basada en criteris mèdics.

Article 8. Cerca Sempre que les circumstàncies ho permetin, i en particular després d’un combat, es prendran sense tardança totes
les mesures possibles per buscar i recollir els ferits, malalts i nàufrags a fi de protegir-los contra el pillatge i els maltractaments i garantir-los l’assistència necessària, i per buscar els morts, impedir que siguin despullats i donar un destí decorós a les seves despulles.

Article 9. Protecció del personal sanitari i religiós
1. El personal sanitari i religiós serà respectat i protegit. Se li proporcionarà tota l’ajuda disponible per a l’acompliment de les seves funcions i no se l’obligarà a fer tasques que no siguin compatibles amb la seva missió humanitària.
2. No es podrà exigir que el personal sanitari, en l’acompliment de la seva missió, doni prioritat al tractament de cap persona si no és per motius d’ordre mèdic.

Article 10. Protecció general de la missió mèdica
1. No es castigarà a ningú per haver exercit una activitat mèdica conforme amb la deontologia, siguin quines siguin les circumstàncies o els beneficiaris de l’activitat esmentada.
2. No es podrà obligar les persones que exerceixin una activitat mèdica a fer actes ni a efectuar treballs contraris a la deontologia o altres normes mèdiques destinades a protegir els ferits o els malalts, o les disposicions d’aquest Protocol, ni a abstenir-se de fer actes exigits per les normes o disposicions esmentades.
3. A reserva del que es disposa en la legislació nacional, es respectaran les obligacions professionals de les persones que exerceixin una activitat mèdica, pel que fa a la informació que puguin adquirir sobre els ferits i els malalts que hagin assistit.
4. A reserva del que es disposa en la legislació nacional, la persona que exerceixi una activitat mèdica no podrà ser sancionada de cap manera pel fet de no proporcionar o de negar-se a proporcionar informació sobre els ferits i els malalts als quals assisteixi o hagi assistit.

Article 11. Protecció d’unitats i mitjans de transport sanitaris
1. Les unitats sanitàries i els mitjans de transport sanitaris seran respectats i protegits en tot moment i no seran objecte d’atacs.
2. La deguda protecció a les unitats i als mitjans de transport sanitaris únicament podrà cessar quan se’n faci ús amb l’objectiu de fer actes hostils al marge de les seves tasques humanitàries. No obstant això, la protecció cessarà únicament després d’una intimació que, havent fixat quan escaigui un termini raonable, no tingui efectes.

Article 12. Signe distintiu
Sota la direcció de l’autoritat competent de què es tracti, el signe distintiu de la creu roja, de la mitja lluna roja o del lleó i el sol rojos sobre fons blanc serà ostentat tant pel personal sanitari i religiós com per les unitats i els mitjans de transport sanitaris. El signe esmentat s’haurà de respectar en qualsevol circumstància. No s’haurà d’utilitzar indegudament.

Article 13. Protecció de la població civil
1. La població civil i les persones civils gaudiran de protecció general contra els perills procedents d’operacions militars. Per fer efectiva aquesta protecció, s’observaran en totes les circumstàncies les normes següents.
2. No seran objecte d’atac la població civil com a tal, ni les persones civils. Queden prohibits els actes o les amenaces de violència que tinguin com a finalitat principal atemorir la població civil.
3. Les persones civils gaudiran de la protecció que confereix aquest títol, excepte si participen directament en les hostilitats i mentre duri tal participació.

Article 14. Protecció dels béns indispensables per a la supervivència de la població civil
Queda prohibit, com a mètode de combat, fer patir fam a les persones civils. En conseqüència, es prohibeix atacar, destruir, sostreure o inutilitzar amb aquest fi els béns indispensables per a la supervivència de la població civil, com ara els productes alimentaris i les zones agrícoles que els produeixen, les collites, el bestiar, les instal·lacions i reserves d’aigua potable i les obres de reg.

Article 15. Protecció de les obres i instal·lacions que contenen elements perillosos
Les obres o instal·lacions que contenen elements perillosos, com ara les preses, els dics i les centrals nuclears d’energia elèctrica, no seran objecte d’atacs, encara que siguin objectius militars, quan aquests atacs puguin produir l’alliberament d’aquells elements i causar, per tant, pèrdues importants en la població civil.

Article 16. Protecció dels béns culturals i dels llocs de culte
Sense perjudici de les disposicions de la Convenció de la Haia del 14 de maig de 1954 per a la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat, queda prohibit cometre actes d’hostilitat dirigits contra els monuments històrics, les obres d’art o els llocs de culte que constitueixen el patrimoni cultural o espiritual dels pobles, i utilitzar-los com a suport de l’esforç militar.

Article 17. Prohibició dels desplaçaments forçats
1. No es podrà ordenar el desplaçament de la població civil per motius relacionats amb el conflicte, tret que això ho exigeixin la seguretat de les persones civils o motius militars imperiosos. Si s’hagués d’efectuar el desplaçament esmentat, es prendran totes les mesures possibles perquè la població civil sigui acollida en condicions satisfactòries d’allotjament, salubritat, higiene, seguretat i alimentació.
2. No es podrà forçar les persones civils a abandonar el seu propi territori per raons relacionades amb el conflicte.

Article 18. Societats de socors i accions de socors
1. Les societats de socors establertes en el territori de l’alta part contractant, com ara les organitzacions de la Creu Roja (Mitja Lluna Roja, Lleó i Sol Rojos), podran oferir els seus serveis per al desenvolupament de les seves funcions tradicionals en relació amb les víctimes del conflicte armat. La població civil pot, fins i tot per iniciativa pròpia, oferir-se per recollir i cuidar els ferits, malalts i nàufrags.
2. Quan la població civil estigui patint privacions extremes per falta d’abastiments indispensables per a la seva supervivència, com ara queviures i subministraments sanitaris, s’emprendran, amb el consentiment de l’alta part contractant interessada, accions de socors a favor de la població civil, de caràcter exclusivament humanitari i imparcial i fetes sense cap distinció de caràcter desfavorable.

Article 19. Difusió
Aquest Protocol s’haurà de difondre de la manera més àmplia possible.

Article 20. Signatura
Aquest Protocol quedarà obert a la signatura de les parts en els convenis sis mesos després de la signatura de l’acta final i seguirà obert durant un període de dotze mesos.

Article 21. Ratificació
Aquest Protocol serà ratificat el més aviat possible. Els instruments de ratificació es dipositaran en poder del Consell Federal Suís, dipositari dels convenis.

Article 22. Adhesió
Aquest Protocol quedarà obert a l’adhesió de qualsevol part en els convenis no signatària d’aquest Protocol. Els instruments d’adhesió es dipositaran en poder del dipositari.

Article 23. Entrada en vigor
1. Aquest Protocol entrarà en vigor sis mesos després que s’hagin dipositat dos instruments de ratificació o d’adhesió.
2. Per a cada part en els convenis que ratifiqui el Protocol o que s’hi adhereixi, aquest Protocol entrarà en vigor sis mesos després que la part esmentada hagi dipositat el seu instrument de ratificació o d’adhesió.

Article 24. Esmenes
1. Qualsevol alta part contractant podrà proposar una o diverses esmenes a aquest Protocol. El text de qualsevol esmena proposada es comunicarà al dipositari, el qual, després de celebrar consultes amb totes les altes parts contractants i amb el Comitè Internacional de la Creu Roja, decidirà si convé convocar una conferència per examinar l’esmena proposada.
2. El dipositari convidarà a aquesta conferència les altes parts contractants i les parts en els convenis, siguin o no signatàries d’aquest Protocol.

Article 25. Denúncia
1. En el cas que una alta part contractant denunciï aquest Protocol, la denúncia només tindrà efecte sis mesos després d’haver rebut l’instrument de denúncia. No obstant això, si en expirar els sis mesos la part denunciant es troba en la situació prevista a l’article 1, la denúncia no tindrà efecte abans del final del conflicte armat. Les persones que hagin estat objecte d’una privació o d’una restricció de llibertat per motius relacionats amb aquest conflicte seguiran, no obstant això, beneficiant-se de les disposicions d’aquest Protocol fins al seu alliberament definitiu.
2. La denúncia es notificarà per escrit al dipositari. Aquest darrer la comunicarà a totes les altes parts contractants.

Article 26. Notificacions
El dipositari informarà les altes parts contractants i les parts en els convenis, siguin o no signatàries d’aquest Protocol, sobre:
a) Les firmes d’aquest Protocol i el dipòsit dels instruments de ratificació i d’adhesió, de conformitat amb els articles 21 i 22.
b) La data en què aquest Protocol entri en vigor, de conformitat amb l’article 23.
c) Les comunicacions i declaracions rebudes de conformitat amb l’article 24.

Article 27. Registre
1. Una vegada hagi entrat en vigor aquest Protocol, el dipositari el trametrà a la Secretaria de les Nacions Unides amb l’objecte que es registri i publiqui, de conformitat amb l’article 102 de la Carta de les Nacions Unides.
2. El dipositari informarà igualment la Secretaria de les Nacions Unides de totes les ratificacions i adhesions que rebi en relació amb aquest Protocol.

Article 28. Textos autèntics
L’original d’aquest Protocol, els textos del qual en àrab, xinès, espanyol, francès, anglès i rus són igualment autèntics, es dipositarà en poder del dipositari, el qual n’enviarà còpies certificades conformes a totes les parts en els convenis. Estats part al Protocol addicional II dels convenis de Ginebra de 1949 A 26 de juny del 2024 Estat PA II 1977 Alemanya 14.02.1991 Aràbia Saudita 28.11.2001 Costa Rica 15.12.1983 Costa d’Ivori 20.09.1989 Croàcia 11.05.1992 Cuba 23.06.1999 Dinamarca 17.06.1982 Djibouti 08.04.1991 Dominica 25.04.1996 Egipte 09.10.1992 El Salvador 23.11.1978 Emirats àrabs units 09.03.1983 Equador 10.04.1979 Eslovàquia 02.04.1993 Eslovènia 26.03.1992 Espanya 21.04.1989 Estònia 18.01.1993 Eswatini 02.11.1995 Etiòpia 08.04.1994 Federació de Rússia 29.09.1989 Fiji 30.07.2008 Filipines 11.12.1986 Finlàndia 07.08.1980 França 24.02.1984 Gabon 08.04.1980 Gàmbia 12.01.1989 Geòrgia 14.09.1993 Ghana 28.02.1978 Grècia 15.02.1993 Grenada 23.09.1998 Guatemala 19.10.1987 Guinea 11.07.1984 Guinea Equatorial 24.07.1986 Guinea-Bissau 21.10.1986 Guyana 18.01.1988 Haití 20.12.2006 Hondures 16.02.1995 Hongria 12.04.1989 Iemen 17.04.1990 Illes Salomó 19.09.1988 Irlanda 19.05.1999 Islàndia 10.04.1987 Itàlia 27.02.1986 Jamaica 29.07.1986 Japó 31.08.2004 Jordània 01.05.1979 Kazakhstan 05.05.1992 Kenya 23.02.1999 Kuwait 17.01.1985 Kirguizistan 18.09.1992 Lesotho 20.05.1994 Letònia 24.12.1991 Líban 23.07.1997 Libèria 30.06.1988 Líbia 07.06.1978 Liechtenstein 10.08.1989 Lituània 13.07.2000 Luxemburg 29.08.1989 Macedònia del Nord 01.09.1993 Madagascar 08.05.1992 Malawi 07.10.1991 Maldives 03.09.1991 Mali 08.02.1989 Malta 17.04.1989 Marroc 03.06.2011 Mauritània 14.03.1980 Maurici 22.03.1982 Micronèsia (Estats Federats de) 19.09.1995 Mònaco 07.01.2000 Mongòlia 06.12.1995 Montenegro 02.08.2006 Moçambic 12.11.2002 Namíbia 17.06.1994 Nauru 27.06.2006 Nicaragua 19.07.1999 Níger 08.06.1979 Nigèria 10.10.1988 Noruega 14.12.1981 Nova Zelanda 08.02.1988 Oman 29.03.1984 Països Baixos 26.06.1987 Palau 25.06.1996 Palestina 04.01.2015 Panamà 18.09.1995 Paraguai 30.11.1990 Perú 14.07.1989 Polònia 23.10.1991 Portugal 27.05.1992 Qatar 05.01.2005 Regne-Unit de Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord 28.01.1998 República de Corea 15.01.1982 República de Moldàvia 24.05.1993 República Dominicana 26.05.1994 República Popular Democràtica de Laos 18.11.1980 República Txeca 05.02.1993 República Unida de Tanzània 15.02.1983 República Democràtica del Congo 12.12.2002 Romania 21.06.1990 Rwanda 19.11.1984 Saint Christopher i Nevis 14.02.1986 Santa Seu 21.11.1985 Saint Lucia 07.10.1982 Sant Vicenç i les Grenadines 08.04.1983 Samoa 23.08.1984 San Marino 05.04.1994 Sao Tomé i Príncipe 05.07.1996 Senegal 07.05.1985 Sèrbia 16.10.2001 Seychelles 08.11.1984 Sierra Leone 21.10.1986 Sudan 13.07.2006 Sudan del Sud 25.01.2013 Sud-àfrica 21.11.1995 Suècia 31.08.1979 Suïssa 17.02.1982 Surinam 16.12.1985 Tadjikistan 13.01.1993 Timor Oriental 12.04.2005 Togo 21.06.1984 Tonga 20.01.2003 Trinitat i Tobago 20.07.2001 Tunísia 09.08.1979 Turkmenistan 10.04.1992 Uganda 13.03.1991 Ucraïna 25.01.1990 Uruguai 13.12.1985 Uzbekistan 08.10.1993 Vanuatu 28.02.1985 Veneçuela 23.07.1998 Xipre 18.03.1996 Zàmbia 04.05.1995 Zimbàbue 19.10.1992 Total 169 (*) Niue . Niue continua vinculada per la ratificació per part de Nova Zelanda dels Convenis de Ginebra de 1949, fins que Niue s’adhereixi a les convencions per dret propi. (**) Burundi . El 21 de setembre de 2004, el Govern de Burundi va ratificar l’estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. Així, l’Estatut va entrar en vigor per a Burundi l’1 de desembre de 2004 d’acord amb l’article 126 (2). El 27 d’octubre de 2016, d’acord amb l’article 127 (1) de l’Estatut, el Govern de Burundi va notificar al Secretari General de les Nacions Unides la seva decisió de retirar-se de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. La retirada va entrar en vigor el 27 d’octubre de 2017. (***) Filipines . El 30 d’agost de 2011, el Govern de la República de les Filipines va ratificar l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. Així, l’Estatut va entrar en vigor per a les Filipines l’1 de novembre de 2011 d’acord amb l’article 126 (2). El 17 de març de 2018, d’acord amb l’article 127 (1) de l’Estatut, el Govern de la República de Filipines va notificar al Secretari General de les Nacions Unides la seva decisió de retirar-se de l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. La retirada va entrar en vigor el 17 de març de 2019. Reserves i Declaracions Alemanya La lletra e de l’apartat 4 de l’article 75 del Protocol Addicional I i la lletra e de l’apartat 2 de l’article 6 del Protocol II addicional s’aplicaran de manera que sigui el tribunal el que decideixi si un encausat detingut ha de comparèixer personalment davant el tribunal de cassació (traducció de l’original alemany). Argentina Pel que fa a l’article 1 del Protocol II, tenint en compte el seu context, la República Argentina opina que la designació de grups armats organitzats, utilitzada a l’article 1 del Protocol esmentat, no es considera equivalent a la denominació utilitzada a l’article 43 del Protocol I per definir el concepte de forces armades, encara que aquests grups compleixin les condicions previstes en l’esmentat article 43. En referència a una declaració feta pel Regne Unit el 2 de juliol del 2002, la República Argentina rebutja la pretensió britànica d’estendre l’aplicació dels protocols a les Illes Malvines, Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud i d’acceptar la jurisdicció de la Comissió Internacional d’Investigació del Protocol I pel que fa als territoris esmentats. Els protocols addicionals són aplicables a les Illes Malvines, Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud perquè siguin part integrant del territori de la República Argentina, en virtut de la ratificació d’aquests protocols per part del Govern de l’Argentina el 26 de novembre de 1996 i l’acceptació de la Comissió d’Investigació Internacional presentada l’11 d’octubre de 1996. En relació amb la qüestió de les Illes Malvines, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar les resolucions 2065 (XX), 3160 (XXVIII), 31/49, 37/9, 38/12, 39/6, 40/21, 41/40, 42/19 i 43/25, entre les quals es reconeix l’existència d’un conflicte de sobirania i demana a la República Argentina i al Regne Unit que reprenguin les negociacions per tal de trobar una solució pacífica i definitiva al conflicte, a través dels bons oficis del secretari general de les Nacions Unides, que informarà l’Assemblea General sobre els avenços efectuats. La República Argentina referma els seus drets de sobirania sobre les Illes Malvines, les Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud i les zones marítimes circumdants (11 de desembre del 2002, traducció de l’original espanyol). Àustria S’aplicarà la lletra e de l’apartat 2 de l’article 6 del Protocol II, sempre que no sigui incompatible amb les disposicions legislatives que preveuen que qualsevol encausat que pertorbi l’ordre durant la vista oral o la presència del qual pugui dificultar l’interrogatori d’un altre encausat o l’audiència d’un testimoni o d’un pèrit pugui ser exclòs de la sala del tribunal (traducció de l’original alemany). Canadà Segons la interpretació del Govern del Canadà, els termes no definits que s’utilitzen al Protocol II addicional, però que es defineixen al Protocol I addicional, tenen el significat que se’ls dona al Protocol I addicional. Les interpretacions establertes pel Govern del Canadà pel que fa al Protocol I addicional s’aplicaran, si escau, als termes i disposicions comparables contingudes en el Protocol II addicional. L’Ambaixada del Canadà […] té l’honor de referir-se […] a la comunicació del Consell Federal Suís del 9 de gener del 2015 […] relativa al Protocol II i al Protocol III. L’Ambaixada del Canadà assenyala que aquesta comunicació la va fer el Consell Federal Suís en la seva qualitat de dipositari del Protocol II i del Protocol III. L’Ambaixada del Canadà vol recalcar que el dipositari té un paper de caràcter tècnic i administratiu, i que correspon als estats parts en un tractat, i no al dipositari, pronunciar-se sobre qualsevol qüestió de dret relacionada amb els instruments transmesos pel dipositari. En aquest context, l’Ambaixada canadenca assenyala que “Palestina” no compleix els criteris per ser considerat un estat segons el dret internacional i, per tant, no és reconeguda com a tal pel Canadà. Per tant, per evitar qualsevol ambigüitat, l’Ambaixada del Canadà vol manifestar la seva posició segons la qual “Palestina” no està qualificada per adherir-se al Protocol II i al Protocol III, de manera que la seva suposada adhesió a aquests Protocols no té cap valor legal ni impacte en les relacions convencionals del Canadà amb l’“Estat de Palestina” (21 de gener del 2015, versió original en francès). Egipte El Govern de la República Àrab d’Egipte celebra la Conferència Diplomàtica que va conduir a l’adopció, el juny de 1977, dels dos protocols addicionals als convenis de Ginebra de 1949. Aquests dos protocols es van adoptar en sis idiomes originals, inclòs l’àrab. Cadascuna d’aquestes sis llengües té el mateix valor d’autenticitat en comparació amb les altres. En comparar les sis versions originals dels protocols addicionals, sembla que el text àrab no es correspongui –en certs punts– amb les altres versions. Al contrari, la versió àrab contradiu, en el fons i en la forma, determinades disposicions adoptades pels estats, en l’àmbit del dret internacional i les relacions humanes. En conseqüència, el Govern de la República Àrab d’Egipte declara, amb motiu del dipòsit de l’instrument de ratificació dels protocols addicionals als quatre convenis de Ginebra de 1949 prop de la Confederació Suïssa (estat dipositari), que adoptarà la versió que millor conciliï els textos originals dels protocols. En ratificar els protocols addicionals de 1977 als convenis de Ginebra de 1949, la República Àrab d’Egipte està convençuda que les disposicions d’aquests dos protocols constitueixen la protecció jurídica mínima que cal concedir, en temps de conflicte armat, a les persones i als béns civils i culturals. Referint-se als principis de la Llei islàmica, dels quals és profundament respectuosa, la República Àrab d’Egipte subratlla que és el deure de tots els estats abstenir-se, en els conflictes, d’exposar les persones indefenses al foc de les armes. Es demana a aquests estats que despleguin tots els esforços possibles amb aquesta finalitat, en nom de la humanitat i dels valors culturals de totes les nacions i de tots els pobles. La República Àrab d’Egipte es compromet, per tant, a respectar totes les disposicions dels protocols. Referma, d’acord amb el principi de reciprocitat, la seva vinculació al dret d’utilitzar tots els mitjans autoritzats pel dret internacional per reaccionar contra qualsevol vulneració d’aquestes lleis per part de qualsevol part i, per tant, evitar qualsevol altra infracció. A més, referma que els comandants militars i els altres responsables de planificar, decidir o executar un atac han de prendre necessàriament les seves decisions basant-se en la seva avaluació de la informació que emana de totes les fonts de què disposen en aquell moment (traducció de la traducció no oficial en anglès de l’original àrab). Emirats Àrabs Units En acceptar l’esmentat Protocol, el Govern dels Emirats Àrabs Units considera que la seva acceptació d’aquest Protocol no implica de cap manera el seu reconeixement d’Israel ni l’obliga a aplicar les disposicions del dit Protocol respecte a aquest país. El Govern dels Emirats Àrabs Units també vol indicar que la posició descrita anteriorment és coherent amb la pràctica general dels Emirats Àrabs Units pel que fa a la signatura, ratificació, adhesió o acceptació de convenis, tractats o protocols internacionals dels quals un país no reconegut pels Emirats Àrabs Units sigui part (traducció de l’original en anglès). França Amb motiu del dipòsit de l’instrument d’adhesió de França al Protocol II, tinc l’honor d’informar-vos que no és la intenció de la República Francesa adherir-se al Protocol I del mateix dia en els mateixos convenis. Aquesta darrera decisió s’explica pels motius indicats pel representant de França durant la quarta sessió de la Conferència Diplomàtica de Ginebra, sobre la reafirmació i el desenvolupament del dret internacional humanitari aplicable en els conflictes armats i, en especial, per l’absència de consens entre els estats signants de Protocol I pel que fa a l’abast exacte de les obligacions assumides per aquests estats en matèria de dissuasió. Irlanda En ratificar el Protocol II Addicional, Irlanda declara que considera que les disposicions d’aquest Protocol representen el nivell mínim de protecció legal i efectiva que s’ha d’oferir a les persones, els civils i els béns culturals en situacions de conflicte armat. L’article 6 s’aplicarà a Irlanda en la mesura que la lletra e de l’apartat 2 no sigui incompatible amb el poder d’un jutge, en circumstàncies excepcionals, d’expulsar d’un tribunal un encausat que provoqui una pertorbació durant un judici (traducció de l’original anglès). Liechtenstein La lletra e de l’apartat 2 de l’article 6 del Protocol II s’aplicarà sempre que no sigui incompatible amb les disposicions legislatives que preveuen que qualsevol encausat que pertorbi l’ordre durant la vista oral o la presència del qual podria interferir en l’interrogatori d’un altre acusat o l’audiència d’un testimoni o perit es pugui expulsar de la sala. Malta S’aplicarà la lletra e de l’apartat 2 de l’article 6 del Protocol II sempre que no sigui incompatible amb les disposicions legislatives que preveuen que qualsevol encausat que pertorbi l’ordre durant la vista oral o la presència del qual podria interferir en l’interrogatori d’un altre encausat o l’audiència d’un testimoni o perit es pugui excloure de la sala (traducció de l’original en anglès). Maurici El Govern de la República de Maurici s’oposa a la inclusió del que s’anomena el “territori britànic de l’oceà Índic” a la llista de territoris esmentats en la Declaració dipositada el 2 de juliol del 2002 prop del Consell Federal Suís per al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord relativa a l’aplicabilitat dels protocols I i II addicionals als convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949 adoptats a Ginebra el 8 de juny de 1977. Per tant, rebutja la Declaració esmentada en la mesura que pretén estendre la ratificació dels protocols esmentats per part del Govern britànic al que s’anomena el “territori britànic de l’oceà Índic”. El Govern de la República de Maurici no reconeix la competència del Govern britànic per adherir-se a cap instrument internacional en nom de l’arxipèlag de les Chagos, que és part integrant del territori de la República de Maurici. El Govern de la República de Maurici vol reafirmar la indiscutible sobirania de Maurici sobre l’arxipèlag de les Chagos, inclòs Diego Garcia (27 de juny del 2003, traducció de l’original anglès). Maurici va sol·licitar al dipositari que comuniqui als estats parts en els Convenis de Ginebra la seva objecció a l’aplicació dels tres Protocols addicionals al “Territori britànic de l’Oceà Índic” per part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (13 de gener del 2020, vegeu la notificació de 31 de gener del 2020). Nova Zelanda No aplicable a Niue i Tokelau. Oman En dipositar aquests instruments, el Govern del Sultanat d’Oman declara que aquestes adhesions no representen de cap manera el reconeixement ni l’establiment de relacions amb Israel pel que fa a l’aplicació de les disposicions d’aquests Protocols (traducció de l’original anglès). Països Baixos Aplicable a la part europea dels Països Baixos a partir del 26 de desembre de 1987, a la part caribenya dels Països Baixos (les illes de Bonaire, Sint Eustasi i Saba) a partir del 10 d’octubre del 2010, a Aruba a partir del 26 de desembre de 1987, i a Curaçao i Sint Maarten a partir del 10 d’octubre del 2010. S’aplicava a les antigues Antilles Neerlandeses del 26 de desembre de 1987 al 9 d’octubre del 2010. Portugal Ja no s’aplica a Macau des del 20 de desembre de 1999 (vegeu, tanmateix, sota la Xina). Regne Unit L’Ambaixada de Sa Majestat Britànica té l’honor de declarar, en nom del Govern del Regne Unit, que la ratificació dels protocols addicionals s’estén als territoris següents, de les relacions internacionals dels quals és responsable: Anguilla; Bermudes; Territori Antàrtic Britànic; Territori Britànic de l’Oceà Índic; Illes Verges Britàniques; Illes Caiman, Illes Falkland; Montserrat; Pitcairn, Henderson, Ducie i Oeno; Santa Helena i dependències; Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud; bases sobiranes d’Akrotiri i Dhekelia; Illes Turks i Caicos.(2 de juliol del 2002, traducció de l’original en anglès). L’Ambaixada de Sa Majestat Britànica té l’honor de declarar, en nom del Govern del Regne Unit, que la ratificació del Protocol II s’estén a la Batllia de Guernsey i a l’Illa de Man, a més dels territoris de les relacions internacionals dels quals és responsable i als quals es va estendre aquest Protocol el 2 de juliol del 2002 (15 de juny del 2011, traducció de l’original anglès). L’Ambaixada de Sa Majestat Britànica té l’honor de declarar, en nom del Govern del Regne Unit, que la ratificació del Protocol II s’estén a la Batllia de Jersey, a més dels territoris als quals ja s’ha estès aquest Protocol (7 de gener del 2013, traducció de l’original anglès). Rússia La Federació Russa continua exercint els drets i complint les obligacions derivades dels acords internacionals signats per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Per tant, el Ministeri demana que la Federació Russa sigui considerada part en tots els acords internacionals vigents en lloc de l’URSS (13 de gener de 1992, traducció de l’original anglès). La ratificació per la Unió Soviètica dels protocols addicionals als convenis de Ginebra per a la protecció de les víctimes de la guerra constitueix un fet insòlit en la història diplomàtica contemporània del nostre país. Reflecteix l’esperit del nou pensament polític, demostra l’adhesió de l’Estat soviètic a la idea d’humanització de la vida internacional i l’enfortiment de l’ordre jurídic internacional. Al mateix temps, posa de manifest l’esperit de successió de la diplomàcia russa i soviètica que ja es pronunciava als anys 60 del segle passat, sobre l’aplicació de les normes de l’humanisme i la misericòrdia en les tràgiques circumstàncies d’una guerra. Cal destacar que els protocols addicionals pel desenvolupament dels quals la Unió Soviètica va fer una contribució universalment reconeguda es trobaven entre els primers actes internacionals proposats per a la ratificació del nou parlament soviètic. Cal assenyalar que el soviètic suprem de l’URSS va insistir a ratificar els protocols sense cap reserva i va declarar al mateix temps que el nostre estat reconeixia la competència de la Comissió Internacional d’Establiment dels Fets de vulneracions del dret internacional humanitari. A la Unió Soviètica, s’espera que la ratificació dels protocols addicionals sigui plenament apreciada per tots els interessats en la noble causa de l’humanisme i l’alliberament de la humanitat dels horrors de la guerra. Santa Seu Mitjançant la ratificació dels dos protocols addicionals dels convenis de Ginebra del 12 d’agost de 1949 relatius a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals (Protocol I) i no internacionals (Protocol II), adoptats a Ginebra el 8 de juny de 1977, la Santa Seu pretén abans de tot reconèixer els mèrits i els resultats positius obtinguts per la “Conferència diplomàtica sobre la reafirmació i el desenvolupament del dret internacional humanitari aplicable als conflictes armats”, en la qual va participar activament. La Santa Seu considera que, des d’una perspectiva històrica i jurídica global, els dos protocols representen i confirmen un avenç significatiu en el dret humanitari que cal aplicar en els conflictes armats, un avenç que mereix ser aprovat i secundat. Alhora, la Santa Seu vol recordar, pel que fa al que disposen els textos legals esmentats anteriorment, les consideracions que ja han estat notificades per la seva delegació, en finalitzar els treballs de la Conferència, a la secretaria d’aquesta última. Ens complau especialment reconèixer el valor de les disposicions que amplien, en determinats sectors, el dret humanitari, com ara: la protecció de la població civil, en especial de les dones i els nens; la protecció concedida als béns culturals dels pobles; la protecció dels béns essencials per a la supervivència de la població civil; el respecte i la protecció del personal sanitari i religiós; la prohibició de les represàlies. Altres disposicions són, per contra, a criteri de la Santa Seu, menys satisfactòries quant al fons o menys encertades en la formulació. A més, es van observar dubtes i omissions en qüestions importants, en la possibilitat d’ampliació de les normes humanitàries. Pel que fa, en especial, al Protocol II, la Santa Seu lamenta que després d’haver estat buidat en bona part de la seva substància humanitària pel Ple de la Conferència, s’hagi convertit en un instrument d’un legalisme restringit en el seu i en l’esperit. Si la Santa Seu el va signar, no sense serioses reserves, i si ara el ratifica, és sobretot perquè el considera com una porta oberta cap a futurs desenvolupaments del dret humanitari en un sector crucial i massa desatès fins avui. La Santa Seu també declara que ha pres nota de les reserves i de les declaracions fetes per determinats estats que han dipositat un instrument de ratificació o d’adhesió dels protocols. Finalment, la Santa Seu referma en aquesta ocasió la seva profunda convicció respecte al caràcter fonamentalment inhumà de la guerra. Una humanització dels efectes dels conflictes armats, com la que pretenen fer els dos protocols, és benvinguda i rep el suport de la Santa Seu en la mesura que pretén pal·liar el sofriment humà i en què, en el desencadenament de les passions i de les forces del mal, tendeix a salvaguardar els principis essencials de la humanitat i els béns suprems de la civilització. La Santa Seu també expressa la seva ferma convicció que l’objectiu últim, el que és mereixedor de la vocació de l’home i de la civilització humana, ha de ser l’abolició de la guerra. No podem deixar de pensar que les mesures previstes pel Conveni de Ginebra i ara pels dos protocols addicionals –mesures que per si soles ja són instruments fràgils per a la protecció de les víctimes dels conflictes armats convencionals–, no només resultarien insuficients sinó totalment inadequades davant de la devastació ruïnosa d’una guerra nuclear. La Santa Seu, pensant a ser l’intèrpret de les inquietuds i esperances dels pobles, desitja que el camí encoratjador obert a Ginebra per la codificació del dret humanitari en els conflictes armats no quedi com a lletra morta o un simple compromís formal, sinó que tingui cabuda en les consciències, traduït a la pràctica i perseguit fins a l’objectiu final de l’abolició de qualsevol guerra, sigui quina sigui. Xina Aplicable a Hong Kong a partir de l’1 de juliol de 1997 (14 d’abril de 1999) i a Macau a partir del 20 de desembre de 1999 (31 de maig de 2000). De conformitat amb l’article 16, paràgraf 2, lletra c , de la Llei qualificada reguladora de l’activitat de l’Estat en matèria de Tractats, del 19 de desembre de 1996, es fa públic que les reserves, les declaracions i les objeccions formulades així com totes les modificacions subjectives, d’àmbit d’aplicació territorial, temporal, material o de qualsevol altra naturalesa relatives als Protocols addicionals als convenis de Ginebra de 12 d’agost de 1949 estan disponibles al web: IHL Treaties - Treaties and States Parties (icrc.org)