Article 7. Prescripció

Article 7. Prescripció

1. Salvat allò que altres lleis estableixen, prescriuen als tres anys:

a) La facultat de l’Administració de liquidar els deutes tributaris i d’altres ingressos de dret públic. El termini de prescripció comença a partir de la realització del fet generador o del naixement de l’obligació correlativa.

b) El dret d’exigir el pagament dels deutes liquidats. El termini de prescripció s’inicia des de la notificació de la liquidació.

c) La potestat d’imposar sancions pecuniàries. El termini de prescripció es compta a partir del dia en què es comet la infracció.

2. La prescripció s’interromp si:

a) El deutor reconeix el deute de forma fefaent davant l’Administració, o si l’Administració exigeix al deutor el pagament, també de forma fefaent, dins un termini màxim de sis mesos a comptar de la data del fet generador del deute en favor de l’Administració. En aquests supòsits, la interrupció de la prescripció comporta que comenci a córrer un nou termini improrrogable de tres anys des de la producció d’un dels fets interruptors, sense que es pugui computar el termini de temps abans de la interrupció.

b) L’Administració presenta una demanda d’execució del deute tributari o sanció tributària a l’òrgan judicial competent. En aquest supòsit, la interrupció comporta que s’afegeixi un nou termini improrrogable de sis mesos al termini de prescripció que manca per exhaurir-se.

3. La prescripció dels drets econòmics s’aplica d’ofici mitjançant resolució de l’òrgan competent.