Laboral-Acomiadament-caducitat-càlcul TSJC 270/14

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000270/2014 ORIGEN: 3001845/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de novembre del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de data 03-12-2013, el Sr. Rius va presentar demanda laboral contra la societat Raya, demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma de 9.000.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent i injustificat, a cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La societat demandada va plantejar l'excepció peremptòria de caducitat de l'acció; subsidiàriament sobre el fons, va contestar que l'acomiadament del treballador és plenament justificat i que el càlcul de la indemnització sol·licitada no s'ajusta a dret.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 02-07-2014, decidint "que ha de declarar i declara la caducitat de l'acció formulada pel Sr. Rius contra la societat mercantil andorrana per participacions "Raya.", imposant al demandant les costes processals causades de conformitat amb el II.- Considerant de la present resolució.".

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Rius demanant la seva revocació i que es dictés una nova desestimant l'excepció de caducitat i estimant la seva demanda, amb imposició a la part recorreguda de les costes processals d'ambdues instàncies.

La societat Raya, sol·licita la seva confirmació amb imposició de les costes judicials a l'apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que el Sr. D.S. va començar a treballar com a serraller per la societat demandada al mes de setembre del 2007 en el marc d'un contracte de durada indeterminada.

En data 30-09-2013, l'empresa li va adreçar una carta de comiat redactada de la manera següent:

"Distingit senyor,

Fem referència a la seva absència injustificada al seu lloc de treball que ha tingut lloc els dies 16, 17, 18, 19 i 20 de setembre d'enguany.

En efecte, vostè el dia 12 de setembre, a darrera hora de la jornada laboral i sense precisar res més, comentà a l'empresa que la seva mare estava malalta i que havia de marxar.

Vostè no s'ha reincorporat al lloc de treball fins el 23 de setembre d'enguany, sense haver abans contactat amb l'empresa en cap moment, ni per cap mitjà, per a advertir i, en el seu cas, justificar el perquè de la prolongació de la seva absència fins a l'abans esmentada data, tot el que en conjunt denota una despreocupació de les seves obligacions laborals i una manifesta manca de bona fe.

Per tant, fins a 23 de setembre d'enguany, vostè ha acumulat més de tres faltes d'assistència injustificades en el període d'un mes. En concret n'ha acumulat cinc.

Aquests fets estan tipificats com a falta molt greu a l'apartat 1 de l'article 104 de la Llei 35/2008 del Codi de relacions laborals, sancionada en l'apartat c) de l'article 105 de la referida Llei amb suspensió de sou i feina d'onze dies a un mes o acomiadament disciplinari.

Per aquest motiu, l'empresa exercitant la seva potestat disciplinària, en mèrits del que disposen els articles 93, 101 i 106 de la Llei 35/2008 del Codi de Relacions Laborals, li imposa la sanció de comiat disciplinari, que prendrà efectes a partir de la recepció de la present...".

També ha quedat establert, i així ho indica el propi treballador en el seu escrit de demanda, que el dia 03-10-2013, desprès d'haver llegit dita carta, el Sr. D.S. va cometre una agressió física contra el Sr. Villalba el gerent de la societat, provocant-li greus ferides. Aquests fets van donar lloc a unes actuacions penals (causa TC 109-4/13).

II.- La part recurrent manifesta que: 1) malgrat afirmar que un termini d'un mes s'ha de computar com de 30 dies, la sentència ha computat el mes de novembre com de 31 dies; 2) el termini de caducitat s'ha de computar en mesos i no en dies; 3) la demanda es va presentar el primer dia hàbil següent els 60 dies naturals, de conformitat amb l'article 42.6 de Llei Qualificada de la Justícia;

4) el dia 03-10-2014, estava detingut per la policia i no fou alliberat fins al dia 04-10-2014, i en consonància amb l'article 41 del Codi de relacions laborals, el còmput del termini havia quedat suspès fins al dia 5; i 5) no ha actuat amb mala fe i existeixen circumstàncies que justifiquen de no imposar-li les costes tant de primera com de segona instància.

Primerament, s'ha de recordar que l'article 8 del codi de relacions laborals estableix que "Les accions derivades del contracte de treball prescriuen al cap d'un any. Excepcionalment, la reclamació d'indemnitzacions per acomiadament té un termini de caducitat de 60 dies a comptar del moment en què la persona treballadora té coneixement de l'acomiadament, ja sigui per comunicació escrita, ja sigui perquè se li ha impedit treballar o accedir al lloc de treball o per qualsevol altra actuació de l'empresari que ho indiqui així'.

En el present cas, és innegable que el demandant exercita una acció en reclamació d'indemnització per acomiadament, i per tant és d'aplicació el termini excepcional breu de 60 dies. La carta de comiat va ser enviada mitjançant correu certificat amb avis de rebut, i és pacífic que el Sr. D.S. la va rebre el dia 03-10-2013.

La primera dificultat vé del mètode de còmput del termini, ja que l'assalariat sosté que dit termini s'ha de calcular no en dies sinó de mes a mes, i que per tant el dies ad quem seria el 03-12-2013.

Però, és innegable que el termini de caducitat es computa a comptar del dia de la notificació, val a dir que en el present cas, el dies a quo és el dia 03-10-2014.

Com s'ha dit abans, el termini aplicable és 60 dies. Quan el legislador estableix un termini en dies i no en mes, és justament que el mateix s'ha de calcular en dies -és a dir comptant els dies a partir del dies a quo- i no en mes -és a dir fixant el dies ad quem el mateix dia del mes corresponent a l'expiració del termini-. Per tant, 60 dies no són dos mesos, i el dies ad quem és el dia 01-12- 2013 i no el 03-12-2013.

Al respecte, és veritat que la sentència recorreguda ha indicat de manera general que "el mes s'ha de computar com de trenta dies, sense excloure els inhàbils", però no existeix cap contradicció, ja que el primer jutjador ha recordat que el termini era el de 60 dies, i va computar-lo en dies naturals.

La segona dificultat rau en la qüestió dels dies hàbils i inhàbils, ja que la part recurrent sosté que la seva demanda va ser presentada el primer dia hàbil.

Però, és jurisprudència ferma que els terminis de caducitat o de prescripció no són terminis processals, als quals s'aplicaria l'article 42 de la LQJ o l'article 53 LTPJ, sinó terminis civils que s'han de computar de data a data, en dies naturals. S'ha d'afegir que el fet que si el dies ad quem és un dia inhàbil en el sentit de l'article 42 de la LQJ, res impedeix registrar una demanda al registre de la Batllia que sempre està obert.

Quant a l'argument segons el qual, el dies a quo hauria quedat suspès pel fet de trobar-se el Sr. D.S. detingut després d'haver agredit el Sr. Villalba s'ha de dir que el termini aplicable és un termini de caducitat no susceptible d'interrupció o de suspensió.

Res té a veure que l'article 41 del Codi de relacions laborals preveu que la relació laboral queda en suspens en cas que la persona treballadora sigui privada de llibertat, sobretot quan, pel efecte del comiat, dita relació ha finalitzat el dia 03-10-2014.

Per tot l'exposat, és de manera ajustada a dret que el Tribunal Unipersonal ha considerat que el termini s'havia escolat el dia 01-12-2013 i per conseqüent ha estimat l'excepció de caducitat.

En aquestes condicions, no es pot entrar en l'examen de la reclamació del demandant i la sentència s'ha de confirmar.

III.- Pel que fa les costes, el principi del venciment objectiu justifica la imposició de les costes de primera instància al demandant vençut, sense que existeixin circumstàncies excepcionals derivades de la complexitat del cas o d'uns dubtes sobre els fets o el dret aplicable, que justifiquin la no imposició de costes en virtut de la facultat que la Novel·la 82, cap. X atorga als tribunals.

La desestimació del recurs i els mateixos principis han de portar a la condemna de la part apel·lant al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs del Sr. Rius contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 02-07-2014, que confirmem íntegrament;

IMPOSAR al Sr. Rius les costes judicials d'aquesta alçada, inclosos els de procurador i d'advocat.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.