Reclamació del salari impagat, hores extraordinàries,vacances i indemnització per acomiadament fet de forma indeguda; càrrega de la prova de les hores extraordinàries (4000199/2017)

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Carles Cruz Moratones Vincent Anière

TSJC.- 0000102/2020 ORIGEN: 4000199/2017 - 00

NIG: 5300542120170001466

PARTS:

Apel·lant : Sr. Vara

Procurador : Sra. Expósito

Advocat : Sra. Porras

Apel·lat : Sra. Varesc

Advocat : Sra. Morell

SENTÈNCIA 104-2020

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2020. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- En data 23-5-2017, la Sra. Varesc formulava demanda laboral contra el Sr. Vara tot sol·licitant es dictés Sentència condemnant-se’l a satisfer la suma de 4.190,70.- € nets, quantitat que havia de ser objecte de la deguda cotització a la CASS per part del demandant. Tanmateix sol·licitava que aquesta quantitat s’incrementés amb els interessos legals devengats a comptar de l’impagament de conformitat amb les disposicions de l’art. 84.3 del Codi de Relacions Laborals i les costes generades pel present procediment, amb inclusió dels honoraris d’advocat i de procuradora cas de ser finalment necessària la intervenció d’aquesta darrera en el marc de la present causa.

Segon.- El dia 29-6-2017, la representació processal del Sr. Vara articulava qüestió de prejudicialitat penal, subsidiàriament crida en garantia, més subsidiàriament encara excepció de prescripció parcial de l’acció en quant a la reclamació d’indemnització articulada i de manera més residual encara contestava les pretensions de l’adversa oposant-se al seu triomf, el tot amb expressa imposició de les costes ocasionades a la part demandant.

Tercer.- La qüestió de prejudicialitat penal i la crida en garantia articulades per la representació processal del Sr. Vara eren rebutjades per Aute de 25-7-2017 i 30-1-2018 respectivament.

Quart.- Practicats els mitjans de prova considerats pertinents i evacuats per les parts litigants els respectius escrits de conclusions, en data 10-2- 2020 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

“Estimar substancialment la demanda formulada en data 23 de maig del 2017 per la Sra. Varesc contra el Sr. ENTITY_4; condemnar al defenent a satisfer a la demandant la quantitat de 3.522,96 € bruts, més interessos legals i costes judicials en els termes del sisè i setè fonament jurídic. Tanmateix haurà de declarar l’import brut corresponent prop de la CASS”.

Cinquè.- Contra aquesta decisió s’alça la representació processal del Sr. Vara i mitjançant escrit de conclusions presentat el dia 29-6-2020 interessa es dicti Sentència que revocant la decisió de la Batlle “a quo”, desestimi íntegrament les pretensions de la Sra. Varesc o subsidiàriament declarant que les sumes que corresponen a la demandant ascendeixen a 1.273,71.- € en el seu dia consignats, el tot amb imposició a la demandant de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Sisè.- La Sra. Varesc s’ha oposat al triomf del recurs d’apel·lació plantejat, sol·licitant es dicti Sentència confirmant la decisió recorreguda i imposant a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades.

Setè.- Les parts han renunciat a la celebració del tràmit de vista oral en aquesta alçada.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER.- No existeix controvèrsia al respecte de que el mes de gener del 2017, la Sra. Varesc iniciava una prestació laboral per compte de la mercantil Escudero prop del negoci Plaza d’Encamp. Tampoc es discuteix que pocs dies més tard, la titularitat de l’esmentat establiment comercial era traspassada al Sr. Vara, que acomiadava verbalment la treballadora el dia 1-3-2017, acusant-la d’haver-se apropiat de diners de la caixa de l’establiment.

En aquest context i després d’obtenir el benefici de justícia gratuïta, la Sra. Varesc articulava una demanda jurisdiccional contra el Sr. Vara en que reclamava la seva condemna a satisfer les sumes de 1.300.- bruts corresponent al salari del mes de febrer del 2017, 2.185,15.- € en concepte de les hores extraordinàries que hauria realitzat el mes de febrer de 2017, 398,75.- € en concepte de dies de vacances generats en atenció a la durada de la prestació laboral i no gaudits i finalment 598,13.- € en concepte d’indemnització per acomiadament fet de forma indeguda.

En la Sentència dictada, si bé es considera que el salari de la treballadora es situava en la quantitat de 1.000.- € mensuals i no en la quantitat de 1.300.- € que en la demanda es referien, s’acull substancialment les pretensions de la Sra. Varesc fixant que el crèdit que ostentava front a l’empresari ascendia a 3.522,96.- € bruts.

I és contra aquest pronunciament que s’alça la representació processal del Sr. Vara, considerant que la decisió dictada es fonamentava en un error flagrant en la valoració de la prova practicada, segons els arguments que es detallen en el següent fonament de dret.

SEGON.- En primer lloc discrepa de la decisió pronunciada quan en la mateixa es considera acreditat que hauria realitzat 195 hores extraordinàries. Refereix que aquesta conclusió es recolzava exclusivament en les indicacions de dues testimonis que al marge de que tenien una clara relació d’amistat amb la treballadora, obviaven que les hores d’obertura del local eren assumides per dues treballadores per separat i que en tot cas per a les mateixes resultava materialment impossible que poguessin tenir coneixement exacte de l’extensió de la jornada de treball d’aquesta. Quant a la referència que s’efectua a la testifical del Sr. Hoyos en la Sentència dictada destacava que el propi testimoni ja admetia no tenir coneixement exacte de la prestació de treball desenvolupada per la Sra. Varesc i que des de que va intervenir el traspàs del negoci al Sr. Vara no havia tornat a entrar a l’establiment. En conseqüència considera que no era un testimoni idoni per acreditar la realització efectiva d’hores extraordinàries per part de la demandant. Finalment destacava que les filmacions que figuraven en els CD incorporats tampoc avalaven les manifestacions de l’actora destacant que del seu visionat en cap cas s’inferia la realització d’una jornada de treball superior a 8 hores diàries.

Quant a la prova de la realització d’hores extraordinàries, a comptar de la Sentència de 18-10-2012 (TSJC-136/12), la doctrina d’aquesta Sala és constant en el sentit que “quan el treballador aporta almenys, un principi de prova –que revesteixi un mínim de precisió per autoritzar la defensa de l’altra part- i que l’empresari no produeixi cap element fàctic en ordre a provar els horaris efectivament executats, les esmentades carències poden dur a la seva condemna”.

Dit d’una altra manera, el sol fet que l’empresari no hagi respectat les seves obligacions d'establir un pla de treball i un compte d'hores de conformitat amb l'article 63 del Codi de les relacions laborals no permet acreditar l’existència d'hores extraordinàries. Pero?, a partir del moment on l'assalariat aporta una prova mínima i coherent acreditant que va fer hores extraordinàries, l’empresari ha de suportar, al nivell de la prova, les conseqüències de les seves carències i li pertany desvirtuar les afirmacions de l’empleat.” (Sentència de 17-12-2013, TSJC-259/13).

La Sentència dictada considera acreditat que el mes de febrer del 2017, la treballadora va desenvolupar una prestació de treball efectiva diària de 13 hores (de les 11 del matí a les 12 del vespre) el que suposava un total de 195 hores suplementàries en relació al règim de la jornada legal. Recolza aquesta conclusió en les asseveracions de les testimonis Sres. Raya i Cañellas que afirmaven tenir constància que els horaris de treball de la treballadora eren els assenyalats per la part i que coincidien amb els horaris d’obertura i de tancament del bar, amb el benentès que els constava tanmateix que la demandant no havia realitzat cap dia festiu durant el mes de febrer.

És cert que la prova testifical ha estat practicada per persones que han admès una relació d’amistat amb la treballadora. Aquesta circumstància pero? no impedeix que el resultat d’aquesta prova pugui ser presa en consideració pel Batlle si adquireix, de conformitat a la regla de la sana crítica, el racional convenciment que el testimoni ha declarat conforme a la veritat (en aquest sentit vegi’s les nostres Resolucions TSJC-58/02, TSJC- 55/04 ···). Aquesta precisió resulta especialment rellevant en l’àmbit del judici laboral en que el recurs a la prova testifical constitueix sovint, l’únic mitja de prova a l’abast del treballador per a acreditar la realització d’una jornada de treball superior a la jornada legal.

Si les anteriors precisions es traslladen al concret supo?sit que s’examina s’ha de destacar que les indicacions de les testimonis declarants no presenten cap mena de contradicció tant interna com entre versions respectives, sense que cap altre element de prova figuri en les actuacions que permeti contradir les seves asseveracions. Pel contrari, és el propi recurrent qui incorre en flagrants contrasentits en relació a l’abast temporal de la concreta prestació desenvolupada per la treballadora. Així en la declaració efectuada davant del Batlle instructor sostenia en un inici que la Sra. Varesc només realitzava el torn de matí i l’altre treballadora (tractant-se de la Sra. ENTITY_14) el de tarda, havent-hi permanentment una sola treballadora al bar (foli 83). Uns paràgrafs més endavant, admetia que la Sra. Varesc (referint-se a la Sra. ENTITY_7) era habitualment qui tancava el bar, circumstància aquesta que confirma que la prestació de treball que la mateixa realitzava no es limitava exclusivament al torn de matí sinó que aquesta era més extensa en el temps.

Pretén també el Sr. Vara que la certesa que la prestació laboral no tenia l’extensió pretesa per la treballadora s’assolia també mercès el visionat dels CD incorporats. No podem compartir el seu raonament. En efecte, deixant al marge que els dies i hores que apareixen en el suport no corresponen a la realitat, l’enregistrament efectuat és parcial, fragmentari i correspon exclusivament a determinats períodes de tres dies que en cap cas permeten verificar la concreta durada de la prestació desenvolupada per la Sra. Varesc. Afegirem com a argument de reforç que en el concret supòsit examinat, l’empresari disposava d’una absoluta facilitat probato?ria per tal d’acreditar els límits de la concreta prestació desenvolupada per la treballadora atès que com ho destacà davant de la Policia en la denúncia cursada, gaudia dels enregistraments de les càmeres de vigilància, el que li permetia provar amb absoluta certesa la concreta prestació que podia ser desenvolupada per la Sra. Varesc. En el concret supo?sit que s’examina, pero? com destaca la jutjadora “a quo” ha optat per una passivitat absoluta limitant-se a negar la realització d’unes hores extraordinàries sense pero? introduir cap mena d’element que pogués desautoritzar les indicacions de la part degudament recolzades en la testifical practicada.

En conseqüència no es pot considerar que la jutjadora a quo hagi incorregut en error en la valoració de la prova el que ens abocarà en desestimar el primer motiu del recurs.

TERCER.- En segon lloc i de manera residual el recurrent insisteix en que de la prova practicada s’inferia que la treballadora sostreia diners de la caixa i se’ls enduia el que incidiria necessàriament en la indemnització, tot i insistint en la mala fe de la demandant que va esperar a tenir coneixement de la denúncia cursada per a demanar el benefici de justícia gratuïta i iniciar un procediment laboral.

També sobre aquest motiu de greuge s’ha de confirmar la decisió dictada per la Sra. Batlle. En efecte, la indemnització reconeguda és la conseqüència de la inobservança de la Llei en relació a la forma de l’acomiadament practicat i en aquest sentit és admès tot al llarg del procediment que la treballadora era acomiadada de manera verbal, sense respectar les modalitats formals prescrites en l’art. 94 del CRL.

En aquest situació poc importa que la reclamació laboral intervingués una volta el Sr. Vara hagués interposat una denúncia prop de la Policia: el fet per a un assalariat d’interposar una demanda jurisdiccional per un acomiadament improcedent mai podrà ser constitutiu d’un acte de mala fe.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, ha pres la següent DECISIÓ

DESESTIMAR el recurs d’apel·lació articula per la representació processal del Sr. Vara contra la Sentència dictada en data 10-2-2020 que confirmem íntegrament. Imposem al recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada, inclosos els honoraris d’advocat de la Sra. Varesc.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-