Clàusules abusives i condició de comerciant (6100652/2011)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Carles Cruz Moratones Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000408/2017 ORIGEN: 6100652/2011 - 00

NIG: 5300542120160003465

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de febrer del 2018

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 26.01.12 la representació processal de l'entitat bancària ORG_0 va formular formulà demanda en judici civil en reclamació de quantitat, exercitant acumulativament l'acció hipotecària, pel procediment declaratiu ordinari contra els Srs. Elías i Herrera.

II.- La representació processal dels Srs. Elías i Herrera va contestar la demanda en data 03.05.12 sol·licitant que es dictés sentència a fi d'establir la insolutumdació de l'immoble a canvi del deute existent a favor de l'entitat bancària i que es declarés que la part defenent restés deslliurada de qualsevol obligació o deute envers l'agent, sense fer expressa imposició de les costes judicials ocasionades.

III.- Les parts van presentar oportunament els seus escrits de rèplica i dúplica, i posteriorment de conclusions, reiterant els seus arguments i oposant-se als de l'adversa.

IV.- En data 17.04.14 va recaure sentència en primera instància, que va ser objecte de recurs d'apel·lació per part de la representació processal de la societat ORG_0. Per sentència de data 19 de març del 2015, el M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra va estimar el recurs interposat i va declarar la nul·litat de la sentència esmentada, amb retroacció de les actuacions al moment anterior a les conclusions, per tal que el tribunal d'instància donés audiència als litigants en relació a la possible existència de clàusules abusives i de la seva conseqüència, de manera que puguin al·legar i proposar prova respecte del que entenguin adient i tingui relació amb l'al·ludida abusivitat.

V.- Obert el judici a proves, en data 10.05.17, van ser practicats els diferents mitjans probatoris proposats pels litigant.

VI.- Les parts van formular escrit de conclusions en què van reproduir les seves pretensions inicials.

VII.- en mèrits de la sentència dictada el dia 19.03.15 per part d'aquest M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, la part defenent va aixecar el caràcter abusiu de les clàusules de venciment anticipat contingudes en els contractes de préstec, i del tipus d'interès remuneratori i de demora aplicat als contractes.

VIII.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 01.09.17 i va decidir :

"Primer.- Estimar de forma íntegra la demanda formulada per la representació processal de la societat A, SA contra el Sr. Elías i la Sra. Herrera, en exercici de forma cumulativa l'acció hipotecària i personal, i condemnar aquests darrers de forma solidària a pagar la suma de 12.701,40.-euros, majorada dels interessos i comissions de descobert generats a partir del 5 de gener del 2011, així com altre import de 581.365,38.-euros, incrementat dels interessos i comissions bancaris pactats en l'escriptura de préstec hipotecari, produïts des del 1 d'abril del 2011 i finalment la suma de 886,25.-euros, incrementada dels interessos i comissions de descoberts produïts a partir del 25 de març del 2011.

Segon.- Condemnar la Sra. Herrera a satisfer l'import de 18.403,14.-euros, majorat dels interessos i comissions bancaris meritats a partir del 25 de març del 2011.

Tercer.- Fer imposició a la part demandada de les costes judicials ocasionades, de conformitat amb el que disposa el VI. CONSIDERANT de la present resolució judicial."

IX.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal dels Srs. Elías i Herrera i en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana que es dicti sentència revocant l'emesa per l'Hble. Tribunal de Batlles, en el sentit plasmat a la part expositiva del present escrit, compte tingut que cal desestimar les pretensions contingudes a la demanda, i condemnar a la part adversa al pagament de les costes processals inclosos els honoraris d'advocat i procurador d'aquesta part per ambdues instàncies.

Altrament, la representació processal de l'entitat ORG_0, en el seu escrit de contesta registrat en data 18.01.18, va demanar que es desestimés el recurs d'apel·lació, amb imposició a la part apel·lant, de les costes processals inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

I.- En el present procediment, la part agent ORG_0 reclama front la part defenent Srs. Elías i Herrera en demanda en la que sosté una petició de condemna pel pagament de diversos deutes derivats de differentes facilitats creditícies no honorades i també una acció real, subsidiària, de realització dels béns donats en garantia.

La sentència d'instància estima íntegrament la demanda interposada amb imposició de les costes a la part agent.

Contra tal decisió s'alça la part vençuda.

II.- El recurs s'articula en diversos motius els quals depenen de l'estimació de primer d'ells. En aquest motiu es proclama la condició de consumidors del matrimoni defenent. Els següents s'impugnen per abusives diverses clàusules contractuals.

Pel que fa la condició de consumidors dels defenents hem de dir en primer lloc que aquesta és una qüestió que no varen plantejar en la seva contesta a la demanda, la qual cosa era on calia haver fet aquesta al·legació. Però malgrat aquest impediment processal, hem de resoldre en el mateix sentit que la sentència d'instància: el matrimoni defenent no varen actuar com a consumidors sinó com a comerciants en el moment de la contractació del préstec hipotecari ni del préstec personal. El moment de la contractació és on cap actuar com a consumidor i resulta indiferent si amb anterioritat el contractant era treballador per compte aliena. Això al·leguen els recurrents però el que ha reconeixen en la seva contesta és que la major part del import dels préstecs anaven destinats al negoci de bicicletes de nom comercial B, la titularitat del qual correspon a la mercantil C SL societat participada únicament pel matrimoni. Aquesta societat es va crear en 11.9.03 i van demanar un préstec hipotecari de 400.000EUR a D que va servir per cancel·lar un préstec anterior de 180.000EUR. Posteriorment en data 11.5.07 varen refinançar el deute amb un nou préstec hipotecari de 540.000EUR (compte 36P490), dels quals 376.370,56EUR varen destinar-se a l'amortització del deute anterior, 150.000EUR es van destinar directament a les necessitats del negoci de bicicletes i la resta 13.592 a un préstec personal. L'altre préstec (compte 32M327) per import de 32.629EUR es va destinar a amortitzar un deute de préstec anterior de 12.320,56EUR. Per altra banda, la part defenent podia haver acreditat que el seu negoci operava amb altre compte i no amb el que figurava a nom d'ells, per justificar que l'activitat comercial era independent de la que reflectien els seus comptes corrents. En el seu recurs ja reconeixen els apel·lants que varen assumir un deute d'un tercer (la seva pròpia societat limitada).

Com hem pogut comprovar el que pesava en les facilitats creditícies era el finançament del negoci i, per tant, en una activitat que no era aliena a la seva activitat professional, amb la qual cosa no pot entrar dins la definició de consumidor.

En conseqüència, no és procedent examinar ni l'abusivitat de les clàusules contractuals ni l'apreciació d'ofici que en data 24.1.17 va voler introduir en el debat processal arran de la nostra sentència de 19.3.15 perquè no ha acreditat la seva condició de consumidors.

III.- Però hi ha altres clàusules que són independents de la seva condició de comerciants i que exigeixen una valoració. Ens referim a la clàusula VII del préstec hipotecari que recull la responsabilitat patrimonial universal i a la dació en pagament (insolutumdonatum).

L'escriptura pública de préstec hipotecari, de data 11.5.17, signada pels Srs. ENTITY_4-Herrera, estableix la responsabilitat solidària dels prestataris (Pacte Novè punt VII) i a més de la responsabilitat universal dels deutors, estableix la constitució d'un dret real d'hipoteca a favor de l'entitat financera sobre les unitats immobiliàries que refereix.

Com ja vàrem resoldre en la STJC 321/15 (ponent Sr. Abril), la relació obligatòria imposa un deure al titular del pol passiu de la mateixa, consistent en la realització del programa obligacional. Davant l'incompliment del deutor, en els seus orígens, el creditor o titular del pol actiu de la relació obligatòria ostentava un poder personal sobre el deutor que s'ha substituït en els ordenaments jurídics moderns per la responsabilitat patrimonial. Aquesta responsabilitat patrimonial significa que el deutor ha de respondre de l'incompliment de les seves obligacions amb el seu patrimoni. I en els ordenaments jurídics de l'entorn, la responsabilitat no solament es qualifica com a patrimonial sinó que també participa de la nota d'universal; és a dir, que el deutor respon amb els seus béns presents i futurs.

Aquesta responsabilitat patrimonial universal pot ésser limitada en virtut d'un acte d'autonomia privada entre el deutor i el creditor, de manera que només pugui ésser exigible sobre determinats béns o fins a un determinat límit o topall (cfr. hipoteca de responsabilitat limitada). Pot també resultar limitada per la llei, com succeeix amb la Llei d'embargament -art. 6-, de manera que determinats béns o drets, en atenció a la protecció d'interessos superiors, no puguin ésser objecte d'alienació i, per tant, de sortida del patrimoni del deutor. I, fins i tot, pot succeir que el creditor, en ares a recolzar el seu dret de crèdit, sol·liciti la concessió de garanties de caire personal (fiança) o reals (penyora, hipoteca, anticresi). En el present cas, és precisament això el que succeeix.

L'existència de la responsabilitat universal del deutor es troba recolzada amb la constitució d'un dret real de garantia d'hipoteca, de manera que el creditor disposa, pel cas d'incompliment, d'una acció personal adreçada a agredir el patrimoni del deutor i d'una acció real, consistent en la subjecció directa del bé immoble a resultes de l'incompliment, que poden derivar en la realització del seu valor (ius distrahendi) amb prelació en el pagament a favor del seu titular. L'existència de la hipoteca participa de les notes d'accessorietat en relació al dret de crèdit que garanteix; en aquest cas, el préstec obtingut pels deutors.

La manca de negociació individual de la clàusula no comporta per sí mateixa la consideració d'abusiva, com ressurt de la normativa andorrana, de la jurisprudència d'aquesta Sala i de la jurisprudència del TJUE, inaplicable a Andorra en tant no rebi l'acquis communautaire si esdevé país associat de la Unió europea. Així, no es pot entendre que existeix un desequilibri important que sigui contrari a la bona fe, pel fet que el creditor compti, pel cas d'incompliment, de la responsabilitat patrimonial universal del deutor. No solament perquè la clàusula transcriu una regulació legal, que a Andorra prové del dret romà (cfr. Digest 50,16,39.1) i en els països de l'entorn és norma habitual en els Codis civils, sinó per quant esdevé adequat que per a garantir que el deutor compleixi amb el conjunt d'obligacions contretes, el creditor compti amb el seu patrimoni com a garantia del mateix.

Afegirem la clàusula és clara i de fàcil enteniment, sense que es pugui admetre l'existència d'un vici del consentiment. S'afirma que la responsabilitat dels deutors és universal, la qual cosa comporta des de la literalitat de la mateixa que abasta a la totalitat del seu patrimoni. I sabut és que aquest es troba integrat per la totalitat dels béns i drets, presents i futurs que conformen el mateix. I al respecte no es pot asseverar que existeixi un dèficit d'informació al consumidor per no haver informat que del seu incompliment es respon amb la totalitat del seu patrimoni, no solament perquè la clàusula resulta clara i transparent, des de la vessant formal, sinó a més perquè recull el que és un dels trets essencials dels dret d'obligacions del propi sistema i dels ordenaments jurídics del nostre entorn.

Finalment esdevé cert que el principi de la responsabilitat universal es pot desplaçar per un acte d'autonomia privada, a l'igual que es pot recolzar, com hem assenyalat, i és, precisament el que aquí succeeix, per la concessió dels deutors d'una garantia real a favor del creditor. En efecte, amb la constitució d'una hipoteca es subjecta un bé immoble al compliment de l'obligació garantida, encara que els béns surtin del patrimoni del deutor.

IV.- Un altre motiu del recurs que alça contra la sentència d'instància rau en la petició que s'acordi la dació en pagament. Entén que la dació en pagament, com a institució que existeix històricament, permetria que es lliurés al creditor l'immoble i es cancel·lessen els deutes. Així, demana que s'hauria de condemnar a A a realitzar la dació en pagament.

Quant a la dació en pagament, ens hem de remetre a la nostra doctrina, ja esmentada per la sentència d'instància, i plenament aplicable, segons la qual la dació en pagament requereix l'acord entre les parts deutora i creditora i no pot ésser objecte d'imposició judicial. En aquest sentit, hem manifestat que "Sense perjudici de posar de manifest, com a qüestió prèvia i no menys rellevant, que aquest Tribunal Superior és sensible a la situació de crisi global que afecta als Estats i que no solament s'evidencia en la vessant econòmica, sinó també en la vessant social i cultural. I dins dels estralls que la crisi està produint, coneix aquesta Sala la difícil situació en la que es troben els deutors hipotecaris, que han vist com el valor de taxació del seu habitatge s'ha reduït, en ocasions, per sota del préstec sol·licitat i obtingut en el seu dia, i com les dificultats laborals els impedeixen fer front als mateixos. En aquesta òptica, i si bé la Sala coneix perfectament els requisits del pagament, quant a la integritat, indivisibilitat i identitat, sí que encoratja a les parts litigants, per tal que, en el marc de la present execució, cerquin els mecanismes adients per a possibilitar la renegociació o el compliment del deute en funció de les possibilitats econòmiques dels deutors, de manera que l'execució forçosa de l'habitatge familiar esdevingui la darrera solució a adoptar" (rotlle 294/13 Aute) i "... aquesta Sala no desconeix la profunda situació de crisi econòmica i social que afecta també al Principat d'Andorra, així com la difícil situació en la que es troben les persones que ha perdut la seva ocupació laboral i no poden fer front als préstec obtinguts de les entitats bancàries, així com les depreciacions que han patit les garanties d'aquests préstecs. Malgrat aquestes consideracions que justifiquen que la Sala recomani que les parts litigants assoleixin els acords possibles i viables per a reconduir els impagaments produïts, aquestes negociacions entre els litigants es poden produir durant el procediment i a la fase d'execució de sentència" (cfr. STSJA del 17-07-2014).

En definitiva, a manca d'una previsió legislativa específica que pogués imposar, sota determinades circumstàncies i condicionants que afectessin al deutor, l'obligatorietat de la dació en pagament, aquesta Sala no pot sinó reconèixer la seva gènesi contractual i limitar-se a encoratjar a les entitats financeres, quan ho consideren adient i econòmicament rendible, a solucionar d'aquesta forma els problemes de compliment de la prestació del deutor, per a possibilitar el seu alliberament obligacional.

V.- Finalment cal analitzar el motiu que es centra en l'incompliment per part de l'entitat bancària de les normes ètiques establertes per l'INAF. Efectivament les normes de l'INAF en especial el número 163/05 de 23.2.06 en vigor des del 31 de març següent. Considera la part defenent i prestatària que se li va concedir un préstec amb garantia hipotecària de 540.000EUR (el més important quantitativament d'aquest procediment amb diferència atès que els altres dos imports són de saldo en descobert i un préstec personal de baixa quantia) amb la garantia d'una unitat immobiliària que no podia tenir un preu de taxació tan alt (682.000EUR) quan s'havia adquirit en els anys 1998- 1999 per 200.000EUR i que, per aquesta raó, l'entitat bancària no va acomplir amb el deure de prudència que l'obligava a estudiar el perfil dels futurs prestataris i comprovar si amb la garantia real podien fer front al compromís de devolució d'un préstec en 30 anys (360 quotes). Resulta francament poc versemblant que davant d'una facilitat creditícia tan poc complexa com un préstec amb garantia hipotecaria que qualsevol comerciant (i qualsevol consumidor) pot copsar que cal tornar el capital més l'interès pactat en un termini de 30 anys amb quotes mensuals fixes, en aquest cas. A més resulta que la pericial de la unitat immobiliària la encarregar el prestatari a una entitat (R) aliena a l'entitat prestamista. Per tant, tenint en compte que les quotes mensuals eren fixes podia fer la part prestatària les seves previsions i provisions per tant d'evitar la liquidació anticipada del préstec. No cal traslladar la responsabilitat per les dificultats en l'impagament a la part prestamista, sinó que la seva causa pot ser que la marxa del negoci no va ser l'exitosa que es preveia en el començament. No hem d'oblidar que almenys dos facilitats crediticis va tenir la part prestatària amb altres entitats bancàries abans de la definitiva que dóna origen al present procediment. En conclusió, no es pot atribuir a l'entitat bancària cap incompliment sobre les normes ètiques contingudes en el comunicat de l'INAF abans esmentat perquè no estàvem davant de cap operació d'inversió en productes financers. El motiu també ha de fracassar.

VI.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal dels Srs. Elías i Herrera contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 1 de setembre de 2017, que confirmem íntegrament.

Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada a la part apel·lant.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. Presidenta de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.