Laboral - Desistiment justificat - Mesures de seguretat - Impagament salari (TSJC 394/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000394/2015 ORIGEN: 3001761/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 26 de gener del 2016.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La Sra. Talavera va presentar demanda laboral contra la societat Quesada, sol·licitant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma total de 11.460,49.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, més la cotització de la quantitat satisfeta en juny del 2013 en concepte de vacances, i al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La societat demandada va oposar-se a la demanda, sol·licitant la seva total desestimació amb condemna de l'agent al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 16-01-2015, decidint desestimar íntegrament la demanda i imposar les costes judicials a la demandant.

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la Sra. Talavera demanant la seva revocació i que es dictés una nova estimant la seva demanda, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies a l'adversa.

La representació processal de la societat Quesada demana la seva confirmació, amb imposició de les costes judicials de segona instància a la recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que la Sra. Talavera treballava des del mes de març del 2006, pel compte de la societat Quesada, com a secretària pel salari brut mensual de 1.155.-euros, relació contractual que no donà lloc a la formalització d'un contracte escrit.

L'assalariada va causar baixa mèdica del 08-08-2013 fins al 21-10-2013, període en el qual el contracte va romandre suspès de conformitat amb l'article 35 del codi de relacions laborals.

El mateix dia 21-10-2013, la Sra. C. va remetre a l'empresari una carta de desistiment justificat redactada de la manera següent:

"Mitjançant la present, els hi comunico la meva decisió de donar per finalitzada la relació laboral que ens uneix, a comptar de la recepció de la mateixa, en aplicació de l'article 97.1 apartats a) i c) del Codi de relacions laborals, pel greu incompliment per part de la empresa, de les mesures de seguretat i salut en el treball, pel fet de no prevenir en el temps en què concretament jo prestava els meus serveis per la empresa, els riscos laborals mitjançant la integració de l'activitat preventiva i l'adopció de les mesures necessàries per protegir la seguretat i la salut dels treballadors, ni haver estat informada i formada tal i corn requereixen els articles 6, 7, 8, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 26, 28 de la Llei 34/2008, així com pel fet d'haver percebut amb retard de forma injustificada els salaris dels mesos referits a continuació:

Salari del mes d'octubre de 2012 percebut el dia 06/11/12.

Salari del mes de novembre de 2012 percebut el dia 04/12/12.

Salari del mes de desembre de 2012 percebut el dia 04/01 /13.

Salari del mes de gener de 2013 percebut el dia 04/02/13.

Salari del mes de febrer de 2013 percebut el dia 05/03/12.

Part del salari del mes de març de 2013 (concretament la suma de 108.Euros) percebut el dia 05/06/13.

Tal i com estableix l'article 99 del Codi de Relacions Laborals, confio tenir la liquidació que em correspon a la meva disposició com a molt tard l'endemà de la recepció de la present missiva."

II.- Començarem per examinar l'últim aspecte del recurs de l'empleada que recau sobre la qüestió del caràcter justificat del desistiment per raó de l'incompliment greu, o lleu però reiterat, per part de l'empresa de les mesures de seguretat i salut en el treball, o l'exposició de la persona treballadora a un risc superior a l'estricte que sigui inherent a l'exercici de la seva professió. Considera l'apel·lant que no és cert que l'empresa ha provat haver complert amb les mesures de seguretat i salut en el treball, i argumenta que, durant el temps que va treballar per l'empresa, no ha rebut cap sessió informativa, no va ser objecte de cap reconeixement mèdic i que l'empresa no havia adoptat les mesures necessàries per protegir la seguretat i la salut dels treballadors.

Però, no pot l'assalariada invocar de manera genèrica una suposada inobservació de les disposicions legals en matèria de seguretat i salut al nivell de l'empresa, sinó que havia de demostrar quins fets concrets constitueixen en la relació a la seva persona i a la seva salut o seguretat, un incompliment greu, o lleu però reiterat, i d'una entitat suficient per fer impossible la continuació de la seva relació laboral amb la demandada i justificar la resolució del contracte al càrrec de l'empresa.

Força és de constatar que en cap moment ho ha fet. Al contrari, no existeix en autes la prova d'un incompliment per part de l'empresa de les seves obligacions legals i contractuals en matèria de seguretat o salut, i s'ha de compartir la valoració feta pel tribunal al respecte en l'últim paràgraf del I.-

CONSIDERANT i de la qual ressurt que l'empresa ha complert amb les seves obligacions.

III.- Quant a l'altre motiu de desistiment, és a dir el supòsit de falta o de retards injustificats i reiterats en el pagament del salari. Els greuges de l'assalariada són que 1) no es pot atenir a la data en la què l'empresa ordena les transferències sinó la data en què efectivament s'efectuaren les mateixes (sense tenir en compte la data de valor) doncs en contrari seria molt fàcil per una empresa, com passa en el present cas, ordenar el pagament de les nòmines a una data en què no disposa de diners per fer efectiu el pagament i que el pagament només fos efectiu després de disposar dels fons necessaris com a conseqüència dels ingressos realitzats; 2) atenent-se a la data de recepció dels pagaments al seu compte, apareix que aquests es van fer amb retràs; 3) pertany a l'empresa fer les gestions necessàries per a respectar el termini fixat per la llei; 4) els retards no són justificats i 5) no podia el tribunal considerar com a justificat el fet de descomptar l'import de 108.-euros del salari del mes de març del 2013.

Aquests greuges s'han d'estimar.

En efecte, no compartim l'afirmació del Tribunal segons la qual s'ha d'estar a les dates de transferències bancaries ordenades per l'empresa com a alliberament de l'obligació a càrrec del patró. Al contrari, ja hem pogut precisar recentment quin criteri s'havia d'aplicar al respecte, i que l'empresa queda alliberada de la seva obligació de pagament quan dit pagament és efectiu al compte de l'assalariat (vg. TSJC 310/14 del 05-02-2015), i això de conformitat amb l'article 84 del Codi de relacions laborals el qual disposa que l'empresa està obligada a pagar puntualment el salari, amb la periodicitat convinguda, mensual, quinzenal, setmanal o diària, i com a màxim dins els tres dies naturals següents a la fi del període considerat. Aquesta disposició té un caràcter imperatiu i inderrogable en virtut de l'article 4 del Codi de relacions laborals.

En el present cas, les parts no van pactar cap data específica de pagament i per tant el salari s'havia de pagar el 3 del mes següent. Força és de constatar que, de manera reiterada, el salari mensual de la Sra. C. no va ser pagat amb puntualitat doncs entre el mes d'octubre del 2012 i el mes de març del 2013, ambdós inclosos, el salari fou efectiu amb un retard d'entre un i tres dies. Poc importa en quina data l'empresari va donar les instruccions al seu banc ja que li pertoca organitzar-se de tal manera que el pagament de la paga sigui efectiu el dia pactat amb el treballador i/o previst per la llei.

La part empresarial sosté que seria injust fer-li suportar les vicissituds de la pràctica bancària, però seria encara més injust i contrari a dret fer-ho suportar a l'assalariat qui no té possibilitat d'intervenir prop del banc de l'empresari. Justament, en el nostre cas, ha quedat establert que durant 6 mesos el salari va ser pagat amb retard, malgrat tenir l'assalariada el seu compte en el mateix banc que l'empresa, ja que els pagaments només van ser efectius al dia on el compte de l'empresa presentava un saldo positiu suficient. L'assalariat no ha de patir o assumir les dificultats de tresoreria de l'empresari. Per tant, siguin quines siguin les modalitats d'organització de l'empresa, semblants consideracions no poden anar en contra de la natura pròpia del salari i de la seva necessària protecció legal.

A això s'afegeix que el salari del mes del març del 2013 fou disminuït de l'import de 108.-euros en concepte d'acompte, el que correspon a un 10% del salari net. En realitat no es tracta de cap acompte o préstec. El tribunal ha considerat que aquest descompte era justificat tota vegada que corresponia a un error comés per la treballadora en retornar aquest diners a uns clients, i que la mateixa havia acceptat procedir així i no ho havia negat en la seva confessió en judici. Però de cap manera un empresari pot procedir a tal retenció sobre el salari sense el corresponent procediment sancionador i en base com a mínim a una falta greu (la carta social europea preveu que les retencions sobre salari no poden ser autoritzades excepte en les condicions i límits fixats per la llei o reglaments o fixades per conveni col·lectius o decisions arbitrals). A més, no es pot considerar que l'assalariada havia vàlidament acceptat aquesta retenció doncs va manifestar la seva disconformitat al moment de firmar el butlletí de salari corresponent (foli 23), extrem més rellevant que el simple correu electrònic intern invocat per l'empresa que no ofereix una garantia total sobre el seu autor. No és cert que la treballadora no hagi negat en la seva confessió en judici que havia acceptat que es practiqui la retenció sinó que ha manifestat que si bé el "descompte" tenia a veure amb un problema de restitució de diners als clients, "ella no estava d'acord amb aquesta operativa i així ho denuncià prop de l'inspector de treball".

I de fet, apareix que en data 25-04-2013, la Sra. C. va denunciar aquesta manera de fer prop del servei d'inspecció del treball. És només un cop aquesta administració hagi manifestat a l'empresa la il·legalitat de la seva actuació que aquesta va procedir al seu reembossament via dipòsit judicial en data 05-06-2013 i va informar-ne l'inspector del treball (folis 251-252). Per tant es tracta no simplement d'un retard, puix l'empresa no tenia la intenció de pagar dit import, sinó d'una falta de pagament que només fou corregida 2 mesos més tard.

Per acabar, s'ha de precisar que és cert que l'entitat de l'incompliment es valora en funció del salari degut i del temps de retard, tenint en compte el principi de proporcionalitat. També s'ha de prendre en compte que no es pot admetre que l'efectivitat del pagament, és a dir la seva satisfacció a l'empleat, sigui sotmesa a contingències materials, siguin bancàries o altres. Ja hem motivat que "el salari no és qualsevol deute, ja que constitueix per l'assalariat un caràcter vital i un element de la seva dignitat personal, raó per la qual queda protegit només per la Llei sinó pels convenis internacionals. La protecció del salari constitueix un dret indisponible d'ordre públic. És evident que el fet de respectar la data de pagament del salari té gran transcendència pel treballador, per qui dit salari és en general la seva única font d'ingressos, i qui també ha de fer front a uns pagaments mensuals a data fixa com són el lloguer o les quotes dels préstecs bancaris."

Així les coses, els retards experimentats per la Sra. C. no es poden minimitzar ni justificar i sí que estava justificada la dimissió de l'assalariada sense preavís.

Conseqüentment, la sentència recorreguda s'ha de revocar.

IV.- Quant a la indemnització, l'article 97 del Codi de relacions laborals disposa que la concurrència de qualsevol dels supòsits de desistiment justificat dóna dret als treballadors a exigir la indemnització corresponent al comiat injustificat prevista per l'article 98 del mateix codi.

Atès que el càlcul fet per la demandant és conforme a aquesta disposició i que no fou rebatut per la defenent escau condemnar aquesta darrera a pagar l'import de 11.460,49.-euros.

Atès que la suma que resulta del càlcul previst de l'article 98.1 del codi de relacions laborals en relació a la indemnització per comiat injustificat (aplicable al cas de desistiment justificat en virtut de l'article 97.3) s'ha de considerar com una suma bruta, ja que està sotmesa a l'obligació de cotització de conformitat als articles 98-1, 97-2 i 97-3 de la Llei 17-08 de la seguretat social, escau condemnar la part empresarial a procedir a dita cotització, essent precisat que no es demana més en aquesta alçada la cotització de les vacances satisfetes al mes de juny del 2013.

Quant als interessos, la part agent i ara recurrent, sol·licita que la condemna de la defenent també ho sigui als interessos a partir del 25 d'octubre del 2013, data en la qual l'empresa havia de dipositar la seva quitança. Però, la demanda no concerneix cap haver laboral sinó la indemnització per desistiment justificat i no existeix cap raó per fixar el 25 d'octubre com a data de partida sinó que s'ha de fixar al dia de la contesta a la demanda, és a dir el 08-01-2014.

V.- L'estimació del recurs que porta a l'estimació substancial de la demanda justifica imposar a la part empresarial les costes judicials de primera instància inclosos els honoraris d'advocat de la part agent.

VI.- L'estimació del recurs de la Sra. C. justifica no efectuar cap especial imposició de les costes d'aquesta alçada en relació a dit recurs en aplicació de la facultat prevista per la NOVEL.LA 82 Capítol 10.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

ESTIMAR el recurs de la Sra. Talavera contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 16-01-2015 que revoquem en el sentit de condemnar a la societat Quesada, a pagar-li la suma de 11.460,49.-euros en concepte d'indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals, a declarar i cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals a partir del 08- 01-2014;

IMPOSAR a la societat Quesada les costes judicials de primer instància;.

NO EFECTUAR cap imposició de costes judicials d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.