Arrendaments - costes processals - aplanament (0276/10)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-276/10

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, a 30 de novembre de 2010 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Talavera va interposar demanda de desnonament i de reclamació de quantitat, de data 30-03-2010, envers el Sr. Daza.

En data 20-05-2010, el Sr. Daza va comparèixer i, de forma verbal, va manifestar que s’aplanava a la demanda.

II.- En data 6-07-2010, l’Hble. Batlle va dictar sentència, essent la seva part decisòria la que segueix: “DECIDEIX: Primer.- Estimar parcialment la demanda interposada per la representació processal de la Sra. Talavera contra el Sr. Daza.

Segon.- Declarar la resolució del contracte celebrat entre les parts el dia 1 d’agost de 2005, relatiu al local situat a l’XXXX, amb efectes a partir del dia 30 de març de 2010.

Tercer.- Condemnar el Sr. ENTITY_5:

A pagar a l’agent en concepte de rendes degudes i impagades del local d’autes, l’import total de 2.112 euros, incrementat amb els interessos legals comptadors a partir del dia 20 de maig de 2010, i fins al total pagament del deute.

A pagar a l’agent en concepte d’indemnització per ocupació indeguda del local d’autes, la quantitat diària equivalent a la trentena part del lloguer mensual actualitzat, si s’escau, a comptar del dia 1 d’abril de 2010, i fins el dia 24 de maig de 2010, ambdós inclosos, import que serà incrementat amb els interessos legals comptadors a partir del dia 24 de maig de 2010 i fins al pagament total del deute.

Quart.- No donar lloc a la petició de condemna en costes processals demanada per l’agent.”

III.- La representació processal de la part agent ha interposat recurs contra la sentència d’instància i, en data 26-07-2010, va articular en el seu escrit de recurs les al·legacions que, en defensa dels seus interessos, va tenir per convenient.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- El recurs de la part agent contra la sentència d’instància es fonamenta en els següents motius o greuges. Considera que procedeix impugnar la sentència d’instància, atès que la mateixa no imposa a la part defenent les costes processals. Assevera que la sentència d’instància aplica els criteris de dret comparat i, en particular, els previstos a la doctrina espanyola. En canvi, afirma que el Tribunal Superior de Justícia en les seves sentències de 19-11-1998 i 23-07- 2009, així com l’Aute de 23-10-2003, manté una doctrina diversa que faria al defenent creditor a la imposició de les costes processals.

Tanmateix, entén que l’arrendatari va deixar de pagar el lloguer durant 22 mesos, sense que pugui emparar-se en causes econòmiques (el lloguer és de 100 euros mensuals) i després dels requeriments verbals o telefònics, es va haver de demanar l’auxili judicial. Afegeix que tampoc va tornar les claus fins que va existir un requeriment judicial, de manera que no pot ésser considerat un deutor de bona fe.

II.- Aquesta Sala ja ha tingut ocasió d’establir en les seves resolucions una doctrina relativa a l’aplanament i les conseqüències que el mateix desplega en l’àmbit processal. En aquest ordre d’idees, per una banda no es pot titllar la resolució del tribunal a quo com una resolució que resol la temàtica de les costes processals des de l’òptica del dret comparat i d’acord amb la doctrina espanyola. En efecte, la sentència analitza les tesis d’insignes processalistes, com Águila, i esmenta la solució legal de la LEC de 7-01- 2000 (art. 395), però també analitza el text del Codi 7,51,5, conegut com la Constitució de Zenó i una aportació doctrinal referent a “Les costes processals al dret andorrà”. I, per altra part, la sentència analitza, en primer terme, que no existeix cap reclamació extrajudicial del deute que ressurti de les actuacions, de manera que la seva conducta no pot ésser qualificada com de mala fe, atès que no se’l va requerir extrajudicialment ni se li va atribuir l’oportunitat de liquidar el deute, la qual cosa hagués pogut evitar la pendència del present procés.

I aquesta doctrina s’adequa amb el criteri que ha mantingut respecte de les costes processals aquesta Sala. Així, recentment, hem tingut ocasió de posar de manifest (sentència de 28 octubre de 2010) que esdevé doctrina d’aquesta Sala, entre altres, sentència del Tribunal Superior de 19-11-1998 i Aute de 23-10-2003, que en l’ordenament jurídic andorrà no existeix, a diferència del que es preveu en altres ordenaments jurídics de l’entorn (cfr. Art. 395 LEC 1/2000, de 7 de gener), una disposició específica en matèria d’aplanament i determinació de les costes processals. Així, aquesta Sala, a diferència del que succeeix en dret comparat, i tota vegada que l’ordenament jurídic andorrà es nodreix de les seves font pròpies i esdevé un sistema que es caracteritza, com a ordenament jurídic, per la completesa i la coherència, ha considerat que en aquells supòsits en els quals l’aplanament es produeix i que l’actuació de la defenent de no complir la prestació és la que ha originat la pendència del procés, s’ha d’efectuar imposició de les costes processals.

I si s’apliquen les consideracions anteriors al cas concret, es pot extreure que no s’ha acreditat que l’auxili judicial s’hagi hagut d’impetrar davant la conducta del defenent de fer cas omís als requeriments de la part agent en ares a donar satisfacció al seu dret de crèdit, atès que com s’ha esmentat en la sentència d’instància no consta acreditat el requeriment de compliment al deutor, amb anterioritat a la interposició de la demanda, a la vegada que el deutor no procedeix a oposar-se a la demanda, sinó que compareix a la Batllia i declarar reconèixer el deute que se li reclama. Afegir també que la mala fe que s’atribueix per no lliurar les claus a la Batllia i només fer-ho quan mediava el requeriment judicial no pot fonamentar les costes processals de les presents actuacions, atès que el que s’està valorant és la conducta prèvia del defenent a la interposició de la demanda i si consta provat que la seva actitud reàcia als requeriments i peticions de compliment del seu deute hagin motivat la incoació del present procediment judicial.

III.- La desestimació del present recurs s’ha de traduir, en matèria de costes processals, en la imposició al recurrent de les costes d’aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Talavera contra la sentència, de data 6-07-2010, i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S’escau imposar a la part recurrent les costes d’aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.