Incident de nul·litat-personal de relació especial-director-comú ALV (TSJC 029/17)

Aute

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TSJC.- 0000029/2017 ORIGEN: 7000120/2016 - 00

NIG: 5300542120160000756

AUTE

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 29 de juny del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Galván va presentar demanda laboral contra el Comú Querol, demanant la seva condemna a satisfer-li la suma total de 71.635,16.-euros i subsidiàriament de 49.440,40.-euros en concepte de preavís i d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

La representació processal del Comú Querol, es va oposar a la demanda formulant una excepció de manca de jurisdicció civil en benefici de la jurisdicció administrativa i subsidiàriament sobre el fons, sol·licitant la seva total desestimació, amb imposició de costes.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 04-11-2016, decidint desestimar íntegrament la demanda interposada pel Sr. Galván.

III.- Contra aquesta resolució ambdues parts van interposar recurs d'apel·lació.

Per sentència del 26-04-2017, aquesta Sala va decidir desestimar el recurs del Comú Querol i estimar parcialment el recurs del Sr. Galván contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 04-11-2016 que va revocar en el sentit d'estimar parcialment la demanda subsidiària i de condemnar al Comú Querol a pagar al Sr. Galván l'import de 39.032,15.-euros bruts en concepte d'indemnització -article 98 del Codi de relacions laborals-, tot imposant al Comú Querol les costes judicials de primera instància com les d'aquesta alçada en relació als dos recursos, sempre amb inclusió dels honoraris d'advocat.

IV.- Contra l'esmentada resolució i per escrit del 17-05-2017, la representació processal del Comú Querol formula un incident de nul·litat d'actuacions sol·licitant la ratificació de la decisió recaiguda en primera instància.

El Sr. Galván s'oposa a l'incident i demana la ratificació de la Sentència criticada.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part incidental sosté que s'hauria produït una vulneració del seu dret fonamental a la jurisdicció i a un procés degut, protegit per l'article 10.1 de la Constitució, perquè el procés s'ha portat a terme davant d'una jurisdicció inapropiada i improcedent, que és la civil, quan és l'administrativa que l'havia de jutjar. Sosté en segon lloc que també s'ha vulnerat l'article 25 de la Constitució relatiu a la igualtat d'accés dels andorrans a les funcions i càrrecs públics tota vegada que el nomenament del Sr. Galván va ser arbitrari.

Argumenta en essència que : 1) La sentència no entra en l'anàlisi de l'argument segons el qual el nomenament del Sr. Galván era nul de ple dret pel fet de no respectar les condicions d'excepcionalitat de l'article 31 de l'Ordinació comunal i per no ser el Sr. Galván un funcionari ; 2) aquesta normativa contradiu la Llei de la funció pública ; 3) el tribunal no podia sanar aquesta nul·litat de ple dret ; 3) És incongruent considerar que la relació va ser regida per la normativa administrativa en un primer temps i per la laboral en un segon temps quan el Sr. Galván ha desenvolupat les mateixes tasques durant tota la vigència de la relació ; 4) el fet de refusar reconèixer la nul·litat de ple dret del nomenament com a Director es fa en detriment de les persones que podien accedir legalment al lloc ; 5) compte tingut del caràcter subsidiari del Codi de relacions laborals és la jurisdicció administrativa qui dona les màximes garanties i qui en virtut de la Llei ha de conèixer i analitzar una causa relativa a un personal de relació especial; 6) la literalitat del conveni del 04-04-2016 no permetia al Tribunal qualificar-lo com un conveni de treball quan es tracta d'un conveni d'extinció.

II.- D'antuvi i de manera general cal recordar que l'incident de nul·litat d'actuacions no serveix per tornar a jutjar el que ja s'ha jutjat sinó que constitueix un remei extraordinari destinat a fer reconèixer i a esmenar les vulneracions del dret fonamental a la jurisdicció que s'hagin produït en un procediment conclòs mitjançant sentència o altra resolució ferma.

La jurisprudència del Tribunal Constitucional estableix que el dret a la jurisdicció consisteix a promoure l'activitat jurisdiccional sobre les pretensions deduïdes, amb el benentès que la decisió no ha d'ésser necessàriament favorable a les pretensions de l'actor. Qualsevol desestimació d'una pretensió ha d'ésser raonada, amb motius suficients dels quals es desprengui que la decisió no és arbitrària, i sense que es dubti de la imparcialitat del jutjador.

Aquestes exigències s'apliquen també al benefici del Comú que, malgrat ésser una administració pública que integra l'estructura territorial de l'Estat, en tant que part en un procediment judicial, ha de gaudir de les mateixes garanties que qualsevol part i per tant té un mateix dret a la jurisdicció.

Ara bé, en el present cas tal supòsit de vulneració del dret a la jurisdicció no existeix, tota vegada que vam contestar de manera motivada i detallada a tots els greuges formulats per les parts apel·lants, tornant a valorar el material probatori obrant en autes i arribant a unes conclusions parcialment diferents de les del tribunal d'instància.

A més, com ho detallarem més endavant, la incongruència denunciada no existeix.

III.- Pel que fa al primer aspecte de l'incident, entenem que es torna a plantejar l'excepció d'incompetència però no es veu en què, la desestimació de la mateixa, constituiria en el present cas una vulneració del dret fonamental a la jurisdicció, sobre tot quan la jurisdicció civil ofereix les mateixes garanties que l'administrativa.

No s'ha violat cap disposició legal puix que és la matèria del plet que determina la jurisdicció competent, i no podem més que repetir el que vam exposar en el Fonament .-IV : " En quant al criteri de repartició entre les jurisdiccions administratives i civils, és cert que per principi i de manera molt general, el dret laboral constitueix un ram del dret privat i no pot en principi aplicar als treballadors que treballen pel sector públic.

Tanmateix, pel que fa a la competència de la jurisdicció civil en l'àmbit laboral, el principi general ressurt dels articles 1 i 2 del Codi de relacions laborals que disposen que aquest Codi és aplicable a totes les relacions laborals que es desenvolupen al Principat, i el mateix Codi defineix de manera limitada les exclusions. La primera de les exclusions, amb caràcter absolut, concerneix el personal de l'Administració pública en la forma que ve definida al Codi de l'Administració quan, a l'empara d'una llei, la relació es regula per normes administratives o estatutàries. D'altra banda, l'article 2.2 f disposa que es consideren relacions laborals de caràcter especial, regulades per aquest Codi amb caràcter no imperatiu i subsidiari en allò que no estigui expressament pactat, qualsevol altre treball que sigui declarat expressament com a relació laboral de caràcter especial per una llei.

Pel que fa a la competència de la jurisdicció administrativa, l'article 39.3 de la LQJ disposa que la jurisdicció administrativa controla la subjecció al Dret de l'exercici per part del Govern de la potestat reglamentària , la subjecció al Dret en l'activitat normativa i d'execució de l'Administració Pública, així com la subjecció als fins que legitimen dita activitat, i que pertanyen en tot cas a la jurisdicció administrativa (...) b) Els recursos en matèria de funcionaris al servei de qualsevulla institució pública del Principat. Així, sobre la competència administrativa, la Sala administrativa d'aquest Tribunal superior té clarament motivat que "La jurisprudència d'aquesta Sala és perfectament assentada sobre aquest debat jurídic (sentències 71-2004 i 36-2007), en el sentit de distingir, per una banda, el règim jurídic aplicable a les persones vinculades per un contracte de treball (Codi de relacions laborals) i, per altra banda, aquell de les persones sotmeses a un règim estatutari i reglamentari de dret públic (llei de la funció pública). La llei corrobora aquesta lectura. En efecte, el Codi de relacions laborals -article 2.1.a- exclou indiscutiblement els funcionaris del seu àmbit d'aplicació..."

En quant al règim aplicable al personal de relació especial, el Capítol II de la Llei de la funció pública del 15 de desembre del 2000 relatiu a les relacions d'ocupació en l'Administració pública, així com l'Ordinació del Comú X., disposen en els seus articles 4 i 3, respectivament, que existeixen 3 classes d'ocupació de les quals davalla el règim aplicable al personal :

els funcionaris, sotmesos a règim jurídic de naturalesa estatutària, regulat pel dret administratiu els agents de l'Administració, sotmesos a règim jurídic de naturalesa contractual regulat per les particularitats que, en cada cas, s'estableixen en la LFP i en les normes que la desenvolupen, i per la normativa laboral.

el personal de relació especial sotmès al règim jurídic..."de relació especial", regulat per les particularitats que s'estableixen en la LFP (i en l'Ordinació) i en les normes que la desenvolupen, i per la normativa que reguli la relació concreta.

En quant a aquestes particularitats que s'estableixen en la LFP i l'Ordinació, l'article 8 (article 7 de l'Ordinació comunal) precisa que "és personal de relació especial aquell que presta, amb caràcter de confiança, serveis d'assessoria o assistència al cap de Govern, als ministres, al president del Consell Superior de la Justícia i als cònsols; el seu nomenament correspon directament a aquestes autoritats; aquestes persones poden ser destituïdes en qualsevol moment, i en tot cas cessen quan també ho faci el titular del càrrec que els va nomenar.".

Els articles 93 (90 de l'Ordinació (Supòsits del personal de relació especial) i 94 (91 de l'Ordinació (Cessament del personal de relació especial) precisen que :

"És personal de relació especial aquella persona que, amb el caràcter de confiança, és nomenada lliurement com a assessor o assistent personal del cap de Govern, els ministres, el president del Consell Superior de la Justícia i els cònsols dels comuns, o s'integra en els seus gabinets d'assistència personal i tècnica. »

"El personal de relació especial pot ser destituït en qualsevol moment pel titular del càrrec que el va nomenar, i cessa quan cessi el titular."

En base a aquests elements, no es pot afirmar de manera general que la relació de treball d'un personal de relació especial és automàticament i necessàriament de natura "administrativa" i no laboral quan la Llei mateixa indica que el personal de relació especial queda sotmès a un règim jurídic regulat per les particularitats que s'estableixen en la LFP i per la normativa que reguli la relació concreta.

Apareix que la Doctrina considera que el personal de relació especial "és de caràcter contractual però no es regeix pel dret laboral" (vg. A.L.M. "la funció pública" in "Dret administratiu andorrà" p.266 primera edició novembre del 2006). Però, si aquesta afirmació es pot compartir com a criteri base, nogensmenys es veu que en realitat el règim del personal de relació especial permet diverses figures i que tal disposició obliga l'òrgan jurisdiccional a determinar per cada cas la normativa aplicable. Per conseqüent, no es pot afirmar que pel sol fet d'haver estat contractada una persona com a personal de relació especial per un Comú el coneixement de la relació de treball de la mateixa quedaria automàticament exclòs de la competència de la jurisdicció laboral i incumbiria a l'administrativa.

Així les coses, en el nostre cas, per resoldre la qüestió de la jurisdicció competent per conèixer de les pretensions del Sr. Galván, era necessari determinar l'especificitat de la seva situació professional.

No és en base a una suposada confusió entre la noció de relació laboral de caràcter especial del Codi de relacions laborals i la de personal de relació especial de la LFP i de l'Ordinació, que el tribunal va retenir la seva competència sinó en base a la natura pròpia de la classe d'ocupació de personal de relació especial a la qual pertany el Sr. Galván.

Com bé ho ha motivat el tribunal, la qüestió plantejada era de determinar la natura de la relació de treball i si, en aplicació del dret laboral, la relació concreta entre el Sr. Galván i el Comú es podia qualificar com una relació laboral i de durada indeterminada.

Tal pretensió, d'una persona que no pertany a la classe dels funcionaris, pertany sense dubte a la jurisdicció civil i s'ha de confirmar el rebuig de l'excepció de manca de jurisdicció.

Per conseqüent, s'ha de mantenir la competència dels tribunals civils per conèixer de les pretensions del Sr. Galván.

Per acabar sobre aquest punt, cal afegir que és sorprenent constatar que la part incidental addueix com a argument principal del seu incident que no seria la jurisdicció competent que va conèixer del plet i que sol·licita "...tenir per formulat l'incident de nul·litat, i obrar doncs en conseqüència, no donant lloc al pronunciament de la sentència en el sentit interessat en el cos del present escrit per tant, ratificant la decisió recaiguda en primera instància." quan dita sentència de primera instància tampoc va admetre la competència de la jurisdicció administrativa.

En quant a la invocada incongruència, no és perquè les tasques del Sr. Galván no haurien canviat durant tot el decurs de la relació laboral que això seria incompatible o contrari al fet que a partir del seu nomenament com a Director, el règim de la seva contractació i de la relació de treball va canviar.

Així les coses, la incongruència no residiria en la nostra motivació, ja que vam constatar la realitat factual i jurídica de la relació de treball tal com les parts la van fer evolucionar, sinó més aviat en el règim que es va pretendre posar en lloc.

IV.- Justament, en quant al segon aspecte de la qüestió relatiu a la nul·litat del nomenament com a Director i a la vulneració de l'article 25 de la Constitució, tampoc es veu en que existiria una vulneració del dret a la jurisdicció que justificaria la nul·litat de la sentència a l'empara de l'article 18bis.

Malgrat la part incidental sosté que no vam entrar a valorar el seu argument al respecte, apareix al contrari que vam motivar que "L'argument del Comú que els nomenaments del Sr. Galván com a Director són nuls pel fet de no respectar la condició d'excepcionalitat exigida per l'article 31 no es pot admetre ja que si el Comú no ha respectat les condicions de l'Ordinació tal extrem no es pot oposar en el marc del present plet laboral al Sr. Galván que va ser contractat i nomenat com a Director, i que va prestar jurament al càrrec. Per tant no se li pot negar la seva qualitat de Director del Comú X.

A partir d'aquell moment, és innegable que la relació concreta va evolucionar ja que no només va existir una relació de personal especial en el sentit de les disposicions ja esmentades sinó que la relació es va trobar sotmesa al Codi de relacions laborals per l'efecte de la pròpia Ordinació i del fet d'haver contractat i nomenat el Sr. Galván al lloc de treball de Director."

El que pretén ara el Comú és invocar al seu benefici i al perjudici del demandant, a qui en el seu temps va reconèixer la qualitat de Director gaudint d'un contracte sotmès a la legislació laboral, una suposada nul·litat o una arbitrarietat de la qual ella mateixa seria responsable.

Al respecte, no cal perdre de vista que si els equips polítics canvien, el Comú segueix essent la mateixa ens pública que ha d'assumir els seus compromisos contractuals.

Si ha existit una violació de l'article 25 de la Constitució és el Comú que l'hauria comesa el 2009 i el 2012 a través dels acords de nomenament com a Director, però no aquesta Sala.

Si bé, com ho posa de relleu la part incidental, el Sr. Galván està sotmès a la legalitat i també ho està el Comú, que no pot pretendre invocar una irregularitat que diu que va cometre, per refusar d'aplicar la llei laboral a la qual es va sotmetre.

El fet per part d'aquest Tribunal Superior de reconèixer al Sr. Galván, al moment de la finalització de la relació, els drets laborals que el propi Comú li havia reconegut, no té res a veure amb un suposat perjudici que s'hauria provocat a les persones que podien accedir legalment al lloc de Director.

Igual passa amb el conveni del 04-01-2016 atorgat per la nova corporació i que va nomenar clarament "CONVENI DE TREBALL" preveient que el Sr. Galván havia de continuar prestant els seus serveis i prorrogant les seves funcions de Director fins al 31 de gener del 2016, i del qual es pretén ara que no el podíem qualificar de conveni de treball quan, per aplicació dels principis laborals que regien la relació des del 2009, en particular els articles 12, 15 i 19 del Codi de relacions laborals, tal contracte només ens podia portar a considerar l'existència d'una relació laboral de durada determinada.

V.- En aquestes condicions, s'ha de desestimar l'incident de nul·litat d'actuacions plantejat pel Comú X..

La desestimació de l'incident porta a imposar les seves costes a la part que l'ha promogut (arg. Codi 7,51,5.).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR l'incident de nul·litat interposat per la representació processal del Comú X. contra la Sentència dictada per aquesta Sala en data 26 d'abril del 2017, imposant a la part incidental les costes generades pel mateix.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.