Article 277

Article 277 Preterició de legitimaris
1. És preterit el legitimari a qui el causant no ha fet cap atribució en concepte de llegítima o imputable a ella i que no ha estat tampoc desheretat.
2. Si la preterició és errònia, és a dir, si el legitimari preterit és un descendent del causant que ha nascut o ha esdevingut legitimari després d’atorgar-se el testament o l’existència del qual era ignorada pel causant en el moment de testar, té acció perquè es declarin ineficaços el testament i, si escau, els codicils atorgats pel causant. Se n’exceptuen els casos següents:
a) Si el causant ha instituït hereu únic, en tota l’herència, el cònjuge o convivent en unió estable de parella.
b) Si el causant ha instituït hereu únic, en tota l’herència, un fill o un altre descendent i en el moment d’atorgar testament tenia més d’un fill o almenys un fill i una estirp de fill premort.
c) Si la relació de filiació en virtut de la qual s’esdevé legitimari ha quedat legalment determinada després de la mort del causant.
3. El legitimari per dret de representació només pot exercir l’acció de preterició errònia si el representat, en cas d’haver sobreviscut al causant, ho hauria pogut fer.
4. Si la preterició és intencional, el legitimari preterit pot exigir allò que per llegítima li correspon.
5. El simple reconeixement genèric del dret de llegítima a qui correspongui o l’atribució d’un llegat simple de llegítima a favor de tots els fills no exclou el dret dels legitimaris a exercir l’acció de preterició errònia si escau d’acord amb els apartats 1 a 3.
6. L’acció per impugnar el testament o els codicils per causa de preterició errònia caduca al cap de quatre anys de la mort del testador.