Llei 46/2014, del 18 de desembre, de la successió per causa de mort
Capítol I. L’obertura de la successió i les qualitats per a succeir
Secció primera. L’obertura de la successió
1. La successió s’obre amb la mort del causant o amb la declaració judicial de mort, al lloc on ha tingut l’últim domicili i, si aquest no és conegut, al lloc on es troba la major part del cabal relicte.
2. Són nuls els contractes o pactes sobre herència futura, llevat dels admesos per aquesta Llei.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la formalització en escriptura pública de la titularitat de béns immobles ubicats a Andorra a favor d’una persona que no és resident fiscal.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-05-15 · article d'una llei citada abans en el document
«…la successió per causa de mort, que està en vigor des de l’1 de gener del 2016, als articles 1, 13, 14 i 15, estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o amb la d…»
- Consulta vinculant en relació amb la data en què s’adquireix un immoble per herència.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-04-16 · article d'una llei citada abans en el document
«…gacions després de la defunció i que està en vigor des de l'1 de gener de 2016, als articles 1, 13 14 i 15 estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o a…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. En cas de declaració judicial de mort, els hereus que succeeixin i els afavorits amb atribucions particulars en pacte successori estan obligats a formalitzar notarialment inventari i no podran disposar a títol gratuït dels béns i drets adquirits fins que no hagi transcorregut un termini de cinc anys des de la data de la declaració. Fins que no hagi transcorregut aquest termini els hereus no lliuraran tampoc els llegats ordenats testamentàriament.
2. Si la persona declarada judicialment morta reapareix, recobrarà els seus béns en l’estat en què es trobin, i tindrà dret a obtenir el preu dels que s’han venut, però no podrà reclamar els fruits i rendes que hagin produït durant el temps en què ha estat en vigor la declaració.
1. La vocació successòria té lloc per contracte successori, per testament o per llei.
2. La successió intestada només pot tenir lloc quan no hi ha hereu contractual o testamentari o en cas que la institució d’hereu testamentari no sigui de la totalitat de l’herència.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Sentència del Tribunal Constitucional del 14-7-2025 relativa al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-07-14 · cita l'article de la llei
«…l’atorgament de les escriptures dels llegats) és una despesa de la marmessoria (articles 228.2 i 3 de la Llei 46/2014 de la successió per causa de mort) i no una retribució pel càrrec de marmessora, ja que seria el mat…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. La successió es defereix en el moment de l’obertura de la successió, llevat els heretaments i els fideïcomisos que tenen una regulació específica.
2. Si la institució està sotmesa a condició suspensiva, l’herència es defereix en el moment del compliment de la condició.
Secció segona. La capacitat successòria
1. Tenen capacitat per succeir les persones nascudes o concebudes al temps de l’obertura de la successió i que sobrevisquin al causant, amb aplicació del que disposa la Llei qualificada de la persona i de la família pel que fa a les situacions de commoriència.
2. Les persones declarades absents poden succeir, però per acceptar l’herència en nom de l’absent cal provar que aquest era viu en el temps en què era necessària la seva existència per adquirir-la. Si això no és possible, oberta una successió a la qual estigui cridat un absent, la part d’aquest acreix als seus cohereus o es defereix a les persones que puguin reclamar-la per dret propi o per dret de representació. Els uns i els altres, si escau, han de fer inventari dels béns i reservar-los fins a la declaració judicial de mort, amb aplicació, en aquest cas, del que estableix l’article 2.
1. Tenen capacitat per succeir les persones jurídiques constituïdes legalment al temps de l’obertura de la successió.
2. Les persones jurídiques que el causant ordena crear en la seva disposició per causa de mort tenen capacitat per a succeir si arriben a constituir-se legalment dintre del termini assenyalat pel testador o, en el seu defecte, del termini d’un any a comptar des de l’obertura de la successió.
a) El condemnat per haver matat o intentat matar dolosament el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia o algun descendent o ascendent d’aquell.
b) El condemnat per delictes de lesions greus, contra la llibertat, de tortures, contra la integritat moral o contra la llibertat i indemnitat sexual si l’agreujat fos el causant, el seu cònjuge, la persona amb qui convivia o algun descendent o ascendent d’aquell.
c) El condemnat per haver calumniat el causant, acusant-lo d’un delicte condemnat amb pena de presó no inferior als tres anys.
d) El condemnat per fals testimoni contra el causant, imputant-li un delicte condemnat amb pena de presó no inferior als tres anys.
e) El condemnat per un delicte contra els drets i deures familiars en la successió de la persona agreujada o d’un representant legal d’aquesta.
f) Els pares suspesos o privats de l’autoritat parental, per causa a ells imputable, respecte del fill causant de la successió.
g) El qui ha induït dolosament el causant a atorgar, revocar o modificar un testament, un pacte successori o qualsevol altra disposició de darrera voluntat o li ha impedit de fer-ho, i també el qui, sabent-t’ho, se n’ha aprofitat.
h) El qui ha destruït, amagat o alterat el testament o una altra disposició de darrera voluntat del causant i aquells que ho han promogut.
1. Les causes d’indignitat són ineficaces:
a) Si el causant disposa a favor de l’indigne coneixent la causa d’indignitat.
b) Si el causant es reconcilia amb l’indigne per actes indubtables o el perdona en escriptura pública.
c) Si caduca la facultat de revocació atribuïda al causant en els pactes successoris.
2. La reconciliació i el perdó són irrevocables.
1. Són inhàbils per a succeir:
a) El notari que autoritza l’acte de darrera voluntat, el seu cònjuge, la persona amb qui conviu i els parents del notari dins el quart grau de consanguinitat i segon d’afinitat.
b) Els testimonis, els facultatius i els intèrprets que intervinguin en l’atorgament de l’acte de darrera voluntat.
c) El sacerdot o religiós que ha assistit el testador durant la seva darrera malaltia i també l’església, l’orde, la comunitat, la institució o la confessió religiosa a la qual pertany, només en el cas que el testament sigui atorgat durant aquesta darrera malaltia.
d) El tutor i el curador o apoderat de la persona amb discapacitat amb funcions de representació i administració patrimonial, abans de l’aprovació dels comptes definitius del seu càrrec, llevat que sigui ascendent, descendent, cònjuge o germà del causant.
2. Les persones físiques o jurídiques, així com els seus cuidadors, que hagin prestat al causant serveis assistencials, residencials o anàlegs, en virtut d’una relació contractual, només poden ser afavorits en la successió d’aquest ordenada en testament notarial obert.
3. La inhabilitat successòria no impedeix ser nomenat àrbitre, marmessor o comptador partidor.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Sentència del Tribunal Constitucional del 14-7-2025 relativa al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-07-14 · article d'una llei citada abans en el document
«… però no els impedeix ser nomenats àrbitres, marmessors o comptadors partidors -article 9.3. Per tant, les regles d’abstenció de la Llei del notariat s’han d’acomodar a la facultat reconeguda en la Llei de succe…»
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la renúncia a un llegat determinat, seguida d'altres operacions concatenades.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2023-03-06 · article d'una llei citada abans en el document
«…a llei de l’IS, tenir cap impacte fiscal, donant així compliment al que regulen els articles 9.3 i 19.1 de la Llei de l’IS. Per altra banda, un cop produïda l’obertura de la successió, tenint en compte que, d’acord amb la …»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. Les disposicions a favor d’una persona indigna de succeir són ineficaces. També ho són les fetes a favor de persona inhàbil.
2. La causa d’ineficàcia pot ser invocada per qui resultaria afavorit per la successió en cas que fos declarada la indignitat o la inhabilitat, i per qualsevol persona a la qual ha estat encomanada, en tot o en part, l’execució de la voluntat del causant.
3. La causa d’ineficàcia no reconeguda per la persona afectada ha de ser declarada judicialment.
4. L’acció és transmissible als hereus.
1. L’acció declarativa de la indignitat o de la inhabilitat successòria caduca als quatre anys des que es pot conèixer la causa d’ineficàcia i, en tot cas, als quatre anys des que l’indigne o inhàbil ha pres possessió dels béns heretats o legats.
2. Si la causa d’indignitat ha estat declarada en sentència, el còmput no s’inicia fins que és ferma.
1. Els efectes de la indignitat o inhabilitat es retrotreuen al moment de la delació.
2. La indignitat no afecta els fills o descendents de l’indigne que siguin cridats a la successió, però provoca la ineficàcia del dret de transmissió.
3. Reconeguda o declarada la indignitat o inhabilitat, cal liquidar, si s’escau, la situació possessòria, considerant la persona indigna o inhàbil posseïdora de mala fe.
Capítol II. La successió hereditària
1. L’hereu adquireix l’herència amb la seva acceptació.
2. Els efectes de l’acceptació es retrotrauen al moment de l’obertura de la successió.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la formalització en escriptura pública de la titularitat de béns immobles ubicats a Andorra a favor d’una persona que no és resident fiscal.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-05-15 · article d'una llei citada abans en el document
«…la successió per causa de mort, que està en vigor des de l’1 de gener del 2016, als articles 1, 13, 14 i 15, estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o amb la d…»
- Consulta vinculant en relació amb la data en què s’adquireix un immoble per herència.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-04-16 · article d'una llei citada abans en el document
«…gacions després de la defunció i que està en vigor des de l'1 de gener de 2016, als articles 1, 13 14 i 15 estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o a…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la formalització en escriptura pública de la titularitat de béns immobles ubicats a Andorra a favor d’una persona que no és resident fiscal.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-05-15 · article d'una llei citada abans en el document
«…la successió per causa de mort, que està en vigor des de l’1 de gener del 2016, als articles 1, 13, 14 i 15, estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o amb la d…»
- Consulta vinculant en relació amb la data en què s’adquireix un immoble per herència.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-04-16 · article d'una llei citada abans en el document
«…fectes de l’acceptació es retrotrauen al moment de l’obertura de la successió. Article 14. Universalitat de la successió L’hereu adquireix tots els béns i els drets del causant llevat els personalíssims, se s…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la formalització en escriptura pública de la titularitat de béns immobles ubicats a Andorra a favor d’una persona que no és resident fiscal.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-05-15 · article d'una llei citada abans en el document
«…la successió per causa de mort, que està en vigor des de l’1 de gener del 2016, als articles 1, 13, 14 i 15, estableix el següent: “Article 1. Obertura de la successió 1. La successió s’obre amb la mort del causant o amb la d…»
- Consulta vinculant en relació amb la data en què s’adquireix un immoble per herència.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-04-16 · article d'una llei citada abans en el document
«…ulat pels actes propis del causant i ha de complir les càrregues hereditàries. Article 15. Possessió L’hereu que accepta té la possessió de l’herència si l’ha presa, i continua la possessió del causant sense …»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. Abans de l’acceptació de l’herència, els hereus cridats només poden realitzar actes de conservació, defensa i administració ordinària. Si hi ha més d’un hereu, tots estan legitimats individualment per als actes de conservació i defensa dels béns, però per als altres actes d’administració ordinària cal l’acord de la majoria. Aquests actes no impliquen l’acceptació.
2. L’autoritat judicial, a instància de qualsevol hereu i en defecte de marmessor o d’administrador nomenats pel causant, pot nomenar un curador perquè representi i administri l’herència.
3. Quan són diversos els cridats a l’herència, l’acceptació d’un d’ells extingeix la situació d’herència jacent. Mentre la totalitat dels cridats no accepta o no es produeix la frustració de les crides, l’administració ordinària de l’herència correspon a l’hereu o hereus que han acceptat, amb aplicació, si n’hi ha més d’un, de les normes de la comunitat hereditària.
Capítol III. L’acceptació i la repudiació de l’herència
Secció primera. Disposicions generals
1. El cridat a l’herència pot acceptar-la o repudiar-la, tan aviat s’ha produït la delació a favor seu. Cada un dels cridats pot acceptar-la o repudiar-la amb independència dels altres.
2. L’acceptació i la repudiació de l’herència són irrevocables.
3. El dret del cridat a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini de caducitat.
1. L’acceptació i la repudiació de l’herència són actes purs i simples, i no es poden fer parcialment. Les condicions, els terminis i les restriccions es tenen per no posades.
2. El cridat en quotes diferents que n’accepta una s’entén que accepta també les restants, tot i que li siguin deferides per substitució vulgar o per compliment de condicions suspensives.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la renúncia a un llegat determinat, seguida d'altres operacions concatenades.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2023-03-06 · article d'una llei citada abans en el document
«…a llei de l’IS, tenir cap impacte fiscal, donant així compliment al que regulen els articles 9.3 i 19.1 de la Llei de l’IS. Per altra banda, un cop produïda l’obertura de la successió, tenint en compte que, d’acord amb la …»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. L’acceptació de l’herència pot ser expressa o tàcita.
2. L’acceptació expressa resulta de la manifestació de la voluntat d’acceptar-la feta en document públic o privat.
3. L’acceptació tàcita es produeix quan el cridat:
a) Realitza qualsevol acte que no pot realitzar si no és a títol d’hereu.
b) Disposa del dret a l’herència, llevat que es tracti d’una donació o cessió gratuïta a favor de tots els altres hereus en la mateixa proporció en què ho són.
c) Renuncia a títol onerós al dret a succeir, o el renuncia per qualsevol títol a favor d’algun o alguns dels cohereus.
d) Sostreu o oculta béns de l’herència.
1. Els creditors de l’hereu cridat poden demanar a l’autoritat judicial que declari inoposable la repudiació d’herència feta en perjudici seu, per poder cobrar així els seus crèdits sobre el patrimoni hereditari.
2. El dret dels creditors caduca a l’any de la repudiació.
1. Els menors d’edat accepten i repudien una herència per mitjà dels seus representants legals. Els menors emancipats la poden acceptar ells mateixos, però requereixen l’assentiment de les persones que complementen la seva capacitat per repudiar-la.
2. Les persones amb discapacitat poden acceptar una herència o repudiar-la per ells mateixos, o bé amb l’assistència o per mitjà de representació del curador o apoderat que els presti suport, segons escaigui d’acord amb les mesures voluntàries o judicials establertes.
3. Els pares, els tutors i els curadors o apoderats de persones amb discapacitat amb funcions de representació i administració patrimonial necessiten autorització judicial per repudiar les herències deferides als menors d’edat o a les persones a qui presten suport.
4. Les persones jurídiques poden acceptar o repudiar d’acord amb el seu règim jurídic específic.
1. L’acceptació i la repudiació poden ser impugnades per falta de capacitat o per vici del consentiment. L’error només provoca la nu l·l itat si és determinant.
2. L’acció per manca de capacitat caduca als quatre anys comptats des de l’arribada a la majoria d’edat o de la recuperació de la capacitat; i, en cas de vici del consentiment, a comptar des que s’ha produït el fet o ha cessat la causa determinants del vici.
1. Qui repudia l’herència testamentària pot acceptar la intestada, però resta gravat pels llegats, els fideïcomisos, les condicions i les càrregues testamentàries.
2. La repudiació d’una herència en la creença que era intestada no perjudica el repudiant si després apareix un testament o un pacte successori.
1. El dret a acceptar o repudiar l’herència no està sotmès a termini.
2. Tots els interessats en la successió, àdhuc els creditors de l’herència o del cridat, poden demanar a l’autoritat judicial, transcorregut un mes des de la delació, que assenyali un termini no superior a dos mesos perquè el cridat accepti o repudiï l’herència.
3. Transcorregut el termini assenyalat sense que el cridat accepti o repudiï, s’entén que la repudia, llevat que sigui un menor o una persona proveïda de mesures de suport per exercir la seva capacitat, cas en què s’entén acceptada a benefici d’inventari.
1. Mort el cridat sense acceptar ni repudiar l’herència, passa als seus hereus el dret que ell tenia.
2. Els hereus del cridat mort sense acceptar ni repudiar una herència tan sols poden acceptar-la o repudiar-la si accepten abans l’herència del seu causant. Secció Segona. L’acceptació pura i simple
a) Les despeses de darrera malaltia i de serveis funeraris.
b) Les despeses causades per la formalització de l’herència, entrega de béns i marmessoria.
c) Les despeses causades per la defensa judicial dels béns de l’herència.
Secció tercera. L’acceptació de l’herència a benefici d’inventari
1. L’hereu pot acceptar l’herència a benefici d’inventari, si el practica en el termini de sis mesos a comptar del moment en què coneix o pot raonablement conèixer la delació.
2. Les persones menors d’edat, estiguin o no emancipades, les posades en curatela o proveïdes d’altres mesures de suport per exercir la seva capacitat, les persones jurídiques de dret públic, les fundacions i les associacions declarades d’utilitat pública o d’interès social gaudeixen dels efectes del benefici d’inventari sense necessitat de practicar-lo.
1. L’inventari de l’herència s’ha de formalitzar en escriptura pública o per escrit adreçat a l’autoritat judicial.
2. L’inventari ha de contenir la relació de tots els béns i drets relictes, sense necessitat de valorar-los, salvat que així ho estableixi una norma legal, i de tots els deutes i les càrregues hereditàries, amb indicació del seu import. Per a la formació de l’inventari no cal citar cap persona, però hi poden intervenir els creditors del causant i altres interessats en l’herència.
3. Si l’hereu manifesta la seva voluntat d’acceptar a benefici d’inventari abans de practicar-lo, els legataris i els fideïcomissaris no poden accionar contra l’herència fins que s’hagi formalitzat l’inventari o hagi transcorregut el termini legal per a fer-ho.
a) L’hereu pot adquirir l’herència i prendre’n possessió.
b) L’hereu respon de les obligacions del causant i de les càrregues hereditàries exclusivament amb els béns de l’herència.
c) Subsisteixen els drets i crèdits de l’hereu contra l’herència i les obligacions d’aquell a favor d’aquesta.
d) No es produeix la confusió de patrimonis mentre no es paguin els deutes del causant i les càrregues hereditàries.
1. L’administració de l’herència beneficiària correspon a l’hereu.
2. L’hereu ha de pagar els deutes de l’herència abans de lliurar o de complir els llegats, amb els diners que trobi a l’herència o que obtingui per la venda dels béns hereditaris. Si després apareixen crèdits hereditaris no inventariats, sense que hi hagi romanent per a pagar-los, els creditors insatisfets poden repetir contra els que ja han cobrat.
3. Els creditors de l’hereu no poden perseguir els béns de l’herència fins que quedin pagats els creditors del causant.
4. La conducta fraudulenta de l’hereu provoca la pèrdua del benefici d’inventari.
5. L’hereu que ha acceptat a benefici d’inventari té el deure, si s’escau, de so l·l icitar, a l’empara de la legislació vigent en matèria de cessament de pagaments i fallida, la declaració d’insolvència de l’herència.
Secció quarta. El benefici de separació de patrimonis
1. Els creditors del causant i els legataris, així com els creditors de l’hereu, poden sol·licitar motivadament al notari la separació del patrimoni hereditari respecte al privatiu de l’hereu. Aquesta separació de patrimonis se substancia mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària que regula la Llei del Codi de procediment civil, i un cop fet l’inventari, el notari concedeix el benefici de separació de patrimonis si escau, mitjançant l’adopció de les mesures i les cauteles pertinents.
2. Els creditors de l’herència i els legataris que obtinguin el benefici de separació tenen dret preferent de cobrament sobre els béns hereditaris respecte als creditors de l’hereu, si bé, a l’igual que si el benefici es concedeix a petició d’un d’aquests, els creditors de l’herència no poden perseguir els béns privatius de l’hereu fins la plena satisfacció dels que ho siguin de l’hereu.
Secció cinquena. Els béns adquirits per menors d’edat o persones amb discapacitat
1. El causant pot designar, en acte de darrera voluntat, la persona o persones que han d’administrar els béns de què hagi disposat per títol successori a favor de menors i de persones amb discapacitat que requereixin mesures de suport per a l’administració patrimonial.
2. A falta de persona designada, l’administració correspon als pares, tutors dels menors, o curadors o apoderats de la persona amb discapacitat, a menys que hagin estat declarats indignes o desheretats.
3. La disposició de béns de menors i persones amb discapacitat adquirits per títol successori es regeix pel que el causant disposi, sempre que resti salvada la llegítima. A falta de regulació específica, s’aplicaran les regles generals.
Capítol IV. El dret d’acréixer
1. Si algun de dos o més hereus instituïts en una mateixa herència no arriba a heretar, la seva quota o part acreix als cohereus, salvats el dret de transmissió, la substitució vulgar i el dret de representació.
2. Si, instituïts conjuntament dos o més hereus en una mateixa quota o porció d’herència, un d’ells no arriba a ser-ho, l’acreixement té lloc entre els altres hereus del mateix grup, i tan sols en defecte d’aquests acreix als altres cohereus.
1. El cohereu que accepta l’herència incrementa la seva quota amb aquella que acreix a favor seu.
2. Els cohereus acreixen en proporció a les seves respectives quotes o parts hereditàries, i queden subjectes al règim imposat pel causant a la quota vacant, llevat de les càrregues personalíssimes.
Secció tercera. Els hereus i legataris de confiança
1. El causant pot ordenar i els hereus convenir unànimement la indivisió de tota l’herència o de béns procedents d’aquesta, durant un termini màxim de deu anys a comptar de l’obertura de la successió.
2. Si la disposició o el pacte d’indivisió tenen per objecte una empresa familiar, propietat majoritària del causant, el termini d’indivisió pot arribar als vint anys.
3. Si la disposició o el pacte d’indivisió tenen per objecte l’immoble que sigui residència habitual del cònjuge, convivent en unió estable de parella o fill discapacitat del causant, el termini d’indivisió pot arribar fins la mort del beneficiat.
1. Cada cohereu pot realitzar els actes necessaris per la conservació i defensa dels béns hereditaris.
2. Si no hi ha cap persona especialment legitimada per a administrar l’herència, l’administració correspon als hereus. No obstant, a petició de qualsevol cohereu, l’autoritat judicial pot prendre les mesures cautelars adients i, fins i tot, nomenar un administrador judicial.
3. Els actes d’administració ordinària s’acorden per la majoria dels cohereus segons quotes, i els actes d’administració extraordinària per la majoria de tres quartes parts de les quotes.
4. Els cohereus responen mancomunadament de les obligacions derivades de l’administració de l’herència indivisa segons les respectives quotes hereditàries.
1. Els actes de disposició de béns de l’herència exigeixen l’acord unànime dels cohereus.
2. Les contraprestacions per aquests actes se subroguen en la comunitat hereditària.
1. Cada cohereu pot disposar lliurement de la seva quota hereditària.
2. Cada cohereu té dret de tanteig i de retracte en cas de compravenda o dació en pagament a favor de persona que no sigui cohereva. Si exerciten aquests drets més d’un cohereu, adquiriran en proporció a les seves quotes.
3. El termini per a l’exercici d’aquests drets és d’un mes des de la notificació de la decisió d’alienar i les seves circumstàncies pel que fa al tanteig, o des que tinguin coneixement de la transmissió pel que fa al retracte.
Capítol VI. La partició i la co l·l ació
Secció primera. La partició
La partició de l’herència queda suspesa:
a) Si està cridat a l’herència un concebut, fins el part o la finalització de l’embaràs.
b) Si hi ha interposada una demanda sobre filiació, fins que sigui dictada sentència ferma.
c) Si s’ha iniciat un expedient d’adopció, fins que acabi amb resolució ferma.
d) Si el causant ha expressat la voluntat de permetre la fecundació assistida després de la mort amb el seu material reproductor, fins que s’esdevingui el part o venci el termini legal per practicar-la.
e) Si està cridada a l’herència una persona jurídica que el causant ordena constituir en el testament, fins que quedi constituïda vàlidament o expiri el termini per la seva constitució.
1. El causant pot fer la partició total o parcial de la seva herència en el mateix acte de darrera voluntat o en document separat. Si la partició feta en acte de darrera voluntat discrepa de la disposició, preval aquella sobre aquesta; si discrepa la feta en document separat, preval la disposició.
2. El causant pot imposar normes vinculants a la partició feta pel hereus, per marmessor o comptador-partidor.
1. El causant pot encomanar la partició a un marmessor, universal o particular, o a un comptador partidor, que tan sols tindrà facultats a aquests efectes i serà considerat com un marmessor particular.
2. Els hereus poden prescindir per unanimitat del comptador-partidor, llevat l’expressa voluntat contrària del causant.
1. Els cohereus s’han de reintegrar, en proporció al seu haver, els fruits i les rendes dels béns de l’herència; s’han de reemborsar les despeses necessàries i útils fetes en els béns; i s’han d’indemnitzar pels danys imputables a un o més d’ells.
2. Les despeses particionals en interès comú són a càrrec de l’herència.
1. Els cohereus queden obligats al sanejament per vicis ocults i evicció dels béns adjudicats, llevat que la partició hagi estat feta pel causant.
2. En cas de sanejament per vicis ocults, l’adjudicatari té dret a una compensació per la diferència entre el valor teòric d’adjudicació i el valor efectiu que tenia la cosa adjudicada.
3. L’acció de sanejament per evicció prescriu al cap de quatre anys de la privació del bé a l’adjudicatari per sentència ferma. L’acció de sanejament per vicis ocults només es pot exercir quan el vici aparegui dins dels sis mesos posteriors a l’adjudicació del bé i prescriu al cap de quatre anys a comptar de l’aparició del vici.
1. En cas d’adjudicació d’un crèdit, els altres hereus només responen de la insolvència del deutor al temps de la partició.
2. En cas d’adjudicació d’una renda periòdica, la garantia de la solvència del deutor dura quatre anys des de la partició, també llevat de pacte en contrari.
1. La partició, llevat de la feta pel testador, és rescindible per lesió en més de la meitat del valor dels béns adjudicats, en relació al de la quota hereditària, atès el valor dels béns al temps de l’adjudicació.
2. L’acció de rescissió caduca als quatre anys, a comptar des de la data de la partició.
1. La partició no modifica la responsabilitat mancomunada dels cohereus, però el cohereu que abans de la partició ha pagat més del que li corresponia, pot repetir contra els altres.
2. L’acció de repetició prescriu al cap de quatre anys a comptar de la partició.
Secció segona. La co l·l ació
1. La co l·l ació només beneficia els cohereus que són descendents del causant i no els legataris ni els creditors de l’herència. Després d’oberta la successió, els cohereus poden renunciar a la co l·l ació.
2. Els descendents que concorren com a cohereus en la successió d’un ascendent comú només han de co l·l acionar, als efectes de la partició de l’herència, el valor de les atribucions que el causant els ha fet per actes entre vius a títol gratuït, sempre que l’atribució s’hagi fet en concepte de llegítima, o que el causant hagi establert expressament, en el moment d’atorgar l’acte, que l’atribució sigui co l·l acionable. No obstant això, i llevat que el causant disposi altrament, són co l·l acionables les donacions atorgades pel causant a favor d’un o diversos dels cohereus fills seus per tal d’adquirir un habitatge o establir una activitat professional, industrial o mercantil, que els proporcioni una independència personal o econòmica, si a la mort del causant hi ha altres fills cohereus que encara es troben en situació de dependència econòmica.
3. El causant no pot ordenar que l’atribució sigui co l·l acionable amb posterioritat a l’atorgament d’un acte a títol gratuït, però pot dispensar la co l·l ació en testament, codicil o pacte successori i pot també excloure-la en la seva successió.
1. El valor de les atribucions co l·l acionables és el que tenen al temps d’obrir-se la successió, calculat d’acord amb les regles establertes per l’article 267.
2. Aquest valor s’imputa a la quota hereditària del cohereu i si el valor excedeix la quota, l’hereu no ha de restituir l’excés, salvada sempre la llegítima.
3. Els fruits i rendiments dels béns subjectes a co l·l ació es deuen des del dia de l’obertura de la successió.
Capítol VII. La protecció del dret hereditari
1. L’hereu té acció de petició d’herència contra qui la posseeix, a títol o no d’hereu, contra els seus successors i adquirents, sense haver de provar el dret del seu causant sobre els béns del cabal relicte.
2. L’acció de petició d’herència és imprescriptible.
1. L’hereu aparent o el posseïdor vençut han de restituir els béns de l’herència a l’hereu real, liquidant la situació possessòria segons que la possessió hagi estat de bona fe o de mala fe.
2. No procedeix la restitució dels béns alienats per l’hereu aparent i adquirits a títol onerós per tercers de bona fe, però sí dels béns subrogats en el lloc d’aquells.
Títol II. La successió contractual
Capítol I. Els pactes successoris
Secció primera. Disposicions generals
1. Poden atorgar pactes successoris:
a) Els cònjuges o futurs cònjuges i les persones que conviuen en unió estable de parella.
b) Els parents per consanguinitat en línia directa sense límit de grau, o en línia co l·l ateral dins del quart grau.
c) Els parents per consanguinitat en línia directa o en línia co l·l ateral, fins al segon grau, de l’altre cònjuge o convivent.
2. Els afavorits per un pacte successori que no siguin atorgants, no adquireixen cap dret fins al moment de la mort del causant. Si l’afavorit premor al causant, les disposicions al seu favor esdevenen ineficaces llevat pacte en contrari.
Poden atorgar pactes successoris els majors d’edat amb capacitat per a comprendre l’abast de les seves disposicions i manifestar la seva voluntat al temps de l’atorgament, amb els suports que siguin necessaris. Els afavorits, als quals no els és imposada cap càrrega, poden assentir si tenen capacitat natural suficient.
1. La successió paccionada pot ser ordenada amb la mateixa amplitud i amb els mateixos termes que la testada, fent constar la finalitat assistencial o empresarial que, al seu cas, sigui determinant.
2. La renúncia a drets successoris només és vàlida en els casos legalment previstos.
1. Els pactes successoris s’han d’atorgar, en escriptura pública, que no cal que sigui de capítols matrimonials, la qual haurà d’expressar l’hora i que pot contenir també altres estipulacions no successòries, com ara les pròpies d’un protocol familiar.
2. Els pactes successoris es poden atorgar per poder, si aquest inclou el contingut complet del pacte.
1. Són nuls els pactes successoris atorgats per persones no legitimades, o incomplint els requisits de capacitat i forma, així com els atorgats amb engany, violència, intimidació o error en la persona o en l’objecte. Si s’han atorgat amb error en la finalitat o en els motius, també són nuls sempre que l’error sigui excusable i resulti del mateix pacte.
2. Com contracte que són, els pactes successoris no es poden impugnar en cap cas per causa de preterició ni revocar per supervivència o supervenció de fills, sens perjudici del dret a la llegítima.
3. La nu l·l itat d’un pacte successori no determina la nu l·l itat de la resta de pactes, llevat que es tracti de pactes correspectius.
1. Abans de l’obertura de la successió, només estan legitimats per a exercir l’acció de nu l·l itat els atorgants del pacte. Si la causa de nu l·l itat és la manca de capacitat o l’existència d’un vici del consentiment, només està legitimada la part que ha incorregut en la manca de capacitat o ha patit el vici. L’acció de nu l·l itat caduca als quatre anys a comptar des que la persona legitimada recupera la capacitat o cessa el vici. En cas d’error, el termini compta des de la celebració del pacte.
2. Després de l’obertura de la successió, estan legitimades les persones a qui pot beneficiar la declaració de nu l·l itat. L’acció caduca al cap de quatre anys de la mort del causant.
1. El pacte successori es pot modificar i deixar sense efecte per acord dels atorgants formalitzat en escriptura pública, atorgada amb els mateixos requisits exigits per a l’atorgament de la modificada.
2. La facultat de modificar i resoldre els pactes successoris per mutu acord s’extingeix amb la mort de qualsevol dels atorgants.
1. L’atorgant d’un pacte successori pot revocar-lo unilateralment si l’afavorit ha incorregut en alguna causa d’indignitat. Aquesta facultat caduca a l’any del coneixement o de la possibilitat raonable de conèixer la causa.
2. Les persones legitimades per a fer valer les causes d’indignitat poden impugnar les disposicions fetes a favor de l’indigne si el causant mor sense haver pogut revocar el pacte o abans que caduqui la possibilitat de fer-ho. Aquesta facultat caduca en el termini d’un any des que coneixen o poden raonablement conèixer la causa d’indignitat o en el temps que resti per a computar-lo si el termini ha començat a córrer abans.
3. La revocació per indignitat deixa sense efecte totes les disposicions correspectives.
1. L’atorgant d’un pacte successori el pot revocar unilateralment:
a) Per les causes pactades.
b) Per l’incompliment de les càrregues imposades a l’afavorit.
c) Per l’incompliment per part de l’afavorit de l’obligació de satisfer aliments vitalíciament a l’atorgant.
d) Per la impossibilitat de compliment de la finalitat determinant del pacte.
2. La facultat de revocació caduca als quatre anys comptats des que es va produir el fet determinant de la revocació.
1. La revocació s’atorga en escriptura pública que es notifica als altres atorgants.
2. L’afectat s’hi pot oposar en el termini d’un mes a comptar des de la notificació. Si no s’hi oposa, el pacte queda revocat.
3. Si la persona afectada per la revocació s’hi oposa, se’n desconeix el parador o no ha estat possible la notificació, cal exercir l’acció de revocació davant l’autoritat judicial competent en el termini d’un any a comptar des de l’oposició o des de l’atorgament de l’escriptura pública de revocació.
1. Si el pacte successori va comportar la transmissió de present d’un o més béns a la persona instituïda o afavorida, la seva revocació produeix els efectes propis de la revocació de donacions.
2. En cas de revocació del pacte per impossibilitat de compliment de la seva finalitat, la part que ha complert càrregues o obligacions que han produït un enriquiment en l’altra part n’ha de ser degudament compensada.
Secció segona. Els heretaments
1. L’heretament és simple quan només atribueix a l’instituït la qualitat d’hereu de l’heretant, tot i que l’heretant també li faci donació de present de béns determinats.
2. L’heretament és cumulatiu quan, a més de la qualitat d’hereu, atribueix a l’instituït tots els béns presents de l’heretant, encara que aquest exclogui béns determinats.
1. L’heretament preventiu resta sense efecte per l’atorgament d’un testament posterior, que ha de ser necessàriament notarial i obert, o d’un nou heretament. Tant l’un com l’altre s’han de notificar a la resta d’atorgants de l’heretament preventiu per la seva eficàcia.
2. El caràcter preventiu de l’heretament no es presumeix.
1. L’heretant es pot reservar, per a disposar-ne lliurement en donació, codicil, memòria testamentària o un pacte successori d’atribució particular, els béns i/o les quantitats de diners que estableixi en el pacte successori.
2. L’heretant pot també assignar per al pagament de llegítimes béns o diners, que quedaran exclosos de l’heretament. L’assignació no atribueix als legitimaris cap dret durant la vida de l’heretant, però si aquest mor sense haver-los atribuït els béns o les quantitats assignats, els legitimaris els adquireixen íntegrament encara que excedeixin l’import d’allò que per llegítima els correspon.
1. Si l’hereu instituït en heretament premor al causant, l’heretament esdevé ineficaç, llevat que l’hereu sigui descendent del causant i hagi deixat descendents cridats com hereus a la seva herència. Si aquests descendents hereus són més d’un, l’heretant pot escollir un o més d’un d’ells com a substitut en l’heretament, en escriptura amb caràcter irrevocable o testament.
2. Els béns rebuts de present per l’hereu premort en l’heretament cumulatiu passen als seus successors, llevat de pacte reversional.
1. L’heretament simple com també el cumulatiu, excepte pel que fa als béns adquirits de present, no limiten la facultat de l’heretant per a disposar dels seus béns a títol onerós entre vius.
2. Si el pacte successori té per objecte la continuïtat d’una empresa familiar o d’un establiment professional, es pot establir que la transmissió onerosa d’aquests, o la de les accions o les participacions socials de les societats titulars, com també la renúncia al dret de subscripció preferent, s’hagi de fer amb el consentiment exprés de la persona instituïda, si és atorgant del pacte successori, o de tercers. També es poden establir normes sobre l’administració de l’empresa o establiment per part de l’heretant o de l’hereu, que es poden incloure en els estatuts socials de l’empresa familiar.
3. L’heretant només pot disposar dels seus béns a títol gratuït amb el consentiment exprés de l’hereu, excepte la reserva feta en el mateix pacte o si ho fa amb la finalitat de satisfer llegítimes o per a fer liberalitats d’ús. S’aplica la mateixa limitació per a la constitució de censos, censals o rendes vitalícies.
4. L’hereu instituït pot impugnar els actes dispositius atorgats en dany o en frau de l’heretament.
1. L’hereu respon dels deutes de l’heretant anteriors a l’heretament amb els béns transmesos de present, feta l’excussió dels béns i drets que l’heretant s’hagi reservat. Els creditors per aquests deutes són preferents als creditors de l’hereu.
2. L’hereu no respon en vida de l’heretant, respecte als deutes posteriors a l’heretament, amb els béns adquirits de present, ni amb els seus propis béns. Mort l’heretant, l’hereu pot excloure de responsabilitat aquests béns si s’acull al benefici d’inventari.
1. Pel pacte reversional, els béns transmesos o els seus subrogats retornen a l’heretant o als seus hereus en complir-se el supòsit previst, sense obligació de restituir els fruits percebuts. A falta de concreció, s’entén pel cas que l’hereu premori a l’heretant sense deixar fills.
2. El pacte reversional no impedeix a l’hereu de reclamar la llegítima que li correspon.
3. L’heretant pot deixar sense efecte el pacte reversional.
4. A falta de pacte en contrari, l’heretant que sigui ascendent de l’hereu succeirà a aquest si mor sense descendència, amb exclusió de qualsevol altra persona, en totes les coses donades en heretament cumulatiu, o en els seus subrogats.
1. L’hereu instituït en heretament no pot repudiar l’herència, llevat que es tracti d’una persona no atorgant del pacte, però pot gaudir del benefici d’inventari.
2. Els béns que l’heretant es va reservar per a disposar i no disposats, així com els exceptuats de l’adquisició de present i els adquirits per l’heretant després de l’atorgament de l’heretament, són adquirits per l’hereu a la mort de l’heretant.
Secció tercera. Pactes successoris d’atribució particular
1. En pacte successori es poden convenir atribucions particulars, a favor d’un dels atorgants o de terceres persones. Els atorgants poden convenir també atribucions particulars recíproques a favor del que sobrevisqui.
2. Si en el pacte successori d’atribució particular hi ha transmissió de present de béns, l’acte es considera donació.
1. El causant que atorga un pacte successori d’atribució particular només pot disposar dels béns llegats amb el consentiment exprés de l’afavorit o, si aquest no és part del pacte, amb el dels altres atorgants.
2. Si el bé atribuït es perd o es deteriora per causa imputable al causant, o aquest l’aliena o el grava, l’afavorit pot exigir el valor a l’hereu.
3. En cas de premoriència de l’afavorit al causant, s’aplica l’apartat 1 de l’article 87.
4. En morir el causant, l’afavorit amb una atribució particular fa seus els béns independentment que l’hereu accepti l’herència. En defecte del que s’hagi convingut, s’apliquen a les atribucions particulars les normes dels llegats, en allò que siguin compatibles amb la seva naturalesa irrevocable.
Títol III. La successió testada
Capítol I. Els testaments, els codicils i les memòries testamentàries
Secció primera. Disposicions generals
1. La voluntat del causant manifestada en testament regeix la successió testada.
2. El testament és un negoci jurídic de darrera voluntat, unilateral, personalíssim i revocable, mitjançant el qual el testador institueix un o més hereus i ordena, si escau, llegats i altres disposicions per a després de la seva mort.
3. En testament es pot fer la designació, la modificació o la revocació de beneficiaris d’assegurances de vida, de plans de pensions i d’instruments d’estalvi i previsió anàlegs. També es pot fer en codicil i d’acord amb les previsions contractuals o amb la legislació específica.
1. Són incapaços per a testar els menors de catorze anys i els que no tenen capacitat natural al temps de l’atorgament.
2. La capacitat de testar es presumeix.
1. El testament s’atorga davant notari de forma individual i en un sol acte.
2. També es pot atorgar testament en forma hològrafa.
1. En la interpretació del testament cal atenir-se en exclusiva i plenament a la veritable voluntat del testador expressada en el propi testament, sense haver-se de subjectar necessàriament al significat literal de les paraules i sense que siguin admissibles proves extrínseques.
2. Les clàusules ambigües o fosques s’interpreten en sentit favorable a la seva eficàcia, i si la contradicció és insalvable no són vàlides i es consideren com a no formulades.
3. La interpretació s’ha de fer sempre en sentit favorable a l’afavorit, menys en les disposicions que imposen càrregues, que s’han d’interpretar restrictivament.
Secció segona. Els testaments notarials
1. El notari ha d’identificar el testador i apreciar la seva capacitat.
2. Si el testador té alguna discapacitat sensorial, el notari estarà al que disposa la Llei.
1. Sempre que el notari ho consideri necessari, pot demanar la intervenció de dos facultatius que constatin i certifiquin, si és possible, que el testador té en el moment de testar capacitat per fer-ho.
2. En cas que el testador estigui proveït de mesures de suport per exercir la seva capacitat jurídica, pot atorgar testament notarial obert si dos facultatius acceptats pel notari constaten i certifiquen que el testador té en el moment de testar capacitat per fer-ho.
3. En ambdós casos, els facultatius han de fer constar el seu dictamen en el testament i l’han de signar amb el notari i, si escau, amb els testimonis.
1. Llevat de circumstàncies especials del testador, o que aquest o el notari ho demanin, no cal la intervenció de testimonis.
2. Són circumstàncies especials que el testador no sàpiga o no pugui signar.
3. Els testimonis han de ser dos, han d’entendre el testador i el notari i han de saber signar. No cal que siguin pregats, ni que coneguin el testador, ni que tinguin la seva mateixa residència.
4. No poden ser testimonis:
a) Les persones menors d’edat i les que no poden testar.
b) Els condemnats per delictes de falsificació de documents, per calúmnies o per fals testimoniatge.
c) Els afavorits pel testament.
d) El cònjuge, el convivent en unió estable de parella i els parents fins al quart grau de consanguinitat o segon d’afinitat dels hereus instituïts o els legataris designats i del notari autoritzant.
5. Les causes d’inidoneïtat s’apliquen també als facultatius, intèrprets i experts que intervenen en el testament.
1. El testament es redacta en llegua catalana. Si el testador no entén aquesta llengua, el notari pot autoritzar el testament si coneix la que parla l’atorgant, fent constar que l’hi ha traduït verbalment i que l’atorgant l’ha trobat conforme a la seva voluntat.
2. Si el notari no coneix l’idioma estranger conegut per l’atorgant o quan aquest so l·l iciti una traducció escrita a un idioma estranger, l’autorització del testament requereix l’assistència d’un traductor intèrpret jurat, que fa la traducció per escrit, que s’incorporarà necessàriament a l’instrument.
1. En el testament obert, el testador expressa la seva voluntat al notari, i el mateix notari redacta el testament d’acord amb la voluntat del testador amb expressió del lloc, la data i l’hora de l’atorgament.
2. L’expressió de la voluntat per part del testador ha de ser detallada i directa al notari -així com també als testimonis al seu cas-, especificant quines són les seves disposicions concretes, encara que aquestes puguin estar també recollides en un escrit que el mateix testador li entregui al notari amb caràcter complementari.
3. Redactat el testament, és llegit al o pel testador i, tot seguit, és signat per ell, o per dos testimonis, si declara que no sap o no pot signar, i autoritzat pel notari.
1. El testament tancat l’escriu el testador, en forma autògrafa o per mitjans tècnics, o una altra persona escollida per ell, amb expressió del lloc i la data de l’atorgament.
2. El testador ha de signar tots els fulls i al final del testament, després de salvar les paraules esmenades, ratllades, afegides o entre línies.
3. Si el testador no sap o no pot signar, ho pot fer per designació seva una altra persona, que ha de signar al final del testament i en tots els fulls, després d’haver fet constar la seva identitat i la causa de la impossibilitat que signi el testador.
4. El document que conté el testament s’introdueix en un sobre tancat de manera que no en pugui ser extret sense estripar-lo.
5. No pot atorgar testament tancat qui no pot llegir.
1. El testador presenta al notari el sobre tancat manifestant-li que conté el testament.
2. El notari estén en la coberta del sobre tancat una diligència, en la que fa constar el nom i cognoms del testador, l’hora del seu atorgament, que el sobre conté el testament i que aquest ha estat escrit en forma autògrafa o per altres mitjans tècnics i signat pel testador. El notari guarda en dipòsit el sobre tancat i estén la corresponent acta.
3. Si el testador declara que no sap o no pot signar, han de signar el sobre i l’acta dos testimonis.
Secció tercera. El testament hològraf
1. El testament hològraf només es pot atorgar per persones majors d’edat.
2. Per a la validesa del testament hològraf s’exigeix:
a) Que estigui escrit i signat de manera autògrafa pel testador amb expressió del lloc i la data de l’atorgament. Si conté paraules ratllades, esmenades, afegides o entre línies, les ha de salvar la persona atorgant amb la seva signatura.
b) Que es presenti davant el notari a fi que sigui adverat i se n’ordeni la protocol·lització, mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària que regula la Llei del Codi de procediment civil.
1. El notari ha d’adverar el testament hològraf mitjançant la comprovació de la seva autenticitat.
2. Un cop acreditada l’autenticitat del testament, es protocol·litza notarialment en el termini màxim d’un mes.
3. Els testaments hològrafs caduquen si no es presenten per adverar-los en el termini de quatre anys des de la mort del testador.
Secció quarta. Els codicils i les memòries testamentàries
1. L’atorgant pot disposar en codicil dels béns que s’ha reservat en heretament, i pot addicionar i reformar el seu testament o, en defecte d’aquest, ordenar disposicions successòries a càrrec dels hereus abintestat.
2. No es pot instituir o excloure cap hereu, ni revocar la institució anterior. Tampoc no es pot nomenar marmessor universal, ni ordenar substitucions o condicions, llevat que s’imposin als legataris.
3. Els codicils s’han d’atorgar amb les mateixes solemnitats externes que els testaments.
1. La memòria testamentària pot contenir disposicions que no excedeixin en conjunt d’un vint per cent de l’herència i que es refereixin a diners, objectes personals, joies, roba, parament de casa i similars, o a obligacions d’escassa importància a càrrec dels hereus o dels legataris.
2. La memòria testamentària ha d’estar signada en tots els fulls pel testador, amb consignació de la seva data, com únic requisit de forma.
Capítol II. Nu l·l itat i ineficàcia dels testaments i de les disposicions testamentàries
1. La falta d’institució d’hereu provoca la nu l·l itat del testament, llevat que el testador hagi nomenat marmessor universal.
2. És nul el testament que no correspon a algun dels tipus previstos en l’article 96, l’atorgat sense observar els requisits legals de capacitat i de forma i l’atorgat amb engany, violència o intimidació.
3. Si el requisit de l’expressió del lloc o la data d’atorgament afecta la validesa del testament, la manca de constància o la constància errònia d’aquestes circumstàncies es poden esmenar. La manca d’indicació de l’hora no anu l·l a el testament, si el testador no n’ha atorgat cap altre en la mateixa data.
1. L’error en la persona o en l’objecte, l’engany, violència o intimidació determinen la nu l·l itat de les disposicions testamentàries. També provoca la nu l·l itat l’error en els motius, si resulta del mateix testament que el testador no l’hauria atorgat si s’hagués adonat de l’error.
2. Si el testador ha atorgat un testament perquè creia erròniament que havia mort l’hereu instituït en testament anterior, és hereu l’instituït anteriorment, però subsisteixen els llegats i les altres disposicions ordenades en el darrer testament.
1. Tenen acció per demanar la nu l·l itat d’un testament, oberta la successió, les persones a qui pot beneficiar la declaració de nu l·l itat, a no ser que hagin admès la seva validesa després d’oberta la successió. Tampoc la poden exercir els creditors de l’herència.
2. L’acció de nu l·l itat és transmissible als hereus i caduca als quatre anys, a comptar des que la persona legitimada per a exercir-la coneix o pot conèixer la causa de nu l·l itat.
3. La nu l·l itat d’una disposició testamentària no provoca la nu l·l itat de tot el testament, a menys que així resulti de la seva interpretació conjunta.
1. La nu l·l itat del testament determina l’eficàcia del testament anterior vàlid o, si no n’hi ha, l’obertura de la successió intestada.
2. La nu l·l itat d’un testament comporta la de tots els codicils i les memòries testamentàries atorgades pel testador, llevat que siguin compatibles amb un testament anterior vàlid.
1. El testament que és nul o esdevé ineficaç per manca d’institució d’hereu val com a codicil si en compleix els requisits.
2. El testament tancat que és nul per defecte de forma val com a testament hològraf si en compleix els requisits.
1. La revocació expressa és la que s’ordena en testament.
2. Pel sol fet de l’atorgament d’un testament vàlid i eficaç queda revocat tàcitament el testament anterior.
3. Si el testador ordena en testament que l’anterior subsisteixi en tot o en part, aquest manté la seva eficàcia en tot el que no sigui revocat pel posterior.
4. El testament merament revocatori és vàlid, no obstant l’absència d’institució d’hereu, i determina que la successió es defereixi d’acord amb les normes de la successió intestada.
1. El testament i el codicil hològrafs i, les memòries testamentàries es presumeixen revocats si estan esquinçats o inutilitzats, o si les signatures han estat esborrades, raspades o esmenades sense salvar, llevat que es provi que els fets s’han produït sense el coneixement o la intervenció conscient del testador.
2. Si l’esmena o canvi afecta tan sols a una clàusula o punt concret del text, es presumeix que el testador ha volgut modificar o revocar el testament en aquesta part.
1. El testament posterior revoca els codicils i les memòries testamentàries anteriors, tret que el testador disposi expressament una altra cosa.
2. El codicil posterior revoca l’anterior tan sols en allò que el modifiqui o sigui incompatible. La revocació expressa d’un codicil es pot fer en un altre codicil.
3. La revocació expressa d’una memòria testamentària es pot fer en una memòria testamentària o en un codicil posteriors.
1. Totes les disposicions ordenades a favor del cònjuge del causant esdevenen ineficaces si, amb posterioritat al seu atorgament, els cònjuges se separen de fet o judicialment, es divorcien o el seu matrimoni és declarat nul, i també si en el moment de la mort hi ha pendent una demanda de separació, divorci o nu l·l itat matrimonial, llevat de reconciliació.
2. També són ineficaces les disposicions a favor del convivent en unió estable de parella si amb posterioritat al seu atorgament els convivents se separen de fet, llevat de represa de la convivència, o s’extingeix la unió per causa que no sigui la defunció d’un dels membres de la parella o el matrimoni entre ambdós.
Capítol III. La institució d’hereu
Secció primera. Disposicions generals
1. El testament ha de contenir la institució d’hereu.
2. El nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu.
3. La disposició a títol universal implica la institució d’hereu.
1. L’hereu instituït en cosa certa, quan concorre amb hereu o hereus instituïts sense aquesta assignació, es considera legatari.
2. Si l’hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa, es consideren prelegataris i tenen el caràcter d’hereus universals per parts iguals, si són més d’un.
1. L’hereu instituït en usdefruit, si concorre amb hereu universal és legatari. Si no concorre amb hereu universal, però hi ha instituït un altre hereu per a després de la seva mort, té el caràcter d’hereu fiduciari i el posterior el de substitut fideïcomissari condicional.
2. Si no hi ha instituït hereu universal ni hereu posterior, o l’instituït no arriba a ser-ho, s’entén ordenada una substitució fideïcomissària a favor dels qui serien hereus intestats del testador en el moment d’extingir-se l’usdefruit.
1. Instituïts hereus una persona determinada i els seus fills, s’entén que aquests són cridats com a substituts vulgars, llevat de voluntat contrària del testador.
2. Si el testador institueix genèricament els fills o els descendents d’una persona, s’entén que són cridats aquells que, al temps de deferir-se l’herència, hagin nascut o hagin estat concebuts. Però, si el testador ha llegat l’usdefruit universal a favor d’algun ascendent d’aquests fills o descendents, s’entén que són cridats els nascuts o concebuts en extingir-se l’usdefruit o el darrer dels usdefruits successius per causa que no sigui la renúncia.
1. El causant pot excloure en testament a determinades persones que serien cridades a la successió intestada, de manera que l’herència es defereix, segons l’ordre successori intestat, a aquells que no hagin estat exclosos pel testador.
2. L’exclusió deixa subsistent el dret a reclamar la llegítima.
Secció segona. La institució d’hereu sota condició
1. El qui és hereu ho és sempre i, en conseqüència, es tenen per no posades en la institució d’hereu la condició resolutòria i els terminis suspensiu i resolutori.
2. L’hereu sota condició suspensiva que, un cop complerta, accepta l’herència, l’adquireix amb efecte retroactiu al temps d’obrir-se la successió.
1. La institució d’hereu sota condició suspensiva es defereix al complir-se la condició, sempre que l’hereu no hagi mort abans de complir-se. Si ha mort, els seus hereus no adquireixen dret a l’herència.
2. El termini incert implica condició, llevat voluntat contrària del testador. Així, la institució d’hereu per a després de la mort d’una altra persona s’entén feta sota la condició que sobrevisqui l’instituït.
1. L’hereu instituït sota condició suspensiva pendent de compliment pot possessionar-se provisionalment de l’herència i administrar-la d’acord amb les disposicions del causant i, en el seu defecte, amb les facultats d’un marmessor universal de lliurament de romanent. Si concorre amb altres hereus no subjectes a condició, aquests poden fer la partició de l’herència, i l’hereu sota condició pot intervenir-hi. Feta la partició, es manté el règim d’administració sobre els béns que li siguin assignats.
2. Imposada a l’hereu una condició potestativa negativa sense assenyalar termini per al seu compliment, l’afavorit ha de fiançar el reemborsament del que hagi percebut i els seus fruits i rendes en cas d’incompliment de la condició.
2. La condició es considera incomplerta si no es compleix dins del termini fixat pel testador o el que resulti de la naturalesa o les circumstàncies de la mateixa condició, sense que el termini de compliment pugui excedir de trenta anys des de l’obertura de la successió.
3. La condició s’entén complerta si l’interessat en l’incompliment impedeix que es pugui complir.
4. Si s’imposen diverses condicions conjuntament cal que es compleixin totes, encara que no sigui simultàniament. Si no s’han ordenat conjuntament, n’hi ha prou amb el compliment de la primera.
1. Les condicions impossibles, les irrisòries i les perplexes es tenen per no formulades. Les i l·l ícites es tenen també per no formulades, però, si el compliment de la condició i l·l ícita és motiu determinant de la institució d’hereu, aquesta és nu l·l a.
2. La condició imposada pel testador de no impugnar el testament o de no recórrer als tribunals de justícia en relació amb la seva successió es té per no formulada i no afecta en cap cas l’eficàcia del testament ni de la institució sotmesa a aquesta condició.
Capítol IV. La designació d’hereu per fiduciari
Secció primera. La designació d’hereu pel cònjuge o convivent
1. Es pot ordenar la institució d’hereu a favor del descendent o descendents que el cònjuge supervivent o convivent en unió estable de parella esculli entre els fills comuns i els seus descendents, encara que visqui el seu ascendent. Si són diversos els escollits, pot instituir-los en les parts iguals o desiguals que el cònjuge o el convivent creguin convenient. El testador pot assenyalar termini per aquesta elecció.
2. A manca de previsió, regeixen aquestes normes:
a) L’elecció i la distribució, si escau, s’han de fer entre els fills esmentats i els seus descendents, amb la possibilitat d’escollir-ne un o més d’un, en parts iguals o desiguals i salvant sempre la llegítima dels altres.
b) El cònjuge o convivent pot imposar substitucions, condicions i limitacions, sempre que els afavorits siguin fills o descendents del testador.
c) L’herència es defereix quan s’efectua l’elecció o la distribució, però abans el cònjuge supervivent o el convivent pot pagar les llegítimes i els llegats.
1. L’elecció o la distribució s’ha d’efectuar expressant que es fa ús d’aquesta facultat, llevat que això resulti clarament de la mateixa elecció o distribució.
2. L’elecció o la distribució s’ha de fer en escriptura pública amb caràcter irrevocable o en testament.
3. Si el cònjuge supervivent o el convivent mor sense haver exercitat la seva facultat, s’aplica el que disposa l’article 138. En el seu defecte, l’herència és deferida als fills per parts iguals, i en lloc del premort entren els seus descendents per estirps.
1. L’herència no deferida serà administrada per qui el testador designi amb les facultats que estableixi i, si no les ha determinat, amb les d’un marmessor universal de lliurament de romanent sense retribució específica.
2. Si el testador no ha designat cap persona, l’herència és administrada pel cònjuge o pel convivent supervivent, amb facultats per a fer actes d’inversió, satisfer necessitats de l’herència, atendre la seva subsistència personal, la dels fills i la dels descendents i pagar deutes, càrregues i llegítimes.
Secció segona. La designació d’hereu pels parents
a) Elegeixen o distribueixen amb caràcter irrevocable els dos parents consanguinis més pròxims, un de cada línia de progenitors, amb preferència al de més edat dins de cada línia.
b) L’elecció o la distribució, en parts iguals o desiguals, s’ha de fer entre els fills i els descendents d’aquests, d’acord amb les instruccions del testador. Els parents no poden imposar gravàmens ni limitacions.
c) El compliment de l’encàrrec és gratuït, però dóna dret al reemborsament de les despeses causades.
d) L’herència no es defereix fins que es fa l’elecció o la distribució.
e) A falta d’elecció o distribució o de falta d’acord entre els electors o distribuïdors, l’herència es defereix als fills per parts iguals, i entren en lloc del premort els seus descendents per estirps.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Sentència del Tribunal Constitucional del 9-12-2019 relativa al recurs d'empara 2019-55-RE.
· Tribunal Constitucional · 2019-12-09 · cita l'article de la llei
«…ió distributària i procedir, aleshores, a l’obertura de la successió intestada (article 139 de la Llei 46/2014 ). - Pel que fa a l’acceptació de l’herència, declara que en no haver-se produït encara la delació d…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. El testador, amb la finalitat d’atribuir béns amb una destinació encomanada confidencialment, de paraula o per escrit, pot instituir persones físiques determinades com a hereus o legataris de confiança.
2. El testador pot facultar aquestes persones perquè, en cas de mort d’alguna d’elles abans de la revelació total o del compliment de la confiança, n’elegeixin d’altres com a mera subrogació en el càrrec.
3. Els hereus o legataris de confiança actuen per majoria i, si n’hi ha un de sol, actua per ell mateix.
1. Els hereus de confiança han de fer inventari de l’herència en el termini de sis mesos a comptar del moment en què coneixen o poden raonablement conèixer la delació.
2. Els hereus i els legataris de confiança tenen dret al reemborsament de les despeses causades per l’exercici del càrrec.
1. El testador pot prohibir la revelació de la confiança i, encara que no hi hagi prohibició, els hereus o legataris poden mantenir-la reservada o revelar-la en escriptura pública o protocol·litzar les instruccions escrites i signades pel testador.
2. La confiança revelada forma part del testament, i no es pot revocar ni alterar, però es pot aclarir. Una vegada revelada la confiança, els hereus i els legataris de confiança tenen, respectivament, la consideració de marmessors universals o particulars.
3. Els hereus i els legataris de confiança, mentre no revelin o compleixin la confiança, tenen la consideració d’hereus o legataris amb facultats per realitzar actes dispositius entre vius, però no poden fer propis els béns de l’herència o el llegat ni els seus subrogats, que queden completament separats dels seus béns propis.
1. L’herència o el llegat de confiança caduquen, totalment o parcialment, si els hereus o els legataris nomenats, o els seus substituts, moren sense haver revelat o complert la confiança, si la revelen o compleixen a favor seu i, en tot cas, quan la confiança no es pot complir per ser desconeguda, il·legal, contradictòria o indesxifrable.
2. L’herència de confiança o la part que n’hagi caducat acreix el cohereu o cohereus instituïts sense encàrrec confidencial i, si no n’hi ha, es defereix als hereus abintestats del testador, amb dret de transmissió als seus successors. En el cas de caducitat parcial, aquestes persones són legatàries de part alíquota de la porció caducada.
3. La caducitat total o parcial del llegat de confiança produeix la seva absorció per l’herència.
Capítol V. Les substitucions hereditàries
Secció primera. La substitució vulgar
1. El testador pot instituir un segon hereu per al cas que el primer instituït no arribi a ser-ho perquè no vulgui o perquè no pugui. Aquesta substitució vulgar pot ser expressa o tàcita.
2. Llevat la voluntat contrària del testador, la substitució vulgar ordenada per a un dels casos esmentats val per a l’altre.
3. Les substitucions pupi l·l ar, exemplar, fideïcomissària i preventiva de residu inclouen sempre la vulgar tàcita, però les dues primeres l’inclouen únicament respecte als béns procedents de l’herència del substituent.
1. La delació de l’herència a favor del substitut vulgar es produeix quan s’ha frustrat la crida a favor del substituït. Això no obstant, si el substitut vulgar mor un cop oberta la successió però abans que es frustri la crida al substituït, l’esmentat substitut vulgar transmet la seva posició jurídica als seus successors.
2. El substitut succeeix el causant amb les mateixes condicions, modes, llegats, substitucions i altres càrregues imposades a l’instituït que no ha arribat a ser hereu, llevat que siguin personalíssimes o que el testador hagi disposat altrament.
Secció segona. La substitució pupi l·l ar
1. La substitució pupi l·l ar comprèn els béns que l’impúber ha adquirit per herència o llegat del progenitor que hagi disposat la substitució i que subsisteixin al temps de la seva mort, i els que integren la resta del seu patrimoni, sobre els que els seus progenitors no poden imposar-hi limitacions ni càrregues.
2. Si els dos progenitors ordenen substitució pupi l·l ar, regeixen ambdues respecte als seus respectius béns, però respecte a la resta dels béns del substituït val l’ordenada per l’últim que mori.
Secció tercera. La substitució exemplar
Els ascendents d’una persona amb discapacitat que sigui legitimària seva i que estigui proveïda de mesures voluntàries o judicials de suport de naturalesa representativa poden ordenar una substitució exemplar que comprengui, a més dels béns del testador, els de la persona amb discapacitat que no hagi atorgat ni atorgui posteriorment testament o pacte successori, salvant sempre la seva llegítima.
1. Preval la substitució ordenada per l’ascendent mort de grau més pròxim, i, si són del mateix grau, succeeixen en la herència de la persona amb discapacitat tots els substituts exemplars designats, en les quotes que resultin d’aplicar als ascendents respectius les normes de l’ordre successori intestat.
2. Els béns procedents de cadascuna de les herències dels ascendents corresponen al substitut exemplar respectivament designat.
La substitució exemplar ha de ser ordenada a favor de descendents, del cònjuge o del convivent en unió estable de parella de la persona amb discapacitat, o a favor del curador o altra persona o institució que compleixi funcions de suport o tingui cura del substituït al temps de la seva mort. A manca d’aquests, pot ser ordenada a favor de parents de l’incapaç dins del quart grau per consanguinitat en línia col·lateral. Si manquen uns i altres, ho pot ser a favor de qualsevol persona.
La substitució exemplar resta sense efecte si decauen les mesures de suport de naturalesa representativa del substituït, encara que després no atorgui testament, i també si el substitut premor al testador o a la persona amb discapacitat, o aquesta a l’ascendent.
Capítol VI. Els fideïcomisos
Secció primera. Els fideïcomisos en general
1. En el fideïcomís, el fideïcomitent ordena que el fiduciari adquireixi l’herència o el llegat amb el gravamen imposat i que, finalitzat el termini o complerta la condició, facin trànsit al fideïcomissari. Els fideïcomissaris succeeixen el fideïcomitent, encara que ho siguin l’un per a després de l’altre.
2. El fideïcomís pot ser universal o d’herència i particular.
1. El fideïcomissari ha d’haver nascut o estar concebut en ser-li deferit el fideïcomís.
2. En el fideïcomís a termini, el fideïcomissari viu o concebut quan l’herència o el llegat són deferits al fiduciari, adquireix el seu dret al fideïcomís.
3. En els fideïcomisos condicionals, el fideïcomissari que mor abans de complir-se la condició no adquireix cap dret al fideïcomís, encara que sobrevisqui al fideïcomitent.
1. El testador pot ordenar una substitució vulgar en fideïcomís, substituint vulgarment el fideïcomissari cridat, per al cas que aquest no arribi a ser-ho efectivament perquè no pugui o no vulgui.
2. Si el fiduciari no arriba a ser hereu o legatari i a manca de substitució vulgar, el fideïcomissari passa a ser fiduciari si hi ha fideïcomissari posterior, i si no n’hi ha passa a ser hereu o legatari lliure, sense que en cap cas operi el dret de transmissió.
1. El fideïcomitent pot cridar successivament al fideïcomís els fideïcomissaris que vulgui, sempre que siguin persones vives al temps de la seva mort.
2. El fideïcomitent pot cridar com fideïcomissaris a persones que encara no hagin nascut en el moment de la seva mort, si bé tan sols serà efectiva una sola crida.
3. En els fideïcomisos familiars, en els que els fideïcomissaris són descendents, germans o nebots del fideïcomitent, aquest pot, a més, cridar successivament a quantes persones vulgui que no passin de la segona generació, per les parts que lliurement determini i sense limitació de crides, entenent com a primera la dels fills o nebots del fideïcomitent.
4. Si el fiduciari és una persona jurídica el fideïcomís té una durada màxima de trenta anys.
5. Les crides fetes a favor de persones de la tercera generació o posteriors s’entenen com a no fetes.
a) Les facultats d’elegir i distribuir són personalíssimes i no es poden substituir ni delegar.
b) Si l’elecció s’ha de fer entre fills, pot recaure en un sol o en varis, així com en els néts d’un fill premort, per parts iguals o desiguals entre els escollits. Es poden ordenar substitucions vulgars.
c) La distribució es pot fer en quotes iguals o desiguals.
d) No poden imposar condicions, prohibicions ni càrregues.
e) L’elecció ha de ser efectuada en testament, codicil, pacte successori o escriptura pública, i és, en qualsevol cas, irrevocable.
f) A falta d’elecció o distribució, els elegibles són fideïcomissaris per parts iguals.
a) S’esgoten les crides.
b) Tots els fideïcomissaris renuncien al seu dret.
c) En els fideïcomisos condicionals, s’incompleix la condició.
Secció segona. Interpretació dels fideïcomisos
1. Si hi ha dubte sobre si el testador ha ordenat un fideïcomís o ha formulat una recomanació o un simple prec, s’entén això darrer.
2. Si hi ha dubte respecte a si una substitució és vulgar o fideïcomissària, s’entén que és vulgar.
3. En cas de dubte, s’entén que el fideïcomís és ordenat per a després de la mort del fiduciari amb caràcter de condicional per al cas que mori sense fills.
Secció tercera. Els efectes del fideïcomís mentre està pendent
a) Invertir els diners en dipòsits bancaris o en valors i actius prudencialment segurs.
b) Dipositar en un establiment autoritzat els valors mobiliaris i altres actius financers, fent constar la seva condició de béns fideïcomesos.
1. El fiduciari té l’ús i el gaudi dels béns fideïcomesos.
2. En relació amb les accions i les participacions socials, s’apliquen les normes següents:
a) El fiduciari fa seus els dividends acordats per la societat mentre dura el fideïcomís, exerceix tots els drets que la llei i els estatuts socials reconeixen als socis i pot interposar totes les accions adients en defensa dels valors fideïcomesos.
b) En cas d’augment de capital, queden incorporats al fideïcomís les noves accions i participacions alliberades o subscrites en exercici del dret de subscripció preferent i els imports obtinguts per l’alienació d’aquests drets.
c) El fiduciari ha de proporcionar als fideïcomissaris que ho so l·l icitin tota la informació que tingui com a soci en relació als acords socials.
1. Els hereus fiduciaris de quota d’herència poden demanar la partició i fer-la eficaçment amb els altres cohereus sense necessitat que hi intervinguin els fideïcomissaris. Els fideïcomissaris poden concórrer a la partició i la poden impugnar si es fa en frau dels seus drets.
2. Les mateixes normes s’apliquen també a la divisió de béns comuns, si alguna participació indivisa es troba gravada amb fideïcomís.
3. La partició hereditària feta pel causant o per un comptador partidor i la intervinguda judicialment produeixen efecte enfront dels fideïcomissaris.
4. L’hereu o el legatari gravats de fideïcomís en una part indivisa de l’herència o del llegat, poden dividir en dos lots o porcions l’herència o el llegat, un de lliure i l’altre de fideïcomès, segons les normes de la partició i després de les notificacions corresponents als fideïcomissaris.
1. La conservació i l’administració dels béns fideïcomesos són funció obligada del fiduciari, el qual en respon personalment amb la diligència que cal esmerçar en els béns propis.
2. En conseqüència, correspon a l’hereu fiduciari el pagament a càrrec seu de les despeses ordinàries de conservació dels béns.
3. Les despeses extraordinàries de conservació o de refacció i les altres càrregues anàlogues són satisfetes pel fiduciari a càrrec del fideïcomís.
1. El fiduciari ha d’exercir les accions necessàries per conservar i administrar diligentment els béns fideïcomesos, àdhuc l’acció reivindicatòria.
2. Les sentències i les resolucions dictades en procediments en els que ha tingut intervenció el fiduciari, els laudes recaiguts en arbitratges als quals s’hagi sotmès i les transaccions que hagi convingut no afecten els fideïcomissaris que no hagin estat citats o no hi hagin intervingut, llevat que hi assenteixin, siguin favorables al fideïcomís, facin referència als actes que pugui realitzar el fiduciari per ell sol o s’hagin complert les normes previstes per a la disposició dels béns fideïcomesos.
1. Abans de què li sigui deferit el fideïcomís, el fideïcomissari pot alienar, gravar, renunciar i assenyalar per a l’embargament el seu dret d’adquirir l’herència o el llegat fideïcomesos, que es concretarà als béns que li corresponguin un cop deferit.
2. Si el fideïcomís no s’arriba a deferir, aquests actes resten sense efecte.
Secció quarta. Disposició dels béns fideïcomesos
1. El fiduciari pot alienar i gravar els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, en els casos que ho permeti la llei o ho autoritzin el fideïcomitent o els fideïcomissaris. La contraprestació se subroga en el fideïcomís.
2. En els fideïcomisos condicionals, el fiduciari pot disposar en tot cas dels béns fideïcomesos, però la eficàcia del acte dispositiu resta supeditada a l’efectivitat del fideïcomís.
1. El fideïcomitent pot facultar el fiduciari per alienar i gravar tots o alguns dels béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, per actes entre vius a títol onerós.
2. El fideïcomitent pot facultar el fiduciari per alienar i gravar a títol onerós tots o alguns dels béns fideïcomesos amb l’autorització d’una o més persones designades per a aquesta finalitat. Si aquestes persones moren, renuncien o queden impossibilitades per donar personalment l’autorització, el fiduciari pot disposar-ne sense autorització, llevat voluntat contrària del fideïcomitent.
1. El fiduciari, sense la intervenció dels fideïcomissaris, està facultat per la llei per a alienar o gravar els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, en els casos següents:
a) Per a pagar els deutes, les càrregues hereditàries, les llegítimes i els llegats.
b) Per a finançar la realització de despeses extraordinàries de conservació, refacció i millores necessàries i útils dels béns fideïcomisos.
2. Per a realitzar aquests actes s’ha de notificar prèviament als fideïcomissaris.
3. La notificació als fideïcomissaris dels actes que es pretenen realitzar sobre els béns del fideïcomís s’ha d’efectuar per mitjà de l’autoritat judicial competent o s’ha de fer per acta notarial. Les notificacions han d’expressar les circumstàncies de l’acte projectat i han de ser fetes a tots els fideïcomissaris llavors existents i determinats. Als fideïcomissaris de parador ignorat, la notificació se’ls fa per edictes. Si els fideïcomissaris no estan designats nominativament pel testador, podran ser determinats per acta de notorietat.
1. El fiduciari pot disposar dels béns fideïcomesos con lliures del fideïcomís per:
a) Vendre els béns mobles no conservables i substituir els que es deterioren.
b) Complir obligacions del fideïcomitent.
c) Parce l·l ar o reparce l·l ar d’acord amb la normativa urbanística, concertar convenis d’expropiació forçosa i acceptar indemnitzacions per danys.
2. Els béns obtinguts a canvi pel fiduciari se subroguen en el lloc dels fideïcomesos.
1. El fiduciari pot alienar i gravar béns de l’herència o el llegat fideïcomesos, lliures del fideïcomís, mitjançant el consentiment de futur, de present o de pretèrit, de tots els fideïcomissaris que efectivament arribin a ser-ho en deferir-se el fideïcomís.
2. Si no hi poden haver més fideïcomissaris cridats que els vivents i els seus descendents, no cal l’autorització judicial per vendre els béns fideïcomesos, lliures del fideïcomís, si presten consentiment a l’acte de disposició els fideïcomissaris que serien els immediatament cridats en aquell moment, sense que aquest consentiment impliqui renúncia al fideïcomís.
Secció cinquena. Els efectes del fideïcomís al moment de la seva delació
a) El lliurament de les millores o les incorporacions efectuades pel fiduciari a càrrec seu, o l’abonament del seu import.
b) El reemborsament de les despeses pagades pel fiduciari que siguin a càrrec del fideïcomís.
c) El reemborsament de les quantitats que el fiduciari hagi satisfet a càrrec seu per raó de deutes i càrregues hereditaris.
d) El cobrament dels crèdits que el fiduciari tingués contra el fideïcomitent.
Secció sisena. El fideïcomís de residu i la substitució preventiva de residu
1. El fideïcomís de residu existeix quan:
a) El fideïcomitent faculta al fiduciari per a disposar totalment o parcialment dels béns fideïcomesos.
b) El fideïcomitent ordena que els béns dels quals el fiduciari no hagi disposat facin trànsit al fideïcomissari.
c) Es concreta el fideïcomís al fet que, en morir el fiduciari, es conservin béns en l’herència o el llegat fideïcomesos per no haver-ne disposat.
2. Si el fideïcomís faculta només per a vendre, s’entén que faculta també per a fer altres actes de disposició a títol onerós. La facultat de disposar a títol gratuït, que s’ha d’establir de manera expressa, s’entén atribuïda per fer-ho només per actes entre vius i comprèn també la de disposar a títol onerós.
3. El fideïcomís subsisteix, en virtut de subrogació real, sobre els béns o els diners que reemplacin els béns fideïcomesos a conseqüència de l’exercici de les facultats dispositives del fiduciari.
Capítol VII. Els llegats
Secció primera. Els llegats i els seus efectes
1. El llegat a favor de persona no nascuda ni concebuda al temps de morir el causant és eficaç si arriba a néixer. També ho és el disposat a favor d’un legatari determinable posteriorment.
2. El causant pot ordenar llegats a favor de persones que el gravat amb el llegat, o un tercer, elegeixin en escriptura pública i dins un any a comptar des de l’acceptació del gravat. El causant pot deixar a l’arbitri del gravat amb el llegat o d’un tercer la determinació de les parts dels co l·l egataris.
1. L’hereu afavorit amb un llegat l’adquireix a títol de legatari i no d’hereu.
2. Els cohereus afavorits amb un llegat l’adquireixen a títol de legataris i no d’hereus, llevat que els cohereus facin la partició de l’herència de comú acord i per unanimitat prescindeixin de l’atribució dels prellegats.
1. El causant pot substituir el legatari amb substitució vulgar.
2. La delació del llegat a favor del substitut vulgar es produeix quan s’ha frustrat la crida a favor del substituït. Això no obstant, si el substitut vulgar mor abans que es frustri la crida al substituït, l’esmentat substitut vulgar transmet la seva posició jurídica als seus successors.
1. L’objecte del llegat ha de ser determinat o determinable en el moment del seu compliment per mitjà de fets o circumstàncies que resultin de la mateixa disposició.
2. Si l’objecte del llegat són coses futures, s’entén que són llegades per al cas que existeixin en el moment que s’ha de complir el llegat.
3. El causant pot encomanar a l’arbitri d’equitat d’un tercer la determinació del llegat i de la seva subsistència, sempre que el causant expressi la finalitat del llegat.
1. Els llegats poden ser ordenats amb eficàcia real o amb eficàcia obligacional.
2. El llegat té eficàcia real quan el legatari adquireix béns o drets reals o de crèdit, determinats i propis del causant, que no s’extingeixin per la seva mort, i també quan el legatari adquireix un dret real que per raó del mateix llegat es constitueix sobre cosa pròpia del causant.
3. El llegat té eficàcia obligacional quan el causant imposa al gravat una prestació determinada de lliurar, fer o no fer a favor del legatari.
1. Els llegats es defereixen en el moment de la mort del causant.
2. Si s’ha ordenat sota condició suspensiva, la delació té lloc quan la condició es compleix.
3. En el llegat ordenat a favor de persona encara no concebuda en el moment de la mort del causant o quan la personalitat del legatari s’ha de determinar per un fet futur, la delació es produeix quan té lloc el naixement o el fet que determina la personalitat del legatari.
4. El llegat de cosa futura es defereix quan la cosa arriba efectivament a existir si això s’esdevé en el temps que raonablement es preveia o en el fixat pel causant. El legatari transmet als seus successors el seu dret al llegat, encara que mori amb anterioritat, sempre que hagi sobreviscut al testador.
1. La delació dels llegats és eficaç, amb independència que el gravat amb aquests accepti o repudiï el benefici patrimonial que li atribueix el causant.
2. En el llegat d’eficàcia real subjecte a condició suspensiva, els efectes de la delació es retrotrauen al moment de la mort del causant, però sense que el legatari pugui exigir els fruits o les rendes anteriors.
3. La mera delació comporta que, si el llegat té eficàcia real, el legatari adquireix la propietat de la cosa objecte del llegat i que, si té eficàcia obligacional, el legatari es converteix en creditor del gravat, llevat de renunciar-hi.
1. El legatari que accepta expressament o tàcitament el llegat consolida la seva adquisició, però si el repudia es considera com si no li hagués estat deferit.
2. L’acceptació parcial del llegat comporta la seva acceptació total.
3. L’acceptació i la repudiació dels llegats són irrevocables, però, si el mateix objecte del llegat es atribuït al repudiant per qualsevol altra disposició de darrera voluntat que ignorava, pot acceptar-la posteriorment.
4. El legatari afavorit amb dos llegats pot acceptar-ne un i repudiar l’altre, encara que estiguin ordenats en la mateixa clàusula.
5. Cada co l·l egatari pot acceptar o repudiar la seva part en el llegat, amb independència dels altres.
6. L’hereu afavorit amb un llegat pot acceptar l’herència i repudiar el llegat, i inversament.
7. Els interessats en la repudiació d’un llegat poden exercitar respecte del legatari el dret que els atribueix l’article 26. Transcorregut el termini, s’entén que accepta el llegat.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la renúncia a un llegat determinat, seguida d'altres operacions concatenades.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2023-03-06 · article d'una llei citada abans en el document
«…ecció primera, els llegats i els seus efectes, en concret, al primer apartat de l’article 200 de dita Llei, s’estableix que “el legatari que accepta expressament o tàcitament el llegat consolida la seva adquisició…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. El llegat deferit i no repudiat es transmet als hereus del legatari.
2. Si hi ha una pluralitat d’hereus transmissaris, cadascun pot repudiar la part que li correspon.
1. El legatari gravat amb un subllegat solament ha de complir-lo quan percebi el seu.
2. Les despeses causades pel compliment del llegat són a càrrec del gravat. Les de formalització, si escau, són a càrrec del legatari.
3. La cosa llegada ha de lliurar-se al legatari en l’estat que es trobi en el moment de la mort del causant.
4. En els llegats amb eficàcia real, la pèrdua o el deteriorament de la cosa produïts abans del lliurament els pateix el legatari, excepte si el gravat ha incorregut en culpa o mora.
5. En els llegats genèrics i en els alternatius, el risc es transmet al legatari des del moment que se li notifica l’especificació i la posada a disposició. En els altres llegats obligacionals, el risc es transmet al legatari des que el gravat li comunica la seva predisposició al compliment.
1. En el llegat d’eficàcia real d’una cosa fructífera pròpia del causant, el legatari fa seus els fruits i els interessos a partir de la mort del causant.
2. Si la cosa és propietat del gravat o d’un tercer, o si el llegat és de quantitat, el legatari pot exigir els fruits i els interessos des que els reclama judicialment o extrajudicialment o des del dia que s’ha promès fer efectiu el llegat.
3. Si l’objecte del llegat és una cosa genèrica, el legatari pot exigir els fruits des de la seva especificació.
1. El llegat d’una finca s’estén a totes les seves construccions, encara que hagin estat fetes amb posterioritat a la seva ordenació. També s’estén als terrenys confrontants adquirits posteriorment si el causant els ha unit de fet a la finca i formen una sola unitat funcional o econòmica per signes externs.
2. El llegat d’un habitatge comprèn la roba, el mobiliari, inclòs el de procedència familiar, i els estris que constitueixen el seu parament en el moment de la mort del causant, però no comprèn títols valors, joies, objectes artístics o històrics rellevants ni altres béns que tinguin un valor extraordinari en relació amb el patrimoni relicte.
1. El legatari té acció contra el gravat i contra la persona facultada per a complir els llegats per a reclamar el lliurament o el compliment d’aquests.
2. En el llegat d’eficàcia real, el legatari té acció per a exigir el lliurament de la possessió de la cosa llegada, i fins i tot per a reivindicar-la contra qualsevol posseïdor.
3. El legatari no es pot fer auto-entrega de la cosa llegada sense consentiment del gravat o del facultat per al lliurament, a no ser que el causant ho hagi autoritzat o es tracti d’un usdefruit universal.
4. Si el llegat té eficàcia obligacional, el legatari no en pot exigir el compliment a l’hereu gravat mentre aquest no accepti l’herència.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb la tributació de la renúncia a un llegat determinat, seguida d'altres operacions concatenades.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2023-03-06 · article d'una llei citada abans en el document
«… hagués estat deferit.” Per altra banda, la mateixa Llei 46/2014 regula al seu article 205 les accions del legatari i presa de possessió del llegat, amb la següent literalitat: “1. El legatari té acció contra …»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
Secció segona. Les modalitats de llegats
1. El llegat de cosa determinada pròpia del gravat o d’un tercer, obliga al gravat a entregar-la o a adquirir-la per transmetre-la al legatari. Si no pot adquirir-la o se li exigeix una contraprestació desproporcionats, pot alliberar-se’n mitjançant el pagament del just valor de la cosa llegada.
2. Quan el causant o el gravat només tenen una part en la cosa objecte del llegat o un dret sobre aquesta mateixa cosa, el llegat és eficaç únicament respecte a aquesta part o aquest dret, llevat que resulti clara la voluntat de llegar la cosa enterament.
1. Si el llegat té per objecte tots els diners que el causant deixi en morir, inclou tant l’efectiu com els diners dipositats a la vista o a termini en entitats financeres. Si el llegat es circumscriu als diners que el causant tingui en una determinada entitat, s’entén igualment que inclou ambdues modalitats de dipòsit.
2. Si el llegat no es refereix específicament als diners sinó als actius dipositats en una determinada entitat, s’entén que inclou, a més dels dipòsits de diners, tots els actius financers immediatament liquidables que pertanyin al causant al moment d’obrir-se la successió, llevat de les accions que cotitzin en mercats secundaris oficials de valors.
3. En cas que el causant, després d’haver ordenat el llegat, disposi dels diners o actius llegats per substituir-los per altres modalitats d’estalvi o inversió, s’entenen llegats per subrogació els actius adquirits posteriorment, sempre que no hagi expressat el contrari o no es dedueixi això del testament.
1. Si la cosa llegada està gravada amb un dret real limitat, el legatari no pot demanar al gravat l’extinció del dret que grava el llegat.
2. Si el causant llega una cosa empenyorada o hipotecada, el pagament del deute garantit per la penyora o hipoteca és a càrrec de l’hereu, a no ser que el testador hagi disposat altra cosa.
3. La garantia constituïda per a satisfer o finançar el preu d’adquisició o millora de la cosa, i qualsevol altra càrrega, perpètua o temporal, que l’afecti, han de ser suportades pel legatari, a qui correspon el pagament de l’obligació assegurada, però les quantitats que s’acreditin fins a la mort del causant són a càrrec de l’herència.
1. El llegat d’un crèdit o d’alliberament d’un deute només és eficaç en la part del crèdit o del deute subsistent al temps de la mort del causant.
2. El llegat genèric de remissió de deutes només comprèn els deutes anteriors a la data del testament.
3. Si el causant, sense fer esment del deute, ordena un llegat a favor del seu creditor, es presumeix que el llegat no s’ha ordenat per tal de pagar el crèdit del legatari.
1. El llegat d’usdefruit universal té eficàcia real, s’estén a tots els béns relictes, sens perjudici de les llegítimes, i pot atribuir a l’usufructuari facultats dispositives sobre els béns usufructuats.
2. El causant pot rellevar l’usufructuari de l’obligació de fer inventari i de prestar caució.
1. El llegat de part alíquota té caràcter obligacional i dóna dret a l’atribució de béns hereditaris en la part que correspongui a la quota líquida fixada pel causant.
2. El legatari de part alíquota no respon de les obligacions i les càrregues hereditàries.
Secció tercera. La ineficàcia dels llegats
1. El llegat s’entén revocat quan el causant aliena el bé a títol onerós o gratuït, encara que l’alienació sigui ineficaç o encara que el causant el readquireixi, llevat que el legatari demostri que la readquisició es va fer per restablir el llegat.
2. El llegat no s’entén revocat si:
a) El bé és alienat per expropiació, execució forçosa, permuta, aportació a societat o qualsevol altra operació de reestructuració societària, llevat que el gravat demostri que el causant pretenia revocar el llegat.
b) El llegat té per objecte una finca que és substituïda, per raó d’una actuació urbanística realitzada després de l’ordenació del llegat, per una altra finca de resultat, cas en el qual es considera objecte del llegat aquesta altra finca i el legatari ha de fer-se càrrec de les despeses pendents en el moment de l’obertura de la successió.
c) El bé és alienat a carta de gràcia, cas en el qual s’entén llegat el dret de redimir o el mateix bé alienat si el causant el readquireix en exercici d’aquest dret.
3. La revocació general de tots els llegats, llevat que el causant la faci en testament, no afecta els llegats d’aliments, que requereixen una revocació expressa.
1. El llegat s’extingeix si el bé queda fora del comerç o es perd, o si la prestació esdevé impossible.
2. El canvi d’espècie o la transformació substancial del bé moble llegat que li faci perdre la forma o la denominació s’equipara a la pèrdua i extingeix el llegat.
1. Si el valor dels llegats excedeix allò que el gravat obté per causa de mort, aquest els pot reduir o suprimir, llevat que els compleixi íntegrament sabent que són excessius.
2. La reducció no afecta els llegats imputables a la llegítima en la part que cobreixen la del legatari que sigui legitimari.
3. L’hereu pot fer valer aquesta reducció encara que no hagi acceptat l’herència a benefici d’inventari.
1. La reducció dels llegats excessius es fa en proporció al seu valor, a no ser que el testador hagi establert un altre ordre.
2. Els legataris poden evitar la reducció abonant a l’hereu en diners el seu import.
Capítol VIII. Les disposicions modals i les prohibicions de disposar
1. El mode imposa a l’hereu i al legatari una càrrega, destinació o limitació, que no atribueix altres drets que el de demanar-ne el compliment, sense que redundi en profit directe de qui pot demanar-lo.
2. Si el causant atribueix qualsevol dret diferent a favor d’una persona o persones determinades, s’entén que ha disposat un llegat i no pas un mode, encara que el causant es valgui d’aquesta expressió.
3. En cas de dubte sobre si el testador ha imposat una condició o un mode, o una simple recomanació, es dóna preferència respectivament, al mode o a la recomanació.
1. Les prohibicions o limitacions de disposar tan sols són eficaces si són temporals. No poden excedir de la vida d’una persona física o de trenta anys. Si no s’ha fixat un termini, s’entén que duren tota la vida del gravat.
2. L’afectat per la prohibició pot so l·l icitar autorització judicial per a disposar per una causa justa.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Aute del Tribunal Constitucional del 18-10-2024 relatiu al recurs d'empara 2024-50-RE.
· Tribunal Constitucional · 2024-10-18 · cita l'article de la llei
«…, poder disposar d’uns béns concrets per concórrer una justa causa, d’acord amb l’article 224.2 de la Llei 46/2014 , del 18 de desembre, de la successió per causa de mort. 1.2. El 20 de juny del 2023, la Secció Civi…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
Capítol IX. Els marmessors
1. El causant pot nomenar un o més marmessors universals o particulars, així com substituts, perquè executin en la seva successió els encàrrecs que els ordena.
2. El causant pot facultar els nomenats per a designar substituts així com per a delegar les seves funcions, sempre que ho facin en escriptura pública. En cas de vacants, els qui resten assumeixen les funcions i les facultats dels altres.
1. Pot ser marmessor tota persona amb capacitat per a obligar-se.
2. Poden ser-ho l’hereu, el legatari i els altres afavorits per la successió.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Sentència del Tribunal Constitucional del 14-7-2025 relativa al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-07-14 · article d'una llei citada abans en el document
«… la Llei 46/2014 , del 18 de desembre, de la successió per causa de mort, i que l’article 226.1 d’aquesta Llei disposa que “ Pot ser marmessor tota persona amb capacitat per obligar-se ”. Aquesta norma no ha estat d…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. El càrrec de marmessor és voluntari, però un cop acceptat, l’acceptant no pot excusar-se sense causa justa apreciada judicialment.
2. Si el designat marmessor, requerit notarialment per una persona interessada en l’herència, no accepta el càrrec davant notari dins del mes següent a la notificació, s’entén que el renuncia.
3. La renúncia al càrrec o l’excusa justificada no impliquen la pèrdua dels drets hereditaris, llevat que el testador ho hagi ordenat.
1. El càrrec de marmessor és gratuït, a no ser que el causant ordeni expressament una retribució determinada i quantificada.
2. Totes les despeses judicials o extrajudicials originades per l’actuació dels marmessors són a càrrec de l’herència.
3. Els marmessors tenen dret al reemborsament de les despeses causades per l’exercici de la seva funció.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Aute d'aclariment del Tribunal Constitucional del 9-9-2025 relatiu al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-09-09 · cita l'article de la llei
«…nar expressament una retribució determinada i quantificada, i d’allò que preveu l’article 228 de la Llei 46/2014 , del 18 de desembre, de la successió per causa de mort en relació amb la retribució de la marmessor…»
- Sentència del Tribunal Constitucional del 14-7-2025 relativa al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-07-14 · cita l'article de la llei
«…armessoria, previstos i acceptats per la causant al testament, tal i com preveu l’article 228 de la Llei 46/2014 de la successió per causa de mort. - D’altra banda, segons el seu parer, l’article 9 de la Llei 46/2…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
1. El marmessor universal rep del causant l’encàrrec de lliurar l’herència en la seva universalitat a persones designades per ell, o de destinar-la a les finalitats expressades en el testament.
2. El nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d’hereu en el testament.
3. La marmessoria universal pot ser de realització dinerària de tota l’herència o d’una part d’aquesta, o de lliurament directe del romanent de béns hereditaris, segons que ho ordeni el causant.
4. En cas de dubte, s’entén que el marmessor universal és de lliurament directe del romanent.
1. El marmessor universal està facultat per a possessionar-se de l’herència i administrar-la com l’hereu, disposar dels seus béns amb l’extensió expressada en els articles 231 i 232 i realitzar els actes necessaris per a complir la voluntat del testador.
2. El marmessor universal també està legitimat processalment per a tots els litigis o les qüestions que se suscitin sobre l’herència, els béns hereditaris i els actes de darrera voluntat del causant.
3. El marmessor universal ha de fer inventari de l’herència dins l’any següent a l’acceptació del càrrec.
Doctrina i jurisprudència que el cita (1) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb les obligacions tributàries derivades de la transmissió d’un bé immoble que forma part del cabal relicte.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-01-22 · cita l'article de la llei
«… les seves funcions -executar les últimes voluntats del testador de conformitat a l’article 230.1 de la Llei 46/2014, del 18 de desembre, de successió per causa de mort – no essent beneficiària del preu de l’immoble v…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
a) Alienar a títol onerós béns de l’herència.
b) Cobrar crèdits i cance l·l ar les garanties.
c) Retirar dipòsits.
d) Satisfer deutes, càrregues i impostos.
e) Complir els llegats i d’altres disposicions testamentàries.
f) Demanar el compliment dels modes.
g) Pagar les llegítimes.
h) Efectuar tots els actes que calguin per a la realització dinerària dels béns de l’herència.
a) Satisfer els deutes, càrregues i impostos.
b) Complir els llegats i d’altres disposicions testamentàries.
c) Demanar el compliment de modes.
d) Pagar les llegítimes.
e) Efectuar els actes de realització dinerària en la mesura necessària per a fer els anteriors pagaments i els abonaments de despeses corresponents. La impugnació d’aquests actes dispositius no afectarà la seva validesa enfront de tercers adquirents de bona fe.
f) Si no hi ha comptador partidor, realitzar la partició de l’herència.
Doctrina i jurisprudència que el cita (2) enllaç automàtic
- Consulta vinculant en relació amb les obligacions tributàries derivades de la transmissió d’un bé immoble que forma part del cabal relicte.
· Consulta vinculant (Tributs) · 2026-01-22 · cita l'article de la llei
«…ssora universal de lliurament de romanent i comptadora-partidora de conformitat a l’article 232 de la Llei 46/2014, del 18 de desembre, de successió per causa de mort, disposant d’un termini de dotze (12) mesos des …»
- Sentència del Tribunal Constitucional del 14-7-2025 relativa al recurs d'empara 2025-26-RE.
· Tribunal Constitucional · 2025-07-14 · cita l'article pel títol de la llei
«…a universal en la modalitat de lliurament directe de romanent de béns, regulada a l’article 232 de la Llei de successió per causa de mort, indicant també que atenent a la claredat dels termes del testament, les seve…»
Enllaç trobat automàticament perquè el document cita aquest article; cal comprovar-ne la pertinença.
a) Les persones designades pel testador han de complir l’encàrrec i, en el seu defecte, l’ha de complir la confessió religiosa corresponent i legalment reconeguda o l’Estat, respectivament.
b) Si el causant no especifica com han d’aplicar-se els béns o el seu import, s’han d’observar les normes de l’article 223.
c) El compliment de l’encàrrec, en defecte de previsió expressa del causant, es regeix per les normes de la marmessoria universal de realització d’herència.
1. El marmessor particular ha de complir l’encàrrec o executar les disposicions testamentàries ordenades pel causant.
2. Si el causant no li ha conferit cap encàrrec, el marmessor particular ha de tenir cura de l’enterrament o la incineració, dels funerals i sufragis piadosos del causant, de la destinació dels òrgans o del cos i de demanar el compliment dels modes que hagi ordenat.
1. El marmessor ha de complir el seu encàrrec dins el termini conferit, que pot ser ampliat per tots els hereus de comú acord.
2. A manca de termini, si el marmessor no ha complert el seu encàrrec dins un any a comptar des de l’acceptació del càrrec, qualsevol interessat pot obtenir de l’autoritat judicial que sigui requerida perquè el compleixin dins el termini que se li assenyali.
3. En qualsevol cas, el termini fixat pel causant al marmessor per al compliment de l’encàrrec no pot excedir de quinze anys.
4. Els marmessors universals i els particulars han de retre comptes als hereus, als afavorits o, si han de destinar els béns o diners a finalitats d’interès públic o general, a l’autoritat judicial.
El marmessor cessa per mort, impossibilitat o pèrdua de l’aptitud personal per exercir el càrrec, excusa o remoció fonamentada en una conducta dolosa o greument negligent. També cessa en haver complert l’encàrrec i per haver transcorregut el termini que tenia per complir-lo.
1. Quan no queda cap marmessor ni cap substitut en l’exercici del càrrec i no s’ha complert encara totalment la missió o l’encàrrec del marmessor universal, o els encàrrecs atribuïts al particular, qualsevol dels interessats en la successió pot so l·l icitar a l’autoritat judicial que, si ho creu procedent, designi un o més marmessors datius amb les mateixes funcions i facultats que els marmessors testamentaris.
2. Sens perjudici del que disposa l’apartat 1, si acaba la marmessoria abans que l’encàrrec o la missió hagin estat complerts, el compliment incumbeix a l’hereu.
Títol IV. La successió intestada
Capítol I. Disposicions generals
1. La successió intestada s’obre quan:
a) una persona mor sense deixar hereu contractual o testamentari en tota l’herència, o
b) el nomenat o els nomenats no arriben a ser-ho.
2. Si el causant de la successió ha disposat solament d’una quota de la seva herència, la quota que no ha estat disposada és deferida als seus hereus intestats.
3. En cas de concurrència d’hereus designats pel causant i d’hereus intestats:
a) Si té lloc una vacant en la quota disposada pel causant, a manca de substitut vulgar, la part vacant acreix la dels altres cohereus cridats en la mateixa quota amb preferència als cridats per la llei respecte de l’altra quota hereditària.
b) Si té lloc una vacant en la quota atribuïda als hereus intestats, la part vacant es defereix als altres cohereus intestats.
c) Els cridats a succeir no poden acceptar una quota i repudiar l’altra, quan els cridats com a hereus intestats són els mateixos hereus instituïts pel causant en testament o heretament.
Capítol II. Sistema de la successió intestada
1. En la successió intestada, la llei crida com a hereus del causant els seus parents per consanguinitat i per adopció i el cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent en els termes i amb els límits i els ordres fixats per aquesta Llei, sens perjudici, si escau, de les llegítimes.
2. A manca de les persones esmentades a l’apartat anterior, succeeix l’Estat andorrà, d’acord amb el que estableix aquesta Llei.
3. El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella, si no els correspon de ser hereus, adquireixen els drets que estableix l’apartat 1 de l’article 249.
1. La proximitat del parentiu es determina pel nombre de generacions. Cada generació forma un grau i cada sèrie de graus una línia. La línia pot ser directa o co l·l ateral.
2. La línia és directa si les persones descendeixen l’una de l’altra, i pot ser descendent i ascendent. La descendent uneix el progenitor amb els qui en descendeixen. L’ascendent uneix una persona amb aquelles de les quals descendeix.
3. La línia és co l·l ateral si les persones no descendeixen l’una de l’altra, però venen d’un tronc comú.
1. En la línia directa es computen els graus pel nombre de generacions, descomptant la del progenitor.
2. En la línia co l·l ateral es computen els graus sumant les generacions de cada branca que surt del tronc comú.
1. Si cap dels parents més pròxims cridats per la llei no arriba a ser hereu per qualsevol causa o és exclòs de l’herència per indignitat successòria, l’herència es defereix al grau següent, i així successivament, de grau en grau i d’ordre en ordre, fins a arribar a l’Estat andorrà.
2. Si solament un o alguns dels cridats no arriben a ser hereus, la quota hereditària que els hauria correspost acreix la dels altres parents del mateix grau, llevat del dret de representació, si és aplicable.
3. El que disposa aquest article s’entén sens perjudici del dret de transmissió successòria de l’herència deferida i no acceptada i dels altres casos en què la llei estableix un ordre de successió especial.
1. Per dret de representació, els descendents d’una persona premorta, declarada absent o indigna són cridats a ocupar el seu lloc en la successió intestada.
2. El dret de representació només s’aplica als descendents del causant, sense limitació de grau, i als nebots, però no s’estén als descendents d’aquests.
3. El representant que, per repudiació o per una altra causa, no arriba a ser hereu del representat no perd el dret de representació.
1. En la successió intestada, l’herència es divideix a parts iguals entre els cridats que l’han acceptada, llevat dels casos en què la llei disposa altrament.
2. Quan és aplicable el dret de representació entre descendents, la divisió s’efectua per branques o estirps, i els representants de cada branca es reparteixen a parts iguals la porció que hauria correspost al seu representat. Si una estirp s’ha dividit en una pluralitat de branques, la subdivisió de l’herència també és fa per estirps dins de cada branca i per caps entre les persones que l’integren.
3. Quan és aplicable el dret de representació en la línia co l·l ateral, la divisió s’efectua d’acord amb el que disposa l’apartat 2 de l’article 256.
Capítol III. L’ordre de succeir
Secció primera. La successió en línia directa descendent
1. En la successió intestada, l’herència es defereix primerament als fills del causant, per dret propi, i als seus descendents per dret de representació, sens perjudici, si escau, dels drets del cònjuge vidu o del convivent en unió estable de parella.
2. En cas de repudiació d’un dels cridats, la seva part acreix la dels altres del mateix grau.
3. Si repudien tots els descendents cridats d’un mateix grau, l’herència es defereix als descendents del grau següent, per dret propi, però amb divisió de l’herència per estirps i a parts iguals entre els descendents de cada estirp.
1. Els fills adoptius i els seus descendents tenen respecte als adoptants i els seus ascendents els mateixos drets que els descendents biològics.
2. L’adopció impedeix recíprocament la successió intestada entre l’adoptat i la seva família d’origen. S’exceptuen els casos en què es conserva el parentiu d’acord amb la Llei qualificada de la persona i de la família, en els quals es mantenen els drets successoris si el causant i el successor han mantingut el tracte familiar.
Secció segona. La successió del cònjuge vidu i del convivent en unió estable de parella
1. En cas de concórrer amb fills del causant o descendents d’aquests, el cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent té dret a l’usdefruit sobre el cinquanta per cent de l’herència, lliure de fiança, si bé pot pactar amb l’hereu o hereus la commutació del seu dret per la atribució en plena propietat que lliurement estipulin.
2. Aquest usdefruit és incompatible amb la quarta vidual que pugui correspondre al vidu, vídua o convivent sobrevivents, en el qual cas s’haurà d’optar per un o l’altre dret.
3. Si el causant mor sense fills ni altres descendents, l’herència es defereix al cònjuge vidu o al convivent en unió estable de parella. Els pares del causant conserven en aquest cas el seu dret a la llegítima, però no tindran el mateix dret els altres ascendents.
1. Si el vidu o el convivent en unió estable de parella concorre amb hereus menors d’edat dels quals sigui representant legal, pot exercir la seva representació per a l’acceptació de l’herència, sense que calgui la intervenció d’un defensor judicial, i adjudicar-se l’usdefruit.
2. Aquest usdefruit s’extingeix per les causes generals d’extinció del dret d’usdefruit i, a més, també es perd en cas de que l’usufructuari contragui nou matrimoni o de passi a viure maritalment amb una altra persona.
1. El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella supervivent pot pactar amb l’hereu o hereus la commutació del seu dret d’usdefruit per l’atribució d’una part alíquota de l’herència o del ple domini de béns concrets i determinats, amb inclusió o no de l’habitatge conjugal o familiar.
2. L’opció es pot pactar en el termini d’un any a comptar de la mort del causant i s’extingeix si el vidu o el convivent accepta de manera expressa l’adjudicació de l’usdefruit.
1. El cònjuge vidu no té dret a succeir abintestat el causant si en el moment de l’obertura de la successió n’estava separat judicialment o de fet, llevat de reconciliació entre els cònjuges i sempre que la separació de fet s’acrediti per qualsevol mitjà admès en dret.
2. Si en el moment de l’obertura de la successió hi havia pendent un procediment de nu l·l itat del matrimoni, de divorci o de separació, els hereus poden continuar l’acció i esperar que es dicti sentència per tal de reconèixer o no el dret del supervivent a l’herència.
3. Tampoc no hi té dret el supervivent d’una unió estable de parella si estava separat de fet del causant en el moment de la mort d’aquest.
Els drets del vidu o del convivent en unió estable de parella en la successió intestada s’han d’atribuir expressament en les declaracions d’hereu intestat. La declaració d’hereus intestats se sol·licita al notari i se substancia mitjançant el procediment de jurisdicció voluntària que regula la Llei del Codi de procediment civil.
Secció tercera. La successió en línia directa ascendent
1. Si el causant mor sense fills ni descendents, sense cònjuge o convivent, l’herència es defereix als progenitors, a parts iguals. Si només sobreviu un dels dos, la delació a aquest s’estén a tota l’herència.
2. Si falten els progenitors, l’herència es defereix als ascendents de grau més proper. Si hi ha dues línies de parents del mateix grau, l’herència es divideix per línies i dins de cada línia per caps.
Secció quarta. La successió dels co l·l aterals
1. Els germans, per dret propi, i els fills de germans, per dret de representació, succeeixen el causant amb preferència als altres co l·l aterals, sense distinció entre germans de doble vincle o de vincle senzill.
2. Si concorren a l’herència germans i fills de germans i hi ha una sola estirp de nebots, aquests perceben, per caps, el que correspon a l’estirp. Si són dues o més, s’acumulen les parts que corresponen a les estirps cridades i tots els nebots que les integren succeeixen en el conjunt per caps.
3. Si es frustra la delació a algun dels nebots, la part vacant acreix la de tots els altres nebots per parts iguals. Si aquest nebot és únic en l’estirp o si es frustren totes les delacions a nebots d’una mateixa estirp, la part vacant acreix la dels germans vius del causant, si n’hi ha, i la dels altres nebots, amb aplicació de la regla de divisió de l’apartat segon.
4. En defecte de germans, els nebots succeeixen el causant per dret propi i per caps.
Secció cinquena. La successió de l’Estat
1. Si manquen les persones assenyalades en els articles precedents, succeeix l’Estat andorrà, que adquireix amb acceptació a benefici d’inventari, sense que pugui repudiar, i mitjançant declaració judicial d’hereu prèvia.
2. L’Estat ha de destinar els béns heretats o el seu producte o valor a establiments d’assistència social o a institucions de cultura, preferentment de la població on va ser la darrera residència habitual del causant en territori andorrà. En defecte d’aquests, s’han de destinar als establiments o a les institucions del terme parroquial de la seva població o, si hi manquen, als de caràcter general a càrrec de l’Estat.
Capítol IV. La successió de l’impúber
a) En els béns procedents d’un progenitor, o dels altres parents d’aquest dins del quart grau, adquirits a títol gratuït, són cridats a la successió, pel seu ordre, els parents més pròxims de l’impúber, dins el quart grau en la línia de la qual els béns procedeixen.
b) Si sobreviu el progenitor de l’altra línia, conserva el seu dret a la llegítima sobre els dits béns.
c) En els altres béns de l’impúber, com també en els fruits dels béns troncals, la successió intestada es regeix per les regles generals, sense distinció de línies.
Capítol V. Béns troncals
Article 260 derogat des del 04/06/2026 (Llei 9/2026, del 7 de maig, del Registre Civil)
Article 261 derogat des del 04/06/2026 (Llei 9/2026, del 7 de maig, del Registre Civil)
Títol V. La llegítima
Capítol I. Disposicions generals
1. El dret a llegítima neix en el moment de la mort del causant, i es presumeix acceptada mentre no es renunci en forma expressa, pura i simple.
2. El dret a percebre la llegítima es transmet als hereus del legitimari, llevat del cas regulat a l’article 286.2.
1. Són nuls els actes unilaterals, les estipulacions en pacte successori i els contractes de transacció o de qualsevol altra índole atorgats abans de la mort del causant que impliquin renúncia al dret de llegítima o que en perjudiquin el contingut.
2. No obstant això, són vàlids, si s’atorguen en escriptura pública:
a) El pacte entre cònjuges o convivents en unió estable de parella en virtut del qual renuncien a la llegítima que els podria correspondre en la successió dels fills comuns i, en especial, el pacte de supervivència en què el sobrevivent renuncia a la que li podria correspondre en la successió intestada del fill mort impúber.
b) El pacte entre fills i progenitors pel qual aquests darrers renuncien la llegítima que els podria correspondre en l’herència del fill premort.
Capítol II. Els legitimaris i la determinació de la llegítima
1. Són legitimaris els fills del causant per parts iguals.
2. Els fills premorts, els desheretats justament, els declarats indignes i els absents són representats per els seus respectius descendents per estirps. Aquest dret de representació no s’estén a altres atribucions patrimonials ordenades pel causant a favor del representat.
3. En cas d’adopció de fills del cònjuge o del convivent en unió estable de parella, l’adoptat no és legitimari del progenitor d’origen substituït per l’adopció i, si aquest hagués mort tampoc no ho és, per dret de representació, en la successió dels ascendents d’aquest. La mateixa norma s’aplica en l’adopció d’orfes per parents fins al quart grau, respecte de la successió dels ascendents de la branca familiar en la que no ha tingut lloc l’adopció.
a) La quantitat inicial és el valor dels béns de l’herència al temps de la mort del causant, amb deducció dels seus deutes i de les despeses de la seva darrera malaltia i de l’enterrament o incineració.
b) S’afegeix el valor dels béns alienats a títol gratuït pel causant, excloses les liberalitats d’ús, computat pel que tenien al temps de morir el causant, amb deducció de les despeses útils i reparacions extraordinàries costejades pel donatari, i afegint el valor estimat dels deterioraments per culpa del propi donatari.
c) Si el donatari ha alienat els béns donats o si els béns s’han perdut per culpa del mateix donatari, s’afegeix el valor que tenien en el moment de l’alienació o la destrucció.
Capítol III. L’atribució, la imputació, la percepció i el pagament de la llegítima
1. La institució d’hereu i el llegat a favor del legitimari impliquen sempre atribució de llegítima, encara que el legitimari repudiï l’herència o renunciï al llegat, ja que s’entén que renuncia també a la llegítima.
2. El llegat ordenat en concepte de llegítima o imputable a ella que no sigui llegat simple de llegítima ha de ser de diners, encara que no n’hi hagi en l’herència, o de béns integrants de l’herència. En cas contrari, el legitimari pot optar entre acceptar-lo simplement o renunciar-hi i exigir allò que per llegítima li correspongui.
3. El llegat simple de legítima no atribueix cap dret addicional al legitimari que ha estat alhora instituït hereu o afavorit amb altres llegats.
1. Són imputables a la llegítima les donacions atorgades pel causant amb pacte exprés d’imputació o fetes en pagament o a compte de la llegítima. El caràcter imputable de la donació s’ha de fer constar expressament en el moment del seu atorgament i no es pot imposar amb posterioritat.
2. Són també imputables a la llegítima, llevat de disposició contrària del causant:
a) Les donacions fetes a favor dels fills per adquirir el seu habitatge o emprendre una activitat que els proporcioni independència econòmica.
b) Les atribucions particulars en pacte successori i les assignacions de béns per al pagament de llegítimes, fetes també en escriptura pública de pacte successori.
3. En l’herència dels avis, són imputables a la llegítima dels néts els béns rebuts pels progenitors representats que haurien estat imputables a la seva llegítima.
4. El causant pot deixar sense efecte la imputació a la llegítima en testament o codicil i també en pacte successori o per declaració feta en un altre acte entre vius en escriptura pública. La dispensa d’imputació feta en escriptura pública és irrevocable i la feta en pacte successori només és revocable per les causes legals o acordades entre les parts.
1. El causant no pot imposar sobre la llegítima condicions, terminis o modes, ni tampoc gravar-la amb usdefruits o altres càrregues, ni subjectar-la a fideïcomís. Si ho fa, es tenen per no posades. No obstant això, si la disposició afectada té un valor superior a la llegítima, el legitimari ha d’optar entre acceptar-la en els termes en què li és atribuïda o reclamar la llegítima estricta.
2. Si el legitimari accepta l’herència o el llegat sotmesos a alguna limitació, s’entén que renuncia a impugnar-la.
1. Si el valor de l’atribució de llegítima per qualsevol títol excedeix de l’import d’aquesta, els legitimaris fan seu l’excés com a mera liberalitat; però, si el valor és inferior, poden exigir el que manqui com a suplement de llegítima.
2. Si amb posterioritat al pagament de la llegítima apareixen nous béns del causant, el legitimari té dret al suplement que li correspongui.
1. L’hereu o les persones facultades per fer-ho poden optar pel pagament de la llegítima o, si escau, del suplement, en diners, encara que no n’hi hagi a l’herència, o en béns de l’herència, sempre que per disposició del causant no correspongui als legitimaris de percebre’ls per via d’institució d’hereu, llegat o assignació d’un bé específic, atribució particular o donació. Feta l’opció i començat el pagament d’una manera determinada, el legitimari pot exigir la resta del pagament de la mateixa manera.
2. Si opten pel pagament en béns i el legitimari no es conforma amb els que se li pretengui adjudicar, pot recórrer al batlle competent pel torn de jurisdicció voluntària, que ha de decidir d’acord amb l’equitat.
3. En qualsevol cas, el batlle competent pot ordenar que es practiqui una prova pericial per conèixer la qualitat i el valor dels béns que componen l’herència i del lot que es pretengui adjudicar al legitimari.
1. El causant pot disposar que la llegítima no meriti interès o establir-ne l’import.
2. A manca de previsions del causant, la llegítima merita l’interès legal des de la seva mort, llevat que el legitimari convisqui amb l’hereu o l’usufructuari universal de l’herència i a càrrec d’aquest.
3. El suplement de llegítima merita interès només des que és reclamat judicialment.
4. Si la llegítima és fa efectiva per mitjà d’un llegat de bé específic, el legitimari afavorit fa seus, en lloc d’interessos, els fruits que el bé produeix a partir de la mort del causant. Això mateix s’aplica a l’assignació de béns específics feta en escriptura pública de pacte successori, si els béns no han estat lliurats als legitimaris abans de la mort del causant.
Capítol IV. La preterició i el desheretament
1. És preterit el legitimari a qui el causant no ha fet cap atribució en concepte de llegítima o imputable a ella i que no ha estat tampoc desheretat.
2. Si la preterició és errònia, és a dir, si el legitimari preterit és un descendent del causant que ha nascut o ha esdevingut legitimari després d’atorgar-se el testament o l’existència del qual era ignorada pel causant en el moment de testar, té acció perquè es declarin ineficaços el testament i, si escau, els codicils atorgats pel causant. Se n’exceptuen els casos següents:
a) Si el causant ha instituït hereu únic, en tota l’herència, el cònjuge o convivent en unió estable de parella.
b) Si el causant ha instituït hereu únic, en tota l’herència, un fill o un altre descendent i en el moment d’atorgar testament tenia més d’un fill o almenys un fill i una estirp de fill premort.
c) Si la relació de filiació en virtut de la qual s’esdevé legitimari ha quedat legalment determinada després de la mort del causant.
3. El legitimari per dret de representació només pot exercir l’acció de preterició errònia si el representat, en cas d’haver sobreviscut al causant, ho hauria pogut fer.
4. Si la preterició és intencional, el legitimari preterit pot exigir allò que per llegítima li correspon.
5. El simple reconeixement genèric del dret de llegítima a qui correspongui o l’atribució d’un llegat simple de llegítima a favor de tots els fills no exclou el dret dels legitimaris a exercir l’acció de preterició errònia si escau d’acord amb els apartats 1 a 3.
6. L’acció per impugnar el testament o els codicils per causa de preterició errònia caduca al cap de quatre anys de la mort del testador.
1. El desheretament és la privació al legitimari del seu dret a la llegítima per part del causant, d’acord amb alguna de les causes tipificades per la llei.
2. Són causes de desheretament que permeten privar de la llegítima als legitimaris:
a) Les causes d’indignitat enumerades en l’article 7.
b) La denegació d’aliments al testador o al seu cònjuge o convivent en unió estable de parella, o als ascendents o descendents d’aquell, en els casos en què hi ha obligació legal de prestar-los.
c) El maltractament greu, inclòs el psicològic, al testador, al seu cònjuge unit en matrimoni o convivent en unió estable de parella, o als ascendents o descendents del testador.
d) La suspensió o la privació de l’autoritat parental que corresponia al progenitor legitimari sobre el fill causant o de la que corresponia al fill legitimari sobre un net del causant, en ambdós casos per causa imputable a la persona suspesa o privada de l’autoritat.
e) L’absència continuada de relació familiar entre el causant i el legitimari, sempre que sigui imputable a aquest darrer.
1. La reconciliació per actes indubtables i el perdó concedit en escriptura pública deixen sense efecte el desheretament, tant si són anteriors com posteriors a aquest.
2. La reconciliació i el perdó són irrevocables.
1. Si el legitimari desheretat impugna el desheretament, la prova de la causa correspon a l’hereu. S’exceptua el supòsit de la lletra
e) de l’article 278, en el que la prova de l’existència de relació familiar correspon a la persona legitimària.
2. Si el desheretat al·lega reconciliació o perdó, la prova li correspon a ell.
3. L’acció d’impugnació del desheretament caduca als quatre anys de la mort del testador.
1. El desheretament és injust:
a) Si no es compleixen els requisits de forma.
b) Si, en cas d’impugnació, no es prova la certesa de la causa.
c) Si hi ha hagut reconciliació o perdó.
2. El legitimari desheretat injustament pot exigir la llegítima.
Capítol V. La inoficiositat
1. Si, descomptats els deutes, no resten béns suficients per pagar les llegítimes, poden ser reduïts i àdhuc suprimits per inoficiosos els llegats a favor d’estranys o dels mateixos legitimaris en la part que excedeixi la seva llegítima. A aquests efectes, les assignacions de llegítima no fetes efectives en vida del causant s’equiparen als llegats.
2. Amb posterioritat, també poden ser reduïdes o suprimides, si és necessari, les donacions computables per al càlcul de la llegítima atorgades pel causant i les atribucions particulars fetes en pacte successori a favor d’estranys o de legitimaris, en la part no imputable a la llegítima.
3. Els afectats per la inoficiositat poden evitar les seves conseqüències pagant als legitimaris en diners l’import que hagin de percebre.
1. La reducció es fa en proporció al valor de les disposicions afectades, respectant si escau l’ordre imposat pel causant.
2. El causant no pot alterar l’ordre de prelació en la reducció de donacions ni disposar que les donacions siguin reduïdes abans que els llegats.
1. L’acció per inoficiositat correspon solament als legitimaris i als seus hereus, i als hereus del causant.
2. L’acció d’inoficiositat caduca als quatre anys de la mort del causant.
3. Els creditors del causant no es poden beneficiar de la reducció o la supressió de donacions per inoficiositat.
Capítol VI. L’extinció de la llegítima
1. La renúncia, el desheretament just i la declaració d’indignitat extingeixen la llegítima individual.
2. La llegítima dels progenitors s’extingeix per mort del legitimari sense haver-la reclamada.
3. La llegítima individual extingida s’integra en l’herència.
Títol VI. La quarta vidual
1. El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella que, amb els seus béns propis, els que li puguin correspondre per raó de liquidació del règim econòmic matrimonial i els que en la successió testada el causant li atribueixi per causa de mort o en contemplació d’aquesta, no tingui recursos econòmics suficients per a satisfer les seves necessitats, té dret a obtenir en la successió del cònjuge o convivent premort la participació que calgui per atendre-les fins a un màxim d’una quarta part de l’actiu hereditari líquid, calculat d’acord amb l’article 267.
2. Per a determinar les necessitats del cònjuge o del convivent creditor cal tenir en compte el nivell de vida de què gaudia durant la convivència i el patrimoni relicte, com també la seva edat, estat de salut, salaris o rendes que estigui percebent, perspectives econòmiques previsibles i qualsevol altra circumstància rellevant.
1. El cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella no té dret a reclamar la quarta vidual si en el moment de l’obertura de la successió es troba en alguna de les situacions regulades a l’article 252.
2. Perdrà el dret a la quarta vidual si el consort o convivent contreu nou matrimoni o conviu maritalment amb una altra persona, però no haurà de restituir els fruits que hagués percebut mentre gaudí de la quarta.
1. La quarta vidual confereix una acció personal contra els hereus del causant.
2. L’hereu o les persones facultades per a efectuar el pagament poden optar per fer-lo en diners o en béns de l’herència.
3. La quarta vidual merita interès des que és reclamada judicialment.
1. El cònjuge vidu o el convivent i els hereus del causant poden exercir, si és necessari per pagar la quarta, una acció per a la reducció o supressió de llegats, donacions i altres atribucions per causa de mort.
2. No poden ser reduïts ni suprimits els llegats, donacions o altres atribucions fetes en concepte de llegítima o que siguin imputables a ella, en la part corresponent a la quantia de la llegítima.
1. El dret a reclamar la quarta vidual s’extingeix:
a) Per renúncia després de la mort del causant.
b) Per matrimoni del sobrevivent o per la convivència marital amb una altra persona abans d’haver-lo exercit.
c) Per la mort del cònjuge vidu o el convivent en unió estable de parella sense haver-lo exercit.
d) Per suspensió o privació de la pàtria potestat del cònjuge vidu o convivent en unió estable de parella, per causa que li sigui imputable, sobre els fills comuns amb el causant.
2. La pretensió per a reclamar la quarta vidual prescriu al cap de quatre anys de la mort del causant.
1. Tribunal competent Els tribunals de l’Estat andorrà són competents per a resoldre sobre la totalitat de la successió per causa de mort, quan la llei personal del causant en el moment de la mort sigui l’andorrana. Els tribunals andorrans també són competents en els supòsits en què el causant tingués en el moment de la seva defunció el domicili i la residència al Principat d’Andorra i també quan fos titular de béns o drets situats al Principat d’Andorra.
2. Llei aplicable
1. La llei aplicable a la totalitat de la successió és la llei personal del causant, determinada per la nacionalitat, en el moment de la mort.
2. En cas que, excepcionalment, resulti clarament de totes les circumstàncies del cas que, en el moment de la mort, el causant tenia un vincle manifestament més estret amb un Estat diferent d’aquell la llei del qual sigui aplicable segons l’apartat anterior, la llei aplicable a la successió serà la d’aquest altre Estat.
3. Testament en país estranger
1. Els andorrans poden fer testament a l’estranger, d’acord amb la llei del país on siguin, fins i tot hològraf, encara que la legislació del país estranger no l’admeti, però no mancomunat, encara que la legislació dels país estranger l’admeti.
2. El testament obert o tancat es pot atorgar, d’acord amb aquesta Llei, davant del funcionari diplomàtic o consular andorrà, que tingui reconegudes funcions notarials.
1. Fonts del dret
a) El dret privat del Principat d’Andorra està constituït per la llei, el costum i els principis generals del dret.
b) La llei, com a conjunt de disposicions dels òrgans amb capacitat legislativa i dels acords internacionals sota els principis de jerarquia i de competència legislativa, és d’aplicació preferent.
c) El costum, a l·l egat i provat, només regeix en defecte de llei aplicable.
d) Els principis generals del dret informen i integren l’ordenament jurídic del Principat d’Andorra.
2. Supletorietat normativa Les disposicions del dret civil tenen caràcter de dret comú i s’apliquen com a supletòries en matèries regides per altres lleis.
3. Dret subsidiari Mentre no es legisli en matèria de dret privat, s’aplica com a supletori l’anomenat dret comú romano-canònic, d’acord amb els principis generals que informen l’ordenament jurídic andorrà.
4. Jurisprudència La jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra té la funció de complementar, amb la finalitat d’interpretar i aplicar, el dret privat del Principat d’Andorra.
La disposició final primera apartat número “2” de la present Llei té rang de llei qualificada en la mesura que deroga dos articles de la Llei 4/2005 , del 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella. La resta dels preceptes de la present Llei tenen rang de llei ordinària, sense les limitacions dels articles 57.3 i 60.2 de la Constitució.
1. Es regeixen per aquesta Llei les successions obertes i els testaments, codicils, memòries testamentàries i pactes successoris atorgats després de la seva entrada en vigor.
2. En tot allò no previst en les disposicions transitòries d’aquesta Llei, les successions obertes abans de la seva entrada en vigor es regeixen per la llei aplicable en el moment de l’obertura de la successió.
1. Els testaments, els codicils i les memòries testamentàries atorgats d’acord amb la legislació anterior són vàlids si compleixen les formes que s’hi exigien. Amb tot, si han de regir una successió oberta després de l’entrada en vigor d’aquesta llei, també són vàlids si s’ajusten a les seves exigències formals i materials.
2. És d’aplicació aquesta Llei a les successions obertes després de la seva entrada en vigor però regides per actes atorgats abans, llevat de les regles merament interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada, que els hi seran aplicables, sense perjudici del que disposen els articles 120, 204 i 210.
1. Els testaments davant rector atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei caduquen si no es protocol·litzen en el termini de deu anys a partir de la seva vigència, sempre que el causant hagués mort abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei. Si el causant ha mort després de l’entrada en vigor, el termini de deu anys es comptarà des de la seva mort.
1. Els fideïcomisos es regeixen pel dret vigent al moment de la mort del fideïcomitent.
2. Les normes d’aquesta Llei relatives als efectes del fideïcomís mentre està pendent s’apliquen als fideïcomisos ordenats en successions obertes abans de la seva entrada en vigor. Se n’exceptuen els fideïcomisos de residu i les substitucions preventives de residu, que es regeixen per les normes vigents al moment de l’obertura de la successió.
Per a la retribució dels hereus de confiança i dels marmessors designats en actes atorgats abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, s’aplica allò que disposa l’article 228 si la successió s’ha obert amb posterioritat, llevat que el causant hagués previst expressament una remuneració específica.
3. Els heretaments a favor dels fills dels contraents convinguts abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei es regeixen pel dret vigent en el moment del seu atorgament. Tanmateix, la facultat de designació d’hereu entre els fills o descendents del causant inclourà la facultat de distribuir l’herència entre ells en les parts iguals o desiguals que el causant o, en cas de mort sense haver fet la designació, el seu cònjuge estableixin, com també la facultat de fer atribucions a títol de donació o de llegat als fills o descendents que no siguin instituïts hereus. Així mateix, els parents consanguinis més pròxims, un per cada línia dels progenitors, podran també efectuar la distribució de l’herència a favor d’un fill o descendents o, si són més d’un, a parts iguals o desiguals entre els fills o descendents i efectuar atribucions a títol de donació o de llegat als fills o descendents que no institueixen hereus, de conformitat amb les instruccions rebudes pel causant. Els parents no podran imposar gravàmens, càrregues ni limitacions als instituïts. A manca d’instruccions, o si no s’assoleix un acord entre els parents, només podran efectuar una distribució igualitària de l’herència entre els fills o descendents, en lloc del premort, entre els seus descendents per estirps. En relació amb aquests heretaments, es reconeix l’eficàcia de les modificacions de capítols matrimonials convingudes per ambdós cònjuges per l’atorgant supervivent i el fill o fills de l’atorgant premort, com també l’eficàcia dels actes de disposició entre vius, a títol onerós o gratuït, o per causa de mort, a títol de llegat, fetes pel dit atorgant a favor dels seus hereus o descendents.
En les successions obertes abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, si els fets que donaven lloc a reserva legal no s’han produït, cap bé no passarà a tenir la qualitat de reservable i el cònjuge supervivent en serà propietari lliure.
En la successió intestada, l’ordre especial de crides per a determinats béns troncals s’aplica a les successions obertes després de l’entrada en vigor de la llei.
Els terminis establerts en la legislació anterior s’apliquen a les successions obertes abans de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, llevat que els que aquesta estableix siguin més curts. En aquest darrer cas, la prescripció o la caducitat es consuma amb el transcurs del nou termini, que comença a comptar des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei. Tanmateix, si el termini establert per la legislació anterior, tot i ser més llarg, s’exhaureix abans que el termini previst per aquesta Llei, s’aplica aquell termini.
1. La Llei de reforma del Dret de Successions, de 31 de juliol de 1989.
2. Els articles 19 i 20 de la Llei 4/2005 , del 21 de febrer, qualificada de les unions estables de parella.
3. L’article 21 del Reglament general del notariat.
4. També queden derogades totes les disposicions d’igual o inferior rang que s’oposin al que s’estableix en aquesta Llei. Disposicións finals Primera. De modificació Es modifica l’article 8.1 de la Llei del notariat, relatiu a la necessitat de testimonis en els testaments, amb el redactat següent: “Article 8 Testimonis
1. Els notaris poden autoritzar els instruments públics sense necessitat de testimonis instrumentals, llevat que ho demanin les parts o que una d’elles no sàpiga o no pugui signar.” Segona. Entrada en vigor Aquesta Llei entrarà en vigor el dia 1 de gener de 2016.