Article 41. Interrupció del termini de prescripció

Article 41. Interrupció del termini de prescripció

1. Els terminis de prescripció establerts a l’article 40.1, apartats a),

b) i c), s’interrompen en els següents supòsits:

a) Si el deutor reconeix el deute de forma fefaent davant l’Administració, o si l’Administració exigeix al deutor el pagament, també de forma fefaent, dins un termini màxim de sis mesos a comptar de la data del fet generador del deute en favor de l’Administració. En aquests supòsits, la interrupció de la prescripció comporta que comenci a córrer un nou termini improrrogable de tres anys des de la producció d’un dels fets interruptors assenyalats en l’apartat 1, sense que es pugui computar el termini de temps abans de la interrupció.

b) Si l’Administració presenta una demanda d’execució del deute tributari o sanció tributària a l’òrgan judicial competent. En aquest supòsit, la interrupció comporta que s’afegeixi un nou termini improrrogable de sis mesos al termini de prescripció que manca per exhaurir-se.

2. El termini de prescripció referent a la devolució d’ingressos indeguts s’interromp quan l’Administració reconeix el deute, amb notificació fefaent al creditor, o si aquest li n’exigeix el pagament també de forma fefaent.

3. La prescripció s’aplica d’ofici, mitjançant resolució de l’òrgan competent, sense necessitat que l’invoqui o formuli excepció l’interessat.