Interessos bancaris TSCJ 148/14

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000148/2014 ORIGEN: 6100278/2012

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de novembre del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de Ropero va interposar demanda, de data 21-02-2013, envers el Sr. Vaquero segons la qual sol·licitava que es condemnés el defenent a abonar la quantitat de 236.085,75 euros, derivat de l'incompliment del crèdit hipotecari del 22-12-2004, amb més els interessos de descobert al tipus fixat per l'ORG_0 des del dia 4-04-2012 i fins a la cancel·lació del deute i la suma de 348.488,27 euros en concepte de descobert en compte corrent, més els interessos de descobert al tipus de l'ORG_0 que indicava, així com les costes processals. Així mateix, demanava que es disposés la realització en pública subhasta de la hipoteca constituïda sobre les unitats immobiliàries.

La representació processal de la part defenent va oposar-se, en data 9-05-2013, a la demanda i va sol·licitar la desestimació de la demanda amb imposició de les costes processals i, de forma subsidiària, la desestimació parcial de la demanda i la condemna a abonar la suma de principal i interessos que resulti acreditada i a la societat agent la suma que es determini com a indemnització per la incorrecta actuació.

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 27-03- 2014, amb la següent part decisòria: "DECIDIM Que estimant parcialment la demanda formulada per la representació processal de l'entitat bancària Ropero contra el Sr. Vaquero hem de condemnar i condemnem a aquest darrer a pagar a la part actora la quantitat de 223.548,97.- euros, en concepte del deute derivat del incompliment del contracte de crèdit en compte corrent, majorada dels interessos legals a comptar del 28 de setembre del 2011, i la suma total de 324.644,74.- euros, dimanant de l'incompliment dels contractes de préstec subscrits en el seu dia i del descobert en el compte corrent de la seva titularitat,

augmentada dels interessos legals a comptar del 19 de juliol del 2011 pel que fa a les sumes de 83.235,02 i 225.222,42.- euros, i del dia 8 de març del 2012 pel que fa al import de 16.187,29.- euros, sense fer expressa imposició de les costes processals ocasionades".

III.- Ambdues parts litigants han interposat recurs contra la sentència dictada a la instància. Així, en data 23-07-2014, la representació processal de la part agent i de la defenent van formular llurs escrits de conclusions, segons els quals demanen la revocació de la sentència dictada. També consta a les actuacions que, en data 15- 09-2014, la representació processal del Sr. Vaquero va presentar escrit de contesta a les conclusions, mentre que la representació processal de Ropero ho va efectuar en data 16-09-2014.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- En ares de la claredat i de la congruència que han de presidir les resolucions judicials, així com la seva deguda motivació que s'ha de contenir en les mateixes, com a garantia del justiciable, per tal de poder conèixer les raons que justifiquen l'èxit o refús de les seves pretensions (cfr. Arts. 10 i 86 C.A.), procedeix analitzar, en primer terme, el recurs interposat per la part defenent, atès que en el mateix es sol·licita, junt amb altres pretensions, la desestimació de la demanda per la inadequada comunicació del venciment avançat i, solament, resolt aquest extrem, correspondrà l'estudi de les altres pretensions esgrimides en el mateix, i, amb posterioritat, l'exercitat per la representació processal de l'entitat financera.

II.- El recurs del Sr. Vaquero s'adreça, en primer terme, a qüestionar la sentència d'instància, ja que les cartes del 29-09-2011 i 27-06-2011, en les que es donaven per vençut el crèdit en compte i els préstecs mai foren lliurades al Sr. Vaquero i el Banc no ha tornat a enviar cap altra carta com exigeix el pacte XII, 2 de les escriptures de préstec de dates 18- 09-2007 i 15-12-2008. Subsidiàriament, demana que es condemni a l'advera a pagar una indemnització per actuació incorrecta que s'hauria de determinar a la fase d'execució de sentència.

Quant al primer motiu de recurs, l'escriptura de crèdit en compte corrent amb garantia hipotecària, de data 22-12-2004, consta com a domicili del Sr. Vaquero el del XXXX, i aquest és el domicili que es fixa per a totes les notificacions, citacions i requeriments (cfr. Pacte IV,b). I a les escriptures de préstec amb garantia hipotecària, de dates 18-09-2007 i 15-1-2008 figura el mateix domicili (folis 101 i 114) en el pacte XII, paràgraf segon s'indica que "pel cas que qualsevulla comunicació del Banc sigui adreçada per correu certificat amb avís de recepció, l'eventual retorn sense complimentació de l'avís de recepció per dues vegades, comportarà que estiguin degudament practicades la notificació i/o requeriment". Així mateix, de les actuacions es desprèn que la carta del 29-09-2011 comunicava al deutor que es donava per vençut el crèdit en compte corrent del 22-12-2004 i la carta fou lliurada amb acusament de rebut el dia 30-09-2011 i resta acreditat en l'acusament de rebuda que el destinatari estava absent i que no es va retirar la carta (folis 90 i 91). I el mateix succeeix amb la carta del 27- 06-2011, en la qual s'indica que si no es regularitzava el ròssec deutor es reclamaria el deute i en l'acusament de rebuda es lliura el dia 4-07- 2011, es fa constar l'absència del destinatari i que la carta no és retirada.

Si s'analitza l'escrit de contesta a la demanda, el defenent s'oposa a que es tinguin per vençuts els deutes a termini que ostenta amb la part creditora perquè les cartes mai li foren lliurades i, conforme a la jurisprudència d'aquesta Sala (cita la TSJC-155/12 del 15-11-2012), la manca de comunicació del saldo deutor i de la decisió d'exercitar la facultat de resolució del contracte impedeix acollir la demanda interposada. I en l'escrit de dúplica posa en relleu l'existència d'un pacte contractual segons el qual la notificació solament es tindrà per efectuada si es retorna al remitent l'avís de recepció sense complimentar per dues vegades.

En el present cas, cal diferenciar entre el crèdit que es deriva de l'escriptura del 22-12-2004, en el qual es comunica l'existència del saldo deutor i de la liquidació al deutor per carta del 29-09-2011 i en el que no es preveu en l'escriptura de crèdit en compte corrent cap garantia suplementària per a tenir per ben efectuada la notificació. Per tant, notificada la facultat de donar per vençuda l'obligació i la liquidació escaient, en el domicili del deutor que consta en l'escriptura a l'entitat bancària, si aquest no s'adreça a l'oficina de correus a rebre les comunicacions de l'entitat financera, s'ha d'entendre que aquesta ha actuat conforme als pactes contractuals i de forma diligent, mentre que ha estat el deutor qui al no recollir les comunicacions que el Banc li envia al seu domicili, ha estat mancat de diligència i, per tant, la manca de recepció de la carta adreçada al domicili que ell va indicar no el pot sinó perjudicar.

En canvi, la resposta ha de ser diversa en relació als préstecs atorgats en les escriptures del 18-09-2007 i 15-12-2008 i més si es pren en consideració que l'argument del deutor, relatiu a les exigències contractuals, no va ser examinat per la sentència d'instància. En efecte, en aquests darrers préstecs es conté el pacte XII.2 una exigència en relació a l'entitat financera i que garanteix els drets del client. Així, es diu que si s'efectua una comunicació per correu certificat amb avís de recepció, el retorn d'aquest avís per dues vegades sense complimentar permetrà entendre que la notificació s'ha practicat adequadament. I aquesta clàusula ha de ser entesa de conformitat amb el primer paràgraf, en el qual es designa com a domicili del deutor el que figura en l'escriptura, de manera que si es produeix un canvi en el mateix, li pertoca al deutor la càrrega de comunicar a l'entitat bancària el nou domicili. Per tant, així emmarcada la clàusula el que afirma el segon apartat és que si s'adrecen comunicacions al deutor amb avís de recepció i aquest avís es retornat al remitent per dues vegades sense complimentar, la notificació es tindrà per degudament efectuada. Aleshores, aquest pacte contractual exigeix a l'entitat financera que intenti la comunicació per dues vegades abans de tenir per efectuada la notificació. I, des d'aquest punt de vista, s'han de realitzar dues consideracions més: la primera, que quan s'afirma que s'hagi retornat l'avís de recepció sense complimentar, no significa que per part del servei de correus s'hagi indicat si estava absent o desconegut o s'havia lliurat al domicili, etc.. sinó que ni el deutor ni ningú per part d'ell hagués signat la recepció de la comunicació lliurada, com passa en el present cas, i dues, que conforme a la doctrina que va establir aquesta Sala a la sentència de data 15-11-2012, la resolució d'una relació contractual, degut a les conseqüències greus i rellevants que produeix envers el deutor, exigeix la comunicació prèvia del saldo deutor i de la decisió d'exercitar la facultat de resolució. I aquestes consideracions, traslladades al cas que ens ocupa, donen lloc a que el recurs hagi de ser estimat quant als préstecs continguts a les escriptures de 18-09- 2007 i 15-12-2009, tota vegada que l'existència d'un pacte contractual, adreçat a la protecció dels interessos tant del deutor (que exigeix que s'intenti la comunicació en el domicili facilitat per dues vegades) com del creditor (una volta intentada dues vegades es tindrà per efectuada la comunicació, a l'entendre que s'ha actuat amb la diligència exigida), impedeix que la comunicació de resolució i de venciment avançat es pugui tenir per realitzada i, en conseqüència, respecte d'aquests préstecs de 100.000 i 225.000 euros la demanda ha de ser desestimada.

L'acolliment parcial de la pretensió de la recurrent respecte dels dos préstecs, en atenció als arguments exposats, i la desestimació del mateix respecte del venciment del crèdit en compte corrent, atorgat el 22-12-2004, fa innecessari l'estudi de la pretensió subsidiària, tota vegada que en relació als dos préstecs del 2007 i 2008 ha estat estimada la pretensió principal, i, respecte del crèdit en compte corrent, s'ha entès que l'actuació de l'entitat financera havia estat adequada i acomodada a allò que es va establir en els pactes contractuals i a la diligència exigible a una entitat financera, de manera que no procedeix l'exigència de cap indemnització per la defensa legítima dels seus interessos.

III.- L'examen del recurs de l'entitat financera s'ha de limitar a analitzar les pretensions respecte del crèdit en compte corrent del 22- 12-2004, tota vegada que respecte dels altres la demanda no pot ésser examinada, sense perjudici que, una vegada subsanades les deficiències esmentades, pugui exercir les seves pretensions envers el seu deutor.

En primer terme, s'alça la part recurrent contra la consideració d'indeterminació dels interessos de demora i assenyala que els Tribunals andorrans han admès la remissió a tipus objectius establerts per tercers, de manera que la referència als tipus de l'ORG_0 no ha de donar lloc al seu caire abusiu, usurari o desproporcionat. Afegeix que no és just que el tipus d'interès sigui l'interès legal i no el de demora, ja que s'aplica un tipus inferior al remuneratori i es beneficia així al que incompleix, com així ho ha establert la TSJC-353/11 del 31-01-2012 i que els referits interessos de demora no són abusius. I, en segon terme, impugna la no imposició de les costes processals a la part demandada, tota vegada que, segons el seu criteri, l'estimació de la demanda ha estat substancial.

Pel que fa referència als interessos de demora, s'ha d'afirmar que la part defenent sí va sol·licitar la declaració de nul·litat de la clàusula sisena del contracte del 22-12-2004 per dos motius: manca d'informació en relació al tipus d'interès moratori i caire abusiu del tipus d'interès (cfr. Folis 189 a 191). En aquesta clàusula sisena es llegeix: "En cas de no ésser pagada la quota mensual establerta, o els interessos, dins del termini estipulat X. podrà, a més de donar per vençut el crèdit, cobrar interessos de demora al tipus aplicat en cada moment a aquest crèdit més un recàrrec de DOS (2) PUNTS i, en tot cas, amb el mínim que tingui en cada moment fixat per a descoberts en compte".

Aquesta Sala ha admès en diferents ocasions la validesa dels tipus d'interessos que fixa l'ORG_0, però aquesta la de la previsió contractual dels tipus d'interès, en aquest cas de demora, i si els mateixos són o no abusius, esdevé un extrem que ha de ser analitzat cas per cas. Per tant, quan els mateixos es consideren abusius no es dóna un tracte privilegiat al client incomplidor sinó que l'abús en la posició dominant de l'entitat financera comporta la nul·litat de la clàusula i, consegüentment, a manca de previsió sobre els tipus de demora aplicable, la fixació del tipus d'interès legal.

En el cas que ens ocupa, s'ha transcrit la clàusula sisena del contracte de crèdit en compte corrent i de la mateixa no es pot coincidir amb la sentència d'instància per la manca de claredat de la clàusula, la qual remet a determinacions i documentació que no s'annexa al contracte i que no han estat comunicades al client. En efecte, el pacte sisè indica que el tipus de descobert estarà integrat pel tipus aplicable a aquest crèdit en cada moment, més un recàrrec de dos punts i amb el mínim dels crèdits en descobert. I en el pacte anterior, els apartats 2, 3 i 4 estableixen el tipus aplicable. Per tant, resta únicament ara per examinar si el tipus resultant i que es va aplicar com a interès moratori per aquest crèdit en compte corrent esdevé o no usurari.

La sentència d'instància assenyala que pel compte corrent els tipus de descobert van oscil·lar entre el 8,50 i el 13,50% mentre que el tipus remuneratori fou en un inici del 2,812% i que, per tant, aquests resulten desproporcionats. En efecte, aquesta Sala, en la seva sentència TSJC-302/11 del 20-12-2011, ha manifestat que "es pot entendre com usurària, per sobrepassar aquell interès que es considera habitual en el tràfic mercantil, o haver-se acceptat en situació d'urgència o necessitat peremptòries del deutor, és procedent que els Tribunals la limitin, ja que el Digest 12,6,26 prohibeix la usura, com destaquen, entre altres, les Sentències d'aquesta Sala de dates 22 de juliol del 2010, o 27 de gener del 2011". En el present supòsit, els tipus de descobert estan fixats en el 8,50% de 31-03-2010 a 31-07-2011, en el 9% de 31-07-2011 a 3-01-2012, en el 8,50% de 3-01-2012 a 1-02-2012 i del 13,50% de 1-02-2012 a 3-04-2012 (cfr. Folis 215 i ss), de manera que el tipus mig per aquests anys es situaria entorn del 10%. I aquest tipus de descobert quan els tipus remuneratoris pels préstecs oscil·laven entre el 4,16 i el 5,49% no es poden conceptuar com a desproporcionats, atès que si els préstec es retribuïen amb un 5%, un interès de descobert en compte al voltant d'un 10%, tota vegada que no retribueix el diner prestat sinó que constitueixen la indemnització de danys i perjudicis derivada de l'incompliment del deutor, no pot ésser entès com desproporcionat.

Per tant, aquest motiu de recurs ha de ser acollit i els interessos de demora en relació al crèdit en compte corrent han d'integrar la condemna del deutor respecte de l'entitat financera.

Pel que fa a les costes processals, el motiu consistent en que es tracta d'una estimació substancial no pot ésser acollit, tota vegada que l'èxit parcial del recurs de l'altra part litigant comporta que l'estimació de les pretensions de la part agent sigui solament parcial i, en consonància amb allò que disposa la Novel·la 82, cap. X., cada part haurà de suportar les costes causades a la seva instància i les comunes per meitat.

IV.- Quant a les costes processals d'aquesta alçada, l'èxit dels recursos s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la no imposició de les costes d'aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR EN PART els recursos interposats per la representació processal de Ropero i el Sr. Vaquero contra la sentència, de data 27-03-2014, i revocar la seva part decisòria i declarem que procedeix estimar en part la demanda interposada contra Vaquero i condemnar-lo a abonar la quantitat de 236.085,75 euros, amb més els interessos establerts per a descobert em compte corrent a partir del dia XXXX i fins a la total cancel·lació del deute. No procedeix efectuar imposició de les costes processals de primera instància ni d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.