Laboral-nul.litat d'actuacions-rescissió unilateral-preavís-caducitat-hores extres-paga excepcional TSJC 397/13

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Eulàlia Amat Llari Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-397/13

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de març del 2014. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Catalá va presentar demanda laboral contra la societat Cepeda, demanant que es condemnés la demandada a pagar-li la suma total de 3.973,04.-euros en concepte d'havers laborals pendents de pagament, més els interessos legals corresponents, a cotitzar prop de la CASS la suma de 5.361,24.-euros, així com a pagar les costes judicials.

II.- La representació processal de la societat defenent va oposar-se a la demanda sol·licitant la seva desestimació, tot i formulant una demanda reconvencional per a que es condemnés el Sr. Catalá a pagar-li la suma de 447,50.-euros en concepte de suma pagada de més, així com les costes processals.

III.- En data 18-11-2013, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència decidint: "PRIMER.- Estimar substancialment la demanda formulada en data 24 de gener de 2013 per part del Sr. Catalá contra la societat Cepeda

SEGON.- Condemnar a la part defenent al pagament de 2.689,23EUR nets, quantitat incrementada amb els interessos legals que es meritin d'acord amb l'establert al IV CONSIDERANT, havent de cotitzar prop de la CASS els imports corresponents.

TERCER.- Imposar les costes a la part defenent.".

IV.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recursos d'apel·lació.

La representació processal de la societat Cepeda demana a títol principal que es declari la nul·litat de les actuacions i a títol subsidiari la revocació íntegra de la sentència i que es desestimés la demanda, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies a l'adversa. La representació processal del Sr. Catalá demana la revocació parcial en el sentit d'estimar la seva reclamació en concepte de prima excepcional, amb imposició de les costes de segona instància a la part defenent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que el Sr. Catalá treballava per la societat demandada des del 22-11-2004, com a operari i després com a cap d'equip, en el marc d'un contracte de durada indeterminada.

En data 03-07-2012, l'empleat va procedir unilateralment a la rescissió del contracte i va treballar fins al dia 17-07-2012 sense respectar la totalitat del preavís.

Per carta de data 26-07-2012, l'empresa va voler acomiadar a l'empleat per abandó del seu lloc de treball, tot i reclamant-li els dies de preavís incomplerts sense però lliurar cap quitança.

II.- Els deures de motivació i de congruència fan necessari analitzar en primer lloc el recurs de la societat Cepeda, i en segon lloc el recurs del Sr. Catalá.

III. La societat recurrent presenta el seu primer greuge de recurs de manera principal quan als altres ho són de manera subsidiaris. Fa valdre que el Tribunal Unipersonal no ha valorat ni analitzat la seva demanda reconvencional, vulnerant el seus drets fonamentals i el principi de congruència. Sol·licita per conseqüent que es declari la nul·litat de les actuacions retornant-les al moment de dictar sentència per poder pronunciar una tractant dita demanda.

Però, no es pot considerar que el primer jutjador no va "tractar" la demanda reconvencional com ho afirma la societat recurrent.

En efecte, la part defenent va presentar una demanda reconvencional per un import de 447,50.-euros en concepte de suma pagada de més. Ho va fer en base als seus càlculs per a la liquidació dels drets de l'empleat.

És innegable que el Tribunal Unipersonal no va fer cap pronunciament específic en relació amb la desestimació de la demanda reconvencional en la part decisòria de la sentència.

Nogensmenys, el Tribunal, després d'haver-se pronunciat sobre la bondat de cada concepte de reclamació, va procedir a la determinació dels imports deguts per cada part i, tenint en compte l'import ja pagat en el marc del dipòsit judicial, va poder determinar que la societat Cepeda no havia pagat res de més sinó que adeutava la suma de 2.689,23.-euros al Sr. Catalá.

Així, va motivar en el seu II.-CONSIDERANT que " La liquidació global comporta, sense que hi hagi lloc a l'estimació de la demanda reconvencional vist tot l'exposat, els següents conceptes...".

En aquestes condicions, s'ha de constatar que el Tribunal va contestar a la demanda i ho va fer de manera prou motivada.

Al no existir cap vulneració d'un dret fonamental no escau declarar cap nul·litat.

IV.- El segon greuge és en relació amb el preavís. Sosté que el Tribunal no li podia oposar la caducitat ja que no va ser al·legada per l'adversa i que no es tracta d'una indemnització per desistiment unilateral sinó d'un dret de l'empresari de deduir el preavís en aplicació del article 96.5 i que es prescriu a l'any. Afegeix que l'import del preavís és de 1324,80.-euros (18 dies)i que el Tribunal no podia prendre en compte el càlcul erroni de l'assalariat.

Pel que fa el preavís incomplert, el Tribunal va aixecar d'ofici la caducitat i va considerar que l'empresa no podia formular cap reclamació en concepte de preavís. Tanmateix, va prendre en consideració el fet que la part agent reconeix en la seva demanda que, al no haver complert tot el preavís, s'havia de deduir l'import corresponent.

Aquest raonament s'ha de confirmar.

En efecte, en virtut de l'article 8 del codi de relacions laborals, la reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral.

Tractant-se d'una caducità prevista per la llei, sí que pertocava al Tribunal estimar-la d'ofici encara que la part agent no l'hagi invocat.

L'article 8 del codi de relacions laborals concerneix la reclamació d'indemnització per desistiment unilateral, i s'aplica sense dubte a la indemnització prevista per l'article 96.5 quin concerneix la indemnització per incompliment del preavís degut en cas de desistiment unilateral.

En quant al segon argument en relació al càlcul, és cert que l'assalariat encara devia 18 i no 16 dies. Però, l' empresari havent perdut pel efecte de la caducità el seu dret a reclamar (per via d'acció o per via d'excepció) cap import en concepte de preavís, l'únic import que es pot prendre en consideració és l'import reconegut pel treballador, és a dir 1093,33.-euros, sense entrar en la controvèrsia sobre la justesa del seu càlcul.

V.- El tercer greuge és en relació amb els dies festius. Argumenta en essència que l'agent no ha aportat la prova que hagi treballat aquells dies. Indica tanmateix que podia recuperar els dies festius que havia pogut treballar.

El primer argument és un argument nou, ja que fins aquesta alçada, l'empresari no havia negat que el treballador hagi treballat aquells cinc dies, sinó que el seu argument sempre ha sigut que els havia recuperat.

El primer jutjador va doncs considerar que, reconeixent la defenent que efectivament el Sr. Catalá treballà els dies festius enumerats i no concretant quan es produí aquesta recuperació, s'havia d'estimar la pretensió de l'agent.

Aquestes consideracions en si han de portar a desestimar aquest greuge.

Però, per tel d'aportar una resposta complerta s'ha de precisar en primer lloc que la part defenent ha aportat en autes uns documents interns a la societat però no firmada per ella ("Estat de vacances i festes recuperables" [foli 43] i fulles de presència [folis 245 a 248])que constitueixen un principi de prova per establir el fet que el Sr. Catalá ha treballat aquells dies.

En segon lloc, força és de constatar que de l'estudi acurat de les actuacions ressurt que l'empresari no ha justificat que l'empleat hagi recuperat aquells dies o que se'ls hi hagi compensat.

VI.- El quart greuge rau en la qüestió de les hores extraordinàries de l'any 2012. Sosté en substància que el Sr. Catalá no tenia dret a percebre tal hores ja que tenia un càrrec de confiança, fet reconegut pel propi treballador. Afegeix que aquest darrer no ha aportat la prova de la realització de les hores extraordinàries reclamades.

Pel que fa la qüestió de determinar si el Sr. Catalá podia pretendre a cobrar hores extres, és cert que l'empleat va començar a treballar en 2004 com operari tècnic i en 2011 va passar a ser cap d'equip.

Però, pertoca a les parts, en el marc del contracte de treball de precisar la categoria de l'assalariat i si aquesta constitueix un càrrec de confiança excloent el mateix del règim legal de la durada del treball i força és de constatar que no ho van fer. Al contrari, al juny del 2012, les parts van atorgar una actualització del contracte precisant que el Sr. Catalá està contractat com a cap d'equip i operari mecànic, pactant-se entre les parts que el seu càrrec consistia en explotar-mantenir- reparar-inspeccionar les instal·lacions i en gestionar els equips, el tot baix la responsabilitat de l'empresari amb les limitacions dels criteris i de les instruccions que en rebi seguint l'organigrama fixat.

Es va fixar un horari setmanal de 40 hores i un salari base de 2050.-euros.

Potser el càrrec del Sr. Catalá era un càrrec important ja que era encarregat de gestionar un equip d'empleats de varis especialitzacions (operari-mecànic-electricista- magatzemer), el què correspon al seu salari.

Però, fonamentalment, com això ressurt del contracte i de la fitxa descriptiva del lloc de treball, les seves atribucions eren les d'un tècnic per a la realització correcta de les tasques encomanades i no corresponen a la definició legal del personal directiu o càrrec de confiança donada pel article 57 del codi de relacions laborals.

Certament tenia un cert grau d'autonomia degut al fet que s'havia de desplaçar a les diferents instal·lacions però depenia de les ordres i instruccions del responsable de departament i no tenia una gran autonomia d'actuació ni poders de direcció o de gestió importants.

Pel que fa els horaris laborals, no tenia la llibertat d'un càrrec de confiança i al contrari havia d'omplir els documents necessaris al compte d'hores per a la seva verificació per l'empresari.

La confessió en judici del treballador no contradiu aquesta realitat ja que no va admetre que tenia un càrrec de confiança sinó que s'havia pactat que, en contraprestació de la seva prima com a encarregat, no se li pagaven les hores extraordinàries.

En relació amb aquest darrer punt, és cert que el contracte precisa que les hores extraordinàries "ja es consideren com remunerades dins l'actualitzat salari base".

Nogensmenys, hem de coincidir amb el Tribunal Unipersonal en considerar que, tan el fet d'haver fixat contractualment un horari setmanal de 40 hores com els manaments imperatius de la llei ( en particular l'article 61 in fine del Codi de relacions laborals quin disposa que és nul el pacte que implica la renúncia del treballador al seu dret d'acceptar o refusar la prestació d'hores extraordinàries), treuen tota força a aquesta clàusula.

Pel que fa la prova de dites hores, esdevé necessari recordar la doctrina d'aquesta Sala en matèria d'hores extraordinàries i de la seva prova, doctrina de la qual la Sentència Nº136-12 de data 18-10-2012 constitueix una síntesi, aplicable al present cas, en quina s'ha motivat que "és doctrina constant d'aquesta Sala que pertoca a l'assalariat la prova de la realització de les hores extraordinàries efectuades (veure, entre altres, la sentència 135/00 del 8 de febrer de 2001). Ara bé, quan el treballador aporta, almenys, un principi de prova -que revesteixi un mínim de precisió per autoritzar la defensa de l'altra part- i que l'empresari no produeix cap element fàctic en ordre a provar els horaris efectivament executats, les esmentades carències poden dur a la seva condemna.".

Si apliquem aquests principis al cas d'autes, la coincidència entre els documents aportats per l'assalariat(folis 20 i 80 a 83) i els fulls del pla horari aportades per l'empresa (folis 245 a 251), encara no siguin firmades per ella, era suficient per acreditar la realitat de les hores extres, sobretot que aquests documents corresponen al funcionament de l'empresa tal com ressurt dels testimoniatges dels empleats quins van explicar que la societat disposava d'un planning mensual en el què es portava el registre de les hores treballades al dia i aquest document servia de base pel pagament de les hores extraordinàries.

En un altre ordre d'idees, pel que fa al càlcul del salari, força és de constatar que si en la presentació de l'escrit de greuges la part recurrent indica que s'oposa a la quantitat valorada pel salari pendent, nogensmenys no ha proposat cap argumentació al respecte.

VII.- L'últim greuge recau en la qüestió de les costes. Sosté en primer en primer lloc que és injust d'imposar-li les costes de primera instància quan tenia motius justificats per oposar-se a la demanda. Sosté en segon lloc, que són la falta de resposta del Tribunal a la seva demanda reconvencional i els errors de càlculs del mateix que van fer necessari el seu recurs d'apel·lació.

Però apareix que és més la manca de liquidació dels havers laborals en el termini legal quina va provocar el present plet i és lògicament que l'empresari vençut ha sigut condemnat a pagar les costes de primera instància.

La desestimació del recurs determina la condemna de la societat Cepeda a pagar les costes de segona instància en relació a dit recurs en virtut del mateix principi del venciment.

VII.- L'únic greuge del recurs del Sr. Catalá és en relació amb la paga excepcional. Argumenta en essència que el Tribunal Unipersonal no ha valorat correctament el conjunt probatori del qual ressurt, al seu parer, que dita paga no era una gratificació ocasional sinó un revingut consolidat i integrat al salari. Afegeix que l'empresa no ha justificat els criteris de valoració d'aquesta paga i que no ha acreditat que l'empleat no ha assolit els seus objectius. Indica finalment que l'empresa no pot oposar el fet que l'empleat no ha treballat tot l'any 2012.

Aquest motiu del recurs no es pot estimar per dues consideracions.

En primer lloc, en el seu escrit de demanda, la part agent va sostenir que tenia dret a una prima excepcional "referenciada en quant una anualitat", però força és de constatar que el contracte de treball no menciona l'existència d'una paga a més de les tretze mensualitats. No s'ha aportat cap prova acreditant que les parts van pactar una paga extraordinària.

En segon lloc, és cert que l'estudi dels butlletins de salari des del 2004 revela que, a partir de desembre 2005 i cada més de desembre salvat en 2008 i en 2009, el treballador va percebre una prima excepcional (433 euros en 2005, 1300 euros en 2006, 400 euros en 2007, 1000 euros en 2010, 1375 euros en 2011).

Si apareix que el pagament d'aquesta prima ha tingut una certa regularitat pel que fa al Sr. Catalá, és també veritat que no tenia cap caràcter sistemàtic. Ressurt de les actuacions, i en particular dels testimoniatges dels empleats, que tenia un caràcter discrecional, tant en la decisió d'atribució ja que no tots els treballadors de l'empresa la percebien, que en la fixació del seu import la qual es feia segons criteris desconeguts dels empleats i propis a l'empresa.

Per conseqüent no es pot considerar que aquestes gratificacions constitueixen un complement contractual i consolidat del salari convingut, i per tant, la societat Cepeda, no té cap obligació al respecte.

VIII.- La desestimació del recurs del Sr. Catalá determina la condemna de la part recurrent a pagar les costes judicials de segona instància en relació a dit recurs, en virtut del principi del venciment.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la societat ENTITY_2;

DESESTIMAR el recurs del Sr. ENTITY_1;

CONFIRMAR la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 18-11-2013 en tots els seus pronunciaments,

CONDEMNAR a la societat Cepeda a pagar les costes judicials de segona instància en relació al seu recurs;

CONDEMNAR al Sr. Catalá a pagar les costes judicials de segona instància en relació al seu recurs;

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.