Laboral-desisitment-vacances-hores extres-paga excepcional TSJC 392/13

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TSJC-392/13

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de març del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Cañete va presentar demanda laboral contra la societat Nuñez, demanant que es condemnés la demandada a pagar-li la suma total de 2.330,82.-euros en concepte d'havers laborals pendents de pagament, més els interessos legals corresponents a partir de la contesta a la demanda, a cotitzar prop de la CASS la suma de 3.265,51.-euros, així com a pagar les costes judicials.

II.- En data 18-11-2013, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència decidint: "PRIMER.- Estimar parcialment la demanda formulada en data 25 de gener de 2013 per part del Sr. Cañete contra la societat Nuñez.

SEGON.- Condemnar a la part defenent al pagament de 503,17EUR, quantitat incrementada amb els interessos legals que es meritin d'acord amb l'establert al IV CONSIDERANT, havent de cotitzar prop de la CASS els imports corresponents.

TERCER.- Imposar les costes a la part defenent.".

III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Cañete demanant la seva revocació parcial en el sentit d'estimar íntegrament les seves demandes, amb imposició de les costes de segona instància a la part defenent.

La representació processal de la societat Nuñez, demana la seva confirmació en tots els seus extrems, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que el Sr. Cañete treballava per la societat demandada des del 28-06-2010, com a operador-mecànic, en el marc d'un contracte de durada indeterminada.

En data 03-07-2012, l'empleat va procedir unilateralment a la rescissió del contracte i va treballar fins al dia 22-07-2012 sense respectar la totalitat del preavís.

Per carta de data 26-07-2012, l'empresa va voler acomiadar l'empleat per haver abandonat el seu lloc de treball, tot i reclamant-li els dies de preavís incomplerts sense però lliurar cap quitança.

II.- El primer greuge del recurs és en relació amb les vacances. Argumenta en essència que no s'ha valorat correctament les proves al respecte i que el Tribunal no podia calcular les vacances meritades per l'empleat en dies naturals i no en dies laborables ja que les parts havien atorgat un sistema de còmput més beneficiós pel treballador que el legal. Afegeix que l'empresa no pot anar en contra dels seus propis actes.

Però, pel càlcul de les vacances, s'ha d'aplicar el article 69 del codi de relacions laboral quin disposa que "Les vacances remunerades obligatòries són d'un mínim de 30 dies naturals per any, o bé d'un nombre inferior de dies corresponent al menor temps de relació laboral amb l'empresa.

El període de vacances ha d'iniciar-se en un dia que sigui laborable per a la persona treballadora i, a partir d'aquesta data, es compten com a dies de vacances tots els dies naturals del període de vacances realitzat."

El càlcul del Tribunal Unipersonal és conforme amb aquesta disposició i es tracta del càlcul que s'ha de fer un cop resolta la relació laboral.

No s'ha acreditat cap acord al respecte entre les parts en el contracte de treball el qual, al contrari, fa referència expressa a la llei vigent.

El treballador fa valdre que les fulles aportades per ell del llibre d'horaris pels mesos de gener a juliol del 2012 (folis 75 a 81), porten en la línia "vacances" una X solament els dies laborables i no als dissabtes i diumenges. Pretén treure d'aquest fet la prova que l'empresa comptava les vacances en dies laborables i no en dies naturals.

Però aquest fet no és prou significatiu i és equivoc doncs aquesta forma de notar els dies d'absència per vacances pot tenir vàries explicacions. A més, pel que fa al mes de juliol del 2012, sí que el dissabte 14 i el diumenge 15 porten una X, el que contradiu la versió de l'agent. Per acabar, la versió d'aquestes fulles aportades per l'empresari (folis 134 a 140) no coincideixen ja que en aquestes sí que els dissabtes i diumenges porten una X escrita manualment.

Inútilment el recurrent invoca la doctrina dels actes propis ja que aquesta suposa una prova concloent i segura que l'autor d'un acte el va realitzar amb la finalitat de crear, modificar o extingir una relació jurídica de manera que no es pot tornar enrere del què va fer. En el present cas, com s'ha dit, els elements de prova són massa ambigus.

III.- El segon greuge rau en la qüestió de les hores extraordinàries dels mesos de gener a abril de l'any 2012. Sosté en substància que el Tribunal ha fet una valoració parcial de les proves; que la coincidència entre els documents aportats per les parts acredita que se li han de pagar 63,5 i no 45,5 hores; i que l'empresa no tenia dret de procedir a una compensació entre les hores extraordinàries i les hores ordinàries no treballades ja que pertany al empresari donar ocupació efectiva al treballador i que les hores ordinàries i les extraordinàries tenen un valor diferent.

Pel que fa a la prova de dites hores, esdevé necessari recordar la doctrina d'aquesta Sala en matèria d'hores extraordinàries i de la seva prova, doctrina de la qual la Sentència Nº136-12 de data 18-10-2012 constitueix una síntesi, aplicable al present cas, en quina s'ha motivat que "és doctrina constant d'aquesta Sala que pertoca a l'assalariat la prova de la realització de les hores extraordinàries efectuades (veure, entre altres, la sentència 135/00 del 8 de febrer de 2001). Ara bé, quan el treballador aporta, almenys, un principi de prova -que revesteixi un mínim de precisió per autoritzar la defensa de l'altra part- i que l'empresari no produeix cap element fàctic en ordre a provar els horaris efectivament executats, les esmentades carències poden dur a la seva condemna."

Si apliquem aquests principis al cas d'autes, és la coincidència entre d'una banda els documents aportats per l'assalariat (folis 19 i 20 i 75 a 81) i d'altra banda els fulls del pla horari i el recompte aportats per l'empresa (folis 45 i 134 a 140) que permet determinar la realitat i el nombre d'hores extraordinàries.

Del seu estudi, i en particular del recompte foli 45, el primer jutjador ha pogut determinar que són 45,5 i no 63,5 les hores extra que queden per satisfer.

El treballador, sobre qui recau la carrega de la prova de les hores extra, no pot reprotxar al dit recompte d'hores haver sigut establert unilateralment per l'empresa ja que aquest document i els altres aportats en autes corresponen al funcionament de l'empresa tal com ressurt dels testimoniatges dels empleats quins van explicar que la societat disposava d'un planning mensual en el què es portava el registre de les hores treballades al dia i aquest document servia de base pel pagament de les hores extraordinàries.

Pel que fa a l'argument de la compensació, es tracta d'un argument nou aixecat en aquesta alçada. En efecte, el document criticat s'ha aportat amb l'escrit de contesta de la defenent. La part actora en el seu escrit de conclusions només va indicar que aquell recompte no era coherent amb els documents aportats per ella, sense però fer valdre l'argument de la compensació que invoca ara.

En tot cas, de cap manera s'ha acreditat que l'empresa hagi compensat hores extraordinàries amb hores no efectuades. Al contrari, de l'estudi del ja esmentat recompte ressurt que les setmanes on l'empleat va treballar més de 40 hores, les hores de més es van comptabilitzar com a extra, mentre que quan va treballar menys de 40 hores, les hores que falten van ser inscrites en la columna "hores degudes" però sense compensació amb les hores extra.

IV.- L'últim greuge recau en la qüestió de la paga excepcional i la part recurrent sosté en essència que el Tribunal Unipersonal no ha valorat correctament el conjunt probatori del qual ressurt al seu parer que dita paga no era una gratificació ocasional sinó un revingut consolidat i integrat al salari. Afegeix que l'empresa no ha justificat dels criteris de valoració d'aquesta paga i que no ha acreditat que l'empleat no ha assolit els seus objectius. Indica finalment que l'empresa no pot oposar el fet que l'empleat no ha treballat tot l'any 2012.

Aquest motiu del recurs no es pot estimar per dues consideracions.

En primer lloc, en el seu escrit de demanda, la part agent va sostenir que tenia dret a una prima excepcional "referenciada en quant una anualitat", però força és de constatar que el contracte de treball no menciona l'existència d'una paga a més de les tretze mensualitats. No s'ha aportat cap prova acreditant que les parts van pactar una paga extraordinària.

En segon lloc, és cert que l'estudi dels butlletins de salari des del mes de juliol del 2010 revela que en desembre del 2011 va percebre la prima excepcional per l'import de 1058,20.-euros. També al mes de desembre del 2010 va percebre 300 euros en concepte de "prima excepcional" però no s'ha establert que es tracta de la prima anual.

No es pot doncs considerar que el pagament d'aquesta prima ha tingut una regularitat suficient pel que fa al Sr. Cañete. A més, al nivell de l'empresa, aquesta prima no tenia cap caràcter sistemàtic. Ressurt de les actuacions, i en particular dels testimoniatges dels empleats, que tenia un caràcter discrecional, tant en la decisió d'atribució ja que no tots els treballadors de l'empresa la percebien, que en la fixació del seu import la qual es feia segons criteris desconeguts dels empleats i propis a l'empresa.

Per conseqüent no es pot considerar que aquesta gratificació constitueix un complement contractual i consolidat del salari convingut, i per tant, la societat Nuñez, no té cap obligació al respecte.

V.- La desestimació del recurs del Sr. Cañete determina la condemna de la part recurrent a pagar les costes judicials de segona instància en relació a dit recurs, en virtut del principi del venciment.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs del Sr. ENTITY_4;

CONFIRMAR la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 18-11-2013 en tots els seus pronunciaments

CONDEMNAR al Sr. Cañete a pagar les costes judicials de segona instància;

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.