Laboral-extenció del contracte per incapacitsat total NO.acomiadament improcedent (TSJC 403/14)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000403/2014 ORIGEN: 4000842/2011 - 00

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 9 d'abril del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de data 27-05-2011, la Sra. Vilar va presentar demanda laboral contra la societat Manso, sol·licitant que es condemnés a la demandada, amb caire principal:

a satisfer-li la suma total de 34.092.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, a declarar i cotitzar prop de la CASS, més als interessos legals corresponents;

a anul·lar la comunicació de l'empresa de rescissió de contracte, amb caire subsidiari;

a satisfer-li la suma total de 34.092.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent, a declarar i cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals corresponents, i en tot cas, al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La demandada va oposar-se a les pretensions de l'actora, sol·licitant llur desestimació, i fent valdre subsidiàriament que la indemnització no podia superar l'import de 27.993,03.-euros.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 15-10-2014, decidint " Estimar majoritàriament la demanda formulada en data 27 de maig de 2011 per la Sra. Vilar contra la societat ENTITY_5; condemnar la defenent a satisfer a la demandant la suma bruta de 25.582,50 EUR incrementada pels interessos legals devengats des de la fermesa de la present resolució, així com a declarar i cotitzar la referida suma bruta a la Caixa Andorrana de la seguretat social i a sufragar les despeses processals causades segons allò previst al fonament de dret Novè d'aquesta decisió."

IV.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

La representació processal de la societat Manso demana a títol principal la revocació íntegra de la Sentència, amb imposició de les costes judicials d'ambdues instàncies a l'altra part, i a títol subsidiari la seva revocació parcial en el sentit de fixar la indemnització en 17.055.-euros, amb els interessos a comptar de la fermesa de la sentència de segona instància i sense efectuar imposició de costes.

La representació processal de la Sra. Vilar demana la seva revocació en el sentit d'estimar íntegrament les seves demandes inicials, principal o subsidiari, i subsidiàriament la seva confirmació, i en tot cas, amb imposició de les costes judicials d'ambdues instàncies a l'altra part.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat que la Sra. Vilar treballava com a operadora en la fàbrica de tabac propietat de la societat demandada des de l'any 1990, sense que les parts formalitzin cap escrit, amb un salari de 1.136.-euros brut mensual.

En data 31-03-2011, després d'un període de baixa mèdica iniciat el 05- 03-2010, la CASS va notificar a la treballadora que s'havia resolt, a partir del 18- 04-2011, d'una banda donar-la d'alta mèdica i suspendre el pagament de les prestacions econòmiques per incapacitat laboral, i d'altra banda que se li atorgava una pensió d'invalidesa per malaltia comuna categoria A grup II d'un import de 537,06.-euros.

En data 03-05-2011, la Sra. Vilar va lliurar a l'empresari, una carta de desistiment justificat per no haver-li donat ocupació efectiva desprès de ser donada d'alta per la CASS, sol·licitant a l'ensems l'indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals.

El dia 04-05-2011, la oficina del servei de correus va intentar remetre una carta, que l'empresari li havia confiat el 02-05-2011, carta de la qual l'empleada va ser informada el 05-05-2011, anant-la a buscar al dia 06-05-2011. Dita carta indica :"Per la present us comunico que, de conformitat amb l'apartat c) de l'article 89 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals, el contracte de treball de data del 26 de Juliol de 1990 s'ha extingit per raó de la vostra incapacitat total permanent per a dur a terme la tasca contractada, en ocurrència auxiliar màquina de produir cigarrets a la fàbrica de tabac de l'empresa.

De conformitat a la carta de la CASS de 31 de març de 2011, còpia de la qual n'heu lliurat a l'empresa, se us atorga una pensió d'invalidesa per malaltia comuna categoria A grup II al considerar-vos incapacitada per la vostra activitat professional habitual.

Per tant, en atenció al que disposa l'article 89, c) del Codi de relacions laborals en relació directa al contingut dels articles 169,1 .a) i 170,a) Grup 2) de la Llei 17/2008, del 3 d'octubre, de la seguretat social, s'entén que us trobeu, d'ençà el dia 18 d'abril de 2011, incapacitada per a dur a terme la vostra activitat professional habitual a "Manso." de forma permanent compte tingut que la CASS us comunica que la deterioració del vostre organisme es presumeix definitiva.

Com sigui que totes les tasques que es porten a terme a la fàbrica són de la mateix indole o similar i que no disposeu tampoc dels coneixements necessaris per a realitzar les. tasques d'administració de les oficines de l'empresa -com vos mateixa vàreu informar al departament de Recursos Humans-, aquella no us pot ubicar en cap altre lloc essent així que el contracte de treball s'ha extingit de forma automàtica.

L'empresa ha considerat igualment que no us heu presentat al vostre lloc de treball els dies 26-27-28 i 29 d'abril així com el dia 2 de maig en curs perquè no us trobeu en condicions físiques de realitzar la vostra tasca professional, el què ve a confirmar la invalidesa atorgada per la CASS que us incapacita totalment per a la vostra tasca laboral a fàbrica (tancada per vacances des del 18 al 25 d'abril, ambdues dates incloses).

No procedeix, per tant, cap termini de previ avis ni cap mena d'indemnització i/o compensació econòmica, Els possibles havers laborals pendents us seran abonats en el termini que preveu l'article 99 del Codi de relacions laborals.

Tot el què us comunico fefaentment, a tots els efectes.".

El mateix dia 04-05-2011, la Sra. Vilar va exercitar un recurs en contra de la resolució de la CASS, sol·licitant que se li concedí una pensió de categoria A3.

Però, en data 20-06-2011, el Consell d'Administració de la CASS, considerant que la seva capacitat residual li permetia exercir una activitat professional altra que la seva activitat professional habitual o equivalent, va resoldre confirmar la pensió inicial.

No consta que la Sra. Vilar hagi formulat cap recurs contra aquesta decisió davant la secció administrativa de la Batllia.

El tribunal Unipersonal ha considerat substancialment que el desistiment no era justificat, però ha considerat que la declaració d'extinció del contracte tampoc era justificada i constituïa un acomiadament parcial fet de forma indeguda, atorgant per tant una indemnització inferior a la establerta per l'article 98 del codi de relacions laborals.

II.- Els deures de motivació i de congruència fan necessari examinar separadament els dos recursos.

Com s'ha vist abans les cartes que van enviar les parts, porten totes dues la mateixa data 02-05-2011 de manera que cal esbrinar quina ha pogut produir primer els seus efectes, lo que determinarà en quin ordre s'han d'examinar els recursos.

Pel que fa a la data que s'ha de prendre en compte per determinar la data d'extinció de la relació per l'efecte d'una carta que té tal objecte, sigui per part de l'empresari o de l'empleat, és evident que no es pot considerar solament la data indicada en la missiva, tota vegada que només procedeix del redactor de la mateixa i no ofereix cap garantia de que correspon a la realitat.

Tampoc, es pot admetre prendre en compte la data en la qual la carta va ser presentada o remesa, ni tampoc la data en la qual el destinatari va ser informat de la existència de la carta, ja que, com passa en el present cas, la carta pot conèixer varies vicissituds i que no es pot acceptar que aquestes afectin els efectes jurídics propis de la carta.

Per tant, el criteri que s'ha de prendre en compte és el moment en el qual queda establerta de manera fefaent l'exteriorització de la voluntat de posar fi a la relació laboral. Al respecte, aquesta Sala ha pogut precisar que la data d'un comiat era la de l'emissió de la carta d'acomiadament (vg. TSJC 115/13 del 03- 09-2013).

En el nostre cas, la carta de desistiment és de data 02-05-2011 però va ser confiada a la societat P. el dia 03-05-2011 a les 16:08 hores, i dita societat la va remetre a l'empresa via missatger el mateix dia (foli 75), de tal manera que en virtut del criteri que acabem de definir, és aquesta última data que s'ha de prendre en compte.

Quant a la carta de l'empresari, potser no va ser remesa abans del dia 06-05- 2011, però queda establert que la societat Manso va confiar-la a la oficina del servei de correus el dia 02-05-2011 a les 12:20 hores (foli 57), manifestant així de manera indiscutible la seva voluntat de posar fi a la relació que l'unia amb la Sra. Vilar.

Així les coses, és la carta de l'empresari qui ha pogut produir els seus efectes en primer.

Per tant, examinarem en primer lloc el recurs de l'empresa qui concerneix la qüestió de l'extinció per incapacitat i la del càlcul de la indemnització.

Examinarem en segon lloc, el recurs de la Sra. Vilar quin concerneix a títol principal el seu desistiment justificat i la indemnització del mateix, i també la qüestió de l'extinció del contracte per causa d'incapacitat total permanent i de l'acomiadament.

III.- El primer aspecte del recurs de la part empresarial rau en el fet que, al seu parer, el Tribunal ha fet una mala interpretació de la Llei de la seguretat social, del Codi de les relacions laborals i del principi "in dubio pro operario", vulnerant així el seu dret a la jurisdicció. Argumenta en essència que: 1) el tribunal ha aplicat dit principi en la valoració dels fets quan només s'aplica a la interpretació dels manaments del codi; 2) la figura de l'extinció parcial del contracte de treball no existeix en dret andorrà; 3) no podia la sentència d'instància afirmar que la treballadora podia exercitar altres tasques que la seva sense indicar quines; 4) és fent una mala interpretació de la Llei que el tribunal no ha considerat que la CASS havia reconegut que la Sra. Vilar està totalment incapacitada per la seva activitat habitual a la fàbrica de tabacs; 5) la invalidesa de la Sra. Vilar en relació a la seva activitat professional habitual contractada essent total, absoluta i permanent, sí que era d'aplicació l'article 89.c del Codi de relacions laborals perquè el contracte de treball havia perdut el seu objecte i

6) el supòsit definit per l'article 91.1 és diferent, ja que depèn d'un comportament voluntari del treballador i no pot correspondre a una declaració d'incapacitat de la CASS sinó a una disminució voluntària del rendiment, un incompliment o una manca d'interès per part del treballador en el desenvolupament de les tasques professionals.

L'article 89 c) del Codi de Relacions laborals invocat per l'empresari preveu que el contracte de treball s'extingeix en cas de mort o d'incapacitat total permanent de la persona treballadora per dur a terme la tasca contractada.

Al respecte, no és cert que el Tribunal d'instància hagi aplicat el principi in dubio pro operario a la determinació dels ferts i no a la interpretació de la Llei, sinó que l'ha aplicat per interpretar l'article 89 c) puix l'empresari sostenia que la situació de la Sra. Vilar d'estar declarada amb la categoria d'invalidesa A II s'havia de considerar com una incapacitat total permanent en el sentit de dit article.

S'ha d'entendre que les causes d'extinció de la relació laboral esmentades en l'article 89 del Codi de relacions laborals (expiració del termini o acabament de l'obra; acord mutu de les parts; mort o incapacitat total permanent de la persona treballadora, mort, incapacitat o jubilació de l'empresari persona física sempre que comporti el tancament de l'empresa de l'obra; privació de llibertat del treballador; fallida; cas fortuït, força major o causa legal que impossibiliti la continuïtat del negoci i que provoqui el tancament de l'empresa) corresponen a supòsits en els quals les condicions per que la relació laboral es pugui desenvolupar han desaparegut, fent totalment impossible que dita relació pugui seguir vigent, i en conseqüència de que les parts només poden constatar l'extinció del contracte, de manera quasi automàtica, i sense que s'hagi de pronunciar cap desistiment o cap acomiadament.

Però, tal supòsit no queda constituït en el cas d'autes.

En efecte, la societat recurrent es refereix (foli 4 del seu escrit de greuges) a "l'extinció del contracte de treball per causa de la declaració de la incapacitat total permanent per part de la CASS", i de fet, en la carta del 02-05-2011, indicava que considerava que la Sra. Vilar es trobava automàticament en situació d'incapacitat total permanent a partir del dia 18-04-2011 com a conseqüència de la declaració d'invalidesa per part de la CASS.

Però, la CASS no va declarar cap incapacitat total permanent sinó que va constatar que les condicions legals per acordar una pensió d'invalidesa eren reunides (és a dir que la comissió de valoració mèdica havia constatat que la Sra. Vilar presentava una deterioració prematura de l'organisme, mèdicament comprovada, derivada d'una malaltia comuna o d'un accident no laboral, presumiblement definitiva i que produeix una reducció d'almenys 60% de la seva capacitat de guany), i li va acordar una pensió del grup II, essent rebutjat el recurs presentat perquè se li atorgues una pensió del grup III.

Recordarem que en virtut dels articles 169 i 170 de la Llei 17/2008 del 3 d'octubre de la seguretat social, una pensió de categoria A grup II correspon a una persona que no requereix l'assistència d'una tercera persona per a les activitats essencials de la seva vida diària, i esta incapacitada per exercir la seva activitat professional habitual o una activitat professional equivalent.

Diferent és la categoria A III, que concerneix la persona incapacitada per exercir qualsevol activitat professional.

Pel que fa a la compatibilitat de la pensió d'invalidesa amb el treball, l'article 172 de la mateixa Llei disposa clarament que la pensió és compatible amb la realització d'una activitat assalariada o professional, excepte que la persona assegurada se la hagi assignat al grup III de la categoria A.

És innegable que la situació mèdica de la Sra. Vilar disminueix de manera considerable les seves possibilitats i ressurt de l'informe mèdic realitzat per la metgessa del treball de l'empresa (foli 173) que "La Sra. A.C. presenta escoliosis lumbar amb pinçaments, anterolistesis L4- L5, artrosis generalitzada, osteoporosis, deformitat en varo dels genolls, dismetria d'extremitats inferiors, gastritis, hèrnia de hiatus, reflux gastroesofàgic, hipercolesterolèmia, hipertensió arterial, trastorn de la son, tendinitis d'espatlla esquerra i colze esquerra, discopaties cervico-dorso-Lumbars amb irradiació crònica que no ha millorat amb rizòlisis...Refereix no tenir estudis superiors, havent treballat des dels 14 anys, en un inici en una fàbrica tèxtil per canviar amb els anys a la industria del tabac.".

Tot i així, el fet de ser incapacitat per exercir la seva activitat professional habitual o una activitat professional equivalent, li deixa una capacitat residual per treballar i una capacitat de guany, encara que en un lloc de treball adaptat, no és comparable a una incapacitat total permanent, la qual suposa una impossibilitat absoluta de treballar.

Diferent és la qüestió que, com passa en el present cas, l'empresa no pugui oferir cap treball a l'assalariat perquè cap lloc de treball de l'organigrama de l'empresa correspondria a les competències i les possibilitats físiques del treballador. Dit d'una altra manera, ens trobem en front d'una disminució més o menys significativa de la capacitat de treball però no d'una desaparició total de la mateixa.

Força és de constatar que en el nostre cas, finalment, l'empresari no li ha assignat a l'assalariada un nou lloc de treball adaptat a les seves aptituds, ni ha volgut procedir a un acomiadament, sinó que ha invocat l'extinció del contracte de treball.

La part recurrent dóna una gran rellevància al fet que la Llei es refereix a la tasca contractada, per considerar que la Sra. Vilar, no podent de cap manera exercitar la tasca per la qual ha estat contractada, es trobaria en situació d'incapacitat total permanent en el sentit de l'article 89 c). Però, el fet que la treballadora estigui incapacitada per exercir la seva activitat professional habitual o una activitat professional equivalent, i que les contingències de l'empresa no permetin la seva ubicació en un altre lloc de treball fent servir la capacitat de guany que la CASS li reconeix, no es pot equiparar a la impossibilitat absoluta definida per l'article 89 c).

Al respecte, l'article 50.2 del codi de relacions laboral disposa que "El contracte de treball determina la categoria professional del treballador. La persona treballadora ha de realitzar la seva tasca d'acord amb la classe de treball i la categoria professional per a la qual ha estat contractada. A manca de definició expressa de la classe o categoria de treball, es té en compte el treball realitzat fins a la data per la persona treballadora.". Així, l'activitat professional habitual no es limita a un determinat lloc de treball sinó a una categoria de treball, i en el present cas, hem de constatar que existeix una capacitat residual de la treballadora permetent considerar la possibilitat de donar-li un lloc de treball corresponent a la seva classe de treball i a la seva categoria professional.

En tot cas, el fet d'invocar la impossibilitat de trobar en l'empresa qualsevol lloc compatible amb l'estat de salut del treballador no allibera l'empresari de les normes que regeixen els comiats.

En aquest ordre d'idees, i a títol de reforç, volem palesar que, seguint la lògica del recurrent cap sentit tindria distingir una persona del grup II d'una del grup III, puix en ambdós casos, com a mínim, la persona no pot exercitar l'activitat professional habitual.

Així les coses, resulta prou clar que l'article 89 c) no podia ser invocat per l'empresari, i en cas de dubte, la interpretació i l'aplicació de dita disposició legal s'havia de fer d'acord amb el principi in dubio pro operario.

Per tant, l'empresari no podía pretendre posar fi a la relació laboral, sense cap preavís i sense cap indemnització en aplicació de dit article.

IV.- Quant a les conseqüències de dita situació, el tribunal ha considerat que "certament una part del seu contracte de treball s'ha extingit -a raó de 50% del seu salari segons resolució de la CASS de data 31 de març de 2011 que és ferma- i I'altra restant romania vigent no extingit.". i que aleshores l'empresa havia practicat un acomiadament parcial i fet de forma indeguda.

Nogensmenys, aquest plantejament no es pot confirmar i no es pot admetre la referència feta pel primer jutjador a un contracte de treball parcialment vigent i a un acomiadament parcial, i això per dues series de raons essencials.

En primer lloc, atès que l'empresari no podia en data 02-05-2014, invocar l'article 89 c) del Codi de relacions laborals relatiu a l'extinció del contracte per incapacitat total permanent, la relació encara era vigent i només podia procedir a un acomiadament. Al no fer-ho, i invocant erròniament l'extinció del contracte per posar fi a la relació laboral, l'empresa ha incurregut necessàriament en un acomiadament il·legal.

En efecte, malgrat la situació d'invalidesa reconeguda per la CASS, la relació laboral encara era efectiva, i per tant, la treballadora conservava els seus drets laborals sense cap mena de restricció, i entre ells el dret que no es posi fi a la relació laboral sense respectar les condicions establertes per la Llei. Per tant, la carta que l'empresa va enviar a la treballadora per tal de posar fi al contracte sense preavís i sense cap indemnització, i sense respectar les disposicions relatives als comiats, en particular l'article 91.1 del Codi de relacions laborals, constitueix sense cap mena de dubte un acomiadament encobert.

Val a dir que dit comiat és necessàriament il·legal, i no podia el tribunal, invocant la noció d'acomiadament parcial, ignorar el defecte que afecta les condicions en les quals l'empresari va posar fi a la relació laboral, i que la Llei sanciona amb una indemnització predeterminada.

En segon lloc, i per tal de respondre de manera més complerta als arguments del recurrent, pel que fa a l'article 91 del Codi de relacions laboral, és cert que el mateix disposa que "En els contractes per temps indefinit, l'empresa pot acomiadar la persona treballadora, excepte en els supòsits exclosos per aquest Codi, mitjançant un preavís fet amb una antelació d'un dia per mes treballat fins a un màxim de 90 dies i amb el pagament d'una compensació econòmica equivalent a la meitat de la prevista a l'article 90.1, quan concorri alguna de les causes següents: a) Ineptitud sobrevinguda de la persona treballadora, acabat el període de prova, per haver-se produït una inhabilitat o una manca de facultats professionals que té com a origen la persona del treballador per a la realització de les tasques essencials de la seva feina."

A l'oposat de les afirmacions del recurrent, dit article 91 és relatiu al comiat per causes objectives és a dir alienes a la voluntat de les parts, i sense que s'hagi d'invocar cap incompliment per part del treballador.

Molt escasses són les decisions d'aquest Tribunal en relació a la ineptitud sobrevinguda, però es pot citar la sentència TSJC 84/10 quina es refereix a la noció d'inhabilitat o de manca de facultats professionals.

Senzillament, la ineptitud és la manca d'aptitud per fer una cosa, i sí que correspon al cas d'autes.

Dit això, i no obstant el fet que invocar una malaltia invalidant sobrevinguda podria ser criticable pel fet de fonamentar-se en la condició personal del treballador i teòricament contrari a la carta social europea (encara que aquesta Sala no té coneixement d'una decisió aplicable a un cas comparable al cas d'autes), es tracta de la figura del dret andorrà més adaptada a la situació de la Sra. Vilar, i per tant, al tractar-se del dret mínim que s'havia de reconèixer a l'assalariada, de cap manera podia l'empresa posar fi a la relació laboral sense atorgar-li la indemnització prevista.

V.- Quant al segon aspecte del recurs, recau sobre el tema del càlcul de la indemnització, ja que la societat Manso fa valer que l'article 98 del Codi de relacions laborals preveu un màxim de 30 mensualitats i que la indemnització, calculada en base a la meitat del salari, no podria superar 17.055.-euros, i amb interessos a partir de la fermesa de la sentència de segona instància.

Però, com ho acabem d'exposar, cap limitació es podia aportar a la indemnització legalment prevista per l'article 98 del codi de relacions laborals que disposa que l'acomiadament fet en forma indeguda, l'acomiadament improcedent i l'acomiadament injustificat comporten, en els contractes per durada indeterminada, una indemnització a la persona treballadora no inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que està fixada per la jurisdicció competent.

En el present cas, donat l'antiguitat de la treballadora, superior a 30 mensualitats (900 dies), s'ha de prendre en compte aquest màxim previst per la llei, i compte tingut d'un salari diari de 37,88.-euros de fixar la indemnització en 34.092.-euros.

Per conseqüent, la sentència d'instància s'ha de revocar parcialment en el sentit de condemnar la societat Manso a satisfer a la Sra. Vilar l'import brut de 34.092,50.-euros en lloc del de 25.582.-euros.

D'un altre costat, cap element ni cap argument justifica la part recurrent per tal de canviar el punt de partida dels interessos legals que la sentència d'instància va fixar a la data de la seva pròpia fermesa.

VI.- L'últim greuge de l'empresa és que en virtut del principi del venciment, s'haurien d'imposar les costes judicials a la Sra. Vilar, però és conegut que, en matèria laboral, és costum imposar les costes a l'empresari quan s'estima la demanda del treballador, fins i tot parcialment, ja que l'assalariada es va trobar obligada a sol·licitar la intervenció dels òrgans judicials per tal de fer reconèixer els seus drets laborals.

En el present cas, l'empresa es va oposar a la totalitat de les demandes de la Sra. Vilar però la demanda va ser estimada parcialment, i compte tingut a més que en aquesta alçada s'estima íntegrament la seva demanda subsidiària, escau mantenir la condemna de l'empresari a pagar les costes de primera instància.

VII.- El primer motiu del recurs de la Sra. Vilar és en relació amb el seu desistiment justificat tota vegada que considera que el Tribunal no ha considerat el fet que l'empresari no li havia proposat cap lloc de treball i que ella havia deixat passar un temps més que prudencial abans de desistir. Manté per tant que tenia dret a cobrar la indemnització per desistiment justificat.

Però, compte tingut que com s'ha motivat en els Fonaments de Dret 2 i 3, és l'actuació de l'empresari qui ha posat fi en primer lloc a la relació laboral.

Per conseqüent, al moment de presentar el seu desistiment aquest no ha pogut produir cap efecte puix la relació ja s'havia extingida, i no cal comprovar si el Tribunal d'instància ha valorat correctament o no l'existència o l'absència de la causa de desistiment.

VIII.- El segon greuge de la Sra. Vilar rau en la qüestió de la seva indemnització, ja que sosté que, malgrat haver considerat correctament que l'empresa havia practicat un acomiadament, el Tribunal ha considerat erròniament que s'havia practicat un acomiadament parcial fet en forma indeguda, i ha realitzat en conseqüència un càlcul erroni de la indemnització.

En consonància amb les consideracions anteriors, aquest greuge s'ha d'estimar i s'ha de reformar la sentència d'instància sobre aquest punt, tota vegada que no es podia considerar cap limitació de la indemnització per acomiadament improcedent, i que el càlcul correcte és el de l'article 98 del codi de relacions laborals que consisteix a multiplicar el màxim legal de 30 mensualitats per el salari diari.

IX.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs determina la condemna de la societat Manso a pagar les costes d'aquesta alçada en relació al seu recurs.

L'estimació parcial del recurs de la Sra. Vilar justifica no efectuar cap imposició de les costes judicials d'aquesta alçada en relació al seu recurs.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la societat Manso.;

ESTIMAR parcialment el recurs de la Sra. Vilar contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 15-10-2014 que revoquem parcialment en el sentit d'estimar íntegrament la demanda subsidiària i de condemnar la societat Manso a pagar a la Sra. Vilar l'import brut de 34.092,50.- euros en lloc de 25.582.-euros, tot i mantenint la resta de la seva part decisòria;

IMPOSAR a la societat Manso les costes judicials d'aquesta alçada en relació al seu recurs, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

NO EFECTUAR cap imposició de les costes judicials en relació al recurs de la Sra. Vilar.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.