Laboral-desistiment justificat (1000585-2014)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TSJC.- 0000462/2016 ORIGEN: 1000585/2014 - 00

NIG: 5300542120150001264

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de febrer del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent :

ANTECEDENTS DE FET

I.- La Sra. Bernat va presentar demanda laboral contra la societat Sandoval , SL, titular de la perruqueria M, demanant la seva condemna a satisfer-li la suma total de 35.177,62.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, més els interessos legals a partir de la contesta a la demanda, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat.

II.- La representació processal de la societat Sandoval , SL, es va oposar totalment a la demanda tot i formulant una demanda reconvencional sol·licitant la condemna de l'agent a pagar-li l'import de 1.070 euros en concepte de preavís, més els interessos legals, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència de data 15-09-2016, decidint "Desestimar la demanda interposada per la Sra. Bernat contra la societat Sandoval ..., S.L., i alhora desestimar la demanda reconvencional articulada per aquesta darrera contra la primera, el tot sense fer especial pronunciament en costes processals."

IV.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

La Sra. Bernat demanant la seva revocació, dictant-se una nova estimant totes les seves pretensions inicials, amb imposició de les costes de segona instància.

La representació processal de la societat Sandoval , SL, demana la seva revocació parcial en el sentit de condemnar a la Sra. Bernat a pagar-li l'import de 1.070 euros en concepte de preavís, més els interessos legals, així com al pagament de totes les costes judicials de les dues instàncies, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat que la Sra. Bernat treballava com a perruquera- estilista per la societat demandada des del 1996 sense que les parts formalitzin cap contracte escrit.

En data 12-03-2014, l'empresa la va sancionar amb una amonestació escrita reprotxant-li de mantenir una actitud indisciplinada i negligent i per haver recopilat informacions telefòniques de clientes amb la voluntat de marxar de l'empresa quan pugui.

Per carta del 25-03-2014, la treballadora va comunicar el seu desistiment justificat mitjançant carta indicant :

"...Mitjançant la present carta els comunico la meva voluntat de rescindir de manera unilateral el nostre contracte de treball que ens uneix des del mes de gener de 1996.

Rescindeixo el contracte de treball en virtut el que disposa l'article 97.c) i e) del vigent Codi de relacions laborals, el qual disposa:

"La persona treballadora pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte, sigui quina sigui la seva modalitat en els supòsits següents:

c) La falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari.

e) L 'incompliment greu del contracte per part de l'empresa."

En efecte, l'empresa que vostè mateix representa m'ha estat pagant el salari que em correspon pel temps efectiu de treball amb retard, i ha anat reduint paulatinament la part corresponent de comissions rebudes, però el que és més important, és que no se m'ha pagat el salari base que em correspon, fet que suposa, tant una falta de salari com un incompliment greu del contracte per part de l'empresa. Havent reclamat verbalment la part del salari que em corresponia, i sense que l'empresa hagués accedit a mantenir les condicions salarials pactades, em veig obligada a presentar el present desistiment justificat del meu lloc de treball ···

Tenint en compte l'exposat, el meu desistiment és del tot justificat i per tant, em dona dret a exigir la indemnització corresponent al comiat injustificat i també a les altres previstes al Codi de referència.

Atès que he treballat per l'empresa 17 anys, 2 mesos i 24 dies em correspon una indemnització de 775,35 dies de salari, a raó de 45,37 euros el dia 35.177,62 euros.

Malgrat l'import esmentat es el que em correspon, estaria disposada a renunciar a reclamar a l'empresa la indemnització anteriorment referida si se me satisfà de forma immediata la quantitat que la vostra empresa està obligada a pagar-me en concepte de preavís i compensació econòmica, és a dir, 25 dies per any de treball al servei de l'empresa més la part corresponent tant de preavís com de vacances pendent. Així, l'import corresponent serien 365 dies de salari, 90 dies de preavís i per les vacances pendents que fan un import global a satisfer de 20.960,94 euros. ".

Per carta del 02-04-2014, l'empresa va negar el caràcter justificat del desistiment i va indicar que es reservava les accions que pugui instar en relació a la manca de compliment del preavís.

En data 07-04-2014, la lletrada de la Sra. Bernat va reiterar la proposta de renunciar a reclamar la indemnització per desistiment justificat si es pagava d'immediat l'import de 19.534,12.-euros en concepte de preavís i compensació. Però, per carta del 08-05-2014, l'empresa va rebutjar dita proposta mantenint la posició exposada en la carta del 02-04-2014.

És en aquestes condicions que es van presentar les demandes, ambdues desestimades pel tribunal.

II.- Examinarem separadament els recursos començant pel de la treballadora ja que la seva estimació faria inútil examinar el de l'empresa.

III.- El recurs de la treballadora es recolza en els arguments següents, exposats de manera sintètica :

1) no és cert l'afirmació del tribunal que la disminució de salari és el fruit d'un error humà de la qual no es va queixar quan queda establert al contrari que ella es va reunir amb la gestoria i que se li va dir que l'empresa havia decidit d'una reducció salarial ; 2) se li va reduir unilateralment el salari en quatre ocasions consecutives entre l'octubre del 2013 i gener del 2014 per forçar-la a dimitir ; 3) no es pot tractar d'un simple error humà ; 4) no és certa l'afirmació del tribunal que els imports concernits per la reducció són mínims i la Llei no preveu cap barem ; 5) és només 5 mesos després que l'empresa va subsanar el pretès error i aquest retard també justifica el desistiment i 6) la part empresarial no actuat amb bona fe.

Recordem que la missió del Tribunal, i ara d'aquesta Sala, consisteix en determinar si el desistiment practicat és conforme a dret i si les causes exposades en la carta del 25-03-2014 han quedat establertes i podien justificar tal ruptura del contracte.

En efecte, l'article 97.1 del Codi de relacions preveu que la persona treballadora pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte en els supòsits que enumera, i l'article 97.2 disposa que el desistiment s'ha de fer amb exposició de la seva causa. En el nostre cas, la lectura de la carta de desistiment permet constatar que l'empleada va invocar dos motius legals de desistiment : La falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari i l'incompliment greu del contracte.

En primer lloc, s'ha de dir que si l'assalariada ha precisat en el seu escrit de demanda que la rebaixada és la que correspon als salaris d'octubre del 2013 al gener del 2014, força és de remarcar amb el tribunal la manca de precisió en la carta de desistiment en relació a les dades i imports dels impagaments i retards reprotxats, argument invocat amb caire principal pel Batlle per jutjar el desistiment com irregular, i en contra del qual la part recurrent no proposa cap argument. La manca de concreció en la carta no pot ser esmenada durant el procés judicial com és doctrina reiterada d'aquesta Sala.

En segon lloc, perquè prosperi la seva acció en indemnització per desistiment justificat, li pertanyia a la demandant provar les seves al·legacions però els elements aportats en autes contradiuen la seva posició com de seguit ho exposarem.

La posició de l'agent ha sigut d'afirmar que l'empresa va decidir unilateralment d'una rebaixada salarial, que havia demanat verbalment la part del salari que li corresponia i que fins i tot que l'empresa li havia manifestat que s'havia decidit rebaixar-li les comissions i també el sou base de base de 1.070.-euros. Cap d'aquestes tres afirmacions queda provada.

Pel que fa a la rebaixada salarial, no s'ha establert en autes cap anomalia en el pagament de les comissions. El que ha quedat establert és que, com ressurt del requadre realitzat per l'empresa i no contradit per l'agent, no es va pagar el salari degut 5 mesos seguits però no sempre en perjudici de l'empleada.

Així, en octubre es van pagar 163,77.-euros de més del degut, en novembre, desembre i gener respectivament 108.-euros, 108.-euros i 11,09.- euros menys del degut, deixant un saldo final negatiu de només uns 60.-euros.

L'empresa va explicar que es tractava d'un error en la confeccions del butlletins de salari i les actuacions no ho desmenteixen.

Al respecte, apareix de gran importància la testifical practicada en la persona de la Sra. Pulido, empleada de Arnau ..., l'empresa que assessora la defenent, que va participar a la reunió del 12-03-2014 a l'ocasió de la remesa de l'amonestació escrita.

Aquests Senyora precisa que en aquesta ocasió la treballadora no va manifestar que se li havia rebaixat el salari sinó que volia marxar. Afegeix que la Sra. Bernat "volia que l'acomiadessin de l'empresa però que la compareixent li va dir que en tot cas si volia marxar havia de desistir del lloc de treball al que la Sra. Bernat contestà que ja sabia el que havia de fer, agafant aquell mateix dia la baixa."

En quant a la responsable de recursos humans de l'empresa, la Sra. Arnau, i en relació en l'impagament, va manifestar que a l'octubre hi va haver un error però que aquest fou en benefici de la treballadora per raó de la baixa que va observar la Sra. Bernat i que pel que fa als restants mesos hi va haver un petit error quan es van equiparar els salaris base de la Sra. Bernat amb la dels altres treballadors de la mateixa categoria, però que mai la Sra. Bernat portà aquest error en coneixement de l'empresa, sinó que el 12-03-2014 va dir que volia marxar però no sense res, i que és només amb la demanda que l'empresa es va adonar d'aquesta variació.

En tot cas, no existeix en les actuacions cap element que permeti considerar que l'empleada hauria demanat la rectificació dels errors ni tampoc que l'empresa li hauria afirmat que s'havia decidit d'una disminució del salari.

En quant a l'argument que l'empresa va actuar de mala fe i la va voler forçar a dimitir cal dir que res permet compartir tal afirmació. I al respecte, no es pot obviar el fet invocat per la defenent que poc després del seu desistiment la Sra. Bernat va obrir a XXXX el seu propi negoci de perruqueria (foli 161).

Així, dues empleades, la Sra. Pulido i la Sra. Calderón van confirmar aquest fet.

Finalment, és cert que no existeix cap barem dels incompliments de les empreses en matèria d'impagament o de retards injustificats. Fins i tot podem afegir que els tribunals andorrans i en particular aquesta Sala es mostren rigorosos al moment de fer respectar per part de les empreses llur obligació essencial de pagar el salari convingut en el període previst.

Però també existeix un principi de proporcionalitat i un principi de bona fe.

Compartim el plantejament del Tribunal Unipersonal que compte tingut del caràcter limitat del perjudici econòmic de l'empleada, del caràcter involuntari de l'actuació de l'empresa i de l'absència de reclamació de l'empleada prèvia al seu desistiment permetent a l'empresa rectificar les diferències, dit desistiment no es podia considerar com a proporcionat.

Recordem que el desistiment justificat és en general una eina que permet a l'assalariat lliurar-se d'una relació laboral en la qual és víctima d'un incompliment de l'empresari que el situa en una posició insostenible que el força a dimitir. Tal supòsit no existeix en el present cas.

En aquest ordre d'idees, la sentència d'aquesta Sala 103/14 invocada per la recurrent és molt diferent del cas d'autes ja que justament el treballador havia com a mínim dues ocasions advertit l'empresa dels retards soferts en el pagament del seu salari.

Per conseqüent, no es pot considerar l'existència d'una falta o d'uns retards injustificats i reiterats en el pagament del salari, ni tampoc un incompliment greu del contracte per part de l'empresa.

Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància pel que fa a la desestimació de la demanda de la Sra. Bernat.

IV.- El recurs de l'empresa és en relació amb la seva demanda reconvencional i sosté que : 1) el fet de considerar el desistiment com a no justificat no podia permetre al tribunal deixar la treballadora exempt de tota responsabilitat ; 2) la Llei laboral preveu un numerus clausus de les classes de desistiment i només en existeixen dues ; 3) la treballadora era sotmesa a la obligació de respectar un preavís i l'empresa no la va deslliurar d'aquesta obligació i 4) en no poder justificar el desistiment en un motiu previst per la Llei, la treballadora havia de respectar les formalitats del desistiment voluntari.

Aquests arguments s'han d'estimar.

En principi, tractant-se d'un contracte per durada indeterminada, i en aplicació de l'article 95 b del Codi de relacions laborals, la persona treballa- dora té dret a desistir lliurament del contracte però mitjançant un preavís de deu dies, si fa menys d'un any que treballa a l'empresa, i de deu dies més un dia per mes treballat, fins a un màxim de trenta dies, si fa més d'un any que està al servei de l'empresa i respectant les formalitats previstes per l'article 96.

Aquesta darrera disposició precisa en el seu punt 5 que en el supòsit que la persona treballadora incompleixi l'obligació de fer el preavís per desistir de la feina, l'empresari pot reclamar judicialment l'import del salari fix corresponent als dies de preavís que la persona treballadora hauria d'haver donat, així com els danys i perjudicis que hagi pogut ocasionar l'incompliment.

En el nostre cas, la sentència d'instància va considerar que l'aplicació del preavís es circumscrivia a la figura del desistiment voluntari de l'article 95.b) i va motivar que "El fet que el desistiment hagi estat considerat injustificat per la present Resolució no obsta que el mateix no es trobés formalment regulat per les disposicions de l'art. 95.b) de tal manera que no es pot considerar existeixi cap infracció al mateix. En un altre ordre d'idees tampoc resulta de les actuacions que l'empresa hagi patit cap mena de perjudici directament relacionat amb el desistiment de la demandant".

Però, a partir del moment on el desistiment no es pot considerar com a justificat a l'empara de l'article 97, s'ha de treure la conseqüència que la treballadora no podia deslliurar-se de la relació laboral sense respectar les condicions del desistiment lliure o no causal, ja que és només quan queda constituïda una de les causes esmentades per l'article 97 del Codi de relacions laborals que l'assalariat té dret a desistir sense preavís.

I sí que existeix una previsió legal al respecte, la qual estableix un vincle entre els dos supòsits de desistiment tota vegada que l'article 97.3 relatiu al desistiment justificat disposa que la inexistència dels motius esmentats en aquest article pot ser considerada per l'empresa desistiment unilateral de la persona treballadora. Es tracta d'una referència als articles 95 i 96. Així les coses, la conseqüència d'un desistiment unilateral no justificat i que no respecta el preavís és de donar a l'empresa la possibilitat de reclamar els conceptes enumerats a l'article 96.5.

En quant a la qüestió del perjudici, la llei distingeix entre la reclamació del preavís i la reclamació de danys i perjudicis.

La societat Sandoval ..., SL, no va reclamar res en concepte de danys i perjudicis que hagi pogut ocasionar l'incompliment del preavís sinó únicament el salari corresponent a dit preavís.

Ara bé, la Llei no exigeix la demostració d'un perjudici particular per que sigui exigible aquest darrer concepte sinó que el sol fet de no respectar al preavís dona dret a l'empresa a percebre l'import corresponent al període en el qual podia pretendre beneficiar-se del treball de l'empleada, treball que aquesta no va complir pel fet de desistir de la relació de manera immediata.

Per conseqüent, el tribunal no podia refusar donar lloc a la petició de l'empresa al respecte i la sentència s'ha de revocar sobre aquest punt.

Donat que l'import reclamat de 1070.-euros correspon a 30 dies del salari fix de la Sra. Bernat, el màxim que es podia reclamar compte tingut de la antiguitat d'aquesta, queda justificat condemnar aquesta a pagar-lo a l'empresa en aplicació de l'article 96.5 del Codi de relacions laborals, més els interessos al tipus legal a comptar de la contesta a la demanda reconvencional, és a dir el dia 16-06-2014.

V.- L'altre aspecte del recurs de l'empresa recau sobre la qüestió de les costes tota vegada que considera que les costes s'havien d'imposar a la part agent vençuda.

El tribunal unipersonal va motivar que la desestimació de la demanda principal i de la reconvencional comportava que no s'hagi de fer-se especial pronunciament en costes processals com sia que en definitiva ambdues quedaven compensades. Però tal plantejament no es pot mantenir.

La desestimació del recurs de la part agent i per tant la confirmació del rebuig de totes les seves pretensions justifiquen, en virtut del principi del venciment objectiu, la seva condemna al pagament de les costes judicials de primera instància en relació a la seva demanda, i determinen la seva condemna a pagar les costes d'aquesta alçada en relació al seu recurs.

De la mateixa manera, l'estimació del recurs de l'empresa en relació a la seva demanda reconvencional justifica imposar a la treballadora vençuda les costes de primera instància en relació amb aquesta demanda reconvencional.

En quant a les costes de segona instància en relació al recurs de la part empresarial, l'estimació del mateix justifica no efectuar cap imposició i això en virtut d'allò que preveu la Novel·la 82,10.

Per tant la sentència d'instància s'ha de revocar sobre aquest punt.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la Sra. ENTITY_4;

ESTIMAR el recurs de la societat Sandoval ..., SL, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 15-09-2016 que revoquem parcialment en el sentit de condemnar a la Sra. Bernat a pagar a dita societat l'import de 1.070.-euros més els interessos al tipus legal a partir del 16-06- 2014 ;

IMPOSAR a la Sra. Bernat el pagament de les costes judicials en relació a la seva demanda, de les en relació a la demanda reconvencional de la societat Sandoval ..., SL, així com al pagament de les costes d'aquesta alçada en relació al seu propi recurs, inclòs els honoraris d'advocat i procurador;

NO EFECTUAR cap imposició de les costes d'aquesta alçada en relació al recurs de la societat Sandoval ..., SL.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.