LABORAL : -CDD - Noció De Data Certa-Renovació Tàcita - Càlcul Salari Diari (4000007/2022)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000207/2022 ORIGEN: 4000007/2022 - 00

NIG: 5300542120210003028

PARTS:

Apel·lant: Sr. Galan

Advocat: Sra. Barberá

Apel·lant: Bueno

Representant: Sra. Pera

Advocat: Sr. Montenegro

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

OBJECTE: LABORAL : -CDD - Noció De Data Certa-Renovació Tàcita - Càlcul Salari Diari.

SENTÈNCIA 002-2023

Andorra la Vella, el 17 de gener del 2023. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El Sr. Galan treballava pel compte de la societat Bueno, com a pintor de vehicles, en el marc d'un contracte de data 30-11-2020, d'una durada determinada de 3 mesos a comptar del mateix dia, tàcitament prorrogable per períodes de 1 mes.

Precisament el contracte estipula :

"si no es manifesta la voluntat de rescindir-lo, aquest contracte és prorrogable i es renovarà tàcitament per període d'un més".

Aquesta relació laboral va durar fins al 29-10-2021, dia on l'empresa li va remetre una carta notificant-li que no renova el contracte i que la relació finalitzava el mateix dia.

2.- Per escrit de data del registre del 23-12-2021, el Sr. Galan va presentar demanda laboral contra la societat Bueno, demanant la seva condemna a satisfer-li la suma neta de 1.588,42.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat i la suma neta de 17,42.-euros en concepte de vacances, més els interessos legals escaients, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes processals inclosos els honoraris d'advocat i d'eventual procurador.

3.- La representació processal de la societat Bueno es va oposar a la demanda sol·licitant la seva total desestimació.

4.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 05- 07-2022, decidint :

"Estimar parcialment la demanda interposada pel Sr. Galan contra la societat Bueno en data 23 de desembre del 2021. Condemnar aquesta darrera a pagar al primer la quantitat bruta de 18,63 EUR juntament amb el doble dels interessos legals vigents a comptar del 29 d'octubre del 2021 (art. 78 i 93 de la LRL) i, a declarar aquest import a la CASS-, sense perjudici de comunicar-se d'ofici per aquest Tribunal al mateix organisme d'acord amb l'article 290.3 de la LRR-;

Imposar les costes a Bueno, inclosos honoraris d'advocat".

Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

5.- El Sr. Galan demana la revocació parcial de la sentència i l'estimació íntegra de les seves pretensions inicials, i per tant de la reclamació en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat.

Sosté que existeix un error en l'aplicació de la Llei i de la jurisprudència, així com una violació del principi in dubio pro operario, quant a la qüestió de dir si la relació laboral tenia una data certa d'acabament, i que el tribunal va fer una interpretació extensa de la noció de certesa de la data d'acabament.

Argumenta que el contracte d'autes no fixa una data certa d'acabament en el sentit de l'article 14.3 LRL ; que la interpretació del Tribunal es fonamenta en el fet superficial que existia una prima data certa d'acabament i unes dates ulteriors d'acabament en funció de les reconduccions tàcites i de la voluntat de l'empresari ; que el contracte preveu una reconducció automàtica salvat que l'empresari manifesti el contrari, el que implica que no calia cap manifestació de voluntat perquè continues la relació sinó que calia una manifestació expressa de voluntat per a contradit la tàcita i posar- fi a la relació ; que quan un contracte es renova tàcitament, la seva data d'acabament depèn de la voluntat de les parts i és per tant incerta ; que la finalitat de l'article 14.3 LRL és de garantir un mínim de seguretat al treballador ; que ell no podia saber en quin moment s'acabaria la relació i que no podia saber que l'última pròrroga seria del 29 d'octubre del 2021.

En contra d'aquests arguments, la representació processal de la societat Bueno manté en síntesi que l'assalariat sabia que la data de finalització de cadascuna de les renovacions en cas de no comunicar el contrari l'empresa.

6.- La representació processal de la societat Bueno demana la revocació de la sentència en el sentit de desestimar també la reclamació en concepte de vacances i per consegüent la seva condemna en interessos al doble i costes.

Argumenta que la reclamació en concepte de vacances no és fonamentada perquè l'assalariat ha calculat erròniament el seu salari diari, que s'havia de fer en base al darrer mes treballat i no pas de l'import de la liquidació

En contra d'aquests arguments, el Sr. Galan sosté bàsicament que és l'empresa que erra en l'aplicació de l'article 76.3 LRL i en la determinació de quin va ser el darrer mes treballat, i que sí que s'havia de tenir en compte el mes d'octubre del 2021 en la determinació del salari variable.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Examinarem en primer lloc el recurs de l'empleat que concerneix la qüestió de les condicions d'acabament de la relació laboral, i en segon lloc, el de l'empresa que versa sobre la qüestió del càlcul dels havers laborals.

Segon. La resolució del recurs de l'assalariat passa per la interpretació de l'article 14 de la Llei de relacions laborals i de la seva aplicació a la relació laboral d'Autes.

Per una millor comprensió de la problemàtica, escau primer recordar que el legislador ha suprimit l'article 19 del Codi de relacions laborals que prohibia la successió de més de dos contractes per una durada determinada i que preveia que en cas d'un tercer contracte, aquest contracte s'entenia per temps indefinit a tots els efectes.

Al respecte, cal precisar que la jurisprudència invocada per l'apel·lant (TSJC 476/2016 del 28-02-2017) és justament relativa a l'aplicació d'aquest article 19 CRL però que la mateixa conté un pronunciament que segueix vàlid, i segons el qual l'assalariat ha de saber amb total certesa al moment de firmar un contracte de durada determinada el termini real i efectiu del mateix, no podent l'empresa posar-lo en una situació d'incertitud. I és per això que el nou article (14.2 LRL) exigeix que el contracte indiqui l'objecte, la data precisa o el moment, i la situació concreta que determinen l'acabament de la relació laboral (cf infra).

La matèria queda ara regulada per l'article 14, que és l'article invocat per l'agent i la interpretació del qual constitueix el cor del present litigi, i que és necessari citar in extenso per entendre la problemàtica :

"Article 14. Contracte per durada determinada o per a obra concreta o servei concret, amb data certa o incerta d'acabament

El contracte per durada determinada o per a una obra o servei concret és el que permet portar a terme una obra o prestar un servei determinat, amb autonomia i substantivitat pròpia dins l'activitat de l'empresa.

El contracte ha d'indicar l'objecte, la data precisa o el moment, i la situació concreta que determinen l'acabament de la relació laboral.

Si en el contracte no es fixa una data certa per a l'acabament de la relació laboral, s'ha de notificar per escrit a la persona assalariada la fi de la relació amb una antelació mínima de quinze dies naturals, exposant la causa o situació concreta per la qual finalitza. La manca d'aquesta comunicació equival a un acomiadament injustificat.

El contracte per durada determinada pot tenir una durada màxima de dos anys. Es prohibeix l'establiment de contractes successius per durada determinada que ultrapassin un període de dos anys.

Si s'ultrapassa el període de dos anys, s'entén formalitzat el contracte per temps indefinit i es considera, amb caràcter general, que la data d'inici de la relació laboral és la de l'inici del primer contracte i es computen l'antiguitat, el dret a vacances i tots els altres avantatges que corresponguin a la persona assalariada des del primer contracte.

S'entén que hi ha successió de contractes quan entre un contracte i l'altre no ha transcorregut un termini de seixanta dies naturals.

Les disposicions contingudes en aquest apartat no són aplicables a les empreses de treball temporal, ni als contractes per temporada, ni als contractes atorgats amb el personal sanitari o sociosanitari que tinguin per objecte cobrir les guàrdies en els serveis públics, sempre que aquest personal exerceixi la seva activitat professional de forma principal fora del Principat d'Andorra.".

Tercer.- Abans de tot, escau recordar que aquesta interpretació s'ha d'efectuar en consideració de dos paràmetres rectors.

El primer, és el principi in dubio pro operario, clàssic i fins i tot consubstancial al dret laboral, i recollit en l'article 3 LRL que disposa que "en cas de dubte, la interpretació i l'aplicació de la norma s'han de fer d'acord amb el principi in dubio pro operario.".

El segon, és la preferència legal al contracte per temps indefinit, que queda expressada en l'article 13.2 LRL en virtut del qual "El Govern ha d'adoptar les mesures necessàries en cada moment per fomentar la contractació indefinida." I això en consonància amb el compromís adquirit per Andorrà amb la ratificació de la Carta social europea de fer avançar la legislació andorrana en el camí de l'Europa del progrés social i econòmic (veure exposició de motius de la llei del 2018), la legislació europea erigint la relació de durada indefinida com la forma general i privilegiada d'ocupació laboral.

Per consegüent, en matèria de contracte de durada determinada, que és el que ofereix menys estabilitat, seguretat i garanties a l'assalariat, no es pot admetre un interpretació extensa sinó estricta.

Quart.- En el present cas, el tribunal d'instància ha motivat que el Sr. Galan era contractat per un termini cert des del 30-11-2020 i fins el 29-02-2021 sense perjudici d'ulteriors pròrrogues per períodes d'un mes cada vegada, i que calia considerar que la fita temporal era perfectament delimitada en el temps i coneguda per les parts, sense que depengués de cap esdeveniment incert extern a la voluntat de les parts propi dels terminis incerts, ja que al contrari era subordinat a l'arribada d'un termini i, evidentment la voluntat del patró de prorrogar el contracte a la fi d'aquell inicial o, prorrogat.

Dit d'una altra manera, ha considerat el primer jutjador que cada renovació tàcita mensual creava una nova data certa d'acabament al final del mes de la nova pròrroga.

Però no podem compartir aquesta interpretació ja que apareix massa extensiva i contrària a l'esperit i a la lletra de l'article 14 LRL.

En efecte, la data certa en el sentit de l'article 14.3 correspon a una data que l'assalariat pot conèixer al moment de la contractació inicial.

Una cosa certa és una cosa de que no es pot dubtar, que arribarà segur i que no es pot evitar.

Aquí, el contracte es va renovar tàcitament en 8 ocasions, i l'únic que podia saber el Sr. Galan és que la relació laboral es podia continuar renovant mensualment fins al novembre del 2022 (termini màxim dels 2 anys que marca la Llei) i que l'empresari podia decidir cada mes posar-hi fi mitjançant una manifestació expressa de voluntat destinada a impedir la reconducció tàcita ("si no es manifesta la voluntat de rescindir-lo, aquest contracte és prorrogable i es renovarà tàcitament per període d'un més").

Però no és cert que la data d'acabament de la relació era certa tota vegada que amb aquest sistema de reconducció tàcita mensual, sense cap formalització com ho preveuen els articles 14.2 i 5.2 LRL, l'assalariat no podia saber la data precisa o el moment, ni tampoc la situació concreta determinant l'acabament de la relació laboral, essent precisat que aquesta "situació concreta" no pot correspondre únicament a la voluntat de l'empresa de no renovar.

Per tant, sí que calia donar lloc al preavís de 15 dies, i la manca d'aquesta comunicació equival a un acomiadament injustificat que dona dret a la indemnització corresponent.

Cinquè.- Pel que fa a la indemnització, l'article 92 LRL disposa que l'acomiadament injustificat comporta, en els contractes per durada determinada, una indemnització corresponent a l'import que, en concepte de compensació, li hauria pertocat en cas d'acomiadament no causal, incrementada en un 25%.

Precisa que a l'efecte d'aquest article el salari per dia es calcula de conformitat amb l'article 76, el qual, al seu punt 4., indica que a l'efecte de la indemnització per acomiadament injustificat, el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per 30 el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana del salari variable dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat.

D'altra banda, l'article 84 preveu que es pot acomiadar de manera no causal la persona assalariada mitjançant un preavís comunicat amb una antelació de dotze dies per any treballat, o la part proporcional corresponent al menor temps treballat, amb un màxim de trenta dies, i el pagament d'una compensació econòmica equivalent al salari de 25 dies per any treballat, o la part proporcional corresponent al menor temps treballat, amb un màxim de 365 dies.

En el present cas, el salari brut mensual a retenir és de 1.121,47.-euros. Contràriament al que va sostenir l'empresa (cf. infra), sí que el darrer mes treballat va ser el d'octubre del 2021, i essent la relació laboral inferior a l'any, sí que per determinar la part variable que entra en el càlcul cal tenir en compte tot el període treballat entre el novembre del 2020 i l'octubre del 2021 (inclòs) el que dona un salari variable de 651,42.-euros, i un salari diari de 59,09.-euros.

(25 dies x 59,09.-euros x 0,92 any) + 25% = 1.698,83.-euros.

Sisè.- Pel que fa al recurs de l'empresa, no es discuteix el número de dies de vacances a satisfer (12,5) sinó l'import a satisfer per aquest concepte. L'empresa va satisfer l'import de 720.-euros bruts en base a un salari diari de 57.60.-euros mentre que l'assalariat pretén tenir dret a 738,63.-euros en base a un salari diari de 59.09.-euros, posició també adoptada pel Tribunal.

Ara bé, l'article 66.1 LRL disposa que per a la retribució de les vacances gaudides es té en compte el salari fix i el salari variable segons el que preveu l'article 76.3 LRL que disposa que :

"A l'efecte de la retribució de les vacances, el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per 30 el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana del salari variable dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat.".

En el present cas, per tant i tal com ho acabem de motivar pel que fa a la indemnització, sí que el darrer mes treballat va ser el d'octubre del 2021, i essent la relació laboral inferior a l'any, sí que per determinar la part variable que entra en el càlcul cal tenir en compte tot el període treballat entre el novembre del 2020 i l'octubre del 2021 (inclòs) el que dona un salari diari de 59.09.-euros com bé calculat pel tribunal.

Quant a l'argument de l'empresari que aquest mètode no seria favorable a l'assalariat, s'ha de dir que no parlem de sí s'ha de tenir en compte el salari fix del darrer mes (cosa que importaria poc aquí doncs el salari fixe era el mateix des de mesos) sinó la part variable pagada a l'octubre i que s'ha d'incorporar en el càlcul de la mitjana de la part proporcional del període temps treballat entre el novembre del 2020 i l'octubre del 2021. A més, dit argument és paradoxal quan el resultat del càlcul que proposa arriba a un salari-diari inferior al que resulta del càlcul efectuat per l'agent i el tribunal.

Per tant, s'ha de desestimar el recurs de la societat Bueno.

Setè.- Com a conseqüència de l'estimació del recurs de la part agent i de la desestimació de la part defenent, escau revocar parcialment la sentència en el sentit d'estimar totes les pretensions del demandant.

Atesa aquesta estimació integral queda justificada la imposició de les costes a la societat Bueno.

Vuitè.- L'estimació del recurs del Sr. Galan comporta la imposició a la part empresarial de les costes generades pel dit recurs ja que el mateix ha sigut necessari per que obtingues la satisfacció íntegra dels seus drets laborals. La desestimació del recurs de la societat Bueno, porta a imposar-li les costes de segona instància generades pel mateix.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

Primer.- DESESTIMAR el recurs de la societat Bueno, i ESTIMAR el recurs del Sr. Galan contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 05-07-2022 que revoquem parcialment en el sentit de condemnar la societat Bueno, a pagar al Sr. Galan la quantitat bruta de 1.698,84.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament injustificat a més de la quantitat bruta de 18,63.-euros ja fixada en concepte de vacances, tot i confirmant la resta dels seus pronunciaments.

Segon.- IMPOSAR a la societat Bueno les costes judicials d'aquesta alçada en relació amb ambdós recursos, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.