Recurs sobre acusació d'acomiadament injustificat i reclamació d'indemnització per la part demandant

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

PARTS:

Apel·lant: Sra. Barberá

Advocat: Sra. Vélez

Apel·lat: ORG_0

Representant: Sra. Tejera

Advocat: Sra. Álvarez

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent ANIÈRE

Magistrats: Sr. Carles CRUZ MORATONES

Sr. Jaume TOR PORTA

OBJECTE: Laboral- requisits del desistiment voluntari- possibilitat de modificar les seves pretensions durant la vista oral NO

SENTÈNCIA 000208/2024

Andorra la Vella, 12 de novembre del 2024

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent ANIÈRE, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 01-02-2018, la Sra. Barberá i la societat ORG_0, representada per la Sra. Daza, van firmar un contracte laboral en mèrits del qual la segona va contractar a la primera com a "Portera i senyora de neteja", per la neteja dels edificis 11 a 13 situats al XXXX, per un salari brut mensual de 819,93.-euros.

L'assalariada ocupava aquest lloc de treball pel compte de la família A des del setembre del 2001, essent cotitzada a la CASS pel Sr. Tejada, després per D i després per la Comunitat de propietaris C, i finalment per la societat defenent a partir del mes d'abril del 2018.

Paral·lelament era llogatera d'un pis situat en un dels edificis.

L'assalariada va firmar una carta en data 15-01-2024, indicant :

"per la present he de comunicar-vos que he decidit rescindir del meu contracte de treball, tot presentant la meva baixa voluntària de la societat ORG_0.

L'assalariada i la representant de l'empresa van firmar un altre document també de data 15-01-2024 mitjançant el qual van acordar reduir el termini de preavís i posar fi de manera immediata a la relació laboral, renunciant a "res reclamar-se, per cap concepte".

Es va establir una quitança per "desistiment de la treballadora" on figura només el pagament del salari dels 15 dies treballats del mes de gener.

2.- Per escrit de data del registre 12-03-2024, la Sra. Barberá va presentar una demanda laboral contra la societat ORG_0, sol·licitant la seva condemna a satisfer-li l'import total brut de 14.812,50.-euros en concepte d'indemnització prevista a l'article 92.1 LRL per acomiadament injustificat i improcedent, a cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals a partir del 15-01-2024.

3.- Per escrit de data 03-05-2024 i després d'una suspensió sol·licitada per les parts, la representació processal de la societat ORG_0 es va oposar a la demanda, sol·licitant la seva total desestimació amb imposició de costes.

4.- En data 01-07-2024, el Sr. Batlle va dictar sentència decidint :

"Primer.- Desestimar la demanda formulada per part de la Sra. Barberá contra la societat ORG_0.

Segon.- Condemnar en costes a la part demandant.

Tercer.- Notificar la present resolució a les parts.".

5.- En contra d'aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la Sra. Barberá, demanant la seva revocació, i que es declari injustificat i improcedent l'acomiadament practicat, tot condemnant a la mercantil andorrana ORG_0, al pagament de la indemnització prevista en l'article 92 de la Llei de relacions laborals, la qual ascendeix a l'import de 14.812,50.-euros bruts, així com el pagament dels havers laborals reclamats, els quals ascendeixen a l'import total de 720,02.-euros bruts, juntament amb els interessos legalment meritats, a comptar de la data de l'acomiadament, havent de declarar aquests imports a la CASS i abonar-li la quantitat neta, tot condemnant a l'adversa al pagament de les costes processals causades en primera i segona instància, inclosos els honoraris d'advocat.

Fonamenta el seu recurs, d'una part, en una infracció de les normes o garanties processals, d'altra part, en un error en la valoració de la prova.

Argumenta, en primer lloc, pel que fa a la infracció de les normes o garanties processals que és per error material que va oblidar d'incloure en el petitum del seu escrit de demanda la reclamació de l'import de 270,02.-euros en concepte de 9 dies de salari de desembre i l'import de 450.-euros en concepte de 15 dies de preavís, i que volia esmenar aquest error a l'inici del judici oral en aplicació dels articles 257.3 i 162 CPC, però que el Sr. Batlle ha considerat només els escrits de demanda i contesta "perpetuen" l'objecte del litigi, quan justament aquestes quantitats van ser exposades i quantificades en l'escrit de demanda, i que per tant no es podia provocar cap indefensió a la part defenent qui en tot cas va poder efectivament formular les al·legacions i proposar la prova que va considerar oportuna.

Argumenta en segon lloc, pel que fa a l'error en la valoració de la prova, que el Batlle, sense valorar totes les proves ni la seva versió, només fonamenta la seva decisió sobre la declaració del lletrat que va intervenir en l'acomiadament/desistiment objecte del present plet quan té un interès en la resolució de l'afer; que el fet que era coneixedora de queixes sobre la seva feina no significa que les assumia i ha quedat acreditat que la seva feina era correcta ; que no és versemblant la versió segons la qual ella preferia desistir més que esser acomiadada disciplinàriament; que els dos advocats li van dir que era millor desistir per conservar una bona relació amb la propietat, que ho és també del pis on viu amb els seus fills, i va tenir por de perdre la casa; que en tot cas, fins i tot en la versió del lletrat el desistiment no seria espontani, ni de la seva lliure voluntat com ho exigeix la jurisprudència del Tribunal Superior; que no és cert que la solució de l'acomiadament o la del desistiment era igual per l'empresa ja que l'acomiadament no era justificat.

6.- La representació processal de la societat ORG_0, demana la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència.

Exposa en síntesis que els articles que cita la part apel·lant en relació a les al·legacions complementàries no li permetien modificar les seves peticions al moment del judici oral i que el tribunal no podia valorar unes peticions no recollides en el petitum de la demanda sense vulnerar el dret a la defensa de la part defenent, i que tot el que es diu en una demanda no és necessàriament una reclamació. Subsidiàriament s'oposa a les reclamacions en qüestió.

D'altra banda, sosté que la valoració de la prova feta pel Sr. Batlle és correcta i que el desistiment correspon a la voluntat lliure, reflexionada i inequívoca de l'assalariada.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Pel que fa a la infracció de les normes o garanties processals, la problemàtica ve del fet que en el cos del seu escrit de demanda la part agent exposa que reclama :

Punt 4.1.2. : en concepte de 9 dies del salari de desembre 2023 per import de 270,02.-euros,

Punt 4.2.3. : en concepte del preavís de 15 dies, l'import de 450.-euros

Punt 6.4 : en concepte d'indemnització i de preavís de 30 dies, l'import de 13.687,50 + 1.125 = 14.812,50.-euros, el que faria un total de 15.532,52.-euros.

Però en la part dispositiva del mateix escrit de demanda reclama només l'import de 14.812,50.-euros en concepte d'indemnització de l'article 92.1 LRL, raó per la qual el Sr. Batlle refusa valorar la reclamació per havers laborals de 270,02.-euros.

Durant el judici oral, la part agent va manifestar voler rectificar l'error continguda en el seu demano i que s'incorporés la reclamació pels havers laborals, i la part defenent s'hi va oposar.

Es motiva en la sentència que no era possible esmena l'error en qüestió en el marc del judici oral doncs són els escrits de demanda i de contesta els que perpetuen l'objecte del litigi.

L'article 162.1 CPC relatiu a l'audiència prèvia disposa :

"Les parts poden fer al·legacions complementàries, a l'audiència prèvia, tenint en compte el que hi exposin les altres parts; aclarir les al·legacions que hagin fet en els escrits que han presentat, o rectificar aspectes accessoris de les peticions que han formulat, sempre que no alterin substancialment les peticions ni els fonaments en què se sustenten i que es contenen en els escrits que han presentat.".

L'article 257.3 CPC relatiu al desenvolupament del judici oral disposa :

"Un cop resoltes les qüestions processals, si n'hi ha, les parts poden fer al·legacions complementàries, aclariments, aportar fets i documents nous o de nova notícia i s'han de pronunciar sobre els documents d'acord amb el que preveuen els articles 162 a 165.".

Per determinar l'abast d'aquestes disposicions i llur millor interpretació ens podem referir a l'exposició de motius de la Llei 22/2021, del 17 de setembre, de text consolidat del Codi de procediment civil, que diu :

"la demanda i la contesta sempre es formulen per escrit, tant en el procediment ordinari com en el procediment abreujat. (...) No hi ha rèplica ni dúplica, i únicament s'admet la possibilitat d'ampliar la demanda abans de la contesta del demandat (...).

En el procediment ordinari es regula un acte processal que consisteix en l'audiència prèvia, amb les finalitats següents: oferir a les parts la possibilitat d'arribar a un acord, resoldre les excepcions processals, delimitar l'objecte del procés, i evacuar la proposició i l'admissió de les proves.

En definitiva, es tracta d'un acte oral que se situa entre les al·legacions de les parts i el judici oral, i que permet depurar el procés dels obstacles processals i delimitar amb claredat els termes del litigi amb la finalitat de concentrar l'esforç processal en la pràctica de les proves durant el judici oral(...).

El judici oral se celebra amb la presència de les parts i té com a finalitat bàsica practicar la prova.".

És cert que és la part dispositiva de la demanda que determina les peticions que es fan a l'òrgan jurisdiccional i serveix per delimitar l'objecte del procés, i que la part agent no ha procedit a la seva rectificació abans de l'escrit de contesta. No obstant, la Sala considera que es tracta d'un evident mer error de redacció que no comporta una alteració substancial de les peticions contingudes en els escrits que la part agent ha presentat. Per tant, per tal de garantir el dret a la tutela judicial efectiva, no es pot adoptar una solució formalista i rigorista, ja que l'altra part no pot patir cap indefensió pel fet d'acceptar l'esmena o regularització doncs en el seu escrit de contesta, s'explica en detall sobre la improcedència d'aquesta reclamació (punt vuitè de l'escrit de contesta) i que va proposar prova al respecte. A més, no podem perdre de vista que es tracta d'havers laborals.

Per consegüent, procedirem a analitzar la procedència d'aquesta reclamació.

Segon.- Pel que fa a la reclamació en qüestió, constatem que no hi ha prova en autes que l'assalariada hauria faltat 9 dies a la feina en desembre i per tant s'ha de donar lloc a la pretensió per 270,20.-euros.

Tercer.- Pel que fa al desistiment, abans d'entrar en la qüestió de la valoració de la prova, hem de recordar precisament els principis aplicables.

Legalment, el desistiment de l'assalariat pot esser causal (article 91 LRL) o no causal (article 89 LRL). També, l'article 83 b) LRL preveu l'acord comú de les parts com a causa d'extinció de la relació laboral.

Tractant-se del desistiment no causal, també anomenat "lliure", sempre la jurisprudència andorrana (veure les sentències del tribunal de la Mitra de data 20-04-1989 i 03-06-1991, nº351 p 321) ha fixat com a principi que les renúncies dels treballadors com el desistiment s'han d'interpretar de manera restrictiva.

És així que el desistiment ha de correspondre a una voluntat lliure, reflexionada i inequívoca i no pot resultar viciat per l'actuació de l'empresa (STSJC del 17-12-2012 rotlle 221/12) i que ha de correspondre a una iniciativa pròpia i a unes conveniències personals.

En aquest sentit, en la nostra sentència de data 30-06-2014 (rotlle 121/14) motivàvem:

"En matèria de dimissió i d'acomiadament disfressat, és un criteri de gran transcendència determinar si el treballador tenia realment la voluntat de desistir de la relació laboral ja que la decisió de desistiment ha de correspondre a una voluntat personal i lliure, no viciada sinó clara i reflexionada.

En particular, si al moment de desistir l'assalariat ho ha fet perquè tenia el sentiment que no tenia altra oportunitat, sigui perquè l'empresari ha volgut imposar-li condicions laborals més desfavorables que les pactades, sigui per qualsevol iniciativa de l'empresari, s'ha de considerar que l'únic que tenia la voluntat de rescindir la relació laboral és l'empresari i per conseqüent aquest darrer havia de practicar un acomiadament. Al no fer-ho, el desistiment s'ha de considerar com a nul i la rescissió del contracte s'ha de qualificar de disfressat i per conseqüent fet de forma indeguda.

Així, al contrari de l'asseveració de la part recurrent, sí que és determinant establir si la decisió de desistir, tant greu per un assalariat en particular perquè li fa perdre el seu dret a indemnització, va ser reflexionada.".

Aquesta jurisprudència no ha variat i es poden citar, entre altres, les sentències dictades en els rotlles 137/12, 334/2015, 85/2016, 312/2016, 399/2016, 60/2018, 158/2018, i per les més recents les sentències dictada en els rotlles 37/2022, 153-2022 (citada per la sentència d'instància) i 160/2022.

D'altra banda, sempre hem mantingut que si l'empresari considera que existeix una falta disciplinària que fa impossible la continuació de la relació laboral, ha de practicar un comiat disciplinari. Però, el que no es pot admetre és barrejar dues formes d'extinció de la relació laboral tan antinòmiques com són el disciplinari i el de mutu acord, i demanar a l'assalariat d'escollir entre un dels dos (veure pe exemple STSJC del 29-10/2020 rotlle 63/2020) .

Quart.- Pel que fa la valoració de la prova, el Sr. Batlle, fonamentant-se de manera quasi exclusiva en les manifestacions dels dos advocats que van rebre i formalitzar el desistiment de l'assalariada, i considerant que s'havia de donar plena veracitat al contingut de les seves detallades declaracions, arriba a la conclusió que "davant les circumstàncies concurrents la Sra. Barberá, assumint la problemàtica existent i la seva responsabilitat en la mateixa, va optar per desistir del contracte de treball abans de ser acomiadada." i que "la signatura del seu desistiment fou plenament voluntari i derivat de la pròpia conveniència de la treballadora, doncs assumint que podia ser acomiadada de forma justificada optà conscientment, pels motius exposats, per desistir de la relació laboral.".

No podem compartir tal conclusió que no correspon als elements de prova, que s'havien de valorar en el seu conjunt segons les regles de la sana crítica i a la llum dels principis que acabem d'exposar.

En efecte, el que queda acreditat és que la Sra. Barberá, malgrat és només al 2018 que es va formalitzar el contracte, treballava per la família A des de feia més de 22 anys com a portera amb tasques de neteja, i que és alhora llogatera d'un pis propietat de la mateixa família.

Certes queixes van aparèixer sobre la seva feina i s'entén que va tenir una discussió al respecte amb la Sra. MH qui s'ocupa de la gestió dels edificis, i el dia 09-01-2024, va enviar un missatge a aquesta darrera, indicant :

"perdona si hoy he dicho algo que te haya molestado (...) el lunes tengo que ir a un abogado que no se si eso funciona así, nunca me han despedido (...) estoy un poco perdida en ese aspecto, no sé muy bien que tengo que hacer, ya me dirás".

I aquesta li va contestar el dia 11-01-2024 :

"siento no poder ayudarte. Ya sabes que se te han hecho avisos continuos sobre este tema. (...) Déjate asesorar el lunes por el abogado, él no va en contra de nadie solo cumple la ley i tramita todo ya que es el abogado de los A".

Després de la reunió que va tenir lloc el 15-01-2024 amb els advocats, la Sra. Barberá va trucar a la Sra. Daza, l'administradora única de la societat, i en ressurt de la conversa que ella no volia deixar la seva feina però que se li ha fet firmar una renúncia, i que tenia por de perdre el pis. La Sra. Daza li contesta que sabia els problemes que hi havia amb la seva feina que no estava feta i que no respectava els horaris, i la Sra. Barberá nega que no feia bé la seva feina ni respectava els horaris, i afegeix que si l'empresa no estava conforme amb la qualitat de la mateixa se li havia de fer "un despido" i no pas fer-li firmar una renúncia. Insisteix la Sra. Daza que l'hi havien dit que la Sra. Barberá havia de firmar que se'n anava, però nega que li hagin pogut dir a la Sra. Barberá que havia de marxar del pis. També li diu la Sra. Daza "això és un despido per culpa teva", que és normal no pagar-li res malgrat els seus 23 anys d'antiguitat i que no se li ha posat una pistola al cap per firmar. Acaba la Sr. Barberá dient que troba la situació injusta però que no vol cap problema.

Pel que fa a dita reunió del 15-01-2024, ressurt de les pròpies manifestacions de l'empresa que la seva voluntat era acomiadar a la Sra. Barberá i que fins i tot es va redactar una carta d'acomiadament disciplinari en aplicació dels articles 98 e) (incompliment reiterat de les ordres, i 99 g) (disminució voluntària del rendiment), de data 15-01-2024, firmada per la Sra. Daza.

Pretén l'empresa, i també els dos advocats que aquesta havia encarregat de practicar l'acomiadament disciplinari, i que van comparèixer en el judici com a testimonis a petició de l'empresa, que en realitat la Sra. Barberá, essent coneixedora de la voluntat de l'empresa d'acomiadar-la i que això era l'objecte de la reunió, havia manifestat a la Sra. MH que preferiria desistir abans que l'acomiadessin disciplinàriament, i que és per això que se li va oferir l'opció entre desistir i esser acomiadada, i que finalment, "per no tenir problemes amb la família A" (foli 6 escrit de contesta), va escollir pel desistiment.

Tot i el caràcter molt detallat de les manifestacions dels advocats en qüestió, i sense posar en dubte la seva integritat professional, resta clar que és a petició de l'empresa que van convocar l'assalariada a una reunió per practicar un acomiadament disciplinari, tot i havent preparat una carta de desistiment i una carta de renúncia al preavís, i que el seu rol no era "assessorar" a la Sra. Barberá com li havia dit la Sra. F.

Per tant, les seves declaracions s'havien de valorar amb molta cautela i de contrastar amb els altres elements obrant en autes.

No és admissible l'argument que l'acomiadament disciplinari o el desistiment amb renúncia al preavís era indiferent per l'empresa. En efecte, és palès que en el primer cas, l'empresa s'exposava a una possible demanda laboral per acomiadament disciplinari injustificat en el marc de la qual hauria tingut la càrrega d'aportar la prova de l'existència d'uns incompliments reiterats de les ordres de l'empresa i d'una baixa continua del rendiment en les condicions exigides per l'article 99 g), dues causes d'acomiadament que suposen un esforç probatori important que sobrepassa els elements que s'han aportat i l'embrió de debat sobre aquestes qüestions de fons que va existir en el marc del present procediment.

Al respecte, l'afirmació feta en la sentència que resulta pertinentment acreditat que la treballadora va assumir i admetre que no realitzava correctament les tasques encarregades, no és conforme als elements de prova aportats. Tal consideració no es pot fonamentar només sobre les manifestacions dels advocats encarregats de practicar l'acomiadament disciplinari, havent l'assalariada aportat uns elements per contradir aquests reprotxes.

A més, és una cosa ser conscient de que l'empresa no està satisfeta i fins i tot té la intenció de practicar un acomiadament disciplinari, i una altra admetre els reprotxes i el caràcter justificat de l'acomiadament, el qual ha de ser finalment valorat judicialment en cas de desacord.

Ni el fet que la Sra. Barberá no ignorava que l'objecte de la reunió era el seu acomiadament, ni el fet que els advocats hagin indicat que la reunió no va ser tensa sinó cordial, no canvien res a la situació objectiva de desequilibri creada pel fet de convocar a una assalariada, que ha desenvolupat durant quasi tota la seva vida laboral com a portera, en un despatx d'advocats, on es troba amb dos advocats encarregats per l'empresa per practicar el seu acomiadament disciplinari, i haver d'escollir, en base a les explicacions que li donen, entre rebre la notificació de la carta d'acomiadament exhibida i firmar una carta de desistiment i renúncia immediata al lloc de treball.

A més, apareix que en cap moment els advocats de l'empresa han indicat a la Sra. Barberá que tenia la possibilitat de buscar assessorament pel seu compte.

En aquest ordre d'idees, és veritat que el mateix dia de la reunió, la Sra. Barberá va enviar un missatge a la Sra. F indicant : "Ya he firmado mi renuncia, dime como hacemos para darte las llaves". Però no compartim la consideració del Sr. Batlle que això seria la demostració que no se l'havia agafat per sorpresa, quan tal missatge es limita a fer una pregunta concreta sobre una qüestió material en la continuïtat de la reunió, i no permet més interpretació.

Quant a la qüestió de l'allotjament, res acredita que se li hauria dit a la Sra. Barberá que podia perdre el benefici del seu pis com aquesta darrera ho va dir a la Sra. Daza. Però també és clar que aquesta por de poder perdre l'allotjament indirectament vinculat a la seva feina per ser propietat de la família que li donava feina, no és estranya al posicionament de l'empleada i a la seva voluntat, expressada en vàries ocasions, de "no tenir problemes" amb la família. De fet, ressurt de les manifestacions de la Sra. MH que sí que, a l'inici de la relació laboral i fins al 2018, el benefici del pis era directament vinculat amb l'existència de la relació laboral i que la Sra. Barberá li havia manifestat el seu neguit de perdre el pis en cas de ser acomiadada.

D'altra banda, hem de posar de relleu que l'assalariada va presentar el seu desistiment i la renúncia al preavís, utilitzant dos dels documents preestablerts pels advocats de l'empresa. Al respecte, en la ja citada sentència del 160/2022 de data 23-11-2022 explicàvem que el fet que la carta de desistiment hagués estat redactada per l'empresa a través dels seus aparells informàtics no suposa automàticament una ingerència empresarial o manipulació de la voluntat personal de la treballadora en el

desistiment. I ja dèiem en la sentència del 2014 :

"És ben cert que el sol fet que l'empresari estableixi i proporcioni dit document no acredita que va imposar el desistiment, però aquesta manera de procedir en la qual el treballador només ha de portar la data, el seu nom i firmar, dona molt poc garantia de que el treballador firma amb ple coneixement de l'abast del document.".

Igual passa en el present cas, on no és pas tant el fet que les cartes eren pre-redactades que és determinant sinó que l'assalariada no s'ha pogut fer assessorar per valorar el contingut dels documents en qüestió (desistiment i renúncia al preavís i a tot reclamar per qualsevol concepte) que només podia firmar o rebutjar.

Així les coses, no és cert que la signatura del seu desistiment fou plenament voluntària i derivat de la pròpia conveniència de la treballadora.

Al contrari apareix que aquest desistiment no respon a cap de les exigències legals i jurisprudencials.

En efecte, correspon a una intervenció de l'empresa doncs és clar que l'element determinant del desistiment va ser la voluntat manifestada per l'empresari de practicar un acomiadament disciplinari i el fet d'exhibir-li la carta d'acomiadament disciplinari.

No és lliure ni reflexionat, sinó més aviat viciat, ja que la decisió no es va prendre abans de la reunió sinó durant dita reunió i en unes circumstàncies que no van permetre a l'assalariada tenir el temps de considerar totes les implicacions de la seva decisió ni beneficiar-se d'un assessorament. A més, la decisió va ser influïda per la por de perdre l'allotjament.

No correspon a cap convinença personal doncs cap element acreditat permet entendre perquè la Sra. Barberá hauria preferit perdre el seu lloc de treball "històric" sense cap compensació econòmica.

Finalment, tots aquests elements en el seu conjunt donen al desistiment un caràcter altament equívoc.

Per conseqüent, el desistiment correspon a un acomiadament fet de forma indeguda, i s'ha de reconèixer el dret de l'assalariada a percebre la indemnització de l'article 92.1 LRL.

Cinquè.- Quant a la indemnització, escau precisar abans de tot que la part empresarial no ha impugnat la desestimació de la seva excepció de caducitat.

L'article 92.1 LRL disposa :

"L'acomiadament injustificat, improcedent o fet en forma indeguda, comporta, en els contractes per temps indefinit una indemnització a la persona assalariada corresponent a l'import que, en concepte de preavís i de compensació, li hauria pertocat en cas d'acomiadament no causal, incrementada en un 25%, amb un límit de 24 mensualitats (...)".

L'article 84.1 disposa :

"(...) en els contractes per temps indefinit l'empresa pot acomiadar la persona assalariada mitjançant un preavís comunicat amb una antelació de dotze dies per any treballat, o la part proporcional corresponent al menor temps treballat, amb un màxim de trenta dies, i el pagament d'una compensació econòmica equivalent al salari de 25 dies per any treballat, o la part proporcional corresponent al menor temps treballat, amb un màxim de 365 dies.".

És jurisprudència assentada que la indemnització legalment prevista està destinada a compensar tots els drets laborals de l'assalariat i que per tant no pot reclamar a més el preavís.

Així indicàvem en la sentència de data 31-07-2013 (rotlle 122-13) :

"El dret anterior a la Llei sobre el contracte de treball i al codi de les relacions laborals permetia indemnitzar a la vegada el preavís i una compensació econòmica com a conseqüència del comiat. És ben cert que ara és jurisprudència reiterada i ferma d'aquesta Sala que el treballador, en aplicació de l'esmentat article 98 solament té dret a percebre una indemnització única en cas de mancament als requisits formals i/o de fons que imposa el Codi de Relacions Laborals.".

L'adopció al 2018 de la Llei de Relacions Laborals i la transformació de l'article 98 CRL en l'article 92 LRL no ha canviat res al respecte.

Per tant, en base a un salari de 30 euros diaris, la demanda s'ha d'estimar per import de 22,37 anys x 25 = 559,25 dies que es veuen afectats per la limitació de 365 dies, sia 365 x 30 = 10.950 + 25% (2.737,50.-euros) = 13.687,50.-euros.

Aquest import mereix interessos a partir de la contesta a la demanda, sia el 03-05-2024, i no pas a partir de l'acomiadament fet de forma indeguda.

Cinquè.- En aplicació de l'article 350 CPC com de l'article 290.3 CPC, l'estimació substancial de la demanda comporta la condemna de la part defenent vençuda a pagar les costes exposades per la demandant.

Sisè.- En aplicació combinada dels articles 350 CPC, 354.2 CPC i de l'article 290.3 CPC, i donat que l'assalariada es va veure obligada a defensar els seus interessos fins aquesta alçada per obtenir la satisfacció dels seus drets laborals, considerem justificat imposar les costes de segona instància a la part empresarial.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

PRIMER.- Estimar el recurs de la Sra. Barberá en contra de la sentència de data 01-07-2024 que revoquem en el sentit de :

- donar lloc substancialment a la reclamació per indemnització de l'article 92.1 de la Llei de Relacions Laborals i de condemnar a la societat ORG_0 a pagar a la Sra. Barberá l'import de 13.687,50.-euros en concepte de compensació econòmica,

- donar lloc a la reclamació en concepte de salari del mes de desembre del 2023, i de condemnar a la societat ORG_0 a pagar a la Sra. Barberá l'import de 270,20.-euros,

- condemnar a la societat ORG_0, a cotitzar els referits imports prop de la CASS, tot i recordant la informació que la Batllia ha d'efectuar prop de la CASS al respecte,

- condemnar a la societat ORG_0, a satisfer els interessos legals sobre el referits imports a partir del 03-05-2024,

- condemnar a la societat ORG_0 a pagar les costes de primera instància.

SEGON.- Imposar a la societat ORG_0 les costes de segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.