Laboral - Desistiment justificat, termini de caducitat acció treballador i de l'exercitada per reconvenció per l'empresari (4000051/2018)

Sentència

Magistrats

Alexandra Cornelia Sola Jaume Tor Porta

TSJC.- 0000240/2020 ORIGEN: 4000051/2018 - 00

NIG: 5300542120180000371

PARTS:

Apel·lant: Sra. Castilla

Representant: Sr. Mercader

Advocat: Sr. Morell

Apel·lant: B, ORG_0

Representant: Sra. Bueno

Advocat: Sra. Salas

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Zurita

Magistrats: Sr. Jaume Tor Porta

Sra. Alexandra Cornella Sola

OBJECTE: LABORAL: desistiment justificat, termini de caducitat acció treballador i de l'exercitada per reconvenció per l'empresari

SENTÈNCIA 204-2021

Andorra la Vella, el 30 de novembre del 2021 En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Alexandra Cornella Sola, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 6 de febrer de 2018, la senyora Castilla interposà demanda pel procediment laboral contra la societat B, ORG_0, tot sol·licitant la seva condemna a satisfer-li la suma de 28.190,88 EUR juntament amb els interessos devengats per la mateixa, comptabilitzats al tipus legal a partir de la data de la contesta a la demanda, i la condemna al pagament de les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i procurador.

2.- El dia 15 de març de 2018, la representació processal de la societat B ORG_0 contestà la demanda articulada de contrari tot sol·licitant l'estimació de l'excepció de caducitat de l'acció i, de forma subsidiària, que es declarés que el desistiment de la treballadora fou unilateral, amb desestimació de la demanda i en ambdós casos que se la condemnés a abonar-li la suma de 3.298,81 EUR, més els interessos legals devengats des de la data de la contesta a la demanda i les costes processals, inclosos els honoraris d'advocat i procurador per la seva manifesta temeritat i mala fe.

3.- L'Hble. Tribunal unipersonal de Batlles, en data 16 de juliol de 2020, dictà Sentència amb, entre altres, la següent part decisòria:

"DECIDEIX:

PRIMER.- Estimar l'excepció de caducitat de l'acció de reclamació d'indemnització per desistiment unilateral i justificat del treballador: Desestimar íntegrament la demanda interposada per la Sra. Castilla contra la societat B, ORG_0 en data 6 de febrer de 2018 i imposant a la primera les costes processals causades a la segona, inclosos els honoraris d'advocat i procurador.

SEGON.- Estimar parcialment la demanda reconvencional interposada per la societat B, ORG_0 a l'encontre de la Sra. ENTITY_4; Admetre l'excepció de caducitat de l'acció de reclamació del preavís; Condemnar a la Sra. Castilla a pagar a la societat B ORG_0 la quantitat bruta de 1.,236,96 EUR, juntament amb els interessos legals comptadors des de 29 de març de 2018, i sense efectuar especial condemna en costes."

4.- Contra l'esmentada resolució han interposat recurs d'apel·lació tant la representació processal de la senyora Castilla com de la societat B SL.

Les conclusions d'apel·lació d'aquesta darrera es fonamenten, en síntesi, en què a la seva reclamació d'indemnització per manca de preavís de la treballadora per causa del seu desistiment justificat no li és d'aplicació el termini de caducitat de 30 dies sinó el d'1 any, no havent doncs caducat; i en la procedència de la imposició a la contrària del pagament de les costes generades en ambdues instàncies.

I pel que fa a les conclusions d'apel·lació de la senyora Castilla, aquestes es fonamenten, en síntesi, en sol·licitar la nul·litat d'actuacions i la seva retroacció fins al moment anterior a dictar-se en la instància la providència de 13 de novembre de 2018, per la que es declarava la innecessarietat de la pràctica d'algunes de les proves per ella sol·licitades; subsidiàriament sol·licita la pràctica d'aquelles mateixes proves en aquesta alçada; sosté la indeguda aplicació per la Sentència recorreguda de normativa que no es trobava en vigor en el moment de dictar-se la mateixa i que aboca a la dita resolució a un error d'incongruència omissiva; i encara subsidiàriament, d'aplicar-se l'article 8 del Codi de relacions laborals de 2008, la caducitat tampoc s'hauria produït, tot insistint en la seva reclamació econòmica .

5.- Ambdues parts s'oposen a les pretensions de la contrària i sol·liciten l'estimació dels seus respectius recursos i la condemna en costes de l'adversa.

6.- Per Aute de d'aquesta Sala de data 14 d'octubre de 2021, no es va donar lloc a les pretensions probatòries interessades per la representació processal de la senyora Castilla.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Antecedents d'interès

La senyora Castilla, nascuda el XXXX, inicià la seva relació laboral amb la societat B, ORG_0 el mes d'octubre de l'any 2010, en qualitat de Directora de C, amb un salari mensual des de l'any 2012 d'un import de 2.061,85 EUR, fins que el dia 7 de desembre de 2017 presentà la carta de desistiment unilateral i justificat del seu contracte de treball, que fou rebuda per l'empresa el dia 11 de desembre de 2017 (f. 19).

La senyora Castilla fonamentà el seu desistiment en les causes previstes en l'article 97.b), g) i h) de la Llei 35/2008 del Codi de Relacions Laborals vigent en aquell moment. I el dia 6 de febrer de 2018 interposà la seva demanda laboral per reclamació de la indemnització corresponent al comiat injustificat.

En data 6 de desembre de 2018 es promulgà la Llei 31/2018 de 6 de desembre, de relacions laborals, que va entrar en vigor el 31 de gener de 2019.

Segon.- I.- Pel que fa al recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la senyora ENTITY_4:

El primer motiu d'impugnació contra la Sentència d'instància introduït per la representació processal de la senyora Castilla es configura a través d'un incident de nul·litat contra la Providència de data 13 d'octubre de l'any 2018, que declarava innecessària la pràctica d'algunes de les proves sol·licitades per la seva representació processal, per quant la part recurrent considera que no contenia suficient motivació per justificar la denegació de la seva pràctica. Al seu entendre l'explicació continguda en la Providència "l'agent pretén provar fets que no guarden relació amb l'objecte del procés", no és suficient i considera que li vulnera el dret a un procés degut.

En haver-se dictat la Providència en data 13 d'octubre de 2018, li era d'aplicació la regulació dels incidents de nul·litat prevista a l'article 18 bis de la Llei Transitòria de Procediments judicials vigent fins al 15 de novembre de 2018, per aplicació del principi d' irretroactivitat de les normes al que després en referirem amb més detall. En conseqüència, l'incident de nul·litat interposat no només és manifestament extemporani (fou notificat a la representació processal de la senyora Castilla en data 19 de novembre de 2018) sinó que la part no va esgotar la via ordinària en no haver interposat recurs de reposició contra la Providència de referència.

En conseqüència, el seu greuge ha de decaure.

Desestimació de la pretensió que ve encara confirmada per la denegació de la pràctica de la prova en aquesta alçada. Perquè el que sí que va fer la part avui recurrent és la pertinent protesta contra la denegació de la pràctica d'algunes de les proves per ell sol·licitades, en el seu escrit de Conclusions d'instància, havent sol·licitat la seva pràctica en aquesta alçada, a títol subsidiari, havent resolt aquesta Sala la seva pretensió per Aute de data 14 d'octubre de 2021, en el mateix sentit que el Tribunal d'instància, no donant doncs lloc a la seva pràctica per considerar que les mateixes no mantenen relació amb la problemàtica discutida.

Tercer.- Pel que fa a la Llei laboral aplicable al supòsit concret, que constitueix un altre motiu d'impugnació de la resolució d'instància, per quant la representació processal de la senyora Castilla considera que ha de ser d'aplicació la Llei 31/2018 de relacions laborals i no la 35/2008 del Codi de relacions laborals que es trobava vigent tant en el moment de la contractació com al moment del lliurament de la carta de desistiment i de la interposició de la demanda laboral, la Sala ha de recordar que la irretroactivitat de les lleis constitueix un principi general del dret, que també informa el nostre ordenament.

Principi general estretament vinculat amb el de seguretat jurídica, i quina única excepció deriva de la voluntat del legislador en la redacció de les diferents lleis. En conseqüència, les lleis són irretroactives excepte en el cas que el seu contingut estableixi el contrari.

Al respecte, la Llei 31/2018 només fa una referència a aquest aspecte, concretament en la seva Disposició Tercera, on manifesta de forma expressa l'aplicació de la llei vigent al moment de la comissió de la presumpta infracció en relació als expedients incoats pels Serveis d'inspecció de Treball per fets ocorreguts abans de la data d'entrada en vigor d'aquesta Llei.

En conseqüència, com sigui que el legislador no ha expressat una voluntat de dotar d'efectes retroactius a l'esmentada Llei, aquells procediments incoats sota la vigència de la normativa anterior, hauran de continuar substanciant-se en mèrits de la mateixa, de la Llei 35/2008, del Codi de relacions laborals.

No s'ha produït, per tant, una indeguda aplicació de la normativa laboral per part de la Sentència d'instància, com afirma la part recurrent, havent de decaure novament el seu motiu d'apel·lació.

Quart.- Conseqüència de l'anterior és l'aplicabilitat de l'article 8 del Codi de relacions laborals, intitulat "prescripció i caducitat" als efectes de determinar si l'acció exercitada per la senyora Castilla es troba afectada de caducitat, tal i com estableix la resolució recorreguda.

El segon paràgraf del mencionat article estableix literalment "La reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona treballadora durant almenys tres dies de treball seguits".

Sobre l'aplicabilitat d'aquest article al desistiment concret de la relació laboral per part de la senyora Castilla, que discuteix la part recurrent, aquesta Sala ja s'ha pronunciant en múltiples ocasions, entre altres en la Sentència de data 13 de setembre de 2012, rotlle número 118/12, on es manifestà: "Compte tingut que els recurrents tornen a plantejar, en aquesta alçada, l'excepció de caducitat de l'acció d'indemnització per desistiment, cal examinar aquest obstacle amb caràcter prioritari.

Aquesta qüestió ha estat examinada precedentment. Així, en la sentència d'aquesta sala 57/09 del 18 de juny de 2009, es va afirmar que: "el termini de caducitat de 30 dies de l'article 7 apartat tercer de la Llei s'aplica (...) igualment a les reclamacions dels treballadors en indemnització de l'article 76 per desistiment justificat". Més recentment, una altra sentència del 22 de març de 2010 (rotlle 291/09) concloïa en el mateix sentit. És cert que les esmentades resolucions es recolzaven en l'article 7 de la llei sobre el contracte de treball. Nogensmenys, l'article 8 del Codi de relacions laborals és gairebé idèntic a la normativa anterior. Per tant, la reclamació d'indemnització per desistiment justificat ha caducat, tota vegada que la carta de desistiment es comunica el dia 18 de setembre de 2009 (foli 10) i la demanda s'interposa desprès dels preceptius 30 dies, és a dir el 26 d'octubre de 2009 (foli 1)".

Malgrat l'evidència de l'aplicabilitat al present supòsit de l'article 8 del Codi de relacions laborals, respecte al qual la Sala no dubta de la seva constitucionalitat, la part recurrent considera que el termini que el mateix preveu, de 30 dies, cal considerar-los hàbils i no naturals.

Extrem que novament ja es troba resolt per aquesta Sala i, concretament entre altres per la Sentència de data 22 de desembre de 2020, rotlle número 282-2020:

"No es discuteix que s'ha d'aplicar l'article 8 del Codi de relacions laborals que disposa que la reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona treballadora durant almenys tres dies de treball seguits.

El que torna a defendre en aquesta alçada el recurrent és el seu plantejament d'instància que aquest termini de caducitat s'hauria de comptar en dies hàbils i no naturals.

Però el tribunal ja ha aportat una resposta que no podem fer més que compartir i repetir, tota vegada que correspon al dret vigent i a la jurisprudència dels tribunals andorrans i en particular aquesta Sala.

En efecte, la nostra jurisprudència al respecte és clara, repetida i assentada, o si el vol ferma ("que no trontolla, no vacil·la" segons el diccionari de l'enciclopèdia catalana) en el sentit que el termini de caducitat és diferent d'un termini processal.

És així que en la nostra sentència del 27-11-2014 ja citada per la Sra. Batlle recordàvem les sentències anteriors i motivàvem :

"... és jurisprudència ferma que els terminis de caducitat o de prescripció no són terminis processals, als quals s'aplicaria l'article 42 de la LQJ o l'article 53 LTPJ, sinó terminis civils que s'han de computar de data a data, en dies naturals".

Escau recordar que existeix una diferència essencial de natura entre d'una part, un termini civil, com ho és el termini de caducitat, i un termini processal.

El primer abasta el fons del dret o el dret d'acció. És fix i s'ha de computar de data a data (si és tracta d'un termini expressat en dies).

El segon té com a objecte de regular el desenvolupament del procediment. Llevat que la llei previngui el contrari, es calcula en dies hàbils, justament perquè en els mateixos no es pot en principi treballar als tràmits sotmesos al termini aplicable.

En el mateix sentit ens vam pronunciar en la sentència 167/07 del 18/10/2007 : "...Ara bé, s'ha de diferenciar els terminis legals de caducitat que originen l'extinció de drets i obligacions de qualsevol naturalesa, i els terminis processals establerts per regular les actuacions de les parts en el marc d'una acció judicial. Si aquests darrers estan sotmesos a les disposicions dels articles 42 de la LQJ i 53 de la LTPJ, que parla d'actuacions en matèria civil, no és el cas dels terminis de caducitat de l'acció, que tenen un fonament i una natura diferents. El fonament dels terminis de caducitat que suposen l'extinció de l'acció a resultes de la inactivitat d'una de les parts, és la seguretat jurídica i la pau social. Quan el dret o l'acció ha nascut per pròpia disposició de la Llei, amb l'expressa limitació temporal d'exercici i exigibilitat, el propi transcurs del temps provoca i determina la seva extinció, sense possibilitat d'interrupció, de suspensió o de renúncia ço que imposa que el còmput del termini de prescripció es faci de data a data perquè ha d'ésser igual per tothom i no es pot fer variar la seva durada en funció del calendari festiu de cada mes o de cada any. Aquesta doctrina és la que sempre ha aplicat la jurisprudència dels Tribunals andorrans i particularment tractant-se de la caducitat de l'acció de les parts en matèria d'acomiadament.".

Procedeix, en conseqüència, desestimar aquests motius de recurs.

Cinquè.- En haver caducat l'acció exercitada per la senyora Castilla, no procedeix entrar a valorar ni la concurrència dels motius en què fonamentava el seu desistiment justificat, ni tampoc la pretensió econòmica derivada de l'acció interposada.

Sisè.- El darrer greuge oposat per la representació processal de la senyora Castilla contra la Sentència d'instància és el relatiu a l'estimació parcial de la demanda reconvencional interposada per la representació processal de la societat B, ORG_0, i consistent en la condemna de la senyora Castilla a retornar-li l'import corresponent a 18 dies de salari que la mateixa afirma que li va abonar per error (en lloc de pagar-li el salari corresponent a 12 dies del mes de desembre, li va abonar el corresponent a tot el mes).

Al respecte, la part recurrent afirma que en reclamar el seu pagament la societat està vulnerant la doctrina dels actes propis i que en tot cas aquest import no va ser abonat per error sinó voluntàriament, per aconseguir que la senyora Castilla no reclamés cap altra quantitat en concepte d'indemnització.

La prova practicada no ha evidenciat l'existència de cap liberalitat per part de l'empresa en el sentit de què volgués gratificar voluntàriament a la senyora Castilla i per això li abonés de més 18 dies de salari que no li pertocaven. Per tant, de no retornar aquest import s'estaria efectivament produint un enriquiment injust a favor de la senyora Castilla que així com un empobriment de l'empresari que no havia d'abonar la totalitat de l'import satisfet. Havent-se doncs de presumir que el va abonar per error, tot i la seva pretesa condició d'economista invocada per la part recurrent.

Procedeix, doncs, la confirmació de la resolució d'instància també en aquest extrem.

Setè.- La desestimació del recurs interposat comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada i derivades del mateix, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, a la representació processal de la senyora Castilla.

Vuitè.- II.- Pel que fa al recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat B, ORG_0

Els motius d'apel·lació de la societat B ORG_0 es centre en, d'una banda, considerar que l'acció per ella exercitada mitjançant demanda reconvencional de reclamació del preavís a la senyora Castilla no es pot entendre caducada i, d'altra banda, considerar també que procedeix que s'imposin les costes de primera instància a la senyora Castilla.

Novè.- Pel que respecta a l'acció de reclamació d'una indemnització a la senyora Castilla per no haver donat un preavís a l'empresa, la Sentència considera que la mateixa, en portar causa del desistiment unilateral -i no justificat- de la treballadora, la mateixa es troba afectada pel mateix termini de caducitat de 30 dies, havent doncs caducat.

En aquest sentit es pronuncia literalment el segon paràgraf de l'article 8, abans transcrit i que diu: La reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona treballadora durant almenys tres dies de treball seguits". (el subratllat és afegit)

Criteri que donada la literalitat de l'article, aquesta Sala comparteix. Noti's que segons l'article 97.3, la manca de justificació del desistiment permet a l'empresa considerar el desistiment com a unilateral (i per tant amb dret a reclamar indemnització) i noti's també que segons l'article 8, aquesta acció també s'ha d'entendre sotmesa al termini de caducitat de 30 dies.

Aquest extrem no consta que fos objecte de debat per la Sentència d'aquesta Sala amb número de rotlle 017/12 invocada per la representació processal de la societat recurrent, centrant-se en la conversió de desistiment justificat en unilateral i, per tant, en el dret de l'empresari d'exigir-li una indemnització en concepte de preavís, segons preveia la Llei vigent.

Procedeix en conseqüència desestimar aquest motiu d'apel·lació.

Novè.- I pel que respecta a la imposició de les costes de la instància a la senyora Castilla, derivades de l'estimació parcial de la demanda reconvencional interposada per la societat B, ORG_0, en tractar-se d'una estimació parcial de la seva demanda, sense que pugui considerar-se substancial, no hi ha lloc a condemnar-la al seu pagament.

Procedeix en conseqüència també la desestimació d'aquest motiu d'apel·lació.

Desè.- La desestimació del recurs interposat comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada i derivades del mateix, inclosos els honoraris d'advocat i procurador, a la representació processal de la societat B, SL.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

Primer.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la senyora Castilla contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal unipersonal del Batlle, de data 16 de juliol de 2020, que confirmem.

Segon.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la societat B, SL contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal unipersonal del Batlle, de data 16 de juliol de 2020, que confirmem.

Tercer.- Procedeix que cada part recurrent assumeixi el pagament de les costes processals ocasionades pel propi recurs d'apel·lació interposat.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.