Laboral-desistiment-acomiadament per ineptitud 85.1 LRL o extinció 83.c LRL (5000699/2020)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000104/2022 ORIGEN: 5000699/2020 - 00

NIG: 5300542120200002919

PARTS:

Apel·lant: Badía

Representant: Sr. Campillo

Advocat: Sra. Téllez

Apel·lat: Sr. Pérez

Advocat: Sra. Espada

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

OBJECTE: Laboral-desistiment-acomiadament per ineptitud 85.1 LRL o extinció 83.c LRL

SENTÈNCIA 134-2022

Andorra la Vella, el 26 d'octubre del 2022. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

I.- Al mes de desembre de l'any 2005, el Sr. Pérez, nascut al 1963, va iniciar una relació laboral pel compte de la societat Badía, com a repartidor.

A partir del juny del 2018, es va trobar de baixa laboral per incapacitat temporal per malaltia comuna per una hèrnia discal a les cervicals, i això fins al 17 de juliol del 2020 moment on la CASS el va donar d'alta.

Es va practicar la revisió mèdica obligatòria, i el 20 de juliol del 2020, la Dra. Galan va emetre un informe i un certificat d'aptitud medico-laboral concloent que no era apte per al seu treball habitual de repartidor, recomanant evitar les postures forçades de columna cervical, realitzar pauses i evitar postures forçades de flexió del coll, i restringir la manipulació manual de càrregues de més de 5 kgs.

En data 27 de juliol del 2020, el Sr. Pérez va començar a treballar per a una altre empresa (C).

Per carta que porta la data del 28 de juny del 2020, però que se li va intentar remetre el 04 d'agost del 2020, i que se li va deixar a la bústia el 05 d'agost del 2020, i invocant l'informe de la Dra. Galan del 20 de juliol i un correu electrònic de la mateixa del 30 de juliol, així com la impossibilitat de reubicar-lo en qualsevol lloc de l'empresa, aquesta li va comunicar l'extinció del contracte de treball, sense dret a preavís ni a compensació econòmica, en aplicació de l'article 83.c de la Llei 31/2018 per incapacitat total permanent per dur a terme la tasca contractada.

El dia 06 d'agost del 2020, l'empresa el va donar de baixa prop de la CASS.

II.- Per escrit de data del registre 06 d'octubre del 2020, el Sr. Pérez va presentar demanda en reclamació de quantitat en contra de la societat Badía, a tramitar pel procediment laboral, demanant dictar sentència declarant l'acomiadament injustificat i improcedent i la condemna de l'empresari a satisfer la suma bruta total de 23.862,94 euros en concepte de compensació econòmica i a lliurar la quantitat neta descomptant la cotització a la seguretat social del 6,5 per 100 de la part obrera, declarant l'obligació de l'empresari de cotitzar la indemnització total bruta davant la CASS, més ell pagament dels interessos legals corresponents i de les costes judicials causades.

III.- La societat defenent contestà a la demanda interposada invocant a títol principal la caducitat de l'acció. Subsidiàriament, es va oposar a les pretensions de l'agent invocant l'existència d'un desistiment unilateral del mateix anterior a la notificació de l'extinció del contracte, tot i formulant una demanda reconvencional per manca de preavís del desistiment.

Més subsidiàriament, va sostenir la deguda extinció del contracte de treball.

IV.- Per Sentència de data 10 d'abril del 2022, el Tribunal Unipersonal va decidir desestimar la demanda i condemnar en costes a la part actora, ja que va estimar la caducitat.

Però, per Sentència de data 04 de març del 2022, vam estimar el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Pérez, revocant la sentència i retornant les actuacions al Tribunal d'instància a fi de què en els millors terminis dicti Sentència entrant al fons de l'assumpte.

V.- Per Sentència de data 10 d'abril del 2022, el Tribunal Unipersonal va decidir :

"PRIMER.- Estimar la demanda formulada per part del Sr. Pérez contra la societat Badía SA.

SEGON.- Declarar que l'extinció del contracte de treball del Sr. Pérez resulta injustificat i improcedent.

TERCER.- Condemnar a la societat Badía SA a satisfer al Sr. Pérez 23.862,94EUR bruts. Aquesta quantitat generarà interessos al doble del tipus legal, a comptar del dia 10 d'agost del 2020 i fins a la seva total liquidació.

QUART.- La quantitat bruta resultant d'aquesta Sentència haurà de ser declarada i cotitzada a la Caixa Andorrana de Seguretat Social (art. 98.1 Llei 17/2008 de la seguretat social).

CINQUÈ.- Condemnar en costes a la part defenent, incloses les derivades d'advocat i procurador.

SISÈ.- Notificar la present resolució a les parts així com a la Caixa Andorrana de Seguretat Social d'acord amb l'establert a l'art. 290 Cpc.".

VI.- En contra d'aquesta resolució interposa recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Badía.

Demana la seva revocació íntegra i que es deneguin les pretensions de la part demandant, donat que, segons sosté, el mateix es va desistir de forma unilateral de la seva feina el dia 27/07/2020 o va abandonar de fet el seu lloc de treball abans de que se li notifiqués l'extinció del seu contracte de treball el dia 28/07/2020, imposant a més les costes derivades tant de primera com de segona instància al Sr. Pérez, amb inclusió de totes les despeses i costes processals amb inclusió dins d'elles dels honoraris de lletrats i procurador a acreditar en període d'execució de sentència.

A més, demana l'estimació de la seva demanda reconvencional i la condemna del Sr. Pérez al pagament de la quantitat total de 724,95.-EUR incrementada dels interessos legals a comptar del dia en el qual el treballador hauria d'haver comunicat el seu desistiment, és a dir el dia anterior a la seva contractació en l'empresa C, o bé subsidiàriament, des de la contesta a la demanda reconvencional, condemnant al mateix al pagament de les costes processals derivades de la reconvenció, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució de Sentència.

De forma subsidiària, en el cas de que no es consideri que el treballador es va desistir de la relació laborat el dia 27/07/2020 o va abandonar el seu lloc de treball, demana la desestimació íntegra de la demanda d'indemnització, donada l'extinció de la relació laboral notificada el dia 28/07/2020 com a conseqüència de la ineptitud definitiva del mateix per a exercir les seves funcions, tot i condemnant-lo al pagament de les costes processals, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en període d'execució de Sentència de tot el procediment per totes les instàncies.

VII.- El Sr. Pérez demana confirmar íntegrament la Sentència de primera instància, tot imposant a l'adversa les costes processals de la primera i la segona instància causades, inclosos els honoraris d'advocat.

Exposa de forma resumida que la sentència respecta els criteris de coherència i que aquesta Sala, confirmada pel Tribunal Constitucional, ha determinat que no era obligatori contestar a tots els arguments de les parts, havent-se produït en el present cas una desestimació tàcita ; que en tot cas, és l'empresa que el va obligar a fer les vacances al final de la baixa mèdica i no va permetre la seva incorporació doncs havia cessat la seva activitat, i que no existeix cap desistiment previ per part seva.

En relació a l'acomiadament, manté que la finalització de la relació laboral s'hauria d'haver causat d'acord amb l'article 85.1(a) de la Llei de Relacions Laborals i no pas amb l'article 83.3.

VIII.- Per Aute del 01 de setembre del 2022 vam decidir no admetre les proves proposades per la part apel·lada i declarar el recurs d'apel·lació vist per a sentència.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En primer lloc, hem de constatar que és veritat que el tribunal Unipersonal només es va pronunciar sobre la qüestió de l'aplicació de l'article 83.c LRL en relació a l'article 85.1 LRL, però no va resoldre ni va fer cap menció de les pretensions de la part empresarial en relació a la problemàtica del desistiment previ del treballador i de la demanda reconvencional corresponent.

No és cert que la sentència s'ha pronunciat tàcitament o implícitament sobre aquelles pretensions reconvencionals de l'empresari ja que la seva motivació només concerneix les pretensions del demandant sense poder fonamentar un rebuig de les de la defenent.

Tal omissió infringeix els principis que regeixen les resolucions judicials i que el Tribunal Constitucional acaba de recordar de manera molt clara de manera recent (Causa 2022-48-RE) :

"El principi de congruència, íntimament relacionat amb el principi dispositiu i el principi de contradicció, exigeix que els tribunals es pronunciïn en la seva resolució sobre totes les pretensions contingudes en la demanda o en l'escrit iniciador del procediment. Sobre totes les pretensions, no sobre tots aquells extrems que les parts desitjin. Una pretensió implica un subjecte que la promou, un altre que la resisteix i s'hi oposa, un objecte i una causa. La congruència comporta que l'òrgan judicial ha de resoldre iuxta allegata et probata, és a dir, sobre les pretensions de les parts i no pot deixar de respondre a cada una d'elles, no pot donar el silenci per resposta, no pot atendre pretensions no formulades, ni pot resoldre-les ni infra petita ni ultra petita.".

Compte tingut que la qüestió de la legalitat de l'acomiadament i la de l'existència d'un desistiment estan íntimament lligades, el fet de declarar l'acomiadament com a il·legal implica que no existeix cap desistiment que hauria impedit l'acomiadament produir el seus efectes. Però, no es pot considerar com una resposta implícita a la pretensió de la part empresarial.

No obstant, i per no allargar un procediment que ja va donar lloc a una decisió de retroacció de les actuacions, aquesta Sala resoldrà la qüestió directament.

Segon.- En relació al desistiment, ha queda establert que trobant-se donat d'alta per la CASS amb efecte en data 17 de juliol del 2020, el Sr. Pérez va iniciar una relació laboral prop de C en data 27 de juliol del 2020.

Però aquesta circumstància no implica que hauria desistit de la seva relació amb Badía.

En efecte, és un principi que el desistiment d'un assalariat no es pot presumir sinó que ha de correspondre a una manifestació clara i inequívoca de voluntat.

En el present cas, apareix clarament que la voluntat de l'assalariat no era desistir de la relació laboral sinó continuar-la i que l'empresa l'acomiadés satisfent-li la corresponent compensació o el reubiqués.

Aquesta conclusió es pot treure de les circumstàncies que van envoltar els últims dies de la relació. Apareix, en particular dels missatges intercanviats per WhatsApp, que havent de reincorporar-se en teoria el dia 17 de juliol, en data 09 de juliol va preguntar sobre com fer-ho al representant de l'empresa qui el va informar que, prèviament, havia de realitzar l'examen obligatori el 20 de juliol abans de poder reincorporar-se i "haremos pues un punto después del reconocimiento médico".

En el mateix missatge se li va indicar que havia generat 10 dies de vacances que havia de prendre al moment de la finalització de la baixa mèdica, això seria per tant fins al 27 de juliol. Per tant decau l'argument de l'empresa de que hauria existit un estratagema de l'assalariat qui hauria demanat vacances per guanyar temps i enganyar l'empresa.

El 27 de juliol, el representant de l'empresa va demanar trobar-se amb el Sr. Pérez i es va fixar hora al 31 de juliol, però mentrestant el 29 de juliol l'assalariat va enviar un missatge indicant que ja tenia coneixement del resultat de l'examen i que li indiquessin un dia "para firmar el despido".

Per missatge del 03 d'agost, l'assalariat va manifestar que la proposta de pagar-li només 10 dies de vacances no era suficient ja que tenia dret a una compensació econòmica. També indicava que l'empresa estava tancada i que es podia incorporar a un lloc de treball a la oficina.

El mateix dia se li va contestar, d'una part, que no era veritat que l'empresa fos tancada i que per tant encara formava part d'ella, i d'altra part, que l'empresa estava respectant la Llei. S'afegia que no existia cap lloc de treball d'administratiu.

És l'endemà del dia en que la carta d'acomiadament es va remetre a D.

Ara bé, en cap moment l'assalariat va mancar a la feina i el fet que hagi començat una altra relació laboral (suposadament amb horaris incompatibles amb els que tenia abans o que hauria tingut al reincorporar- se) en les condicions que acabem d'exposar no es pot equiparar a un desistiment ni a un abandó del seu lloc de treball, sobre tot quan és l'empresa que no va permetre la seva reincorporació immediata i que ell tenia el convenciment que l'empresa havia quedat tancada mentre es trobava de baixa mèdica, fet que no s'ha establert en autes, essent només establert que és al febrer del 2021 que dita empresa va sol·licitar la seva baixa del registre.

Al no existir cap desistiment, no pot existir l'obligació de preavís corresponent, i per consegüent no es podia estimar la demanda reconvencional de la part empresarial.

D'altra banda, essent la relació laboral vigent, sí que l'acomiadament va produir els seus efectes.

Tercer.- La part apel·lant insisteix en la suposada mala fe de l'assalariat però els elements d'autes no permeten compartir tal apreciació.

En aquest ordre d'idees, i pel que fa a la carta d'acomiadament, volem posar de relleu que la mateixa porta la data del 28 de juny del 2020. L'empresa explica en el seu escrit de contesta, per fonamentar la excepció de caducitat, que es tracta d'un error ja que és en realitat del 28 de juliol, data en la qual se li hauria intentat remetre al Sr. Pérez en un hotel del país però negant-se l'assalariat a rebre-la tot i agafant-ne una còpia, i que finalment l'empresa havia tingut l'obligació de confiar la referida carta a D. Ara bé, resulta més que sorprenent que una carta suposadament establerta el dia 28 de juliol es pugui referir a un correu electrònic del 30 de juliol de la Dra. Galan.

Quart.- Pel que fa a l'àmbit d'aplicació respectiu de l'article 83.1 c) (abans 89 c) CRL) i de l'article 85.1(abans 91.1 a) CRL), recordem que el primer disposa que :

"El contracte s'extingeix en els casos següents:

c) Per mort o incapacitat total permanent de la persona assalariada per dur a terme la tasca contractada.",

mentre que el segon regula l'acomiadament per causes objectives i disposa:

"En els contractes per temps indefinit, l'empresa pot acomiadar la persona assalariada, excepte en els supòsits exclosos per aquesta Llei, mitjançant un preavís comunicat amb una antelació de dotze dies per any treballat o la part proporcional corresponent al menor temps treballat, amb un màxim de 30 dies, i el pagament d'una compensació econòmica equivalent a la meitat de la prevista en l'article 84.1, quan concorri alguna de les causes següents:

a) La ineptitud sobrevinguda de la persona assalariada un cop ha acabat el període de prova, per haver-se produït una inhabilitat o una manca de facultats professionals d'aquesta persona per portar a terme les tasques essencials de la seva feina.".

S'afegeix en el punt 4 que la manca de prova de la causa al·legada per l'empresa o el fet que aquesta no sigui considerada suficient converteixen l'acomiadament en injustificat i donen lloc a la indemnització prevista a l'article 92.

Vam poder precisar en la nostre sentència del 23-12-2015 (rotlle 298/2015) en relació a l'acomiadament per ineptitud sobrevinguda que :

"Es tracta d'un acomiadament per causa objectiva, és a dir, per raons alienes a la voluntat de les parts i que no requereix establir un incompliment contractual per part del treballador. I l'apartat a) del citat article estableix 3 criteris essencials i cumulatius:

una causa d'ineptitud en la persona del treballador que aquesta ineptitud hagi sobrevingut durant la relació laboral que aquesta ineptitud afecti la realització de les tasques habituals del treballador.".

Així les coses, en tal cas, apareix una inadequació entre les capacitats personals de l'assalariat i les necessitats de la seva feina (és a dir les funcions que l'assalariat desenvolupava efectivament al moment del seu comiat, amb la precisió que aquestes no són necessàriament les descrites en el contracte, i que no s'han de considerar de manera massa estricta ja que l'activitat professional habitual no es limita a un determinat lloc de treball sinó a una categoria de treball (encara que la llei del 2018 no es refereix més a aquesta noció sinó a la de grup professional), fent que l'empresa té la possibilitat de posar fi a la relació laboral, però en contra partida d'un preavís i d'una indemnització.

Pel que fa a la incapacitat total permanent, el tribunal d'instància ha citat la nostra sentència de data 30 de juny del 2016 (rotlle 112/2016), que es refereix a les nostres sentències del 09 abril del 2015 (rotlle 403/14) i del 23 de desembre del 2015 (rotlle 298/15), i que recorda que dit supòsit només es dona quan l'assalariat ha perdut tota possibilitat de treballar i no es pot intentar confondre a la situació on, per ineptitud sobrevinguda, es troba afectat per una inadequació amb seu lloc de treball.

La part apel·lant considera que es tracta d'una "antiga jurisprudència". Però la mateixa, malgrat l'entrada en vigor de la Llei del 2018, queda d'actualitat tota vegada que si la numeració dels articles ha canviat, segueixen els mateixos i els principis que enuncien no han canviat (veure al respecte TSJC del 20-12-2021 rotlle 317/21).

En el present cas, és palès que l'empresa ha pretès escapar al pagament de les compensacions previstes per l'article 85.1 LRL invocant una incapacitat total i permanent que no existeix en la persona del Sr. Pérez.

És en base a una interpretació forçada del concepte d'ineptitud, que qualifica de permanent per equiparar-la a la de incapacitat total permanent, que pretén beneficiar-se de les disposicions de l'article 83 LRL, però la realitat és que el legislador ha volgut reservar tal possibilitat al casos on no es pot concebre més l'existència d'una relació laboral sigui quina sigui la seva forma.

Quant al fet que s'hagi de satisfer una compensació i un preavís en cas d'ineptitud sobrevinguda, i que la part apel·lant considera que no hauria d'assumir perquè ella "no ha participat de cap des formes en dita situació", només podem dir que és la voluntat del legislador que quan sobrevé una ineptitud de la persona assalariada per portar a terme les tasques essencials de la seva feina l'empresari tingui la possibilitat de practicar un acomiadament, però satisfent una compensació econòmica i respectant un preavís, i el tot sense que s'hagi de prendre en consideració si l'empresa té qualsevol responsabilitat en la pèrdua d'habilitat o de facultats professionals de l'assalariat.

Així les coses, és amb bon criteri que el Tribunal ha declarat l'acomiadament com a injustificat i improcedent i que va donar lloc a la indemnització legal.

Cinquè.- Pel que fa a les costes, l'empresa considera injust el fet d'haver de sufragar-les quan existien motius, segons ella, més que justificats per oposar-se a les reclamacions de l'assalariat.

Però, una altra vegada, és la Llei que determina el criteri, i l'article 290.3 CPC disposa que per excepció del que disposa l'article 350, si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per l'assalariat, imposa les costes processals a l'empresari, llevat que decideixi altrament de forma motivada i d'acord amb les circumstàncies que concorren.

En el present cas, l'estimació és total i no existeix cap raó per derogar als principis legals.

D'altra banda, el fet que el demandant sigui beneficiari de la Justícia gratuïta no impedeix la imposició de les costes.

Sisè.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes a l'apel·lant, de conformitat amb l'article 354.2 CPC.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar el recurs d'apel·lació de la representació processal de la societat Badía en contra de la Sentència del Tribunal Unipersonal de data 10 d'abril del 2022 de la qual confirmem la part decisòria, tot precisant que es desestima la demanda reconvencional de dita societat.

SEGON.- Imposar a la societat Badía les costes processals de segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.