Laboral- acomiadament disciplinari- 99.1 a) LRL-repartició de la càrrega de la prova

Sentència

Magistrats

VINCENT ANIERE JAUME TOR PORTA CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000121/2026

ORIGEN: 4000185/2024 - 0

NIG: 5300542120240000944

SENTÈNCIA 000087-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Vincent ANIÈRE

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000121/2026

NIG : 5300542120240000944

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00087

SENTÈNCIA 000087/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Dominique

Advocat: Sr. Alfred

Apel·lat: Sra. Olívia

Representant: Sra. Lara

Advocat: Sr. Nadal

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Laboral- acomiadament disciplinari- 99.1 a) LRL-repartició de la càrrega de la prova

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent ANIÈRE, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En virtut d'un contracte de treball del 01/02/2016, la Sra. Dominique treballava com a dependenta a temps complert pel compte del negoci ORG000 titularitat de la Sra. Olívia.

La relació laboral es va extingir com a conseqüència del seu acomiadament disciplinari mitjançant una carta del 20/02/2024 pel fet de no haver-se presentat al seu lloc de manera injustificada durant 7 jornades i 6 mitges jornades entre el 06/12/2023 i el 17/02/2024 (article 99.1 a) LRL).

2.- Per escrit de data del registre 19/04/2024, la Sra. Dominique va presentar demanda laboral en reclamació de quantitat en contra de la Sra. Olívia, demanant la seva condemna a satisfer-li en concepte d'indemnització per acomiadament disciplinari injustificat, l'import brut de 15.002,34-euros, a cotitzar prop de la CASS, més els interessos legals a partir de l'acomiadament, i les costes processals causades.

3.- El Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 20/04/2026, decidint desestimar íntegrament la demanda, condemnant en costes a la part agent.

4.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la Sra. Dominique.

Demana la seva revocació i que se'n dicti una nova estimant íntegrament les seves pretensions i condemnant a la contrapart a pagar totes les costes d'ambdues instàncies.

En síntesi, fonamenta el seu recurs en les següents al·legacions: la sentència d'instància és errònia pel que fa a la delimitació del veritable objecte probatori ja que no es tractava de provar meres absències, sinó faltes d'assistència injustificades; que corresponia a l'empresari acreditar no només que la treballadora no havia estat present al lloc de treball en determinats moments, sinó també que les absències no havien estat comunicades, autoritzades, tolerades, justificades ; que la sentència incorre en una infracció de les regles de càrrega de la prova i de l' article 87.2 de la Llei 31/2018 desplaçant indegudament a la treballadora la càrrega de provar la improcedència de l'acomiadament; que existeix un error en la valoració dels butlletins de salari i del compte d'hores tota vegada que la documentació empresarial no signada no pot acreditar unilateralment "AI" ja que una cosa és que l'empresari consigni unilateralment "AI" - absència injustificada - en un document intern o confeccionat a posteriori, i una altra molt diferent és que aquesta menció sigui oposable a la treballadora com a prova suficient de la "injustificació" de l'absència; que la jurisprudència invocada per l'adversa reforça la necessitat de prova estricta de la "injustificació" de les absències; que existia una "dinàmica d'empresa" per considerar les absències justificades i compensar-les amb hores extraordinàries i que si l'empresari hagués requerit formalment la documentació justificativa, la Sra. Dominique l'hauria pogut aportar, com demostra la documental mèdica i familiar incorporada als autes; que la Sentència confon absència justificada no retribuïda amb absència injustificada ; que la sentència valora de manera errònia les comunicacions de WhatsApp, els àudios i la prova testifical; que la sentència vulnera els principis de bona fe, dels actes propis i el principi in dubio pro operario.

Subsidiàriament, invoca la manca d'audiència prèvia i la vulneració de la bona fe empresarial en l'adopció de la sanció disciplinària doncs l'empresari mai no li va concedir, abans d'adoptar la decisió extintiva, una oportunitat real, formal i efectiva d'explicar els motius de les absències o d'aportar la documentació justificativa corresponent.

També subsidiàriament invoca la manca de proporcionalitat de la sanció d'acomiadament disciplinari.

5.- La representació processal de la Sra. Olívia demana la desestimació íntegra del recurs i la confirmació de la sentència d'instància, amb imposició a la recurrent de les costes d'aquesta alçada, al·legant, de forma resumida, que la sentència recorreguda ha estat dictada conforme a Dret, i en base a una correcta valoració de la prova.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El tribunal ha considerat que la causa de l'article 99.1 a) era constituïda i que la sanció d'acomiadament era proporcionada, conclusió que la demandant i ara apel·lant no accepta, invocant una mala valoració de la prova i de la Llei laboral.

Recordarem d'antuvi que l' article 99.1 a) LRL (abans 104.1 CRL ) laborals qualifica com a falta molt greu "Tres o més faltes d'assistència a la feina sense justificar, en el període d'un mes, deu faltes d'assistència en el període de sis mesos, o vint durant un any".

Recordarem igualment que l'empleat té una obligació general d'advertir l'empresa de tota absència en el termini previst legalment segons el cas i en tots els casos en un termini raonable i amb la màxima celeritat.

En el present cas, l'empleada admet no haver-se presentat a la feina en les dates mencionades en la carta i això ho diu expressament en el seu escrit de demanda (punt 4.4. i següents).

De fet, els fets controvertits es van fixar segons figura a l'acta tal com segueix : - la comunicació de les absències, i com es comunicaven ; - si la comunicació era suficient ; - si les faltes es compensaven ; - si la relació de confiança eximeix de la justificació de les absències.

Al respecte, constatem que, de cap de les maneres, la sentència apel·lada hauria errat pel que fa a la delimitació del veritable objecte probatori ja que sí que va valorar les proves del punt de vista de la justificació de les absències sense limitar-se a constatar les absències.

Per tant, estem d'acord amb l'afirmació que la qüestió determinant era establir si aquestes absències es podien considerar com a justificades.

Però l'afirmació amb la que no podem esta d'acord és que corresponia a l'empresari acreditar que les absències no havien estat "comunicades, autoritzades, tolerades, justificades...".

En efecte, si bé pertany a l'empresari provar la realitat de la falta que invoca com a fonament de l'acomiadament disciplinari que ha practicat, i demostrar que la falta comesa correspon a una falta tipificada com a molt greu, pel que fa a la falta de l'article 99.1 a) LRL, és a l'assalariat que pertany provar que va respectar les obligacions específiques que li imposa la llei en aquesta matèria. La solució inversa portaria a imposar a l'empresari un prova negativa. Per tant, pertany a l'empresari provar les absències i a l'assalariat establir que sí que les va justificar degudament.

I en aquest sentit, sempre aquesta Sala ha jutjat que no era suficient per un treballador, informar oralment l'empresa dels motius de la seva absència, sinó que havia de justificar les seves declaracions.

I és exactament el que diu la nostra sentència del 11/10/2023 (rotlle 175/2023) que cita la resolució d'instància.

Al respecte, volem recordar la nostra motivació en la sentència del 30/06/2016 (Rotlle 109/2016) que és relativa a la interpretació de l' article 104.1 CRL però segueix vàlid per l'article 99.1 a) LRL :

" ...el referit article tipifica com falta molt greu : tres o més faltes d'assistència a la feina sense justificar, en el període d'un mes, deu faltes d'assistència en el període de sis mesos, o vint durant un any.

De cap manera aquesta disposició obliga l'empresa a advertir l'empleat o sancionar-lo (com a falta lleu) per cada absència abans de poder constatar l'existència de la falta molt greu.

No cal reincidència sinó només constatar la repetició de les absències en els termes legals, és a dir tres en un mes, deu en 6 mesos o vint en un any, i que aquestes no estiguin justificades.

La Llei laboral preveu una graduació: una absència constitueix una falta lleu si a més comporta un perjudici greu, dues absències en un mes constitueixen una falta greu, i tres en un mes una falta molt greu.

No es pot acceptar l'argument que l'empresa hauria de recordar a l'empleat que no té dret de no absentar-se de manera injustificada quan és una obligació consubstancial a la relació laboral el fet d'estar a la disposició de l'empresa, prestant els seus serveis obrant de conformitat amb les instruccions donades per l'empresa, i tot empleat ho ha de saber i respectar.

Quant al caràcter justificat d'aquestes absències, no es pot tampoc compartir el punt de vista del treballador.

No hi ha prou amb advertir l'empresa dels motius de la seva absència, sinó que el treballador ha de justificar les seves declaracions, i li pertoca justificar la realitat del motiu d'absència. S'ha de poder comprovar que la causa de l'absència era real i d'una entitat suficient per impedir al treballador presentar-se al seu lloc de treball. De fet, aquesta obligació queda reconeguda per la llei laboral puix l'article 102.3 del Codi tipifica com a falta lleu el fet de no comunicar a l'empresa amb la màxima celeritat possible el fet o el motiu de l'absència a la feina quan sigui per raons d'incapacitat temporal o una altra causa justificada, excepte si es prova la impossibilitat d'haver-ho fet, sense perjudici de presentar en temps oportú els justificants d'aquesta absència."

Per tant, no existeix cap inversió de la carrega de la prova i la sentència està suficientment motivada al respecte.

Segon.- Per consegüent, la discussió sobre la força probatòria de la documentació aportada per l'empresa no és determinant. En efecte, les absències de l'assalariada els dies en qüestió no són un fet controvertit, com el fet que l'empresa les considera com a no justificades, realitat que transcriu en la documentació que estableix. I el Tribunal d'instància en cap moment pretén que dita documentació seria la prova del caràcter injustificat de les absències del desembre del 2023 i del gener del 2024, sinó que apunta que les absències de l'octubre del 2023 (no existint cap absència al novembre) es van tractar de manera diferent al que s'havia pogut practicar fins ara, ja que no es van compensar amb hores extres sinó que es van descomptar del salari, essent dit canvi de pràctica la demostració de la voluntat de l'empresa de no tractar més les absències com abans (tornarem a estudiar aquest aspecte de les coses en el següent fonament). I no queda acreditat que la Sra. Dominique va manifestar quelcom en contra.

Consegüentment també, no és determinant l'argument que la sentència no hauria valorat de manera individualitzada cada absència. En efecte, a partir del moment on no esta controvertit que cada de les 13 absències fou real i on queda acreditat que no és fins a l'escrit de demanda que l'assalariada ha aportat la documentació justificativa (segons ella), ens trobem necessàriament en un supòsit de tres o més faltes d'assistència a la feina en el període d'un mes, o de deu faltes d'assistència en el període de sis mesos.

Aleshores, tota la qüestió és de dir si dites absències foren "sense justificar" o més concretament si es poden considerar com a justificades malgrat l'assalariada no va comunicar els justificants a l'empresa.

Al respecte, quan l'assalariada sosté que si l'empresari l'hagués requerit formalment d'aportar la documentació justificativa, ella ho hauria pogut fer, i quan retreu a l'empresari que mai no li va concedir, abans d'adoptar la decisió extintiva, una oportunitat d'explicar els motius de les absències o d'aportar la documentació justificativa corresponent, admet implícitament però necessàriament que no havia justificant dites absències prop de l'empresari al moment oportú.

En conclusió ens trobem front a absències no justificades, val a dir un supòsit de fet que encaixa perfectament amb la falta molt greu tipificada a l'article 99.1 a) LRL.

Tercer.- Una altra cosa és que hauria existit en l'empresa una dinàmica de confiança i tolerància en virtut de la qual l'acomiadament es podria considerar com a injustificat o desproporcionat ja que l'empresari hauria decidit, canviar de manera sorpresiva, amb mala fe i anant en contra dels seus propis actes, d'un acomiadament en base a absències que fins ara s'haurien tolerat malgrat la manca de deguda justificació, i que al febrer del 2024 hauria decidit considerar com a injustificades.

Però la sentència d'instància ha valorat de manera motivada i encertada aquesta problemàtica.

En efecte, si bé fins a cert moment, les relacions en el sí de l'empresa eren comparables al funcionament d'una empresa familiar, essent les absències merament comunicades i després compensades, a partir del 2023, la relació entre l'empresari i l'assalariada va canviar com aquesta darrera ho ha explicat. A partir d'aquest moment, i en particular a partir de l'octubre del 2023, l'empresari es va queixar de les absències de la Sra. Dominique i li va demanar que reconduís el seu comportament cap a l'empresa.

Això ressurt en particular dels àudios de WhatsApp dels dies 18/10/2023, 14/02/2024 i 09/02/2024 valorats en el seu conjunt, i la valoració dels quals per la Sra. Batlle compartim, en que es retreu a l'assalariada el seu comportament i les seves conseqüències sobre l'organització del negoci.

A més, l'encarregada ha confirmat que si que s'havia exigit justificar documentalment les absències.

Per tant, no existia aleshores la relació de confiança que invoca l'assalariada.

No és cert que no hi va haver cap problema fins el dia del comiat com ho ha afirmat la parella de la Sra. Dominique. Tanmateix, dit senyor tot i admetent que les bones relacions en l'empresa no eren un eximent al compliment de les obligacions laborals, va manifestar que les absències estaven documentades, quan hem vist que aquest darrer extrem no és cert.

Així les coses, l'assalariada no pot útilment invocar com a argument principal la dinàmica anterior de l'empresa per pretendre no acudir al treball durant 13 jornades o mitges jornades en període d'un mes i mig, sense respectar la seva obligació de justificar-les documentalment, essent per tant l'acomiadament justificat.

És en va que la part apel·lant invoca el principi in dubio pro operario ja que, com ho hem recordat en nombroses ocasions, el mateix s'aplica per a la interpretació de les normes i no pas en cas de dubtes fàctics, dubtes que sigui dit de pas, no existeixen en el present cas.

La conseqüència de tot plegat és que s'ha de compartir la valoració de la prova realitzada pel tribunal Unipersonal i la seva conclusió que les absències no es poden considerar com a justificades.

Al respecte del caràcter fulminant de l'acomiadament i de la seva proporcionalitat, apareix que compte tingut del fet que l'assalariada no podia ignorar la seva obligació de justificar documentalment les seves absències, dels retrets anteriors que li havia fet l'empresa sobre les conseqüències de la seva actitud, i de la importància de dites absències (13 en menys de dos mesos), considerem que l'acomiadament queda proporcionat.

Finalment, la pràctica de dit acomiadament no exigia que l'empresari organitzes una entrevista prèvia, ja que com hem motivat abans l'assalariada era suficientment avisada de la necessitat de respectar les seves obligacions legals de justificació, i que la nostra Llei laboral no imposa tal tràmit a l'empresari.

Quart.- Així les coses, el recurs s'ha de desestimar íntegrament i la sentència d'instància s'ha de confirmar, inclòs la condemna en costes de la primera instància per aplicació de l' article 350.1 CPC .

Cinquè- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant vençuda.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- DESESTIMAR el recurs de la Sra. Dominique contra la Sentència del Tribunal Unipersonal del Batlle de data 20/04/2026 que confirmem íntegrament.

SEGON.- IMPOSAR a la Sra. Dominique les costes judicials de segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.