Laboral- Acomiadament no causal - necessitat pagament indemnització TSJC 210/14

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TSJC-210/14

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 9 d'octubre del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Pulido va presentar demanda laboral contra la societat Somoza, demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma de 68.193.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda, la suma de 956,23.-euros en concepte de vacances, a cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 07-05-2014, decidint "Estimar íntegrament la demanda formulada per part del Sr. Pulido en data 31 de juliol de 2012 contra la societat Somoza i condemnar a aquesta darrera a pagar al demandant la quantitat de 68.193 EUR bruta en concepte d'indemnització laboral i 956,23 EUR bruta en concepte de vacances; a cotitzar les esmentades quantitats a la CASS; i a suportar les costes processals de l'actora inclosos els honoraris d'advocat i procurador.".

III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Somoza demanant la seva revocació i que es dictés una nova establint que el Sr. Pulido únicament té dret a percebre les quanties i conceptes que consten en la seva quitança, amb imposició a la part recorreguda de les costes processals de segona instància.

El Sr. Pulido, sol·licita la seva confirmació amb imposició de les costes judicials a l'apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat establert que el Sr. Pulido va començar a treballar per la societat demandada al mes de maig de 1987 en el marc d'un contracte de durada indeterminada.

En data 12 de juny del 2012, l'empresa li va adreçar una carta de comiat no causal redactada de la manera següent: "Per la present, en nom i representació de l'empresa "Somoza", li comunico el seu acomiadament en virtut de l'article 90.1 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals. De conformitat amb la vigent normativa laboral té dret a gaudir d'un termini de preavís de 90 dies, comptadors a partir de la data de recepció d'aquesta comunicació, i al pagament d'una compensació econòmica per un import de 27.922,04 euros.

D'acord amb les disposicions assentades en l'article 92.3 de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals, "Somoza" ha decidit abonar-vos la suma global de 33.796,20 euros corresponent a les vacances, al salari que us correspondria pel període de preavís, així com al muntant de la compensació econòmica, calculats segons l'article 82.3 de l'esmentada normativa, quedant així resolta des de la present data la relació laboral que us uneix a "Somoza". Adjunt a la present trobareu així la quitança o liquidació final dels havers laborals que us corresponen...".

Anava adjunta a dita carta una quitança per un import total de 33.796,20.-euros.

L'empresari sempre ha reconegut que pel fet de travessar importants dificultats econòmiques com a conseqüència d'impagaments per part d'empreses constructores, no havia satisfet la quitança. Així, ha intentat lliurar a l'empleat un reconeixement de deute en data 18 de juny del 2012 en el qual s'ha compromès a pagar una volta cobrades les certificacions pendents de pagament.

II.- El motiu del recurs de la societat defenent és que la sentència d'instància no seria ajustada a dret al considerar que la falta de pagament de la compensació econòmica pel comiat no causal constitueix automàticament un acomiadament improcedent donant dret a la indemnització de l'article 98 del codi de relacions laborals. Sosté de contrari que: 1) la manca de pagament dels havers laborals al treballador radica únicament en la impossibilitat material de fer-hi front en una sola vegada; 2) el treballador estava assabentat d'aquesta realitat però no ha deixat cap possibilitat a la negociació i a la via extrajudicial; 3) la societat no s'ha negat mai a pagar; 4) la societat ha respectat totes les disposicions formals previstes per la Llei.

Primerament s'ha de recordar que l'article 90 del Codi de relacions laborals preveu l'acomiadament no causal i que l'article 92 del mateix Codi en regula les formalitats.

Així, disposa que l'empresa pot autoritzar la persona treballadora a absentar-se durant un temps superior al previst legalment i fins i tot satisfer-li la compensació econòmica prevista i els dies de preavís corresponents calculats segons l'article 82.3. En aquest darrer cas la relació laboral queda resolta des del mateix moment de la notificació i recepció fefaent del pagament.

El punt 4 del mateix article afegeix que l'incompliment de les formalitats previstes en aquest article dóna lloc a la indemnització establerta a l'article 98 per l'acomiadament fet de forma indeguda.

A més, l'article 99 del Codi de relacions laborals disposa que resolt el contracte, l'empresari ha d'oferir a la persona treballadora, el darrer dia de la relació contractual o com a màxim l'endemà, el pagament de tots els conceptes laborals i reflectir-ho en un document o quitança, per duplicat, en el qual han de signar l'empresari i la persona treballadora.

En el present cas, no és discutit que la indemnització deguda en virtut de l'article 90.1 no va ser pagada per l'empresa. La qüestió plantejada és determinar si aquest fet podia portar al Tribunal Unipersonal a considerar l'acomiadament com a improcedent.

Per contestar hem de fer tres consideracions.

En primer lloc, queda clar que el dia 12-06-2012, corresponent al de l'acomiadament, l'empresa sabia perfectament que no tenia cap tresoreria per a fer front a l'import esmentat en la quitança. Al respecte, l'assalariat ha precisat en la seva confessió en judici que és el mateix dia del comiat que l'empresa li va proposar firmar el reconeixement de deute, cosa que ell no va fer.

Ara bé, s'ha de recordar que és un principi general del Codi de relacions laborals que els manaments del mateix són imperatius i, llevat d'indicació contrària, constitueixen uns mínims irrenunciables de compliment obligatori per a treballadors i empresaris (article 4).

Per tant, no pot l'empresari, invocant unes dificultats econòmiques, sostenir que no hauria de pagar immediatament els havers laborals deguts al treballador.

Poc importa si l'empresa pensava tenir la tresoreria suficient en uns breus terminis i si afirma que tenia la intenció de pagar.

En segon lloc, tant les parts com la sentència d'instància fan esment de la sentència 219/11 d'aquesta Sala de data 29-11-2011, donant-li però una interpretació contradictòria. Ara bé, hem de constatar que dita resolució ja havia aportat una resposta a la problemàtica que s'ha de jutjar avui doncs motivava que: "Resulta d'aquesta norma legislativa, que en els comiats no causals, el preavís i la compensació econòmica constitueixen els requisits essencials per que l'acomiadament sigui rellevant. La negació a pagar la compensació econòmica esmentada, o el total impagament de la mateixa en el termini fixat, per part de l'empresari, com en el cas d'autes, tenen materialment la mateixa finalitat, a saber exonerar-se de l'obligació de compensació, i doncs corresponen a un incompliment greu de les formalitats exigides per la Llei. Per tant, sí que l'acomiadament sense pagament efectiu de la compensació econòmica prevista constitueix un acomiadament improcedent, i en conseqüència dona lloc a favor del treballador al pagament de l'indemnització de l'article 98 del Codi de les Relacions laborals".

Per conseqüent, inútilment invoca l'empresa la regularitat formal del comiat que ha practicat puix és un fet indiscutible que la compensació no s'ha pagat ni en el moment previst per la llei, ni ara.

En darrer lloc, pel que fa a l'argument segons el qual el treballador no va acceptar cap solució amistosa, s'ha de recordar que el salari constitueix per l'assalariat un caràcter vital i un element de la seva dignitat personal, raó per la qual la seva protecció constitueix un dret indisponible d'ordre públic i tot conveni contrari és nul. A més, el treballador no podia córrer el risc, esperant un hipotètic pagament, que se li oposi la caducitat de l'article 8 del Codi de relacions laborals.

En aquestes condicions, és de manera totalment ajustada a dret que el primer jutjador ha considerat que el comiat no havia respectat les formalitats exigides per la Llei i que d'acord amb l'article 92.4 del Codi de relacions laborals, procedia donar lloc a la indemnització prevista a l'article 98.

Per tot l'exposat, el recurs s'ha de desestimar íntegrament.

III.- La desestimació del recurs ha de portar a la condemna de la part apel·lant al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la societat Somoza, contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 07-05-2014, que confirmem íntegrament;

IMPOSAR a la societat Somoza les costes judicials d'aquesta alçada, inclosos els de procurador i d'advocat.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.