Condició d'assalariada d'una persona assegurada (0042/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Lluís Saura Lluivia

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: SS-0064-1/09 TSA: 08/11

S E N T È N C I A NÚM. 42-2011

PARTS:

Apel·lant: Sainz

Representant: en nom propi

Advocat: Pulido

Apel·lada: CASS

Representant: Olmo

Advocat : Sevillano

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

A la vila d'Andorra la Vella, el 13 de juliol de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número SS-0064-1/09.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa de la Batllia de data 10 de desembre de 2010 va desestimar la demanda formulada per la Sra. Sainz contra la Caixa Andorrana de Seguretat Social, en què demanava que s'anul·lessin les resolucions d'aquest organisme de 24 d'agost i 30 de setembre de 2009, en virtut de les quals es va reclamar a l'interessada el pagament de la quantitat de 52.280 euros, en concepte de prestacions salarials abonades de forma indeguda per l'atur de treball iniciat l'11 d'octubre de 2006. Al mateix temps, es va confirmar la suspensió del pagament de les indemnitzacions de salari amb efectes de l'1 de juliol de 2009 i el retorn a la societat "F. SL" de totes les cotitzacions abonades per la interessada des del mes de juny de 2006 fins el maig de 2009.

La sentència apel·lada ha confirmat els arguments de les resolucions administratives impugnades, segons els quals no quedava acreditada suficientment la condició d'assalariada de l'agent, de manera que aquesta no podia ser beneficiària de les prestacions de salari per atur de treball.

2n.- La representació de la interessada ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, el qual es fonamenta en arguments tant d'ordre formal com substantius. Des del primer punt de vista, la recurrent, encara que accepta que el procediment seguit en aquest cas no té naturalesa sancionadora, afirma que la C.A.S.S. no podia haver deixar sense efecte de forma unilateral un acte declaratiu de drets, com el pagament de les prestacions per atur de treball, sense recórrer al procés que contempla l'article 23 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal. Quant als arguments de fons, la recurrent defensa que és assalariada de l'entitat "F. SL", empresa on desenvolupa activitats de cap d'administració, i discuteix la declaració de responsabilitat solidària de la referida entitat, així com el fet de què s'hagués suspès el pagament de les prestacions de salari des de l'1 de juliol de 2009.

3r.- La representació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social reprodueix en aquesta instància les seves al·legacions sobre el caràcter extemporani de la demanda formulada per l'agent i, quant al fons, sol·licita que es confirmi la sentència apel·lada, en considerar que la recurrent no tenia la condició d'assalariada de l'empresa "F. SL".

4t.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- En atenció a elementals raons de sistemàtica, procedeix examinar en primer lloc les al·legacions que reprodueix en aquesta instància la representació de la C.A.S.S. sobre l'extemporaneïtat de la demanda formulada per l'agent, les quals van ser desestimades per la sentència apel·lada. Com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions, els apel·lats poden replantejar les excepcions processals que van articular en la instància quan, com en aquest cas, no han pogut interposar recurs d'apel·lació ja que la sentència de la Batllia els ha estat favorable.

Sobre aquesta qüestió, la C.A.S.S. addueix que la resolució de la Comissió Contenciosa de 30 de setembre de 2009 va ser notificada a la interessada el 9 de novembre de 2009, mentre que la demanda va ser presentada el 27 del mateix mes i any, un dia després d'expirar el termini legal de tretze dies hàbils. Per la seva part, la recurrent afirma que la notificació no es va dur a terme fins a l'11 de novembre de 2009.

L'examen de l'expedient administratiu (foli 134 de les actuacions) permet apreciar que l'acusació de recepció es troba signat personalment per la interessada, sota la indicació de la data del 9 de novembre de 2009, de manera que aquesta constitueix el dies a quo a partir del qual s'ha de comptar el termini d'interposició de la demanda. Encara que, com afirma la recurrent, aquella indicació no hagués estat manuscrita per la destinatària, el cert és que això no constitueix un requisit legal. D'altra banda, no s'aporta cap element de judici que permeti posar en qüestió la veracitat d'aquella data, sinó que, ben al contrari, la mateixa coincideix amb el segell indicatiu de recepció que consta estampat en la còpia de la resolució de la Comissió Contenciosa que es va entregar a l'agent, i que aquesta va acompanyar a la seva demanda de document núm. 5 (foli 35). Aquest conjunt de circumstàncies obliga a considerar que la notificació va ser feta efectivament en la data que afirma la C.A.S.S., per la qual cosa procedeix considerar extemporània la demanda inicial del procés.

Tercer.- Això no obstant, també per raons de fons hagués procedit desestimar la demanda de l'agent. Pel que fa al caràcter laboral de l'activitat desenvolupada per aquella en l'empresa "F. SL", de la qual el seu espòs ostenta el càrrec de president, convé recordar que l'article 2.1.c) de la Llei 8/2003, de 12 de juny, reguladora del contracte de treball, llavors vigent, disposa que queden exclosos de la mateixa els treballs familiars, excepte que es demostri la condició d'assalariats d'aquelles persones que els porten a terme. Existeix, doncs, una presumpció legal contrària a la naturalesa assalariada de les activitats dutes a terme en el marc d'una empresa de caràcter familiar, que només pot ser destruïda mitjançant una prova en contrari suficient, que correspon aportar a qui afirmi el caràcter laboral de la relació jurídica.

Sobre aquesta qüestió, s'han de compartir els raonaments en que es basa la sentència apel·lada, a partir d'un examen de conjunt de les proves que consten en les actuacions. En primer lloc, es poc versemblant que la interessada pogués compatibilitzar una activitat a temps complert de 8 hores diàries en la societat presidida pel seu espòs amb un altre treball que requeria la presència de l'agent durant unes altres 4 hores diàries, de 13 a 17. En segon lloc, no s'acredita el pagament dels salaris corresponents a les quantitats declarades a la C.A.S.S. Fins i tot els abonaments que es van fer per imports menors procedeixen del compte del marit i no de l'empresa, la qual cosa és també un indici del caràcter familiar i no laboral dels treballs realitzats per la recurrent. En darrer terme, les declaracions dels testimonis no resulten concloents sobre la naturalesa d'aquestes activitats, de manera que s'han de confirmar les conclusions a què arriben en aquest punt les resolucions impugnades.

Quart.- Tampoc es poden apreciar les infraccions d'ordre formal que invoca la recurrent. D'una banda, no era necessari recórrer al procediment que preveu l'article 23 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, ja que, com es va dir en la sentència núm. 56-2009, de 20 de maig, "la Caixa Andorrana de Seguretat Social pot, sense necessitat de deixar expressament sense efecte actes administratius favorables a l'interessat, demanar justificadament i motivada amb un acte administratiu independent, el retorn de prestacions pagades indegudament, si s'observa que les circumstàncies de fet que van justificar l'acord de pagament són, realment, diferents i exclouen l'obligació de pagament".

En segon lloc, no es pot parlar de retroactivitat de les resolucions impugnades, ja que el pagament de les prestacions de salari va ser objecte de suspensió en el moment d'iniciar-se el procediment, la qual cosa s'ajusta a les previsions de l'article 119 del Codi de l'Administració, segons el qual "en el curs de la instrucció, l'Administració pot adoptar les mesures conservatòries i les mesures provisòries necessàries per a salvaguardar la decisió que ha de prendre".

En darrer terme, no resulta procedent pronunciar-se en el marc d'aquest procés sobre la declaració de responsabilitat solidària que afecta l'entitat "F. SL", atès que aquesta societat ja ha formulat una altra demanda sobre aquesta qüestió i és en l'àmbit d'aquell procés que s'haurà de resoldre sobre la mateixa.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Sainz contra la sentència dictada el 10 de desembre de 2010 per la Secció Administrativa de la Batllia, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.