**** (0152/07)

Sentència

Magistrats

Eulàlia Amat Llari Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

TSJC-152/07

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 29 de novembre de 2007 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 27 de juliol del 2005 la representació processal del Sr. Zurita va formular demanda contra la Sra. Morillo en reclamació de la quantitat de vuit mil euros més els interessos corresponents a partir de la contesta a la demanda, import d'un préstec que manifestava haver fet a la demandada i que aquesta no li havia retornat.

II.- La Sra. Morillo va contestar a la demanda en data 19 d'octubre del 2005 argumentant que els diners que li va lliurar el Sr. Zurita els va acceptar perquè els rebia a canvi de res, ja que el demandant va actuar seguint les instruccions de la seva difunta esposa que era tia de la seva mandant.

III.- L'Hble. Batlle va dictar Sentència en data 2 de maig del 2007 desestimat íntegrament la demanda, entenent acreditat que els diners s'havien lliurat a la demandada en concepte de donació.

IV.- La representació processal del Sr. Zurita formula recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància i, pels arguments recollits en les seves conclusions, demana la seva revocació i l'estimació íntegra de la demanda.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- Al·lega la part recurrent per oposar-se al pronunciament de la Sentència d'instància que el caràcter gratuït del lliurament d'uns diners no es pot presumir i que, per tant, en el dubte s'ha d'entendre que es tracta d'un préstec i és aquell que afirma el contrari qui ho ha de provar i aquest argument s'ha de compartir, ja que com posa de relleu el Digest 53,3 Donatio non praesumitur in dubio. No obstant, també és evident que l'existència d'una donació es pot provar per mitjans diversos i no és precís que consti documentalment i expressament la voluntat de donar uns diners.

En el cas present, ha quedat acreditat a les actuacions que la Sra. Morillo va rebre 8.000 euros que li va lliurar el Sr. Zurita i és cert que no es pot presumir que li va donar pel fet que no es pactessin interessos, ja que el préstec és un negoci essencialment gratuït, tampoc és rellevant que no es fixés data per retornar els diners, perquè tampoc això és un requisit essencial per l'existència d'aquest tipus de contracte, encara que pot ser un indici de manca d'ànim de recuperar la suma lliurada.

Malgrat això, en relació a la primera quantitat que el Sr. Zurita va lliurar a la Sra. Morillo, cal tenir en compte que el mateix actor reconeix en la confessió en judici que consta al foli 123 que si li va prestar un ajut econòmic a la Sra. Morillo, en concret per pagar els estudis del seu fill, va ser perquè la seva difunta esposa li havia recomanat que ajudés als nebots especialment a la demandada, que era la més necessitada d'ajuda econòmica i si bé aquesta recomanació no és determinant per tal de qualificar el contracte com una donació, perquè també s'ajuda si es presten diners sense interès, no deixa de resultar un indici d'un possible ànim liberal. Cal tenir en compte a més que, degut a l'avançada edat del prestamista i la precària situació econòmica de la prestatària, el Sr. Zurita difícilment podia esperar recuperar els diners que prestava i també que les dificultats econòmiques de la Sra. Morillo no es resolien amb un préstec i més si aquest es reclamava, com és el cas, en el termini de sis mesos. D'altra banda, cal destacar que en aquest primer lliurament de diners el Sr. Zurita no li va demanar a la Sra. Morillo que signés cap rebut, ni que manifestés en quin concepte els rebia, ni quan els tornaria, circumstàncies que o bé suposen una evidentment negligència si el que pretenia era recuperar-los, o bé aporten un altre indici de l'ànim liberal amb el que es lliuraven. Per últim, les manifestacions del citat senyor pel que fa referència al segon lliurament de diners, en el sentit que es va fer per tal de donar una paga i senyal per un pis en el què tots dos iniciarien una vida en comú, porten també a pensar en que la suma de tres mil euros que va lliurar en data 25 d'octubre del 2004 anava més aviat dirigida, com defensa la demandada, a obtenir la gratitud de la Sra. Morillo i amb ella la possibilitat de que acceptés conviure amb ell, petició que més tard es va fer explícita i que resulta comprensible quan una persona se sent sola i gran, no té fills i pot considerar avantatjós compartir la vida amb una dona jove que, si més no, tingui cura d'ell en la seva vellesa. Per aquesta raó, entenem que els fets anteriorment citats valorats conjuntament porten a presumir que la suma de tres mil euros que la Sra. Morillo va rebre en data 25 d'octubre del 2004 se li van lliurar en concepte de donació i que per tant no és procedent la reclamació que es recull a la demanda.

II.- La solució pel que fa referència al lliurament de 5000 euros en data 23 de gener del 2005 no és exactament la mateixa. En efecte, el recurrent reconeix que si li va lliurar aquesta quantitat a la defenent va ser perquè aquesta li va manifestar que li era precisa per donar una paga i senyal per un pis en el què tots dos iniciarien una vida en comú, és a dir està reconeixent que no es tractava d'un préstec com afirmava a la demanda, sinó d'una donació feta amb una finalitat concreta. Pel contrari, la demandada defensa que va ser una donació que li va fer sense cap condició, de tal manera que sols després de feta el Sr. Zurita li va insinuar el seu desig de viure amb ella, però aquesta versió dels fets no es pot acceptar, ja que en el document que consta al foli 14 la Sra. Morillo reconeix haver rebut aquesta quantitat no per gestionar l'entrada d'un pis, sinó "del pis", amb relació evidentment a un pis concret del qual el Sr. Zurita tenia notícia i en el revers del mateix document la Sra. Morillo manifesta que "en ningún momento voy a perjudicar en nada a Zurita" i que "no voy a echarlo de casa en ningún concepto", manifestacions que posen clarament de relleu que el pis al que es fa referència en l'anvers del rebut és un pis del qual promet la Sra. Morillo no fer fora al Sr. Zurita i no perjudicar-lo en cap cas i sols es pot fer fora a una persona d'un pis si aquesta viu en ell, raó per la que cal pensar que la defenent coneixia quina era la finalitat amb la què l'agent li lliurava els diners.

Per aquestes raons, entenem que el lliurament de diners per un import de 5.000 que el Sr. Zurita va fer a la Sra. Morillo en data 23 de gener del 2005 va ser una donació feta en contemplació determinat esdeveniment com era l'inici d'una vida en comú, és a dir una donació ob causam, ja que la convivència projectada era la seva causa final, la que va impulsar al Sr. Zurita a donar, convertint-se així els motius subjectius coneguts per l'altre part en causa que s'afegia a la liberal pròpia de la donació, de tal manera que, en cas que no s'arribés a produir el fet contemplat, com va ser el cas, la donació es podia revocar per la desaparició de la causa en la què es fonamentava. A la mateixa conclusió s'arriba si entenem que es tractava d'una donació amb la càrrega de realitzar un prestació a favor del donant, en aquest cas acollir-lo al pis que es volia adquirir, que si bé era una adquisició a títol onerós, no per això deixaven de ser donació els diners que es lliuraven per comprar-lo si no s'exigia que el pis estigués a nom de tots dos. Per tant, atès que finalment la donatària no va acceptar viure amb el donant s'ha de considerar que la causa final, el mode o la càrrega amb la que es va donar no es va complir i per aquest motiu el donant podia revocar la donació i exigir el retorn de la suma donada en virtut de la condictio que recull el Digest 23,3,9, que és el que en realitat està fent al formular la demanda.

III.- En estimar-se parcialment el recurs no procedeix fer especial pronunciament respecte de les costes judicials d'aquesta alçada en virtut del que disposa el capítol X de la Novel·la 82.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Zurita contra la Sentència dictada per l'Hble. Batlle en data dos de maig del 2007 que REVOQUEM PARCIALMENT en quan condemnem a la Sra. Morillo a pagar al recurrent la suma de cinc mil euros amb els interessos legals procedent a partir de la contesta de la demanda, confirmant la Sentència recorreguda en tots els demés punts i sense fer especial pronunciament respecte de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.