COSTES: diferència entre estimació parcial o substancial de la demanda (1000020/2022)

Sentència

Magistrats

Alexandra Cornella Sola Carles Cruz Moratones Vincent Anière

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000311/2022 ORIGEN: 1000020/2022 - 00

NIG: 5300542120220000198

PARTS:

Apel·lant: Srs. Canales i Manzanares

Advocat: Sra. Villegas

Apel·lat: Sra. Manso

Representant: Sr. Varesc

Advocat: Sra. Giner

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sra. Alexandra Cornella Sola

OBJECTE: COSTES: diferència entre estimació parcial o substancial de la demanda

SENTÈNCIA 067-2023

Andorra la Vella, l’11 de maig del 2023. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Alexandra Cornella Sola, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 4 de febrer de 2022, la representació processal de la senyora Manso interposà demanda de divisió de cosa comuna i de venda en subhasta pública i reclamació de dret d’ocupació i de desnonament contra el senyor Canales i la senyora Manzanares, tot sol·licitant la seva condemna a la divisió de la cosa comuna mitjançant subhasta pública mitjançant el Saig o aquell organisme competent per realitzar la subhasta, preservant i liquidant els drets de tercers envers els béns immobles de les següents unitats : les unitats 49 (pis o apartament planta 3ra porta 3ra del Bloc A i traster 4 situat a la mateixa planta), núm. 28 (plaça d’aparcament núm. 28), núm. 29 (plaça d’aparcament núm. 29) en terceres parts indivises situades a la urb. U, conjunt residencial B, bloc A, 3-3 d’Escaldes-Engordany; que s’oferís a les parts defenents de comprar la part de les unitats immobiliàries propietat de la demandant a la tercera part del preu de venda (amb valor de mercat actual), preu valorat a un mínim de 256.220,57 euros (corresponent a la 1/3 part de 768.661,71 euros), opció que podran exercitar en el termini màxim i no prorrogable d’1 mes a comptar de la notificació de la sentència ferma i definitiva; la condemna de les parts defenents a pagar-li un dret d’ocupació per les unitats immobiliàries de constant referència pel preu de mercat actual en aquell moment, preu valorat en un mínim de 1.149,07 euros mensuals (corresponent a les 1/3 part de 3.447,22 euros) fins que desallotgessin les unitats immobiliàries i d’ençà el dia 14.10.2020 (dia de la sentència de separació matrimonial i 20.07.2021 dia de la sentència de 2a instància), subsidiàriament des del dia de presentació de la present demanda, o subsidiàriament des del dia de contesta a la demanda; al desnonament de les parts defenents de les unitats immobiliàries de constant referència en el cas de que no els compressin per facilitar la subhasta dels béns, assenyalant un termini prudencial d’1 mes abans de que es fes la venda pública per a què les unitats restessin lliures d’ocupant i de càrregues en el moment de procedir a la venda en subhasta pública; i la seva condemna al pagament solidari de les costes i despeses resultant de la venda en subhasta pública, amb inclusió de les taxes judicials, dels honoraris de saig i, en el seu cas, de les pericials escaients, així com de les taxes judicials, de les costes judicials i processals del procés, amb inclusió dels honoraris d’advocat, perit i de procurador.

2.- En data 4 d’abril de 2022, els senyors Manzanares i Canales contestaren la demanda articulada de contrari oposant-se a la mateixa i sol·licitant la seva desestimació, així com la seva condemna al pagament de les costes processals ocasionades, inclosos els honoraris d’advocat, per haver-los obligat a comparèixer en judici de forma injustificada.

3.- En data 26 de setembre de 2022, el Batlle d’instància dictà Sentència amb, entre altres, la següent part dispositiva:

“DECIDEIXO

Primer.- Donar majoritàriament lloc a la demanda formulada per la senyora Manso contra els senyors Canales i Manzanares, donant lloc a la divisió de la cosa comuna consistent en les unitats immobiliàries 49 : pis o apartament planta 3 porta 3 del bloc A més traster, i dues places d’aparcament núm. 28 i 29, a la urb. conjunt residencial B situada a la zona U – el C d’Escaldes-Engordany, així com a la venda en pública subhasta, si cap de les parts està interessada en adquirir la part de la demandant, extrem que haurà de ser notificat, prèvia nova valoració, a la part agent, una volta ferma la sentència, en el termini de 30 dies o si les parts no troben de comú acord un tercer comprador. La repartició econòmica que correspondrà serà per terços, dels que un correspondrà a la part agent.

Segon.- No es dóna lloc a cap dret d’indemnització per l’ocupació dels defenents, alhora copropietaris, a les unitats immobiliàries de referència.

Tercer.- Es condemna en les costes processals i judicials a la part defenent.”

4.- Contra l’esmentada resolució ha interposat recurs d’apel·lació la representació lletrada dels senyora Manzanares i Canales, únicament i exclusiva contra la condemna al pagament de les costes continguda en la mateixa en considerar, en síntesi, que la resolució d’instància conté una infracció de la llei, per quant la mateixa no va desestimar totes les pretensions de la part defenent, ja que no la va condemnar a satisfer la quantitat reclamada per l’agent en concepte de dret d’ocupació de les unitats immobiliàries objecte de la demanda. Considera que procedeix apreciar una estimació parcial de la demanda i aplicar el contingut de l’article 350.3 del Codi de procediment civil; tot sol·licitant l’estimació del seu recurs d’apel·lació i la revocació del “Decideixo Segon”.- de la resolució impugnada, en el sentit de què no se la condemni a satisfer les costes processals i judicials.

5.- La representació processal de la senyora Manso s’oposa al recurs d’apel·lació interposat en base, fonamentalment, al contingut de l’article 350.2 del Codi de procediment civil i sol·licita la confirmació de la resolució recorreguda i la imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent, inclosos els honoraris d’advocats, saigs, perits i procurador, a acreditar en període d’execució de Sentència.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L’objecte del present recurs d’apel·lació rau en determinar si l’estimació de la demanda interposada en la instància s’ha de considerar parcial o substancial, als efectes de la imposició de les costes d’instància.

Segon.- La resolució d’instància considera que en haver estat la demanda estimada majoritàriament, escau imposar les costes processals a la part defenent, inclosos els honoraris d’advocat i procurador, tot deixant les relatives a les despeses del Saig i del perit i d’altres procedents en l’execució al període d’execució.

I és contra la mateixa que s’alça la part recurrent.

Tercer.- L’article 350 del Codi de procediment civil regula les disposicions generals relatives a les costes processals de la instància. En el seu apartat 1.- determina la seva imposició a les parts a les que el tribunal ha desestimat totes les pretensions que han exercit. En el seu apartat 2.- efectua una equiparació estre estimació substancial i estimació íntegra de les pretensions exercides per les parts als efectes d’imposició del pagament de les costes processals. I en el seu apartat 3.- determina que en cas d’estimació parcial de les pretensions exercides per les parts, cada part satisfarà les costes que hagi ocasionat, havent-se de pagar les comunes per meitat.

I mentre que la resolució recorreguda considera que s’ha produït una estimació substancial de les pretensions de la part agent que comporten la imposició de les costes a la defenent, la part recurrent considera que l’estimació de les pretensions de l’agent fou parcial i, doncs, no mereix la imposició de les costes processals com, en canvi, li imposa la resolució d’instància.

Quart.- El fet de considerar si s’ha estimat substancialment o no una demanda és una decisió que pren l’òrgan jurisdiccional en funció de les circumstàncies del cas. Així es va establir en la Sentència de data 27 de febrer de 2018, dictada en el rotlle TSJC-426/2017.

I tal i com també vam posar de relleu en la Sentència de data 26 de febrer de 2021, rotlle TSJC-185/2020, quan la demanda és de quantitat, la determinació del caràcter substancial és directa, havent pogut precisar que és a partir d’un 80% que una estimació es pot qualificar com a substancial. Però en aquells casos en què les demandes no són de quantitat o xifrades, aquesta determinació resulta més difícil i convé analitzar detalladament l’objecte precís de les peticions sotmeses a litigi, llur importància i llur articulació i comprovar si la jurisdicció les va estimar o no i en quina mesura, tot verificant si existia una iusta causa litigandi.

Procedirem, doncs a analitzar aquestes qüestions.

Cinquè.- A diferència del que va succeir en la resolució suara referenciada, en el supòsit que ens ocupa la Sala no pot més que concloure que l’estimació de la demanda fou substancial i, per tant, procedeix confirmar la condemna en costes de la part defenent, de conformitat amb el contingut de l’article 350.2 del Codi de procediment civil.

De la lectura de la demanda es deriva sense cap mena de dubte que la pretensió principal de la part agent era una acció de divisió de cosa comuna (afirmant la part agent ésser propietària d’1/3 de les unitats immobiliàries litigioses que afirma que es troben valorades en la suma de 768.661,71 €). La comunitat es derivava de l’escriptura de compravenda de les unitats immobiliàries de constant referència atorgada en data 17 de setembre de 2003, i que obra al foli 30 i ss. de la causa, i aquesta pretensió fou íntegrament estimada per la resolució recorreguda, a l’igual que la seva venda en púbica subhasta pel cas de què no s’arribi a un acord entre les parts o no es trobi un tercer interessat en la compra, en el termini prudencialment fixat per la resolució a partir de la seva fermesa i després d’efectuar-se una nova valoració de l’immoble més propera a l’execució de la divisió reconeguda.

De fet, l’única pretensió de la part agent que es desestima en la instància - reservant la qüestió relativa al desnonament al període d’execució-, és el pagament d’un dret d’ocupació de les unitats immobiliàries a la senyora Manso, ja fos des del dia de la sentència de separació matrimonial (14/10/2020, en la instància i 20/07/2021 en aquesta alçada) o des del dia de la interposició de la demanda en aquesta causa o de la contesta i fins a què les mateixes fossin desallotjades. Pretensió que no només no és la principal, com hem vist, sinó que la seva importància és mínima tant en relació a la que sí és principal que és la de divisió de la cosa comuna, com per la quantia que es pretén obtenir (1.149,07 €), centrant-se la pretensió a nivell temporal en uns mesos o, com a màxim, en un termini molt poc superior a 1 any.

A títol de reforç encara afegirem que fins i tot si tenim en compte l’import que la senyora Manso pretenia obtenir per la propietat del terç de les unitats immobiliàries d’autes (256.220,57 €) i el que pretenia obtenir pel dret d’ocupació que li ha estat desestimat i que ja valorem en el seu molt màxim de dos anys (27.576 €), veurem que aquest no sobre passa el 10% de la reclamació que li ha estat estimada i que, a data d’avui, es troba valorada en l’import esmentat, sense perjudici del que pugui succeir al respecte en un futur.

Sisè.- Procedeix, en conseqüència, desestimar el recurs d’apel·lació interposat i confirmar la resolució recorreguda.

Setè.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes derivades d’aquesta alçada a la part apel·lant, de conformitat amb el contingut de l’article 354.2 del Codi de procediment civil.

Decisio

En atenció a tot el que s’ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

Primer.- DESESTIMAR el recurs d’apel·lació imposat per la representació lletrada dels senyors Canales i Manzanares contra la Sentència dictada en data 26 de setembre de 2022 per la senyora Batlle d’instància, que confirmem.

Segon.- Imposar a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.