Improcedència d'acomiadament laboral per processament i prescripció de faltes

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

PARTS:

Apel·lant: ORG_0

Representant: Sr. Arnau

Advocat: Sra. Carranza

Apel·lat: Sr. Garzón

Representant: Sra. Canals

Advocat: Sra. Palmer

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent ANIÈRE

Magistrats: Sr. Carles CRUZ MORATONES

Sr. Jaume TOR PORTA

OBJECTE: Laboral; improcedència acomiadament per haver estat el treballador processat, prescripció de les faltes

SENTÈNCIA 000031/2025

Andorra la Vella, 25 de febrer del 2025.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 15-9-2010, el Sr. Garzón iniciava una prestació laboral per compte de B, SA (en endavant el banc), en qualitat de gestor sènior, dins del grup professional de gestor de negoci, per un salari brut fix anyal de 76.000.- EUR i una retribució variable en funció de l'assoliment dels objectius preestablerts. L'1-6-2014, les parts convenien d'un nou contracte de prestació de serveis en règim laboral, ostentant el treballador, la qualificació d'assessor financer amb una retribució anyal bruta de 90.490.- EUR.

El 25-10-2016, el representant de l'administradora única del banc, comunicava al Sr. Garzón el seu acomiadament, en mèrits d'una carta amb el següent contingut:

"Distingit Senyor,

Tal com en teniu coneixement, B va obrir un expedient informatiu en relació a la vostra vinculació als fets objecte de la causa 800081/2015 en la qual vau declarar com a inculpat i, finalment, heu estat processat en virtut de l'aute de la Secció d'instrucció especialitzada núm. 1 de data 22 d'agost de 2016.

Després que fos exercit el vostre dret d'audiència, l'administrador especial va resoldre, en data 4 de juny de 2015, la vostra suspensió provisional de treball amb el manteniment de salari sine die, resolució que us va ser notificada en data 8 de juny de 2015.

El passat dia 22 d'agost la Batllia especialitzada número 1, encarregada de conèixer la causa penal, va dictar aute pel qual, juntament amb altres persones, vós fóreu processat en la causa 8000081/2015 per un presumpte delicte major de blanqueig de capitals.

L'aute de processament (del qual en teniu coneixement i n'adjuntem una còpia) posa de manifest uns fets que, més enllà de la seva eventual transcendència en el camp penal, constitueixen causes d'acomiadament disciplinari:

1. En aquest sentit, l'aute de referència subratlla que les operacions de compensacions "és una operativa amb un risc molt elevat, com reconeix la pròpia oficial de compliment normatiu en la seva declaració." (vegeu pàgina 2 del referit aute).

El referit aute posa, així mateix, de manifest (vegeu la pàgina 2) la importància del rol dels gestors quan afirma "són subjectes obligats en matèria de prevenció de blanqueig de capitals i primera línia en el control dels fons. Són els propis gestors qui fan posteriorment, registrin un apunt comptable que no reflexa la realitat de l'operativa, i que té com a única finalitat dificultar la traçabilitat de l'origen del diner i eludir els controls de les autoritats pertinents."

Seguidament, l'aute afegeix que "els propis gestors que participen en la compensació desconeixen qui és l'altre client amb qui fan la contrapartida, quina és la seva activitat o l'origen dels diners, i es limiten a confiar en el company que els proporciona la contrapartida amb un risc molt alt de contaminació com reconeix la pròpia oficial de Compliment normatiu en la seva declaració."

L'aute de referència, a la pàgina 5, destaca que els gestors " ho consideren una pràctica habitual, com és el cas de Sevillano."

2. Així mateix, l'aute afegeix: "L'increment del volum de compensacions va comportar un cert descontrol, i per evitar-ho es va determinar que l'únic interlocutor de Hoyos fos Sevillano, i que la resta de gestors es dirigissin a ell. Aquesta situació va convertir a Sevillano en una mena de coordinador de fet per a les operacions de compensació. Sempre això si, seguint el protocol establert per compliment normatiu mitjançant el qual ell indicava que l'operativa era I+R o Intercanvi i omplia un formulari d'Intercanvi amb l'altre gestor, que lliurava a Compliment normatiu.

3. L'aute, en la seva pàgina 10, posa de manifest que "RESULTANT que la manca de mecanisme de control reals i efectius anava acompanyat d'una POLÍTICA COMERCIAL molt agressiva, i clarament dirigida a clients que poguessin estar interessats en serveis bancaris com els descrits anteriorment. En aquest sentit és claríssim el vídeo incorporat en autes, que fou enregistrat al juny del 2011, i en el que es veu a dos empleats de l'entitat, Garzón i una comercial Montenegro, oferint a W mecanismes per a bancaritzar grans quantitats d'efectiu, a canvi d'invertir 50% en dipòsits o productes financers, transferint l'altra meitat a Xina. Fins i tot Garzón manifesta que ja presten aquests tipus de serveis per altres clients de Madrid, i que traslladen efectiu tant des d'Espanya cap a Andorra com a la inversa, i li proposa bancaritzant 1.000.000 EUR mensuals de cash, per anar incrementant progressivament. Y no està disposat a deixar a l'entitat més del 10% i Garzón respon que podrien mirar d'ajustar-ho al 25% com a mínim, però que si surt tot es notarà molt i Compliance posarà problemes. Malgrat en la seva declaració Garzón manifesta que va actuar sota la por i amenaçat, no només no es procedí a emprendre cap acció respecte a Y, sinó que un any després, Montenegro havia previst visitar novament a Y a la seu de la seva empresa per tornar a oferir-li eïs serveis de B, visita que li fou prohibida per Girona, en ser advertit per Sevillano que Y era el soci de Hoyos."

4. Seguidament, l'aute a la pàgina 71, exposa que "Com a gestor de comptes, posa en contacte els seus clients amb Puga, Sevillano o Hoyos, a fi que efectuessin una compensació, facilitant la contrapartida de la que Hoyos no disposava per cap altre mitjà, (...)"

5. Finalment, l'aute de constant referència exposa que vàreu realitzar, com a mínim, quatre (4) operacions de compensació per un import total de 496.700EUR.

Concretament, a la pàgina 50, l'aute detalla les següents operacions de compensació: (es descriuen les contretes operacions de compensació)

I, a la mateixa pàgina, i com a continuació de l'anterior, l'aute ressalta les següents operacions de compensació: (es descriuen les concretes operacions de compensació)

Així doncs, cada un dels fets descrits precedentment va revestit de tres elements que justifiquen l'acomiadament, que són la importància, la transcendència i la intencionalitat. Aquests elements queden mostrats en la vostra conducta, que a part de no estar justificada, ha comportat que l'empresa hagi quedat en una situació compromesa.

La vostra conducta suposa un frau, deslleialtat i abús de confiança, el qual constitueix una falta molt greu prevista a l'apartat 2 de l'article 104 del vigent Codi de relacions laborals i, en conseqüència, causa d'acomiadament disciplinari en virtut del que estableix l'article 93 del mateix text legal.

En conseqüència, resolent l'expedient en curs, B ha acordat deixar sense efecte de la mesura inicial de suspensió de la feina i procedir al seu acomiadament disciplinari.

Per tant, la relació laboral que l'unia a B s'extingirà a la recepció d'aquesta carta".

2.- El dia 2-11-2016, la representació processal del Sr. Garzón formulava demanda laboral contra B, SA, en què considerant el seu acomiadament injustificat, sol·licitava que es dictés Sentència: 1) declarant la prescripció dels fets que esgrimeix B SA per a justificar l'acomiadament disciplinari; 2) subsidiàriament declarant que s'havien vulnerat els drets fonamentals del seu manant, concretament els contemplats a l'article 10 de la Constitució i altres disposicions legals; 3) més subsidiàriament, es declarés que hi havia manca de concreció en l'exposició de la causa justificativa en la carta d'acomiadament disciplinari. 4) I més subsidiàriament encara, es declarés que l'acomiadament havia estat discriminatori i va intervenir com a represàlia a l'exercici de les accions que l'emparaven.

Des d'una perspectiva econòmica, i en cas de prosperar qualsevol de les pretensions articulades en l'apartat anterior, sol·licitava la condemna de B SA: a) al pagament, en concepte de la indemnització prevista a l'article 98 del CRL, de l'import de 110.450,16.- EUR; b) el pagament de les vacances generades entre el dia 01.05 i 25.10.2016 per l'import de 5.854,92 euros; c) al pagament de les quantitats que es puguin acreditar en el procediment corresponent als "bonus" de l'exercici de l'any 2015, i a la part proporcional corresponent a l'any 2016; d) al pagament d'altres 45 dies de salari per any treballat en concepte de danys morals pels perjudicis causats al seu manant, és a dir l'import de 110.450,16 euros; e) al pagament dels interessos legals sobre els imports comptadors des de la contesta a la demanda; f) a declarar i cotitzar a la CASS les quantitats a les quals sigui condemnada a satisfer i g) a pagar les costes processals, per la seva temeritat i mala fe.

3.- El 28-11-2016, la representació processal del banc formulava qüestió de prejudicialitat penal, sol·licitant la suspensió del procediment fins a la definitiva resolució de la causa penal 800081/2015. Aquesta petició era desestimada per Aute de 17-7-2018, resolució que es confirmava per Aute de 14-5-2019 dictat per aquesta Sala (TSJC-333/2018).

4.- El 16-9-2019, la representació processal del banc, contestava la demanda formulada oposant-se a les pretensions articulades pel Sr. Garzón, sol·licitant es dictés Sentència desestimant la demanda i imposant al demandant el pagament de les costes ocasionades.

5.- Practicats els mitjans de prova proposat i declarats pertinents amb el resultat que figura en les actuacions, i evacuats per les parts litigants els seus respectius escrits de conclusions, el dia 20-9-2023, requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Que estimant la demanda formulada pel Sr. Garzón ha de declarar que :

"Primer.- L'acomiadament practicat pel defenent fou injustificat, havent-se de condemnar a la part defenent a pagar a la part agent la suma de 110.450,16 euros en concepte d'indemnització per acomiadament indegut i 5.854,92 euros en concepte de vacances.

Dit import augmentarà de l'interès legal a comptar de la data prevista per la contesta a la demanda.

Segon.- Condemna a la part defenent a la cotització de la quantia objecte d'indemnització prop de la CASS.

Tercer.- Condemna a la part defenent a sufragar les despeses processals causades".

6.- La representació processal de B, SA s'alça contra aquesta resolució interessant es dicti nova Sentència en aquesta alçada, revocant-la i en el seu lloc desestimant la demanda i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies. Considera per això que la Sentència dictada infringia les normes o garanties processals i els drets constitucionals, i, tanmateix, incorria en error en la valoració de la prova i en infracció de la Llei.

Concretament, sosté que la prova IV.-Documental que havia demanat s'havia practicat només de manera parcial, vulnerant el seu dret al procés degut i a la igualtat d'armes processals; insisteix en la prejudicialitat penal que al seu criteri concorria entre el present procediment i les actuacions penals; afegia que les faltes que s'atribuïen al treballador demandant no es trobaven prescrites i que el processament no havia estat la causa de l'acomiadament sinó les conductes que s'hi relataven afegint en tot cas que la seva realitat es trobava justificada en autes.

Referia que l'acomiadament del Sr. Garzón havia estat notificat dins el termini i en la forma escaient de manera que no era ni injustificat ni improcedent ni fet en forma indeguda, i que, per tant, no se li podia reconèixer el dret a percebre la indemnització que li havia estat atribuïda. Subsidiàriament, considera que la indemnització s'havia de calcular segons el que disposa l'article 82.3, o sigui el darrer salari mensual complert i efectivament treballat dividit entre 30 dies perquè no hi ha cap salari variable en els darrers 12 mesos de la relació laboral, és a dir l'import de 69.979.44EUR.

Quant a les vacances, considera que el Sr. Garzón no hi tenia dret perquè havia estat suspès de treball i que a manca de treball efectiu no es meriten vacances. Subsidiàriament, considera que l'import a satisfer al Sr. Garzón per aquesta raó ascendia a 3.722,17EUR.

Respecte dels imports corresponents al rescat del pla de pensions i del pla d'estalvi, considera que no fan part del salari ni poden tampoc fer part del càlcul del salari dia respecte de la indemnització prevista a l'article 98.1 del CRL ni per a calcular les vacances; que l'import no s'ajusta al que disposa l'article 82.3 del CRL, tant perquè inclou el rescat de dos plans de pensions (que esdevenen un contracte civil totalment aliè del contracte laboral) com perquè la fórmula que aplica és incorrecta.

7.- La representació processal del Sr. Garzón s'oposava al recurs d'apel·lació articulat, negant la concurrència de cap dels vicis que de contrari es relaten. Així sol·licita la desestimació del recurs d'apel·lació, amb confirmació integra de la Sentència dictada pel Tribunal de Batlles, imposant-se a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades a causa del recurs articulat.

8.- Per ofici, la Batllia va informar aquest tribunal que en data 20-03-2024 es va declarar la cessació de pagaments i fallida de la societat ORG_0.

Amb aquest precedent, per Aute de data 17-06-2024, la Sala decidia suspendre les actuacions fins que les parts sol·licitessin la seva continuació una vegada tancat el procediment de cessació de pagaments i fallida que se seguia contra la societat esmentada.

Tant l'AREB, en la seva qualitat d'administradora judicial de l'entitat en fallida, és a dir, la societat ORG_0, com el treballador, van interposar recurs de reposició contra aquesta decisió de suspensió, i, el 16-09-2024, la Sala Civil va dictar un aute que acordava no donar lloc a aquests recursos de reposició i mantenia la suspensió fins que les parts sol·licitessin la seva continuació, una vegada tancat el procediment de cessació de pagaments i fallida que se seguia contra aquesta societat.

El 7-10-2024, la representació processal de l'AREB com a administradora judicial de la fallida de la societat ORG_0, va interposar un recurs d'empara contra l'aute del 16-09-2024 davant del Tribunal Constitucional, qui va dictar sentència en data 20-01-2025, amb la qual va estimà el recurs i disposà la nul·litat de l'aute recorregut i la retroacció de les actuacions al moment anterior al seu pronunciament.

Així les coses, per Aute de data 06-02-2025 aquest tribunal decidia entre altres :

"Primer.- Estimar els recursos de reposició formulats per ambdues parts contra l'aute dictat en data 17 de juny del 2024 i revocar l'aute de data 16 de setembre de 2024 i aixecar la suspensió de les presents actuacions.

Segon.- Confirmar que no és necessària la celebració d'una vista per a resoldre el present recurs d'apel·lació i, per tant, el recurs d'apel·lació queda vist per a sentència. (...)"

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- El nucli central de la present resolució passa, de manera principal, per determinar si l'acomiadament del Sr. Garzón per part de B, SA va ser justificat.

La resolució d'instància es decanta per una resposta negativa, reconeixent al treballador demandant el dret a percebre la indemnització per acomiadament injustificat. Alhora reconeix al Sr. Garzón el dret a percebre determinada quantitat en concepte de vacances guanyades i no realitzades, el tot incrementat amb els interessos corresponents, l'obligació feta a la defenent de cotitzar i declarar dit import a la CASS i a l'hora de pagar la totalitat de les costes ocasionades. I és contra aquesta decisió que la representació processal de B, SA formula recurs d'apel·lació d'acord amb els arguments que seguidament es detallaran.

Segon.- sobre la pràctica parcial de la prova documental IV

La part recurrent sosté que no s'havia incorporat testimoni de l'Aute de 22-8-2016, amb la data de notificació a B, fita aquesta en què es situaria el moment en què B va tenir coneixement de les irregularitats comeses pel Sr. Garzón, considerant que amb aquesta finalitat el que es pretenia acreditar és que la prescripció de les faltes apreciada per l'òrgan a quo no podia prosperar.

Atesa la relació que la mateixa part recurrent estableix entre la necessitat d'aquesta prova i el termini "a quo" iniciador del còmput del termini de prescripció de les faltes, s'han d'efectuar les següents precisions prèvies respecte de la naturalesa d'aquesta institució atès que en definitiva incidiran sobre la necessitat de la prova practicada.

Resulta doctrina consolidada de la Sala continguda entre altres en la Sentència de 24-1-2019 (TSJC-348/2018) que: "l'article 107 del CRL preveu dos terminis de prescripció: un breu de 10, 20 o 60 dies en funció de la gravetat de la falta (lleu, greu i molt greu) quin còmput s'inicia a partir del moment en que l'empresa ha tingut coneixement de que s'ha comès i un segon termini, llarg (6 mesos), que intervé com a termini de tancament de manera que transcorregut el mateix, la falta ja no pot ser sancionada. En aquest darrer sentit hem pogut recordar (Sentència de 29-5-2018 rotlle TSJC-131-2018): " els termes de l'article 107 són clars en indicar que les faltes molt greus prescriuen en tot cas al cap de sis mesos d'haver-se comès. Per tant, de cap manera, pot l'empresari fonamentar un comiat sobre una falta que te més de sis mesos al moment de pronunciar la sanció". En aplicació d'aquest criteri jurisprudencial, i havent estat totes les faltes atribuïdes al treballador, comeses amb anterioritat al termini de tancament de 6 mesos previst en la Llei, la prova relatada resultava sens dubte innecessària per a la resolució de la present causa, atès que no podia condicionar de cap manera el resultat de la present resolució. Afegirem, tanmateix, que tractant-se aquesta d'una informació que es trobava en mans de la societat B, SA res impedia que hagués estat aportada a autes per la mateixa part interessada.

El primer motiu del recurs serà desestimat per la raó indicada.

Tercer.- Respecte de la prejudicialitat penal

La part recurrent insisteix a dir que els fets en els quals es fonamenta l'acomiadament disciplinari del Sr. Arnau eren aquells objecte de la causa penal 8000081/2015, considerant que si en la causa penal es dictava una Sentència condemnatòria necessàriament s'hauria de concloure en què les causes que justificaven l'acomiadament concorrien.

Aquesta qüestió ja va ser resolta en el nostre Aute de 14-5-2019 (rotlle TSJC-333/2016) dictat en el present assumpte, en què excloíem la qüestió de prejudicialitat penal que es va plantejar. Ara bé, assajant de convèncer (si és que es pot) la part recurrent de la manca de fonament del recurs que articula sobre aquesta qüestió, portarem a col·lació les previsions contingudes en l'Aute de 30-4-2021 (rotlle TSJC-289/2020) que sintetitza el criteri de la Sala en aquest àmbit, quan indicàvem :

"Davant la dificultat que podria suposar que un conjunt de fets comuns a un procés penal i un procés civil es substanciessin de manera simultània, el nostre ordenament pretén, assegurar l'harmonia necessària per a la seguretat jurídica (art. 3.2 de la Constitució), establint que el procediment civil, amb caràcter general, es suspendrà fins a definitiva resolució del procediment penal (art. 8 de la LQJ), solució aquesta inspirada de la màxima francesa "le pénal tient le civil en l'état" que per regla general ha destenyit en els ordenaments dels Estats de tradició jurídica romana. En relació a la mateixa hem pogut sostenir de manera reiterada (entre altres vegi's l'Aute de 30-7-2019 dictat en el rotlle TSJC-20/2019) que la prejudicialitat penal es dóna "(···)quan es necessari un pronunciament previ al de l'organ judicial competent per resoldre el litigi objecte del proces. Es a dir que si existeix prejudicialitat, la mateixa s'ha de poder constatar al moment on es presenta la questió, i aleshores la suspensió es obligatoria ja que de la resolució de la questió prejudicial depèn la resolució del plet afectat.

Hem de recordar els principis i els criteris aplicables a la matèria tal com estan fixats pels articles 8 de la LQJ del 2 i 3 de setembre del 1993 i 19 de la LTPJ del 21-12-1993 i interpretats per la jurisprudència andorrana. La prèvia resolució de la questió prejudicial penal ha de ser imprescindible per a la resolució del judici civil i el moment processal a partir del qual una questió penal pot suspendre el procediment es l'admissió a tràmit d'una querella i denuncia, o el moment en què un organ judicial incoi sumari de conformitat amb l'article 8 de la Llei Qualificada de la Justicia.

Quant al caràcter imprescindible de la resolució prèvia de la causa penal, vam poder recordar que per a que prosperi la questió de prejudicialitat penal, s'apliquen criteris restrictius i s'ha d'establir que la solució del procediment penal en curs condicioni de manera directa la resolució del judici civil i no es suficient l'existència d'una connexió entre els dos procediments"·

En el procediment laboral però apareixen certs matisos al respecte de l'abast general de la prejudicialitat penal entre processos que acabem de relatar. En efecte, quan el procediment laboral intervé sobre l'acomiadament d'un treballador, la doctrina establerta per la Sala admet una solució diferent. Aquest ha estat clarament delimitada en diferents resolucions (Aute de 22-12-2017 rotlle TSJC-314/2017; Sentència de 29-5-2018, rotlle TSJC-131/2018 i més recentment en l'Aute de 14-5-2019, rotlle TSJC-333/2018). En aquesta darrera resolució indicàvem concretament: "(···) si be es cert que el penal preval sobre el civil, tambe es cert que ens trobem en matèria laboral disciplinària la qual te les seves exigències propies i la missió del tribunal serà de determinar si els fets reprotxats en la carta d'acomiadament han quedat acreditat en autes i si constitueixen la causa legal invocada.

Com ho hem recordat en Sentències recents (veure per exemple 481/15 del 31-05-2016 i 266/15 del 15-10-2015), es al moment de practicar el comiat que l'empresa ha de disposar dels elements suficients per tenir certesa de la realitat del comportament disciplinàriament sancionable de l'empleat.

Com motivàvem en la sentència del 2015 : "Forca es de constatar, en primer lloc, que el processament d'una persona treballadora no constitueix, en absolut, una causa de comiat. Resoldre altrament suposaria una clara violació del principi constitucional de presumpció d'innocència.".

Per tant, si l'empresa tenia al moment del comiat la certesa que l'assalariat havia comés els fets constitutius de la falta de l'article 104.2, els elements al respecte s'han de poder establir en el marc del procés laboral aportant-se els elements suficients en la fase de prova, sense que la seva acreditació pugui dependre del resultat final del procediment penal".

Aquestes previsions s'han d'aplicar al concret supòsit examinat. En efecte, quan una sanció resulta qüestionada per un treballador (i l'acomiadament és la més greu que l'empresari pot adoptar en mèrits del "ius puniendi" que el Codi de Relacions Laborals li reconeix), els Òrgans jurisdiccionals han de verificar si aquesta sanció, quan intervenia, es trobava justificada des d'una perspectiva formal i material. En conseqüència serà en el litigi laboral que l'empresari haurà d'acreditar la realitat dels fets que reprotxa a l'assalariat i que aquests concorrien quan es procedia a la seva sanció, sense però que aquesta pugui intervenir mitjançant un procediment penal posterior. Així als efectes que aquí interessen, malgrat la clara relació subjectiva i objectiva que pot existir entre ambdós processos (la querella criminal i la carta d'acomiadament presenten notòries similituds en relació als fets que es reprotxen a la part demandant), no pot considerar-se que la decisió penal resulti imprescindible o condicioni la resolució definitiva que pugui intervenir en el litigi laboral en curs".

També aquest motiu del recurs s'haurà de rebutjar.

Quart.- Respecte de la pretesa inexistència de prescripció de les faltes que s'atribuïen al Sr. MES.

La part recurrent considera que si bé l'art. 107 del CRL vigent a la data de l'acomiadament, disposava un termini de prescripció clar, els fets comesos pel treballador i que van portar al seu acomiadament eren continuats en el temps, i s'haurien perllongat fins al moment en què B obria un expedient al treballador en qüestió. Afegia, d'altra part, que l'obertura de l'expedient havia interromput el termini de prescripció, exterioritzant la voluntat del banc de fer ús de l'acomiadament, invocant per això la Sentència de 30-11-2000. D'altra banda, considera que el termini "a quo" iniciador del còmput de la prescripció s'havia de situar en la data en què B havia tingut coneixement dels fets per part del treballador (13-9-2019).

Ja hem tingut ocasió d'apuntar amb anterioritat (segon Fonament de dret) les particularitats que envolten la institució de la prescripció de les faltes laborals. Només insistirem en la naturalesa del termini de 6 mesos que ja hem pogut sostenir intervé a títol de termini de tancament, assegurant des de la perspectiva de la seguretat jurídica, que determinats fets no es puguin sancionar una volta transcorregut el termini que la Llei contempla amb aquesta finalitat.

En el present supòsit, la part sosté que ens trobaríem davant d'un supòsit de falta continuada, però tampoc aquest argument el podem compartir. En efecte, hem mantingut de manera constant que el relat de fets contingut en la carta d'acomiadament cristal·litza la situació de manera que no resulta viable introduir nous fets amb posterioritat (Vegeu entre moltes altres la Sentència de 26-6-2018, rotlle TSJC-133/2018). En la carta d'acomiadament que amb anterioritat hem transcrit, s'aprecia com tots els fets que es retreuen al treballador van intervenir en el decurs dels anys 2011, havent transcorregut amb escreix el termini de sis mesos entre aquests i el moment en què intervenia la decisió extintiva (25-10-2016). La representació processal de la societat B argumenta però, que els fets comesos pel treballador no haurien prescrit atès que ens trobaríem davant d'un supòsit de falta continuada que s'hauria anat perllongant en el temps. Tampoc aquest argument resulta procedent per les raons següents. La figura de la falta continuada suposa la reiteració de conductes al llarg del temps, cadascuna de les quals constitueix per separat una infracció però que es considera com única sempre que, integrin un procés unitari. En el supòsit examinat, cap conducta posterior al mes de setembre del 2011 s'atribueix al Sr. MES, i essent aquesta, la fita en què finalitzaria la conducta infractora que s'atribueix al treballador, el termini de prescripció s'hauria de computar a partir d'aquesta data. Aquesta precisió també invalida la pretesa interrupció del còmput del termini de la prescripció atès que en definitiva, quan B incoava l'expedient disciplinari, els fets ja havien prescrit i no es podien sancionar. En tot cas, la solució contrària suposaria deixar en mans de l'empresari, la determinació del moment en què es pogués fer ús del "ius puniendi".

En darrer lloc, la referència que s'efectua a la Sentència d'aquesta Sala de 30-11-2000, resulta estèril. Aquesta decisió intervenia en un supòsit de prescripció de drets materials, mentre que aquí la prescripció ho és respecte de les faltes, regint-se ambdues de manera absolutament diferent sense que, per tant, les indicacions que allí realitzàvem es puguin traslladar al present supòsit.

Aquest motiu del recurs es veurà també abocat al fracàs.

Cinquè.- Quant a l'error i manca de valoració de la prova relativa a la causa de l'acomiadament.

La representació processal de B considera que la Sentència de la Batllia entenia erròniament l'acomiadament del Sr. MES obeïa al seu processament quan en realitat, derivava dels fets concrets que va cometre que coincidien amb els que es detallen en l'Aute de processament, tractant-se fonamentalment de la realització d'operacions de compensació malgrat la prohibició de realitzar-les que existia. D'altra part defensa que el treballador demandant s'havia pogut defensar en tot moment dels fets que se li retreien.

A partir del moment en què hem sostingut que els fets que s'atribuïen al treballador no podien ser sancionats per haver prescrit, l'acomiadament realitzat d'acord amb els mateixos no es podia considerar justificat. En aquesta eventualitat, poc recorregut pot atribuir-se al motiu de recurs exposat.

En tot cas, respecte d'aquest greuge específic ens hem de remetre a les conclusions que en les diferents resolucions que hem pogut dictar en relació amb l'acomiadament dels treballadors de B, una volta va recaure Aute de processament. En aquest sentit, en la Sentència dictada en el rotlle TSJC-29/19, entre altres, recordàvem que:

"En virtut dels principis en la matèria, pertocava a l'empresa provar que el comiat disciplinari que ha practicat és legal i que l'ha pronunciat en base a uns fets i motius reals i tipificats com a falta molt greu, tot i respectant les exigències formals.

Cal recordar que el Codi de relacions laboral defineix en l'article 104.2 com a falta molt greu el fet de :

" Actuar amb frau, deslleialtat o abús de confiança en les gestions encomanades, així com en el tracte amb els altres treballadors o qualsevol altra persona al servei de l'empresa en relació de treball amb aquesta, o fer en les instal·lacions de l'empresa negociacions de comerç o indústria per compte propi o d'una altra persona sense l'autorització expressa de l'empresa.".

Malgrat la part recurrent no accepta aquesta realitat, és pales que l'acomiadament es fonamenta únicament i exclusiva en l'aute de processament, i així la conclusió de la carta de comiat que hem reproduït in extenso més a dalt, revela com són els fets exposats en aquest aute, considerats com a establerts, que fonamenten el comiat.

Apareix per tant que és ben bé la decisió de la Batlle d'instrucció de processar a la Sra. AX i l'invocat risc per a la reputació del banc que va motivar la decisió de practicar el comiat.

Però, ja vam jutjar que el processament d'una persona assalariada no constitueix una causa de comiat i que resoldre altrament suposaria una clara violació del principi constitucional de presumpció d'innocència. Si l'empresa té al moment del comiat la certesa que l'assalariat ha comès els fets constitutius de la falta, els elements que ho confirmen s'han de poder establir en el marc del procés laboral aportant-se els elements suficients en la fase de prova, sense que la seva acreditació pugui dependre íntegrament del resultat final del procediment penal.

És per això que no es pot estar d'acord amb la part recurrent quan considera que és la resolució final de la causa penal que permetrà dir si la causa del comiat existia o no.

La distinció que fa aquest part recurrent entre fonamentar-se sobre l'Aute penal i fonamentar-se sobre els fets relatats en l'Aute penal no és convincent, i hem de constatar que, salvat els elements de l'Aute de processament i la petició d'aportació per corda fluixa de la causa penal en qüestió, no es refereix en cap moment a fets dels quals tenia un coneixement personal al moment del comiat, i no ha desplegat cap esforç probatori específic per a establir-los ni que la Sra. AX havia tingut un comportament que encabia en la definició de l'article 104.2 (la qual suposa establir, entre altres elements, una voluntat de perjudicar a l'empresa i no solament una mala execució de les seves tasques o una "acció deficient") i que podia justificar el comiat practicat el 25-10-2016. --------------------------------------------------

Com ho motivàvem en la sentència 131-18, i ens mantenim en aquesta consideració :

"Tot això no significa que un fet delictiu no podria ser mai causa d'acomiadament sinó que l'empresari no pot acomiadar si no existeix de manera suficientment establerta la causa que fonamenta la seva decisió al moment de pronunciar-la. Dit d'una altra manera, no pot existir una acomiadament "preventiu"...És veritat que uns mateixos fets poden constituir un delicte i una causa d'acomiadament.

Però cal precisar al respecte que el procediment disciplinari laboral, que constitueix una prerrogativa del poder de direcció de l'empresari, és independent del procediment penal i, per tant, la presumpció d'innocència, que impedeix presentar com a culpable una persona no condemnada, no impedeix l'empresari a exercitar el seu poder disciplinari i pronunciar una sanció fonamentada sobre uns fets dels quals ha pogut tenir coneixement de manera regular, sigui per via interna o sigui gràcies al procediment penal, però sempre amb la condició que els mateixos es puguin considerar com a certs al moment de pronunciar la sanció i amb el degut respecte de les formalitats legals, en particular l'exposició fàctica que la llei exigeix.".

I en el present cas tampoc, no s'ha pogut esbrinar quins eren els elements de fet que ja coneixia l'empresa al moment del comiat, i que permetrien considerar que l'assalariat hauria fallat a la lleialtat deguda a l'empresa o l'hauria defraudat o en què hauria fet un mal ús de les facultats a ell confiades amb una intenció d'ocasionar danys a l'empresa, sobretot quan del seu costat, l'assalariat sosté que no va ocultar res a l'empresa de les seves activitats i que, malgrat el que sosté la part recurrent no ha reconegut uns fets de forma implícita sinó al contrari que ha negat tota conducta seva que pugui encabir en la definició de l'article 104.2".

Aquestes prevencions són extrapolables al supòsit que s'examina atès que en definitiva i segons es relata en la carta que hem transcrit, l'acomiadament es fonamentava només en el processament del treballador i en l'afectació a la reputació del banc, res més.

Sisè.- Una volta s'ha confirmat el caràcter injustificat de l'acomiadament, la part recurrent discrepa de la indemnització que ha estat fixada per la resolució d'instància, considerant que aquesta s'havia de situar en l'import de 69.979,44.- EUR, atès que aquesta s'havia de calcular exclusivament en funció del seu darrer salari, al marge de les aportacions a plans d'estalvis i de jubilació que es podien haver realitzat.

Tampoc aquest motiu del recurs pot prosperar. La resolució adoptada per la Batlle després de recordar l'àmbit objectiu del salari com es trobava contemplat en l'art. 76.1 del CRL llavors vigent, conclou que els plans d'estalvi i jubilació s'han de considerar com a complements de salari als que tenen dret els treballadors. La relació d'aquestes prestacions amb la prestació de l'assalariat resulta inqüestionable, i la mateixa correspon a una contraprestació a l'activitat desenvolupada. En aquesta eventualitat, els mateixos havien de ser comptabilitzats en la indemnització, com de manera encertada s'ha realitzat en la resolució recorreguda.

Setè.- Respecte del motiu de recurs que s'articula en relació amb les vacances, la representació processal de B defensa que en haver estat suspès el treballador de feina (no de salari) no tenia dret a vacances.

Segons el CRL vigent a la data dels fets examinats, la suspensió de feina (també de sou) és una sanció que només es podia imposar en supòsits de falta greu i molt greu (art. 105, apartats b i c). En el present supòsit, la mesura adoptada ho va ser amb caràcter transitori, provisional, per evitar que l'assalariat pogués assistir al seu lloc de treball. Com que no concorre el supòsit base que podria emparar l'actuació de l'empresari, considerem que va ser de manera ajustada a dret que la Sra. Batlle considerà que calia compensar el treballador per les vacances guanyades i no realitzades, també durant el termini en què va ser suspès de feina.

Vuitè.- Quant al greuge que articula respecte de la capitalització dels plans de jubilació i estalvi, no introdueix cap mena de crítica respecte de la Sentència dictada sobre aquesta qüestió, el què impedeix poder valorar les seves pretensions.

Novè.- La desestimació del recurs articulat es traduirà en la confirmació de la Sentència dictada i amb la imposició a la part recurrent de les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

Primer.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de B, SA contra la Sentència de data 20-9-2023 que confirmem íntegrament.

Segon.- Imposar a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.