GOVERN. dret sancionador regla non bis idem, naturalesa distinta salari i vacances. TSJA-002/13

Sentència

Magistrats

Pere Pastor Vilanova Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-0032-2/2012 Núm. de Rotlle: TSJA-002/13

SENTÈNCIA NÚM. 53-2013

PARTS:

Apel·lant: Ricart Representant: Sr. Vara Advocat: Sr. Briones

Apel·lat: M. I. GOVERN Representant: Sra. Morales Advocat: Sra. Sancho

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira Magistrats: M. I. Sr. Pere Pastor Vilanova

M. I. Sr. Bernard Plagnet

Andorra la Vella, vint-i-tres de maig del dos mil tretze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0032-2/2012.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Pere Pastor Vilanova, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La societat "Ricart" va interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació governativa, de data 21 de març de 2012, del recurs de reposició interposat contra la resolució del Ministre de Justícia i Interior del 21 de gener de 2012, sol·licitant la seva revocació parcial.

2.- El Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda promoguda per la societat "Ricart" mitjançant sentència del 31 d'octubre de 2012.

3.- En el seu escrit d'apel·lació de data 27 de desembre de 2012, la societat "Ricart" manifesta principalment que:

s'havia vulnerat el principi del non bis in idem, tota vegada que la sanció imposada per incompliment de l'article 67 del Codi de relacions laborals quedava subsumida en la imputada en base a l'article 84;

uns treballadors havien gaudit de vacances efectives i altres tenien pendent el seu pagament;

l'impagament dels salaris va ser parcial;

no se li podia exigir de procedir al comiat de treballadors o d'iniciar un procediment concursal;

no es podia sancionar en grau màxim a una empresa que feia el possible per continuar la seva activitat.

4.- En la seva contesta de data 31 de gener de 2013, el GOVERN manifesta principalment que:

el pagament de les vacances i dels salaris constituïen obligacions diferents;

la graduació de les sancions va ser funció dels perjudicis causats als treballadors i l'omissió als advertiments i requeriments del Servei d'Inspecció de Treball relatius a la regularització dels pagaments pendents.

5.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat el magistrat ponent i han quedat vistes les actuacions per deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La societat "Ricart" va formular demanda jurisdiccional contra el M. I. GOVERN, a resultes de la imposició d'una sanció administrativa laboral per import total de 14.002 EUR. La societat recurrent considera que ha estat objecte d'una doble pena i que la graduació emprada, a l'hora d'imposar les sancions, esdevenia excessiva en relació a les circumstàncies del cas.

La societat "Ricart" ha estat condemnada al pagament de dues multes: una sanció de 2.001 EUR per no haver abonat la totalitat de les vacances meritades a 9 treballadors i una altra sanció de 12.001 EUR per la manca de pagament de diferents salaris a 18 treballadors pel període comprès entre juny i setembre de 2011. El GOVERN considera que l'esmentada societat ha infringit els articles 67, 84 i 99 del Codi de relacions laborals.

La recurrent estima, en primer lloc, que la infracció de l'article 67 del Codi de relacions laborals quedava subsumida en el supòsit contemplat a l'article 84. Els esmentats articles recullen el següent:

Article 67.- Dret a vacances remunerades

Tota persona assalariada té dret a gaudir d'unes vacances anuals remunerades.

Article 84.- Pagament del salari

1. L'empresa està obligada a pagar puntualment el salari, en la forma descrita a l'article anterior, amb la periodicitat convinguda, mensual, quinzenal, setmanal o diària, i com a màxim dins els tres dies naturals següents a la fi del període considerat.

El principi del non bis in idem prohibeix, en principi, la duplicitat de sancions en presència d'identitat de subjecte, de fet i de la intenció de protegir el mateix bé jurídic. En el cas que ens ocupa, no hi ha doble sanció. En efecte, l'Administració ha sancionat dos fets (més aviat omissions) distints, tota vegada que castiga, per una banda, la manca de satisfacció de les vacances anyals gaudides o generades i, per altra banda, l'absència de pagament de les retribucions. Endemés, ambdós crèdits laborals no tenen el mateix fonament perquè les vacances persegueixen la protecció de la salut i la seguretat dels assalariats, mitjançant el repòs necessari per recuperar el desgast ocasionat pel treball (article 29 de la Constitució i Conveni 132 de l'OIT del 24 de juny de 1970), mentre que els salaris remuneren els serveis prestats pel treballador (article 76 del Codi de relacions laborals). Per tant, no concorre bis in idem, tota vegada que els articles 67 i 84 tutelen drets distints. La recurrent afegeix que no es discutia el gaudiment efectiu de les vacances, sinó només la seva manca de pagament. El pagament de les vacances anyals és però consubstancial al seu gaudiment efectiu car, si no es satisfà el seu preu, no s'assoleix el seu objecte, és a dir el descans físic, però també psíquic que procura el convenciment de percebre un ingrés sense obrar. A més, l'abonament de les vacances anyals no constitueix salari stricto sensu, senzillament per raó de la manca de treball durant el període de vacances. Per acabar, es recorda que la resolució impugnada penalitza la manca de pagament de les vacances fruïdes per part d'uns treballadors, però també l'impagament de vacances generades però no gaudides per altres.

La manca de pagament puntual dels salaris no es discuteix, de manera que hi ha clarament infracció a l'article 84 del Codi de relacions laborals.

La segona font de controvèrsia afecta la graduació de les sancions. Efectivament, la recurrent sosté que realitzava els màxims esforços per salvaguardar l'empresa i pagar els deutes pendents. El GOVERN ha classificat, en el grau màxim (en la seva banda més baixa però), les multes imposades a la societat "Ricart" en base als punts c i e de l'article 163 del Codi de relacions laborals, és a dir "L'incompliment de les advertències prèvies i dels requeriments del Servei d'Inspecció de Treball" i "El perjudici causat" als treballadors.

Ambdós criteris es troben reunits. Així les coses, el Servei d'Inspecció de Treball va demanar, almenys en dues ocasions, al representant de l'apel·lant, de posar-li en coneixement els justificants acreditatius dels imports pendents de pagament (folis 52 i 213). Enlloc figura acreditada la liquidació dels havers laborals deguts, ni la impossibilitat de fer-hi front. A més, es constata que el perjudici en matèria d'impagament de vacances s'eleva a 3.700 EUR i que malgrat l'altre perjudici no es quantifica, ha de ser forçosament molt elevat doncs el representant de la societat apel·lant admetia, l'1 de setembre de 2011, la manca de pagament dels salaris dels mesos de juliol i agost, com també el desembors extemporani de la mensualitat de juny (foli 51). Per conseqüent, essent la graduació de les multes una decisió discrecional, aquesta Sala no detecta cap error manifest d'apreciació en el seu establiment que autoritzi la seva anul·lació.

Per tot l'exposat, procedeix la desestimació del recurs d'apel·lació.

Quart.- No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les costes processals d'aquesta segona instància per raó de manca de temeritat.

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, ha decidit desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la societat "Ricart" contra la sentència 2012-137, de 31 d'octubre de 2012, dictada per la Secció Administrativa de la Batllia, que es confirma. No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el què disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal, es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa dels quals procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.