Laboral - desitiment justificat - càrrec de confiança - hores extres - vacances TSJC 017/14

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TSJC-17/14

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de maig del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Salas va presentar demanda laboral contra la societat Escolano, demanant que es condemnés la demandada a satisfer-li la suma neta total de 8.446,70.- euros en concepte de vacances i hores extres impagades i la suma neta de 42.190,47.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 31-10-2013, decidint "Desestimar en tots els seus termes la demanda formulada en data 16 de març de 2012 pel Sr. Salas contra la societat mercantil andorrana ENTITY_5; havent d'absoldre consegüentment a aquesta darrera de les pretensions que contra ella s'hi contenen, tot el qual sense fer especial imposició de les costes judicials ocasionades. "

III.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Salas, demanant es dictés una sentència:

Declarant procedent el desistiment justificat del treballador, i condemnant a l'empresa a satisfer al seu mandant, l'import de 44.646.-EUR bruts, en concepte d'indemnització;

Estimant la reclamació efectuada en concepte d'hores extres pendents de liquidar per un total de 8.301,80.-EUR bruts.

Subsidiàriament, només les corresponents al darrer any 2011 i 2012, per un total de 7.364,30.- EUR bruts.

Suma total que s'haurà d'incrementar amb els interessos corresponents, a comptar de la data de la resolució de la relació laboral, subsidiàriament a partir de la contesta a la demanda, i més subsidiàriament encara, a comptar de la fermesa de la present resolució.

Imposant l'obligació de cotitzar totes les sumes brutes reclamades a la CASS i satisfer al seu mandant les netes, i imposant així mateix totes les costes processals a la part adversa, amb inclusió dels honoraris d'advocat, de procuradora i de les taxes judicials, tant de primera instància, com d'aquesta alçada.

La representació processal de la societat Escolano demana la confirmació íntegra de la Sentència amb imposició de les costes processals de segona instància a la part apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat que el Sr. Salas va començar a treballar com a cap comptable per la societat ORG_0, el dia 21-11-2007, en el marc d'un contracte escrit de durada indeterminada.

Per contracte de data 27-08-2009, el Sr. Salas va passar a treballar per la societat Escolano, societat del mateix grup, les seves condicions laborals quedant les mateixes.

El dia 17-02-2012, l'empleat va enviar a l'empresa una carta de desistiment, redactada de la manera següent:

" Distingits senyors,

Tal com se'ls ha manifestat de forma verbal, el motiu de la present no és altre que procedir al desistiment justificat per la meva part, de la relació laboral que em vincula a vostès, d'ençà el 19 de novembre de 2.007, i amb efectes a partir del proper dimarts dia 21 de febrer, data en què m'hauria de reincorporar a la feina, tal com preveu l'article 97 del Codi de Relacions laborals de data 18 de desembre de 2.008.

Efectivament, existeixen diversos motius per procedir a l'acabament, per la meva part, i de forma totalment justificada, de la relació laboral vigent, els quals han estat comunicats a vostès de forma reiterada, no havent però procedit a solventar la situació.

En particular:

Des de l'inici de la relació laboral, l'obligació legal d'efectuar vacances remunerades dins l'any natural, segons estableix l'article 71 del Codi de Relacions Laborals, no ha estat respectada per l'empresa. En particular, durant l'any 2011, en què malgrat les meves reiterades sol·licituds, tant verbals, com per escrit, no se m'ha autoritzat cap dia de vacances. Concretament al mes d'octubre, i després d'haver acordat amb l'empresa verbalment que efectuaria vacances, el dia abans de la previsió d'inici, se'm va revocar l'autorització, i per tant, se'm va computar el temps gaudit, com a absència de la feina i se'm va descomptar els dies corresponents del meu salari.

Durant el primer trimestre d'aquest any 2012 i únicament per causa de la meva insistència, l'empresa ha accedit finalment a autoritzar-me només 20 dies dels pendents del 2011, que actualment em trobo efectuant, i no m'ha autoritzat, ni ha inclòs a la planificació obligatòria i amb l'antelació necessària, la resta de dies que no se m'ha permès efectuar, en contra de la meva voluntat.

De forma reiterada l'empresa ha exigit el treball en hores extraordinàries, vulnerant la legislació en vigor tant pel que respecta a la possibilitat de negar-s'hi del treballador, com pel que respecta al límit màxim diari i, evidentment, pel que respecta a la seva remuneració, tota vegada que mai han estat retribuïdes, ni amb els increments legals previstos, ni tant sols en base als mínims.

Aquesta situació s'ha produït particularment durant els períodes anuals d'inventari de mercaderia, i de tancament comptable per la presentació de comptes, que s'efectuava al mes de juliol, en què tot el departament, amb inclusió de la meva persona, dedicàvem nombroses hores, tant diürnes com nocturnes a la referida tasca que, només en una petita part, eren compensades amb dies recuperables, però no en la seva totalitat, i mai remunerades.

Finalment, també és cert que malgrat ocupo el càrrec de cap de comptabilitat i que, com a part de les meves tasques s'hi trobava la de selecció del personal del departament, i que anteriorment havia efectuat, darrerament i, almenys amb les tres últimes contractacions, se m'ha apartat tant de la tasca de definir les funcions dels empleats, com del procés de selecció, efectuant-se al marge de la meva persona i fins i tot, amb el meu total desconeixement. Considero doncs que aquest fet comporta una variació del contingut de la meva categoria professional i classe de treball, que buida de contingut les meves responsabilitats, i que no puc acceptar, per no ésser aquelles per les que vaig ésser contractat.

Així les coses, és evident que la situació resulta insostenible i que m'és impossible continuar amb la meva feina per la seva empresa, puix m'impedeix totalment conciliar la meva vida personal amb la professional, donada la sistemàtica de l'empresa de no autoritzar, ni tolerar que efectuï vacances, essent a més impossible la meva planificació diària, puix se'm requereix una dedicació absolutament exclusiva, que anul·la totalment la meva vida personal. A més, el tracte diari i personal a l'empresa en què no se'm reconeix la responsabilitat que desenvolupo, ni se'm remunera cap hora extra dedicada, resulta també inadmissible, de forma que em veig obligat a exigir l'aplicació de la legislació en vigor, tot informant que, a partir del proper dia 21 de febrer, la nostra relació laboral queda totalment resolta i sense efecte, procedint l'aplicació de les conseqüències legalment previstes pel comportament de l'empresa.

Resta ben entès però que aquest desistiment justificat de la relació laboral no els eximeix del pagament dels imports que m'adeuten, així com del compliment de la resta d'obligacions que la llei laboral els hi imposa. Per tant, els hi formulo requeriment exprés perquè en el termini màxim de tres dies, a comptar del dia 21 en què acaba definitivament la relació laboral, procedeixin a liquidar-me tots els havers laborals que l'empresa tingui pendents, i a lliurar-me el corresponent certificat de serveis prestats, per la deguda liquidació d'aquesta relació laboral, puix altrament, hauré d'emprar les vies al meu abast en defensa dels meus legítims interessos.

Al mateix moment que entrego aquesta carta, lliuro a l'empresa la meva tarja magnètica personal, destinada a fitxar els horaris d'entrada i sortida, amb el número particular 84694.

Malgrat tot i com sigui que sóc perfectament conscient del contingut del meu lloc de treball, i pel cas que poguessin tenir alguna dificultat per tal d'incorporar a una nova persona que em substitueixi, em poso a la seva disposició per tal de, previ acord entre nosaltres en relació a les condicions, poder traspassar les funcions del meu càrrec, a la persona que vostès m'indiquin."

Es desprèn d'aquesta carta que eren tres els motius de desistiment, és a dir: 1) l'incompliment de l'obligació legal de fer gaudir l'assalariat de vacances remunerades dins l'any natural; 2) fer realitzar hores extraordinàries sense pagar-les i 3) apartar-lo de les tasques que habitualment tenia encomanades.

Queden només dos motius per examinar ja que l'últim va ser rebutjat pel Tribunal Unipersonal i que aquest aspecte de la sentència no és recorregut. De la mateixa manera, no és objecte de recurs el càlcul del Tribunal en relació a les vacances degudes.

II.- Començarem per examinar el segon aspecte del recurs ja que suposa determinar si el Sr. Salas tenia o no un càrrec de confiança, extrem d'especial transcendència en el cas d'autes.

Aquest motiu de recurs rau en la qüestió de les hores extraordinàries, doncs considera que no es pot excloure el demandant del regim de jornada legal. Argumenta que el Sr. Salas tenia de fitxar, de justificar les seves absències, vacances i la resta d'organització del seu temps. Afegeix que malgrat la indicació contrària en el contracte i malgrat el salari pactat, el seu càrrec no corresponia a un càrrec de confiança perquè no gaudia de cap mena de potestat organitzativa.

L'article 57 del Codi de relacions laborals relatiu a la jornada legal de treball disposa que resten exclosos d'aquest règim, els directors o gerents, i en general, els càrrecs de confiança de les empreses, els quals per la natura de llur treball no poden estar subjectes a una estricta limitació de la jornada. El mateix article precisa que s'entén per personal directiu o càrrec de confiança el que exerceix facultats decisòries plenes en l'àmbit de l'activitat empresarial concreta que se li encomana i ocupa un lloc de treball caracteritzat per la llibertat d'actuació, la plena responsabilitat i la remuneració.

Si apliquem aquests criteris al cas del Sr. Salas, hem de constatar que aquest era cap de comptabilitat de la societat la qual gestiona diversos comerços i en particular el hipermercat X..

Tenia un salari mensual important de 7.000.-euros.

El contracte de treball precisa, amb expressa referència a l'article 57 del Codi de les relacions laborals, que es tracta d'un càrrec de confiança "amb tots els efectes derivats i inherents, circumstància aquesta acceptada de forma expressa i explícita per part de Sr. Salas.".

Pel que fa l'obligació de fitxar, s'han de fer dues consideracions. La primera és que és cert que es preveu en el contracte que el Sr. Salas ha de fitxar per fer fe del seu temps d'estada en l'empresa, però el contracte precisa expressament que dita obligació es fonamenta sobre dificultats de gestió de recursos humans però sense contradir que es tracta d'un càrrec de confiança (foli 12). La segona és que l'estudi de les fulles de control de presència pel període de agost 2009 fins abril 2012 (folis 128 a 143) demostra que l'empleat arribava tard al matí i sovint per la tarda no fitxava, el que suposa certa llibertat organitzativa.

Aquestes consideracions objectives (contracte, responsabilitat del departament de comptabilitat, salari important, autonomia organitzativa) acrediten que el Sr. Salas exercia un càrrec de confiança i no existeix en autes cap element suficient per desvirtuar-les.

El fet que l'empleat hagi de demanar l'autorització per fixar les dates de les seves vacances no és contradictori i correspon a la potestat organitzativa de l'empresa en matèria de vacances de conformitat amb l'article 70.1 del Codi de relacions laborals.

A més, en el seu escrit de conclusions, la part agent precisa (foli 202) que les úniques hores extres que es reclamen són les que corresponen als moments d'inventari en els quals era, segons ell, prohibit fitxar. Però, compartim el criteri del primer jutjador segons el qual el fet de tenir que fer hores extres al moment dels inventaris correspon a la responsabilitat pròpia d'un cap de comptabilitat d'un hipermercat.

III.- L'altre motiu de recurs és relatiu a la qüestió de les vacances. La part recurrent sosté que el Tribunal Unipersonal ha considerat de manera errònia que el fet de no haver gaudit d'un terç de les seves vacances de l'any 2011 no podia justificar el desistiment de l'assalariat. Aquest darrer argumenta en essència: 1) que en virtut del principi "pro operario", el Jutge no pot donar una interpretació tan favorable a l'empresa; 2) que no es pot aplicar el criteri d'immediatesa relativa ja que el fet de no gaudir de les vacances correspon a una situació que es va perllongar des de l'inici de la relació laboral; 3) el fet de considerar que el Sr. Salas té un càrrec de confiança no pot alliberar l'empresari de l'obligació de donar les vacances .

Aquest motiu del recurs s'ha d'estimar per les raons que segueixen.

L'Hble. Tribunal Unipersonal ha considerat en primer lloc que el criteri d'immediatesa relativa no permetia prendre en consideració el període anterior a l'any 2011. Ha considerat en segon lloc, pel que fa els anys 2011 i 2012, malgrat reconèixer el fet que s'havia acreditat una infracció greu del contracte (pel fet que l'assalariat no havia gaudit d'un terç de les seves vacances merescudes del 2011), que aquest incompliment del contracte no era prou greu per justificar el desistiment del treballador, ja que, atès que el treballador ostenta un càrrec de confiança, s'havia de flexibilitzar l'obligatorietat de gaudir de la totalitat de les vacances legals dins els terminis estrictament legals.

No podem confirmar aquest raonament.

En primer lloc, el fet d'ostentar un càrrec de confiança no pot privar l'assalariat del seus drets a gaudir de vacances previstos pels articles 67 i 68 del Codi de relacions laborals. L'article 70.4 del Codi de relacions laborals disposa que les vacances s'han de realitzar dins l'any natural o, excepcionalment, durant el primer trimestre de l'any següent. La Llei no introdueix cap excepció. Es tracta de drets irrenunciables i en matèria de vacances, pertoca a l'empresari aportar la prova que ha respectat les seves obligacions, en particular aportant els butlletins de salari.

El sol fet de no gaudir de les vacances constitueix un perjudici i no es pot acceptar que un assalariat, encara que ostenti un càrrec de confiança, vegi contínuament vulnerat el seu dret essencial a gaudir de les seves vacances al qual no pot renunciar, sigui expressament o tàcitament.

En segon lloc, és cert que el motiu que fonamenta el desistiment ha de respondre al criteri d'immediatesa relativa per tal de no permetre a un empleat invocar un motiu aïllat i hagin perdut tota actualitat i tota transcendència. Però no es tracta d'un principi absolut i mecànic ja que si l'incompliment contractual s'ha perpetrat sobre una llarg període, s'ha de considerar que el motiu del desistiment és continu i immediat.

En el present cas, no és cert, com ho ha sostingut l'empresa, que en tot moment s'ha respectat el dret de vacances del treballador. Al contrari, com el demandant ho indica en la seva carta de desistiment, s'ha establert una vulneració repetida d'aquest dret des de l'inici de la relació laboral.

En efecte, és veritat que l'empresa justifica que una sèrie de sol·licituds escrites de vacances presentades pel Sr. Salas entre 2008 i 2012 van ser acceptades.

Nogensmenys, queda establert en autes, en particular a través de les explicacions de les parts i de l'estudi acurat a la vegada dels butlletins de salari amb llibre de treball aportats pel demandant (folis 29 a 78) i dels formularis de sol·licitud de vacances aportades per la defenent (folis 116 a 125), que el dret de vacances s'ha vulnerat contínuament.

Dels 127,48 dies merescuts pel període 2007-2012, l'assalariat només va gaudir o obtenir retribució de 107 dies de tal manera que al moment de la rescissió del contracte existia un rossec de més de 20 dies.

Aquests mancaments van començar des de l'inici de la relació laboral, ja que el saldo va ser deutor des del 2008 i es va anar augmentant fins a l'any 2011, on el treballador no va gaudir ni un dia de vacances.

En efecte, pel que fa a l'any 2011, com ho sosté l'empleat en la carta de desistiment, no se li ha autoritzat cap dia, i pel que fa l'any 2012 només se li han autoritzat 20 dies dels 30 deguts del 2011.

És clar que al moment del desistiment encara no s'havia escolat el termini per liquidar els dies pendents del 2011. Però al respecte s'han de fer tres consideracions.

La primera és que en aquell moment l'incompliment greu del contracte constatat pel primer jutjador ja estava constituït. La segona és que aquesta violació repetida del contracte que s'ha anat agreujant en el decurs de la relació ha generat una situació finalment insostenible pel treballador, fent que la seva única solució era el desistiment. La tercera és que, vist els antecedents de la relació laboral, no es pot considerar raonablement que l'assalariat podia gaudir dels 10 dies restants abans de l'01 d'abril del 2012.

En aquestes condicions, sí que existeix un incompliment greu del contracte per part de l'empresa i en virtut de l'article 97.1 e) del Codi de relacions laborals el desistiment justificat del treballador era del tot procedent. Per tant, en aplicació del article 97.3 té dret a percebre la indemnització prevista a l'article 98 del mateix codi.

El càlcul fet per la part agent al respecte és conforme al dret vigent i no va ser contradit per la part defenent. Per conseqüent, s'ha de condemnar a la societat Escolano a pagar al Sr. Salas la suma bruta de 44.646.- euros, a cotitzar i declarar prop de la CASS, més els interessos legals a partir de la contesta a la demanda.

IV.- Atès l'estimació substancial del recurs i per conseqüent l'estimació ara també substancial de la demanda i atès la matèria laboral del litigi, convé condemnar l'empresari al pagament de les costes processals de primera instància com de segona instància.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

ESTIMAR substancialment el recurs del Sr. Salas, en el sentit de declarar procedent el seu desistiment justificat i de condemnar a la societat Escolano, a pagar al demandant en concepte d'indemnització la suma bruta de 44.646.-euros, a cotitzar i declarar prop de la CASS, amb els interessos legals a partir de la contesta a la demanda, imposant a la societat Escolano, les costes de primera instància, tot i CONFIRMANT la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 04-12- 2013 en la resta dels seus pronunciaments;

IMPOSAR a la societat Escolano, les costes judicials d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.