Reducció salarial no consentida implícitament, prescripció (TSJC-64/12)

Sentència

Magistrats

Pere Pastor Vilanova Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-064/12

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 31 de maig de 2012.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En les actuacions del procediment laboral núm. B-1158-6/2010, instades per la Sra. Varesc contra la societat “Castrillo”, en data 2 de febrer de 2012, l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, la part dispositiva de la qual va decidir: “Desestimar la demanda interposada per la representació processal de la Sra. Varesc contra la societat Castrillo, absolent aquesta darrera de les pretensions de l’agent, imposant a l’agent el pagament de les costes processals causades, amb inclusió expressa dels honoraris d’advocat i de procurador”.

II.- La Sra. Varesc ha interposat recurs d’apel·lació contra aquesta resolució.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta que: no havia acceptat tàcitament la rebaixa del sou unilateralment practicada per la societat “Castrillo”; el Tribunal a quo es basava en meres presumpcions; la modificació del salari requeria el consentiment exprés de la persona treballadora; no havia firmat cap butlletí de salari a comptar de la rebaixa salarial i així ho havia confirmat la testimoni Sra. ENTITY_6; no havia actuat anteriorment degut a les promeses de regularització salarial efectuades per l’empresa; la reclamació no havia prescrit; no va ser acomiadada fins a finals del matí del 10 de juny de 2010 i, per tant, tenia dret al pagament d’aquell dia; la baixa a la C.A.S.S. va prendre efecte el dia 11 de juny de 2010.

II.- No es discuteix l’existència d’un contracte de treball entre la Sra. Varesc i la societat “Castrillo”, com tampoc la decisió de l’empresa de procedir a un comiat no causal, materialitzat per carta del dia 10 de juny de 2010. La demanda persegueix la condemna de la societat defenent a satisfer: 1) 15.000 € de salari pendent de pagament dels mesos de febrer de 2009 a abril de 2010, 2) 174,68 € de salari del mes de juny de 2010; 3) 1.683,31 € de vacances no realitzades de l’any 2010; 4) 2.778,16 € de preavís i 5) 5.787,41 € d’indemnització per acomiadament no causal. La sentència de primera instància ha desestimat la demanda en entendre que la recurrent havia consentit tàcitament una reducció salarial de 1.000 € mensuals, a comptar de febrer de 2009, com també sosté la prescripció de l’acció. El Tribunal d’instància desestima, per via de conseqüència, les altres peticions relatives a les vacances, preavís i compensació econòmica perquè davallen del salari litigiós, alhora que refusa el pagament del salari de juny de 2010 –circumscrit al 10 de juny de 2010- a defecte de treballar el dia del comiat.

El punt principal de conflicte es situa en esbrinar si la recurrent va acceptar la reducció significativa de salari que es produeix efectivament a comptar del mes de febrer de 2009. Si observem l’extracte de punts de la C.A.S.S. (foli 9), hom s’adona que la treballadora va començar la relació laboral amb la societat “Castrillo”, cobrant un salari brut mensual de 4.000 € (setembre de 2008), però al cap de només cinc mesos, es va establir, primer en 2.947,37 € (febrer de 2009) i, desprès, en 2.800 €/mes. L’Hble. Batlle considera doncs que l’assalariada va donar llicència a la decisió de l’empresa, tota vegada que la Sra. A. no provava la reclamació prèvia de la part de salari no abonada ni havia efectuat cap reserva en percebre la seva remuneració. El mateix Tribunal afegeix que la reclamació també hauria prescrit.

Compte tingut que no es presumeixen ni els acords novacionals ni les renúncies, la prova de la novació incumbeix a la part que defensa aquell mode de modificació del contracte de treball. Per tant, si l’empresa sosté que va pactar amb la treballadora una reducció salarial, li competia aportar la prova corresponent i no a la recurrent com sosté erròniament el jutjador d’instància. En el cas d’autes, força és de constatar que la societat “Castrillo” no acredita que la Sra. A. va accedir a la reforma substancial de la seva remuneració. L’Hble. Batlle considera que l’assalariada no havia fet expressa reserva de reclamar els ròssecs impagats anteriorment ni rebut els imports corresponents a títol d’acompte. Ara bé, aquestes formes d’oposició de l’empleat no són úniques i no exclouen altres mitjans de reacció, com ara la negació de signar els butlletins de salari. En efecte, la Sra. A. va signar els butlletins que contemplaven el salari pactat inicialment (folis 10- 13), però no ho va fer respecte d’aquells emesos a partir del mes de febrer de 2009 (folis 133-148), qual cosa constitueix una prova irrefutable de la seva disconformitat. Consta tanmateix a les actuacions, una carta de la Sra. A. del 18 d’abril de 2010 (folis 21-24), anterior per tant al comiat, en què la mateixa recorda a l’empresa que s’ha de trobar “una solució per tal que acabi cobrant aquella part de salari que se m’ha estat retenint” (foli 22). Per tant, hi ha suficients elements a les actuacions que demostren que la Sra. A. no es va mai aquietar a l’actuació unilateral de l’empresa i que requeria el seu consentiment.

Pel que fa la prescripció dels salaris impagats, cada mensualitat s’ha d’individualitzar doncs el contracte laboral constitueix un contracte de tracte successiu, de manera que el pas del temps computa a comptar de la data d’exigibilitat de cada salari mensual. El contracte de treball d’autes, conclòs al mes de setembre de 2008, es va executar sota l’imperi de dues lleis: la llei sobre el contracte de treball i el vigent Codi de relacions laborals que va entrar en vigor el 21 d’abril de 2009. Les noves disposicions -més restrictives- en matèria de prescripció s’apliquen a les situacions jurídiques en curs, però no a les anteriors, car el Codi de relacions laborals no contempla expressament cap efecte retroactiu. Per conseqüent, els salaris dels mesos de febrer i març de 2009 queden sotmesos a la prescripció triennal (article 7 de la llei sobre el contracte de treball) i són encara exigibles, mentre que els salaris posteriors prescriuen al cap d’un any (article 8 del Codi de relacions laborals). Atès que la demanda s’interposa el dia 9 de juliol de 2010, només els salaris dels mesos d’abril, maig i juny de 2009 han prescrit. Si s’exclouen aquelles tres mensualitats, la Sra. A. té dret a la percepció de 11.833,33 € ((1.000 € x 11 mesos) + 833,33 €)) i que correspon als salaris impagats parcialment durant els mesos de febrer i març de 2009, juliol de 2009 a març de 2010 i als 25 dies treballats del mes d’abril de 2010 (la recurrent va causar baixa mèdica entre els dies 26 d’abril i el 10 de juny). El mes de juliol de 2010 es deu en la seva totalitat (la societat “Castrillo” al·lega, subsidiàriament, que els 8 primers dies no es poden reclamar, foli 53) perquè no ha prescrit, tota vegada que el salari s’ha de satisfer, com a més tard, dins els tres primers dies naturals següents a la fi de cada mes (article 84 del Codi de relacions laborals).

Les peticions relatives a les vacances, preavís i compensació econòmica (1.683,31 € + 2.778,16 € + 5.787,41 €), quines quantitats no es discuteixen, han de ser igualment estimades doncs aquesta Sala ha confirmat l’absència d’acord a la rebaixa salarial.

Per finalitzar, la sentència apel·lada s’ha de confirmar només pel que fa el refús de pagament del dia 10 de juny de 2010, car la recurrent no acredita la realització de cap treball efectiu en aquella data. El fet que la baixa a la CASS sigui efectiva el dia 11 de juny de 2010 (foli 114), no significa necessàriament que el dia anterior fos treballat realment.

III.- Per tot l’exposat, es revoca la sentència apel·lada i condemna la societat “Castrillo” a satisfer a la Sra. Varesc l’import global de 14.507,31 € (11.833,33 + 1.683,31 + 2.778,16 + 5.787,41 - 7.574,90 € cobrats anteriorment), més interessos legals des de la data de fermesa d’aquesta resolució (arg. D 50, 17, 99). L’esmentada quantitat haurà de ser cotitzada a la C.A.S.S.

IV.- La revocació de la sentència d’instància aconsella no efectuar especial condemna en costes judicials d’aquesta alçada (novel·la 82, Capítol 10), mentre que l’estimació parcial de la demanda condueix a la condemna de la societat “Castrillo” a satisfer les costes judicials de primera instància com és costum en aquesta matèria, inclosos honoraris d'advocat i de procurador.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

Estimar substancialment el recurs de la Sra. ENTITY_4;

Revocar la sentència de l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 2 de febrer de 2012;

Estimar parcialment la demanda promoguda per la Sra. Varesc contra la societat “Castrillo”, en el sentit de condemnar la societat defenent a: satisfer l’import de 14.507,31 €, més interessos legals des de la data de fermesa d’aquesta resolució; cotitzar la primera quantitat a la C.A.S.S; pagar les costes judicials de primera instància, inclosos honoraris d'advocat i de procurador;

No efectuar especial condemna en costes judicials d’aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, ho pronunciem, manem i signem.