Donació i Fallida

Aute

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TSJC- 230/05

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, 17 de juliol del 2006.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Les Sres. Salamanca i Caro varen presentar davant de l'Honorable Batllia, demanda contra el Sr. Campillo, en reclamació d'una pensió per aliments a favor de la Sra. Caro d'un import no inferior a **.000 pta. mensuals i en reconeixement de les quantitats que obren consignades en la Batllia, en virtut de la venda pública de l'immoble radicat XXXX d'Andorra la Vella, en el marc de la fallida del Sr. Campillo..

II.- El Sr. Campillo va plantejar l'excepció dilatòria de litispendència la qual fou resolta per Aute del dia 28 de maig del 2003, en el sentit de desestimar la referida excepció. Sobre el fons la part defenent va oposar-se a les pretensions de les actores, contestant que les parts adverses no tenen cap dret ni de demanar cap pensió superior, ni cap quantitat per un pis que és del Sr. Campillo i es va vendre per liquidar els deutes d'aquest.

III.- Per sentència de data 8 de novembre del 2005, l'Honorable Tribunal de Batlles, secció civil, va: estimar parcialment la demanda de la part actora; reconèixer que les quantitats que obren consignades en el marc de l'expedient de fallida del Sr. Campillo n° F-32- 3/94, en mèrit de la venda en pública subhasta de l'apartament radicat a l'XXXX, són de la titularitat de la Sra. Caro i per tant que aquesta darrera en pot disposar a partir de la fermesa de la present resolució; desestimar les altres pretensions contingudes en la demanda; no fer imposició de les costes processals.

IV.- Contra aquesta resolució el Sr. Campillo ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta: que el conveni privat segons el qual es feia cessió del pis que constituïa la vivenda conjugal a la filla del matrimoni, Caro, es va fer únicament perquè davant l'imminent fallida del Sr. Campillo, no perdés aquest el seu únic patrimoni; que és evident que la cessió que figurava al conveni careixia de tot valor, car era nul·la, fictícia i il·legal, i així ho va entendre l'Honorable Batlle encarregat de la fallida i l'administrador de la mateixa que varen subhastar el pis per liquidar el deute de la fallida, decisió contra la qual les parts adverses mai han recorregut.

II.- En tràmit d'apel·lació només queda a resoldre la qüestió relativa a la titularitat i disposició de les quantitats que obren consignades en el marc de l'expedient de fallida del Sr. Campillo núm. F-32-3/94, en mèrit de la venda en pública subhasta de l'apartament radicat a l'Avda. Príncep Benlloch núm. **, d'Andorra la Vella, atès que la part demandant no ha interposat cap recurs de la sentència que va desestimar les seves pretensions relacionades a un increment de la pensió per aliments de la Sra. Caro..

III.- Per conveni privat establert en el marc de la separació de fet del matrimoni, protocol.litzat per escriptura pública del dia 2 de juliol de 1991, els Srs. Campillo i Salamanca varen pactar en l'apartat cinquè: "Respecte el pis, fins ara vivenda conjugal i designat al seu ús a l'esposa, situat a l'Avda. Príncep Benlloch, n°**, d'Andorra la Vella, propietat del pare, el cedeix a la seva filla Caro, obligant-se a signar tots els documents públics i privats que siguin necessaris a tal efecte." Segons Aute del Batlle episcopal de data 13 de novembre de 1991, es va declarar la cessació de pagaments i fallida del Sr. Campillo.. En el marc d'aquest procediment, es va procedir a la subhasta pública del pis esmentat, el que va permetre pagar tots els creditors del Sr. Campillo i declarar la fallida clausurada per Aute del dia 18 de març del 2002.

IV.- Que el Sr. Campillo hagi estat el propietari indivís o no, del pis de referència i que aquest immoble hagi estat subhastat per pagar els deutes del mateix, això no es discuteix. La problemàtica plantejada és la de determinar la valor i l'eficàcia del apartat cinquè del conveni protocol.litzat el dia 2 de juliol de 1991, segons el qual el Sr. Campillo va cedir el pis de la seva propietat a la seva filla Caro..

V.- Les disposicions litigioses del conveni privat del dia 2 de juliol de 1991, per les quals el Sr. Campillo cedeix a la seva filla Caro, el pis domicili conjugal, de la seva propietat, constitueixen una donació, tractant-se d'un acte voluntari, comportant una atribució a favor del donatari, de caràcter patrimonial i provocant un empobriment efectiu del donant i un enriquiment del donatari, sense cap tipus de contraprestació, tots requisits que quan concorren, converteixen una liberalitat en una donació en el sentit jurídic. La part recurrent impugna la resolució d'instància i ho fonamenta, en primer terme, en el fet que el conveni de 17 de juny de 1991 no té valor, atès que és nul, fictici i il·legal. Assenyala que la cessió es va efectuar en un document privat i que no fou acceptada pels representants legals de la menor. En segon terme, manifesta que la cessió esdevé invàlida perquè sinó l'Honorable Batlle no hagués procedit a subhastar l'esmentat bé immoble.

Si procedim a l'examen d'aquests dos extrems, convé indicar el que segueix. En primer terme, consta a les actuacions que en data 17-6-1991 es va signar un conveni regulador entre els esposos, en virtut del qual es pactava (pacte cinquè) que "Respecte del pis, fins ara vivenda conjugal i designat al seu ús a l'esposa, situat a l'Avda. Príncep Benlloch, nº **, d'Andorra la Vella, propietat del pare, el cedeix a la seva filla Caro, obligant-se a signar tots els documents públics i privats que siguin necessaris a tal efecte". L'esmentat conveni fou protocol·litzat davant del Notari de la Seu d'Urgell Sr. Ayuso en data 2-7-1991 i amb número de protocol 686/1991.

Respecte a les exigències de forma, la donació consta efectuada en un conveni regulador i els progenitors del donatari signen el conveni regulador, per la qual cosa accepten la liberalitat consistent en la cessió del bé immoble al seu favor. I, en relació a les exigències de forma, s'ha de posar de relleu que en el dret vigent a les Valls d'Andorra conflueixen dos sistemes diversos: el sistema català de la insinuació de les donacions, contingut a la Constitució de Ferran II de l'any 1503, que requereix com a exigència de validesa que les donacions superiors a 500 florins s'insinuin ("Per Tolre fraus que sovint se cometen en les donations ques fan, ab consentiment e approbacio de la present Cort statuim, e ordenam, que qualsevol donations universals, o de la major part del patrimoni, o que excedissen sinc cents florins, ques faran, hajan esser scritas en las Corts dels Ordinaris, en lo cap de la Vegueria hon ditas donations se faran, scrivint lo die que ditas donations se continuaran en dit libre, qui sia intitulat de donations e heretaments ab una Rubrica continent les noms, e cognoms dels donadors, e donataris, e del Notari qui haura testificada la donatio; e sino seran continuadas tals donations deu dies ans del prestic, o contracte, no perjudiquen, ne pugan prejudicat a creedots censalistas, ni altres qui tingan lurs credits ab cartas, o albarans, encara que sien posteriors. Empero n osien entesas en la present, donations ques fan per contemplatio de matrimoni, continuadas en los Capitols Matrimonials, si aquell sortira son effecte. E si las ditas donations se faran entre Vassalls de alguns Barons, o de Ecclesiastics, o de altres havents jurisdictio, de aquells, que aquellas hajan esser registradas, e continuadas en las Scrivanias de las Vilas, e Locs de hon sera Domiciliat lo donador; e si tals donations seran fetas per los dits Barons, o altres havent jurisdictio, aquellas hagan esser registradas, e continuadfas en lo Cap de la Vegueria de la Ciutat, Vila o Loc ahont tendra lo donador lo principal Domicili. E las ditas donations no hajan força, ni valor en prejudici dels dits creedors censalistas, ni altres que tingan lurs credits ab carta, o albara, sino del dia de las continuations de aquellas en avant, e que lo Notari per continuar la donatio no haja, ne puga haver, ne exigir sino tres sous per son salari, e en los locs del Ecclesiastics, e Barons sia pagat dit salari, a arbitre dels Senyors") i el sistema romà que requereix que la donació superior a cinc cents sous consti per escrit i que s'insinuï apud acta, mentre que si no arriba a aquesta quantitat és suficient amb l'exigència de la traditio (cfr. Codi 8,54,36-3).

En el present cas, i sens perjudici d'entendre que tant la regulació romana com la catalana actuen en matèria de forma de les donacions en el dret vigent a les Valls, encara que amb un àmbit diferent d'aplicació: la romana per les relacions entre donant i donatari, i la catalana respecte dels efectes de la donació front a tercers, convé indicar que la donació reuneix el requisit de forma escrita, sense que es precisi la forma pública i que, en cap moment, la part recurrent addueix com a manca de forma l'absència d'insinuació, ni d'acord amb la normativa romana ni catalana, que integren el dret vigent a les Valls, per la qual cosa s'escau refusar aquest primer motiu del recurs.

VI.- Quant al segon motiu del recurs, entén la part recurrent que el conveni de cessió del bé immoble esdevé invàlid, il·lícit i nul perquè es va efectuar per a defraudar els drets dels creditors en atenció a una propera fallida. Aquest motiu del recurs també ha de ser desestimat. En efecte, confon la part recurrent els diferents règims d'ineficàcia. No es tracta aquí de la invalidesa del negoci de donació pel fet que li manquen elements essencials en la seva gènesi, o contravé la llei, o manté una causa o objecte il·lícit o concorren vicis del consentiment, sinó que ens trobem front a un supòsit de manca d'eficàcia derivat dels greuges econòmics que aquest negoci produeix i la sanció que adopta el legislador andorrà, en ares a protegir als tercers en atenció a la celebració d'un negoci gratuït pel seu deutor, no és la invalidesa, sinó la inoposabilitat. I aquesta solució de la inoposabilitat no solament es troba ja contemplada en la Constitució de Ferran II de l'any 1503, quan afirmava que les donacions no insinuades no perjudiquen als creditors, censalistes ni altres que tinguin els seus crèdits en cartes o albarans, sinó que també és la resposta que adopta explícitament el Decret de 4-10-1969. En efecte, l'article 26 del Decret afirma que esdevenen inoposables a la massa de creditors els actes a títol gratuït efectuats durant els sis mesos anteriors a la data de cessació de pagaments. I en aquesta línia d'idees, l'esmentat conveni esdevé inoposable als creditors; ço que significa que als mateixos no els afecta el contingut del conveni i poden realitzar els béns i drets del seu deutor (que és precisament el que es va portar a terme amb la subhasta del bé immoble); però quant al romanent, una volta satisfets els creditors i tercers, pertany al titular del bé immoble. I en aquest cas essent vàlida la cessió, comporta que el romanent ha de pertànyer a la donatària del bé i, per consegüent, procedeix també el refús d'aquest segon motiu o greuge del recurs.

VII.- La desestimació del recurs es tradueix, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal del Sr. Campillo contra la sentència, de data 8- 11-2005, i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la part recurrent les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-