Accident laboral- procediment ordinari- abast de la responsabilitat de l'empresariindemnització (TSJC 086/15)

Aute

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000086/2015 ORIGEN: 1100351/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 16 de juny del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Bermudez va presentar demanda civil a tramitar pel procediment ordinari contra l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, demanant que es condemnés a dita corporació a satisfer-li la suma total de 21.833,44.-euros en concepte d'indemnització del seu perjudici després d'haver sofert un accident laboral, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La representació processal del Comú d'Andorra la Vella es va oposar a les pretensions del demandant, formulant a títol principal excepcions peremptòries de prescripció de l'acció i d'inadequació del procediment tot i sol·licitant es dictés Sentència que amb caire previ apreciés les excepcions interposades donant per conclòs i extingit el procediment, i subsidiàriament i respecte del fons va sol·licitar la desestimació de les pretensions de la part actora.

Per Aute de data 24-2-2014, es va denegar la petició de crida en garantia formulada per la part defenent en relació a la companyia d'assegurances Cano.

III.- Per Providència de data 12-11-2014 es va requerir a les parts per tal de què justifiquessin la competència de la jurisdicció civil per a conèixer de les presents actuacions el tot en atenció als termes de l'art. 39.3.d) de la Llei Qualificada de la Justícia relativa a la competència administrativa.

La representació processal del Comú d'Andorra la Vella va indicar aleshores que qui era competent per conèixer del litigi era la jurisdicció administrativa, mentre la representació de l'agent va mantenir la seva posició.

IV.- L'Hble. Tribunal de Batlles, secció civil, va dictar Sentència, de data 02-01-2015, decidint "Que estimant parcialment la demanda formulada pel Sr. Bermudez contra l'Hble. Comú d'Andorra la Vella i desestimant alhora les excepcions peremptòries de prescripció de l'acció i d'inadequació de procediment escau condemnar el Comú demandat a satisfer al demandant la suma de 16.333,44.- EUR més els interessos legals des de la data de fermesa de la present Resolució i fins el dia del seu total pagament i sense fer expressa imposició en costes processals havent cada part d'assumir les seves pròpies i per meitats les comunes de conformitat amb les precisions efectuades en el darrer Fonament de Dret de la present Resolució. ".

V.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

La representació processal de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, demana la seva revocació íntegra i que es desestimés la demanda, imposant a la part agent les costes de primera i segona instància.

La representació processal del Sr. Bermudez, demana la seva revocació parcial en el sentit d'imposar les costes judicials d'ambdues instàncies a l'altra part.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- És pacífic que el Sr. Bermudez , desde l'any 2009, era assalariat del Comú d'Andorra la Vella pel qual desenvolupava com a eventual les funcions d'operari del servei d'higiene pública, i que en data 13-11-2010, cap a les 23h15, va patir un accident provocant-li serioses lesions i seqüeles quan va caure del camió de recollida de les escombraries i que va patir un traumatisme cranio-encefàlic amb otorràgia i pèrdua de coneixement.

II.- Examinarem en primer lloc el recurs de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, qui concerneix el fons de l'afer i en segon lloc el del Sr. Bermudez quin només concerneix la qüestió de les costes.

III.- El primer greuge del recurs és en relació amb l'excepció de prescripció de l'acció. Argumenta en essència que: 1) l'agent exercitava una acció en responsabilitat civil extracontractual i el tribunal no podia fer interpretacions per a considerar que es tracta d'una acció contractual laboral, sobretot quan no s'ha respectat el procediment laboral; 2) al tractar-se d'una acció per incompliment del contracte laboral, el termini de prescripció també seria d'un any en virtut de l'article 8 del Codi de relacions laborals ; 3) l'acció ha prescrita per haver transcorregut més d'un any entre l'accident i la data de presentació de la demanda i 4) en cas d'aplicar el termini de l'article 8 del Codi de relacions laborals, el dies a quo no seria el moment de la consolidació des les lesions sinó el moment del suposat incompliment del contracte.

Pel que fa a la natura de l'acció, s'ha de compartir el criteri de la instància ja que, malgrat la part agent no ho indiqui expressament en cap moment dels seus escrits rectors, la seva acció, que persegueix el reconeixement de la responsabilitat del Comú en la seva qualitat d'empresari per un invocat incompliment de les seves obligacions en el marc de la relació laboral, no pot ser qualificada altrament que com una acció en responsabilitat contractual, la qual s'ha de resoldre en el marc d'un procediment civil i no en el marc d'un procediment administratiu.

De totes maneres, pel que fa al termini d'un any, i quant al dies a quo del mateix, ens trobem front a una reclamació per a la indemnització d'uns perjudicis provocats per les lesions patides arrel d'un accident laboral, i no es tracta d'una acció en la qual l'assalariat demana el compliment d'un dret exigible com seria, per exemple, un retard de pagament d'havers laborals.

Per tant, sigui en aplicació de la prescripció anyal de la lex aquilia o en aplicació de l'article 8 del Codi de relacions laborals (els dos invocats per la part defenent) el dies a quo no és el assenyalat pel recurrent.

En efecte, la jurisprudència andorrana ha establert que el termini de prescripció s'ha de computar a partir del dia en el qual l'acció es va poder exercitar, amb la precisió que quan es tracta d'un fet únic generatiu de danys immediats, el termini s'ha de computar a comptar de la data del sinistre, però, si es tracta de danys continuats no es pot fins que estiguin consolidats.

Així, en el nostre cas, el dies a quo no pot ser un altre que el dia en el qual s'han consolidat els danys i partir del qual el perjudicat ha pogut valorar l'abast dels danys i exercitar la seva acció en indemnització.

Quant al dies ad quem, no es pot considerar amb la part defenent que seria el dia en el qual es va presentar l'escrit de demanda, sinó el dia en el qual l'agent va manifestar la seva voluntat d'exercitar judicialment la seva acció. D'aquest punt de vista, s'ha de prendre en compte la data de l'escrit de petició a judici, és a dir en el cas d'autes, el 03-04-2013 (vg. en aquest sentit, entre altres, TSJC 251-12 del 25/02/2013 i TSJC 23-09-2004 Nº2244 del llibre).

Per tant, en consideració d'una data de consolidació que s'ha de fixar al pitjor a la data del 27-04-2012, l' acció no es pot considerar com a prescrita puix l'agent podia iniciar la seva acció fins al 27-04-2013.

IV.- El segon greuge és en relació amb l'excepció d'inadequació del procediment. Sosté que una acció d'indemnització per un suposat incompliment del contracte laboral no es podia tramitar pel procediment ordinari sense vulnerar les normes imperatives del procediment laboral, i que el tribunal era incompetent. Afegeix que l'Aute 215/12 invocat pel Tribunal no és d'aplicació al present cas.

Per rebutjar dita excepció el tribunal no s'ha fonamentat exclusivament sobre l'Aute 215/12, sinó que va indicar que en existien d'altres en el mateix sentit ("entre moltes altres Resolucions l'Aute del M.I. Tribunal Superior de Justícia TSJC-215/12").

Efectivament, existeix una doctrina consolidada de la Sala al respecte. Aquesta ressurt, per exemple, de l'Aute 50/09 del 22-03-2010, o de la sentència 61/11 de data 30-06-2011 qui recorda que el dret fonamental a la jurisdicció implica que no siguin posats obstacles indeguts a l'exercici de l'acció i que els requisits formals siguin interpretats de forma flexible en virtut del principi pro actione. Tot i així, s'ha de mencionar i de tenir en compte també que vam precisar en la resolució 188/14 del 27-11-2014 que si bé, de manera general, "el procediment ordinari o abreujat són els que ofereixen a les parts majors garanties de defensa i contradicció, per la qual cosa, en ares de l'economia processal, s'han de resoldre sense apreciar la manca d'adequació del procediment", aquestes consideracions "no es poden generalitzar a tots els casos. En efecte, existeixen supòsits en els quals el procediment que se segueix és un procediment especial adequat a les peculiaritats de les pretensions que s'exerciten i del sector de la realitat social sobre el que es projecten, com succeeix en matèria d'arrendaments, de propietat horitzontal o de previsions concretes per les situacions de crisi matrimonial, i en determinats casos aquests processos especials preveuen facultats per a les parts que no contemplen els procediments declaratius tipus com són l'ordinari o l'abreujat."

Fetes aquestes precisions, s'ha de dir primerament que, de fet, aquesta Sala ja ha conegut de demandes formulades per assalariats en contra del seu patró per tal d'obtenir la indemnització d'un accident laboral i tramitades pel procediment civil ordinari (vg. i entre altres, recentment TSJC 62/14 de data 30/06/2014, o 107/09 de data 29/10/2009), sense que la jurisdicció aixequés d'ofici una inadequació del procediment.

Pel que fa a la doctrina recollida en l'Aute 215/12 de data 29-01-2013, malgrat les asseveracions de la part recurrent, i tenint en compte la mitigació introduïda per la sentència del 27-11-2014, apareix que dita doctrina processal és, mutatis mutandis, perfectament d'aplicació al present cas.

En efecte, l'Aute motiva que "...l'errada en l'elecció del procediment no justifica automàticament l'acolliment d'ofici de l'inadequació del procediment. És cert que quan el procediment escollit vulnera les normes de competència d'ordre públic de les jurisdiccions, competència civil, administrativa o penal, la jurisdicció que constata aquesta vulneració té l'obligació de decretar d'ofici la seva incompetència. Nogensmenys, quan es tracta només d'una inadequació de procediment en l'àmbit d'una mateixa matèria jurídica (civil, administrativa o penal), aquesta equivocació s'ha d'apreciar en relació amb la protecció de la part demandada.

Les normes de procediment que recull la disposició segona en relació als contractes d'arrendament en general, no presenten altres particularitats que les pròpies del contracte sobre el que recau i en tot cas el procediment es diferencia essencialment per una major simplicitat i rapidesa, de tal manera que la submissió al procediment recollit per la referida Llei no suposa cap mena de protecció particular o més favorable pel demandat arrendatari, que el procediment ordinari, sinó tot el contrari. Per tant, si la part demandant renuncia al benefici del procediment especial establert per la Llei d'Arrendaments de Finques Urbanes, que li és més favorable que el procediment ordinari per presentar una més gran celeritat, i que la part adversa no s'oposa a aquest escolliment de la part agent, el criteri d'economia processal impedeix l'estimació d'ofici d'una inadequació de procediment."

Per tant, atès que no s'ha infringit cap norma de procediment en relació a les normes de competència d'ordre públic de les jurisdiccions, competència civil, administrativa o penal, que la part defenent no ha sofert cap indefensió i ha pogut desenvolupar la seva defensa de manera complerta i sense que el procediment seguit la privés de qualsevol facultat, el Tribunal de Batlles , secció civil, era perfectament competent per resoldre el litigi seguint el procediment ordinari.

Per conseqüent, aquest greuge també s'ha de desestimar.

V.- L'últim greuge del recurs del Comú d'Andorra la Vella és que el Tribunal ha considerat erròniament que l'empresari havia incurrogut en un supòsit de responsabilitat contractual. Argumenta substancialment que: 1) la qüestió de la formació del treballador i de l'avaluació dels riscos laborals no ha sigut mai discutida per les parts i el Tribunal no podia emprar aquest argument per considerar la responsabilitat del Comú; 2) al contrari els riscos propis a lloc de treball del Sr. Bermudez han estat avaluats i les mesures preventives especifiques adoptades; 3) cap obligació existeix que el operari de recollida de residus urbans anés lligat amb un arnès amb mosquetó, i al contrari es tracta d'un sistema que pot ser perillós pel treballador; 4) els treballadors coneixen els riscos i el Comú no pot ser responsabilitzat en cas de caiguda fortuïta d'un treballador i 5) s'havia d'establir la vulneració del deure de prevenció o l'incompliment per part del Comú d'una obligació laboral i de seguretat i higiene o una manca de diligència.

És veritat que en cap moment del plet s'ha posat en dubte l'activitat de formació i de prevenció duta a terme pel Comú d'Andorra la Vella, fet que explica que aquest darrer no ha aportat cap documentació justificativa al respecte. Però, aquesta qüestió només constitueix una part de la motivació del Tribunal el qual s'ha pronunciat de manera detallada sobre les raons jurídiques i de fet, portant-lo a considerar la responsabilitat de la part defenent.

I aquest darrer plantejament s'ha de confirmar per les raons següents.

Pel que fa a la qüestió de la responsabilitat de l'empresari en cas d'accident laboral, recordarem que la Carta social europea en el seu article 2 (2.4 i 2.7) disposa que les parts es comprometen a eliminar els riscos inherents a les activitats perilloses o insalubres, i que es tingui en compte la natura especial del treball nocturn, i el seu article 3 pretén assegurar l'exercici efectiu del dret a la seguretat en el treball.

La Constitució andorrana en els seus articles 29 i 30 reconeix a la vegada el dret al treball i la protecció de la salut, i aquests principis tenen la seva traducció en les lleis 34/2008 i 35/2008 adoptades el 18 de desembre del 2008.

En efecte, la llei del Codi de relacions laborals disposa (article 45) que la per- sona treballadora té dret a treballar amb les degudes mesures de seguretat i d'higiene per a la seva vida i la seva integritat física i moral, i l'article 52 pre- cisa que la persona treballadora té dret a una protecció eficaç en matèria de seguretat i salut en el treball. Aquests drets corresponen a l'obligació recolli- da en l'article 74 de complir amb les mesures de seguretat i salut pertinents, essent precisat que "L'empresa té un deure especial de protecció i ha de te- nir coneixement del lloc i de les condicions de treball, i assegurar-se que la feina es desenvolupa de forma segura per als treballadors i formar-los sobre la normativa de seguretat que han de respectar." Per acabar, l'article 75 per- met entendre, que en l'exercici del seu poder de direcció, l'empresari ha d'as- segurar-se que el desenvolupament concret de la tasca de cada treballador, en particular compte tingut de les característiques de la tasca executada i de l'edat i de les qualitats i capacitats del treballador, no comporta cap perill per a la seva salut o integritat.

Quant a la llei de la seguretat i la salut en el treball, organitza les modalitats pràctiques de la prevenció i de la protecció, recordant en el seu article 5 que el dret del treballador s'ha d'entendre com a eficaç.

Així, es pot afirmar que l'obligació de seguretat que recau sobre l'empresari no solament comporta que aquest darrer ha de respectar les seves obligacions en el seu aspecte preventiu i reglamentari, en particular com ho detalla la Llei de la seguretat i la salut en el treball, però també que, front a l'assalariat, i en el marc de la relació contractual que els uneix, ha de garantir la seva eficàcia i el caràcter apropiat de les mesures de seguretat.

És a la llum d'aquesta consideració que s'ha d'entendre la motivació del Tribunal, que compartim totalment, segons la qual " el deute de seguretat que se li exigeix determina, que per a enervar la seva eventual responsabilitat, l'empresari ha d'acreditar haver esgotat tota la diligència exigible, més enllà fins i tot de les exigències legals o reglamentàries que per raó de la seva generalitat no poden preveure el cas per cas de cada relació laboral individualment conceptualitzada."

És per tant l'eficiència de les mesures emprades que permet determinar si l'empresari ha respectat o no les seves obligacions.

En el cas present, es tracta d'un assalariat, de 53 anys al moment de l'accident, que estava treballant de nit a la recollida de les escombraries i que, per una raó desconeguda, va caure del camió, i va patir un fort xoc al cap, sense que cap dels seus equipaments de seguretat li aporti la protecció suficient i adequada, puix res van impedir la caiguda ni va limitar els seus efectes.

S'ha d'entendre que la caiguda no és un esdeveniment fortuït i al contrari aquest risc de caiguda era previsible, i no ni ha prou amb l'afirmació del Comú que els treballadors coneixen els riscos i saben que han d'anar ben agafats amb les dues mans als agafadors del camió.

Aleshores, la qüestió no és pas tant de determinar si el sistema d'arnès i mosquetó, que el treballador ha presentat com la solució que hauria permès evitar la seva caiguda, era el més o menys adaptat, però de constatar que és innegable que el material s'havia d'adaptar de manera a reduir els riscos pel treballador durant el desplaçament i que així no va ser, ni que cap mesura prou eficaç s'ha adoptat per evitar les conseqüències per la salut del treballador en cas de caiguda.

Per conseqüent, sí que ha quedat acreditat l'incompliment amb nexe de causalitat amb l'accident per part del Comú, i és amb raó que el Tribunal l'ha condemnat com a responsable a indemnitzar al demandant.

Per tot l'exposat, el recurs s'ha de desestimar.

VI.-L'únic motiu revocatori del Sr. Bermudez és que l'actitud del Comú, qui no va acceptar cap arranjament amistós i el va obligar a debatre una crida en garantia i dues excepcions peremptòries, justificava imposar-li les costes.

Aquest motiu s'ha d'estimar.

En efecte, és jurisprudència consolidada d'aquest Sala que en matèria laboral quan s'estima la demanda del treballador en contra de l'empresari, fins i tot de manera parcial, les costes s'han d'imposar a aquest darrer.

VII.- L'estimació del recurs del Sr. Bermudez determina la imposició a l'Hble. Comú d'Andorra la Vella de les costes judicials en relació al seu recurs.

La desestimació del recurs de l'Hble, Comú d'Andorra la Vella justifica la seva condemna en costes d'aquesta alçada en relació al seu recurs.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs formulat per la representació processal de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella;

ESTIMAR el recurs formulat pel Sr. Bermudez contra la sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 02-01-2015 que revoquem en el sentit de condemnar l'Hble. Comú d'Andorra la Vella a pagar les costes judicials de primera instància, inclosos els honoraris d'Advocat,

IMPOSAR a l'Hble. Comú d'Andorra la Vella les costes judicials d'aquesta alçada en relació als dos recursos.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.