*** (0034/08)

Aute

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 034/08

AUTE

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, al 27 de gener de 2011. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Pera va interposar demanda, de data 25-05-2005, envers els Srs. Benítez i Zapata, amb els pediments que consten en la mateixa, entre els quals es demana l'anul·lació de l'arbitratge de 1-6-1978 i la seva extinció.

La representació processal de la part defenent, per escrit de data 15-06-2005, va articular excepció d'incompetència de jurisdicció, de cosa jutjada i de litispendència, amb imposició de les costes processals.

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar aute, de data 9-01-2008, essent la seva part decisòria la que segueix: "DECIDIM: que hem d'estimar i estimem l'excepció dilatòria d'incompetència de jurisdicció per submissió de la qüestió litigiosa a arbitratge en haver-se sotmès oportunament dita excepció per part dels agents incidentals Srs. Benítez i ENTITY_6; condemnant a la Sra. Pera a les costes judicials d'aquest incident, segons estableix el darrer considerant de la present resolució.

III.- La part agent ha interposat recurs contra la resolució dictada a 1a instància i, en data 05-05-2008, va presentar llur escrit de conclusions, segons el qual demanava, d'acord amb els motius continguts en el mateix la revocació de la sentència. Per el contrari, la part recorreguda va articular escrit de contesta a les conclusions, de data 30-05-2008, pel qual demana la confirmació de l'Aute dictat a 1a instància, amb imposició de les costes processals.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals fonamenta la part recurrent el seu recurs són, en essència, els que segueixen. En primer terme, entén que la jurisdicció pública és més garantista que la privada i que atès que el tema és netament jurídic, s'hauria d'atorgar preferència a aquella. Afegeix que l'escriptura pública que es pretén anul·lar no conté cap referència a l'arbitratge, tota vegada que la clàusula arbitral es contenia en l'escriptura de 1949 i en la de modificació de 1964 cap referència es fa al mateix.

Aquest primer greuge o motiu ha de ser refusat. En efecte, el dret a la jurisdicció, contingut a l'article 10 de la Constitució, garanteix l'accés a la justícia i el dret dels ciutadans a obtenir una resposta dels òrgans judicials envers les pretensions que adequadament sotmetin al seu coneixement, així com el dret dels litigants a ésser tractats amb igualtat i amb ple respecte al principi de contradicció i de defensa. Però aquest dret a la jurisdicció no obsta que els ciutadans puguin pactar el recurs a l'obtenció d'una decisió a les seves controvèrsies al marge de la jurisdicció pública, mitjançant el sotmetiment a arbitratge. I des d'aquest punt de vista, el sotmetiment a arbitratge d'una controvèrsia no es pot comparar amb criteris garantistes o de contingut amb la jurisdicció pública. És a dir, per molt que la qüestió a resoldre sigui netament jurídica o que el procés judicial pugui oferir a les parts més mecanismes de defensa i pugui proporcionar, segons els criteris que s'emprin per a valorar-ho, una major tutela, el recurs a l'arbitratge mitjançant una clàusula arbitral, excepte en aquelles qüestions que resten vetades al coneixement de la jurisdicció arbitral, s'ha de respectar pels òrgans judicial com un mecanisme alternatiu de solució als conflictes i controvèrsies entre els ciutadans. Per tant, si analitzada la validesa de la clàusula i l'àmbit competencial de l'arbitratge el resultat és positiu, els òrgans judicials han de declinar la seva jurisdicció front a l'arbitratge, sense que les consideracions sobre el caire més garantista de la jurisdicció pública pugui conduir a una altra solució.

Pel que fa a l'argument que l'escriptura de 1964 no conté cap referència a la submissió a arbitratge i que la Sra. Pera no va ser part, s'ha de ressenyar que la clàusula arbitral es conté en l'escriptura pública de capítols matrimonials de 19 de setembre de 1949, modificada per l'escriptura de 8 d'agost de 1964, i que els arguments que utilitza el recurrent han de ser desestimats, tota vegada que aquesta Sala de 30-07-2004 ha posat de manifest, en primer lloc, l'existència de l'arbitratge en l'escriptura de 1949 i la seva plena vigència i, en segon lloc, que els conflictes entre els germans Moliner i Pera s'han de resoldre per mitjà de la via arbitral.

II.- El segon motiu de greuge consisteix en que, a criteri del recurrent, una volta anul·lat l'arbitratge els àrbitres ja no poden tornar a jutjar i és competent la jurisdicció pública. Sustenta la seva pretensió en que tant el dret romà, com el català, l'andorrà i el comparat sustenten la seva solució i que la decisió judicial no ha motivat el rebuig d'aquesta pretensió adequadament articulada i fonamentada a 1a instància. A través d'aquest motiu el recurrent pretèn aconseguir que, com que el laude ha estat anul·lat, siguin els tribunals els que resolguin la controvèrsia perquè l'arbitratge no es pot repetir. I és en aquest extrem on s'ha d'examinar amb detall el motiu del recurs per a determinar si realment no es pot repetir l'arbitratge i si la resolució judicial d'instància ha vulnerat el dret a la jurisdicció per no haver motivat.

Al respecte i si es comença l'anàlisi per aquesta darrera qüestió, es pot constatar com l'òrgan judicial d'instància entén que la interpretació de les clàusules dels capítols matrimonials i de les seves modificacions correspon als àrbitres, essent palesa la manca de jurisdicció dels tribunals andorrans. I aquesta argumentació s'ha de completar amb la diferenciació que efectua l'òrgan judicial entre aquells supòsits en els quals el laude esdevé nul perquè el conveni arbitral no és vàlid o s'ha escolat el termini per emetre el laude; casos en els quals no es pot tornar a subjectar la qüestió controvertida al coneixement dels àrbitres, d'aquells altres en els que concorren irregularitats en el nomenament o desenvolupament de l'arbitratge, en els que esdevé nul el laude, però no impedeix que la qüestió debatuda es torni a sotmetre a la decisió dels àrbitres.

I, des d'aquesta òptica d'idees, la resolució d'instància opta en el cas que ens ocupa, per l'emissió d'un nou laude, atesa la validesa del conveni (segon paràgraf del segon considerant). Per tant, no es pot convenir amb el recurrent que la resolució d'instància no estigui motivada, sinó que la mateixa diferencia les possibles causes de nul·litat del laude i opta per la manca de jurisdicció, tota vegada que entén que el que s'escau és sotmetre de nou la qüestió a arbitratge, de manera que la resolució judicial desestima la pretensió de l'agent, però li atorga en la mateixa resolució els criteris i arguments pels quals adopta aquesta solució, de forma que no es vulnera el dret a la jurisdicció que preveu l'article 10 de la Constitució.

III.- Resta, per consegüent, per examinat l'argument del recurrent, en virtut del qual anul·lat el laude, esdevé sempre competent la jurisdicció pública per a conèixer de les pretensions sotmeses a arbitratge.

El primer dels arguments que empra el recurrent consisteix en la cita de la sentència del Tribunal Superior de Perpinyà, de data 10-04-1989, segons el qual la jurisdicció pública pot conèixer d'un tema subjecte a arbitratge si el laude arbitral es troba viciat per irregularitats, així com altra resolució del mateix Tribunal del 10-12-1992, citada a la vista del recurs, en el mateix sentit. Quant a aquesta asseveració, s'ha de posar de manifest que no es diferencia en la resolució citada els diferents casos de vicis o defectes del laude, com si fa la resolució d'instància, essent una declaració genèrica. Per tant, al marge d'aquest argument, caldrà examinar els altres per a determinar si pot o no prosperar l'argumentació de la part recurrent.

Respecte al dret romà, s'ha de dir que els passatges que cita la part recurrent, continguts en el Codi i en el Digest, no abonen la seva conclusió, sinó que el que posen de relleu és la impossibilitat que els àrbitres tornin a emetre un nou laude, després del ja emès, quant en aquest procés el que es planteja és el nomenament de nous àrbitres per a resoldre les qüestions sotmeses, atesa la nul·litat del laude anterior, i l'excepció de "dolo malo" com a mecanisme per a controlar per la jurisdicció la concurrència dels pressupòsits del dictat del laude.

Tampoc el dret català, contingut a les Constitucions i altres drets a Catalunya, apunta la tesi sostinguda per la recurrent. En efecte, de la lectura i estudi dels mateixos es revela que el que admet el dret català és l'execució dels laudes arbitrals i l'existència de recursos contra els mateixos. I l'existència de recursos no significa que es pugui sotmetre al coneixement de la jurisdicció ordinària tot allò resol pels àrbitres, sinó que, a l'igual que els passatges del dret romà, el que es conté en el dret català és la possibilitat de controlar la validesa de la resolució arbitral, com a precedent de l'actual recurs d'anul·lació.

I no esdevé tampoc argument favorable a la tesi del recurrent el fet que el dret comparat (francès i espanyol) contemplin la possibilitat de recórrer la decisió de l'àrbitre o àrbitres, tota vegada que en el cas que ens ocupa el laude arbitral ja fou anul·lat per la jurisdicció civil i el que es tracta ara d'examinar és si mantenint la validesa la clàusula arbitral i essent nul el laude per les irregularitats ja palesades pels tribunals, correspon als tribunals ordinaris pronunciar- se sobre el fons o, per el contrari, mantenir la competència de l'arbitratge per a resoldre les controvèrsies existents. I des d'aquest punt de vista, s'escau recordar que la sentència ferma que declara la nul·litat del laude no es pronuncia sobre el fons i ha guanyat fermesa. Aleshores, essent vàlida la clàusula arbitral i d'acord amb la jurisprudència d'aquesta Sala, segons la qual el recurs contra el laude es limita a la revisió de la seva estructura formal (cfr. STSJ de 23-03- 2000 i Aute de 15-09-2005), aquesta Sala ha de concloure amb el jutjador d'instància per l'acolliment de l'excepció de manca de jurisdicció, atès que és l'arbitratge el mecanisme pactat en els capítols matrimonials per a resoldre les controvèrsies existents entre les parts i havent estat declarat nul el laude pels defectes ja esmentats en la resolució d'aquesta Sala de 30-07-2004.

IV.- Per últim, quant als arguments que articula el recurrent consistents en el fet que no existeixen àrbitres idonis per a emetre el laude, d'acord amb les exigències de ser propparents o l'extinció de la competència arbitral per la mort d'una de les parts que va establir l'arbitratge, s'ha de raonar el que segueix. En primer terme, ja s'ha posat de manifest en aquesta resolució judicial que esdevé cosa jutjada que els conflictes que puguin existir entre els germans F.C. han de ser sotmesos a arbitratge. Aleshores, des d'aquesta òptica, decau l'argument segons el qual, l'arbitratge no pot conèixer d'aquestes controvèrsies, atès que ha mort una de les parts que va establir l'arbitratge. I, en segon terme, pel que fa a les al·legacions sobre la impossibilitat de designar nous àrbitres que reuneixin la condició de propparents, de manera que l'arbitratge no es podrà portar a terme, s'ha d'assenyalar que es tracta de al·legacions de part que no es troben sustentades en cap recolzament probatori, de forma que, en el seu cas, s'hauran d'al·legar i analitzar en el moment de constituir-se l'arbitratge per a resoldre les controvèrsies existents entre els germans F.C.. Quant a les costes processals de la instància, s'ha d'acollir aquestes consideracions i estimar procedent el recurs quant a les costes processals, tota vegada que malgrat el criteri del venciment objectiu (Codi 7, 51,5), en el present litigi ha estat acreditat l'esforç argumentatiu en defensa de les pretensions de la part recurrent, sustenta en diverses fonts del dret andorrà i jurisprudència del Tribunal Superior de Perpinyà, de manera que les especials circumstàncies del present litigi i de la qüestió sotmesa a debat, justifica la no imposició de les costes processals d'instància, en atenció a les consideracions precedents (arg. Novel·la 82, Cap. X)

V.- L'estimació parcial del recurs motiva la no imposició de les costes processals, a la vegada que les consideracions anteriors, realitzades en el fonament de dret Justinià, abonen la mateixa conclusió (arg. Novel·la 82, Cap. X).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.-

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la Sra. Pera contra l'Aute data 09-01-2008, dictat per l'Hble. Tribunal de Batlles i revoquem l'Aute d'instància, exclusivament en allò que fa esment al pronunciament sobre costes, de manera que declarem que no s'escau efectuar imposició de les costes de primera instància. No s'escau efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.