Pagament d'un tribut (0014/06)

Sentència

Magistrats

Lluís Saura Lluivia Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-071-1/05

S E N T È N C I A NÚM. 14-2006

PARTS:

Apel·lant: Bermudez

Representant: Arnau

Advocat: Morillo

Apel·lada: HBLE. COMÚ D'ENCAMP

Representant: Arnau

Advocat : Guerrero

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Olmo

Advocat : Porras

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A la vila d'Andorra la Vella, el 15 de març de 2006

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-071-1/05.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. LLUIS SAURA LLUVIA el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1.- El Comú d'Encamp, en una resolució datada a 13 de gener de 2005, va comunicar a Plana que li quedava pendent de pagament en concepte de preu públic per ocupació de la via pública i instal·lació de grua en una obra del Pas de la Casa, l'import de 9.434,99 EUR, a l'hora que li indicava que s'iniciava el període voluntari de pagament, resolució contra la que Plana interposà un recurs d'alçada, que fou desestimat per silenci administratiu del Govern.

Presentada demanda jurisdiccional, la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en la sentència núm. 2005-82, d'1 de setembre, va declarar la inadmissibilitat de la demanda per tal com l'acte recorregut era confirmatori d'un altra acte, consentit i ferm.

2.- La representació de Plana interposa un recurs d'apel·lació en el que al·lega que l'argument que justifica el fallo de la sentència no havia estat al·legat per cap de les parts en judici; demana que s'analitzi l'excepció de prescripció al·legada en el tràmit de conclusions i que es declari prescrit el dret del Comú a exigir el pagament del deute i afirma, finalment, que no existia el fet imposable.

3.- De l'anterior escrit se n'ha donat trasllat a la representació del Comú, que el contesta argumentant que no ha prescrit el dret a exigir el pagament del deute i demana la confirmació de la sentència.

4.- El Govern, en el mateix tràmit, també demana la confirmació de la resolució judicial.

5.- El dia 24 de gener de 2006 ha tingut lloc la celebració de la vista oral, en la que les parts han fer les manifestacions més adients als seus interessos respectius, quedant les actuacions vistes per a deliberar el Tribunal.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La sentència del Tribunal de Batlles va declarar, d'ofici, la inadmissibilitat de la demanda formulada per Plana perquè l'acte objecte d'aquest procediment és reproducció d'un altre anterior, ferm i consentit per la seva destinatària; en aquesta segona instància cal examinar, d'una banda la possibilitat d'apreciar d'ofici aquesta situació, amb les conseqüències jurídiques que comporta i, d'una altra, si en el cas concorren les circumstàncies determinants de la inadmissibilitat del recurs jurisdiccional que va formular la part demandant.

Per analitzar aquestes qüestions cal partir dels següents elements de fet, que no es qüestionen per les parts: mitjançant una carta de 2 d'agost de 2001 (rebuda el 6 d'agost) el Comú d'Encamp va comunicar a Plana que arran de l'ocupació de la via pública en ocasió d'una obra realitzada en el Pas de la Casa i per la instal·lació d'una grua calia fer efectiva la quantitat de 1.569.850 Ptes. de conformitat a l'Ordinació General Tributària de la Parròquia d'Encamp; en resolució de 18 de juny de 2004 (rebuda el 15 de juliol), el Comú comunica a Plana que resta pendent de satisfer el preu públic corresponent a ocupació de via pública per import de 9.434,99 EUR, i li indica que d'acord amb el que preveu l'article 59 de la Llei de bases de l'ordenament tributari, a partir de l'endemà de la notificació comença el període voluntari d'un mes per procedir al pagament del deute, donant-li peu de recurs d'alçada contra la resolució; Plana interposa un recurs d'alçada el 29 de juliol de 2004, que es desestima per silenci administratiu del Govern, sense que acudeixi posteriorment a la via jurisdiccional; finalment, en resolució de 13 de gener de 2005 (notificada el dia 31 de gener) el Comú d'Encamp dirigeix a Plana una comunicació idèntica a la que li va notificar el 15 de juliol, que es recorre en via administrativa, es desestima per silenci administratiu del Govern i dona lloc al present procediment.

Tercer.- El principal greuge que exposa la part apel·lant és el de que el jutge no pot, d'ofici, és a dir, sense que li hagi estat expressament plantejada per la part demandada, declarar la inadmissibilitat de la demanda perquè considera que una qüestió d'aquesta naturalesa no es pot decidir sense que hagi estat invocada i sotmesa a consideració de les parts processals.

Tanmateix, la naturalesa contradictòria del procés (que recull l'article 27 de la Llei de la jurisdicció administrativa) i l'obligació dels tribunals de resoldre congruentment amb les pretensions formulades per les parts i llurs al·legacions (que estableix l'article 29 paràgraf segon) no elimina la possibilitat de què, en determinats casos, el Tribunal pugui resoldre al marge d'allò que plantegen les parts.

És cert que, en aquests casos, la Llei -en el segon article esmentat- estableix una via, discrecional pel Tribunal, per a que aquest posi en coneixement de les parts alguna qüestió no tractada per les mateixes i que pugui ser determinant a l'hora de resoldre el litigi, però aquesta possibilitat no impedeix a l'òrgan jurisdiccional resoldre directament en la sentència aquelles qüestions que per la seva naturalesa d'ordre públic processal consideri que no és necessari sotmetre-les a la consideració prèvia de les parts.

Així ocorre en el casos que, com el present, la no apreciació pel Tribunal d'una causa d'inadmissibilitat de la demanda donaria lloc a una sentència directament vulneradora de les normes que disciplinen l'admissió dels recursos jurisdiccionals i que impedeixen l'anàlisi de les altres excepcions processals i de les qüestions de fons.

Quart.- Resolta afirmativament la possibilitat de què els Tribunals tractin d'ofici les qüestions vinculades a un pressupòsit processal com l'és l'admissibilitat de la demanda, correspon determinar si la sentència del Tribunal de Batlles que va inadmetre la demanda de Plana per haver recorregut un acte confirmatori d'un altre prèviament consentit i ferm s'ajusta a la legalitat.

Aquesta Sala ja ha declarat que un cop ha guanyat fermesa un acte administratiu no és admissible la impugnació jurisdiccional dels que en siguin la seva reproducció o confirmació (sentència 2000-10, de 13 de març de 2000, 2000-26, de 20 de juny de 2000 i 2002-09, d'11 de març de 2002) i tot i que en un primer moment Plana no va consentir la resolució del Comú que li havia estat notificada el 15 de juliol de 2004 perquè la va recórrer en alçada el 29 de juliol, contra la desestimació per silenci de l'alçada no va acudir a la via jurisdiccional, per la qual cosa aquella resolució va guanyar fermesa.

Pel que fa als requisits que ha de reunir un acte -el confirmatori o reproductor del consentit- per a que per aquesta causa quedi exclòs de tota impugnació i ha d'haver, entre el primer (el confirmatori o reproductor) i el segon (el consentit) identitat de subjectes, de fonament i de decisió, identitat que es dona en aquest cas en què, com hem exposat, la resolució de 13 de gener de 2005 és idèntica, absolutament en tot, a la de 18 de juny de 2004, per la qual cosa hom pot dir que la segona és -a excepció de la data- una clara i literal reproducció de la primera.

Amb aquests antecedents, admetre el recurs jurisdiccional i analitzar les pretensions anul·latòries de la demandant vulneraria les normes que regulen els terminis per interposar recursos i es pervertiria la dimensió negativa del principi constitucional d'accés a la jurisdicció, que demana no permetre l'accés a qui realment no hi té dret com a conseqüència, en aquest cas, de no haver-hi acudit quan li corresponia fer-ho, que és amb ocasió del primer acte que li fou notificat.

En conseqüència, cal desestimar el recurs d'apel·lació confirmant la inadmissibilitat de la demanda declarada en la sentència del Tribunal de Batlles (seguint el criteri ja fixat en la nostra sentència 2000-26 de 20 de juny de 2000) i sense que es pugui fer cap consideració sobre l'excepció de prescripció adduïda en les conclusions de la part agent, que reprodueix en l'escrit d'apel·lació.

Cinquè.- No s'aprecien circumstàncies que determinin un especial pronunciament sobre el pagament de les despeses generades en aquesta segona instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Plana contra la sentència 2005-82, d'1 de setembre de 2005, dictada per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma, sense fer cap pronunciament sobre el pagament de les despeses processals d'aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.