Bancari-contracte de gestió (TSJC 294/14)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Anière

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000294/2014 ORIGEN: 1100011/2007

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 5 de febrer del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats

M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Que prèvia petició de citació a judici de 15-1-2007, en l’audiència de 26-2-2007, la representació processal del Sr. Varesc, formulà demanda en judici verbal civil, pel procediment ordinari, en reclamació de quantitat, contra la societat ORG_0 (d’ara en endavant X.), sol·licitant es dictés Sentència condemnant el banc defenent a satisfer al seu representat l’import de 95.510.- € en concepte de pèrdues més 55.200.- € enconcepte d’interessos legals fins a la demanda en unió amb els interessos legals que es devengaran fins a execució de Sentència. Tot això condemnant alhora el banc demandat el demandat a satisfer les costes judicials inclosos honoraris d’advocat, procurador i taxes judicials.

II.- Que en data 2-4-2007, la representació processal d’X. contestava la demanda formulada de contrari articulant excepció de prescripció de l’acció i subsidiàriament s’oposava a la demanda sol·licitant es dictés Sentència apreciant la prescripció i subsidiàriament desestimant la demanda i imposant a la part agent –en ambdós casos- la totalitat de les costes, amb inclusió de les taxes judicials, els honoraris dels advocats, procuradors i perits intervinents.

III.- Les parts van presentar opportunament els seus escrits de rèplica i dúplica, i posteriorment de conclusions, reiterant els seus arguments i oposant-se als de l’adversa.

IV.- L’Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 13 de maig del 2015 amb la següent part decisòria: “DECIDEIX:

Estimar l’excepció de prescripció de l’acció interposada per la societat X., S.A. en relació a la demanda formulada pel Sr. Varesc, absolent la primera de les pretensions del segon i imposant al demandant les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d’advocat i de procurador de la defenent a acreditar en període d’execució de Sentència.”

V.- La part agent va formular recurs contra la sentència dictada a la instància i, en data 06-10-2014, va presentar llur escrit de conclusions, segons el qual i pels arguments continguts en el mateix sol·licita la revocació de la resolució d’instància. Pel contrari, la part defenent, en el seu escrit de contesta a les conclusions, manifesta que procedeix la confirmació de la sentència, amb més la imposició a la part recurrent de les costes processals.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER. - Ha quedat acreditat a les actuacions que el dia 20.4.98 la part agent Sr. Varesc, titular del compte X. a la X. SA, posteriorment X.,SA (en endavant X.) va contractar amb aquesta entitat un contracte de gestió de cartera (valors i/o diners) amb el perfil inversor “dinàmic” de durada indefinida i segons el qual l’entitat podia de manera discrecional gestionar el seus fons amb les transaccions que estimés convenients el gestor i havent d’acomplir les instruccions del client sempre que aquestes existissin de manera explícita per escrit, per fax, o mitjançant banca electrònica. A més d’aquesta encomana de gestió, també l’entitat es comprometia a resoldre les consultes que se li fessin pel client tant respecte la cartera com també en temes patrimonials i financers. Convé destacar que entre les parts pacten (clàusula Setena) que el Gestor queda exonerat de qualsevol responsabilitat pels perjudicis econòmics que la seva gestió pugui suposar pel Titular del compte, sempre que els perjudicis no es derivin de negligència greu o siguin conseqüència de l’incompliment de les clàusules del contracte. Periòdicament el Titular donava la conformitat del saldo de la seva cartera que el Gestor li presentava. A canvi el Gestor percebia una comissió segons el muntant gestionat de la cartera.

SEGON.- En considerar el client que la gestió duta a terme per X. havia estat negativa pels seus interessos, en data 15.1.07 va presentar davant la Batllia d’Andorra un escrit de citació a judici contra l’entitat bancària i posteriorment va formalitzar la demanda que dóna origen al present procediment, sol·licitant que es condemnés a la defenent a pagar-li la suma de 95.510 € en concepte de pèrdues en la seva cartera durant el període 1998-2002 i 55.200 € d’interessos legals fins a la demanda.

La Sentència d’instància va resoldre entenent que la pretensió de la part agent estava prescrita i va absoldre la demandada amb imposició de les costes a la part agent, inclosos els honoraris d’advocat i de procurador. Contra aquest darrer pronunciament que s’aixeca la recurrent.

TERCER.- La part recurrent articula tres greuges o motius contra la sentència d’instància. El primer d’ells consisteix en negar la naturalesa de mercantil del contracte entre les dues parts i per conseqüència la prescripció de tres anys que aplica l’Hble. Tribunal de Batlles.

La naturalesa civil o mercantil d’un contracte no ve determinada per la condició de comerciants o no de les parts que intervenen sinó també els que es concerten entre comerciants i particulars “quan la relació es situa en el marc de l’activitat professional del comerciant” segons la sentència d’aquest Tribunal de 15.6.95. I en aquest cas no pot cabre el més mínim dubte que l’activitat de gestió de cartera de valors entra dins el camp de l’activitat de les entitats financeres i es persegueix un benefici per a les dues parts: el gestor per la comissió que percep i el titular pels guanys que espera obtenir dels seus valors o diners que ha confiat la gestió a l’entitat. I ja en altres ocasions aquest Tribunal en les seves sentències 259/2011 i 147/2009 en contractes de dipòsit i de compte corrent amb entitats bancàries. En la primera de les esmentades sentències es pot llegir :

” ...aquests dos contractes és en el fet de que tenen naturalesa mercantil i, per aquesta raó, s’ha d’entendre que les accions dirigides a exigir el saldo deutor d’un compte corrent bancari prescriuen en el termini de tres anys.

En aquest sentit, cal destacar que la Sentència d’aquesta Sala de 26 de novembre del 2009, encara que amb referència a un contracte de dipòsit bancari, manifesta que, amb independència de la condició personal del que utilitza els serveis bancaris, com és el cas, el seu caràcter mercantil prové de la seva adscripció al tràfic peculiar de les entitats bancàries, criteri que es defensava igualment en la d’aquesta Sala de 15 de juny del 1995, que destacava que són contractes mercantils no sols aquells en què les parts són comerciants, sinó també els que es concerten “entre aquests i particulars quan la relació es situa en el marc de l’activitat professional del comerciant”.

D’altra banda, és a partir d’aquesta Sentència que s’inicia un corrent jurisprudencial reiterat que estima que el termini de prescripció de les obligacions mercantils és de tres anys, raó per la qual no resulta significativa en aquest punt la cita de la dictada pel TSCF de 14 de febrer del 1969

Finalment farem esment de la sentència d’aquest Tribunal de 13.10.00 que cita la recurrent com a element de comparació entre aquest contracte de gestió de cartera amb el contracte d’assessorament que es contempla en aquella sentència i que qualifica de naturalesa civil. En aquell cas ens trobàvem davant d’un contracte d’assessorament comptable “aliè a tota idea d’àgio, especulació o de tràfic comercial”, en canvi, en el cas present, en què es contracta amb l’entitat bancària precisament un negoci d’especulació i de tràfic comercial com són les transaccions autoritzades a fi d’obtenir la màxima rendibilitat d’una cartera de valors o de diners, no resisteix el mateix raonament que en el cas d’un contracte d’assessorament comptable.

En conseqüència, no pot restar cap dubte que el contracte de gestió de cartera que vinculava a les dues parts tenia la naturalesa jurídica de mercantil i no la civil. Sense oblidar que, com recorda la part apel·lada l’activitat dels serveis d’inversió entre els quals s’inclou el de gestió de cartera de valors, està regulat expressament per Llei (la vigent 7/2013) i requereix d’autorització administrativa i també sense oblidar que entre els actes de comerç que l’article 2 del Decret de 4.10.69 contempla es troba, en seu apartat 3er., “Totes les operacions d’intermediació per la venda, la subscripció o la venda d’immobles de fons de comerç d’accions o parts de societats immobiliàries.” I en el seu apartat segon inclou totes les empreses “de banca, de canvi o de corretatge”.

QUART.- Establerta aquesta naturalesa jurídica, el termini de prescripció ja no pot ser el general de l’usatge “Omnes causae” (Títol II del Llibre VII Constitució 2ª del volum I de Les Constitucions i altres drets de Catalunya) de 30 anys sinó que ja és pacífica la jurisprudència que ha interpretat que el termini de prescripció ha de ser el triennal com ja recollia per primera vegada la sentencia d’aquest Tribunal de 15.6.95 i que ja vingut sent seguida per moltes altres sentències posteriors, entre les darreres la de 29.6.12.

CINQUÈ.- Cal examinar a continuació el greuge articular per la recurrent que es centra en determinar que el contracte de gestió no es pot considerar resolt en data de 30.9.02 per la seva voluntat sinó que només va quedar suspès. En la seva rèplica afegia que de fet encara no s’havia iniciat el termini de prescripció perquè el contracte seguia vigent però suspès en els seus efectes. I ja en el recurs determina que el dies a quo de la prescripció ha de ser l’any 2009 en el qual ja es va liquidar la seva cartera.

Però tota aquest motiu no pot prosperar. En primer lloc no deixa de sorprendre que la recurrent negui la resolució del contracte per la carta de 30.9.02 quan en la seva demanda fins a tres vegades parla de la rescissió (sic) del contracte a partir d’aquella data. En segon lloc, perquè si està suspès o resolt definitivament no resulta transcendental en aquest cas perquè el que sí ho és que reclama uns danys i perjudicis derivats de la gestió de la seva cartera feta entre el 20.4.98 i el 30.9.02. Aleshores, el què importa és determinar a partir de quin moment podia iniciar la seva reclamació per la “deficient” gestió duta a terme per la defenent.

I com molt bé raona la sentència d’instància, si el contracte “deixava de tenir efecte” en el dia 30.9.02 i ell podia demanar i comprovar la informació del gestor com havia fet en vuit ocasions anteriors, com a molt tard ja a començaments del 2003, podia disposar ja de la informació sobre la seva gestió duta a terme fins el 30.9.02. I en aquest generós còmput del dies a quo, el client tenia tres anys per formular la reclamació que tingués per convenient contra el seu gestor i se li acabava el termini a començaments de 2006. I per contra ho va fer el 15.1.07 quan va fer la petició de citació a judici (foli 1).

Res pot tenir a veure si en el cas que la liquidació de la seva cartera va tenir lloc en l’any 2009 perquè els perjudicis els situa en el període 1998- 2002 i és aleshores quan tenia un termini per reclamar si entenia que havia resultant perjudicat “per negligència greu” del seu gestor, tal i com havien pactat en el contracte.

Afegirem per acabar que resulta inversemblant que un client que accepta la gestió de la seva cartera per imports considerables i que contracta una gestió de perfil “dinàmic” no hagi pogut en cap moment intentat provar que havia reclamat en moltes ocasions la documentació acreditativa de la gestió de la seva cartera i que, en canvi, donava conformitat als saldos que li presentava amb detall el seu gestor. I encara més si ja en els dos primers anys volia resoldre el contracte (com explica en la seva demanda) i fos convençut pel Gestor de continuar, que no fes requeriments escrits en demanda de la documentació. Com tampoc resulta coherent amb la seva acceptada condició de perfil “dinàmic” que comportava un horitzó de rendibilitat de 6 a 8 anys, acceptant risc a curt termini (segons Annex al contracte que figura al foli 58) que no pugui demostrar cap requeriment al Gestor sobre les mancances que ell detectava en la gestió de la seva cartera.

En conclusió, arribem al convenciment que la seva voluntat va ser durant quatre anys, renunciar a qualsevol reclamació front el gestor i d’aquí que es vegi limitat ara per la prescripció extintiva del seu dret a rescabalar- se.

SISÈ.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de Varesc contra la Sentència dictada per l’Hble. Tribunal de Batlles en data 13 de maig del 2014, que confirmem íntegrament, imposant el pagament íntegre de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-