Laboral - formalitats del desistiment justificat - canvi de classe de treball (6000203/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000276/2017 ORIGEN: 6000203/2015 - 00

NIG: 5300542120150004591

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 22 de desembre del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit del 24-04-2015, el Sr. Vélez va presentar demanda laboral contra la societat Tejada, demanant que se la condemnés a satisfer-li la suma de 56.538,52.-euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, a declarar i cotitzar prop de la CASS, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La representació processal de la societat Tejada es va oposar a la demanda sol·licitant la seva total desestimació i subsidiàriament sostenint que la indemnització no podria superar 44.636,97.-euros.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 18-05-2017, decidint:

"Primer.- Estimar substancialment la demanda formulada per la representació processal del Sr. Vélez contra la societat Tejada, i condemnar aquesta darrera a pagar la quantitat neta de 54.685,19.-euros en concepte d'indemnització de l'article 98 del Codi de Relacions Laborals, la qual meritarà interessos legals a comptar de la fermesa de la present resolució judicial.

Segon.- Fer imposició a la part defenent de la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els d'advocat i de procurador; a acreditar en període d'execució de sentència."

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la societat Tejada, demanant, en cas de no estimar les seves pretensions probatòries, la seva revocació íntegra, dictant-se una nova declarant el desistiment injustificat, amb imposició de les costes judicials de primera i segona instància a la part agent.

La representació processal del Sr. Vélez demana la confirmació en tots els seus extrems de la sentència, amb imposició de la totalitat de les costes judicials a la contrapart defenent.

V.- Per Aute d'aquesta Sala del 14-11-2017 es va decidir no donar lloc a la pretensió adduïda per la societat Tejada, mitjançant l'escrit de greuges presentat en tràmit d'apel·lació, consistent en què es practiquin per a millor proveir les proves :

- PRIMERA.- DOCUMENTAL PÚBLICO-PRIVADA apartat e):

consistent en què s'oficiï a Andorra Telecom per tal que certifiqui qui és el titular i on es troba radicat el número de telèfon +376 8XX XXX i 6XX XXX.

-TERCERA TESTIFICAL en les persones dels Srs. A.E., P.T., T.L., V.L.

i E.M.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat en les actuacions que el Sr. Vélez treballava per la societat defenent des del mes de gener del 2003.

La relació laboral es va extingir com a conseqüència del desistiment de l'assalariat mitjançant carta del 25-03-2015 indicant :

"Per la present, em veig en l'obligació de comunicar-vos la meva decisió de desistir, de forma justificada, del contracte de treball atorgat amb la vostra empresa, amb efectes a partir de la data d'avui, de conformitat amb les disposicions de l'article 97.1 apartats b); e); f) i h) del Codi de Relacions Laborals. Tal com en teniu coneixement, el motiu de la meva decisió consisteix en diferents actuacions imputables a l'empresa que venen a vulnerar de ple les disposicions de l'article abans esmentat.

Així l'empresa va decidir unilateralment, sense el meu consentiment, el meu canvi de categoria i sou, en el mateix moment que m'ha dispensat un tracte vexatori, que va causar una baixa per malaltia per motius anímics. Conseqüentment queda així acreditada una conducta constitutiva d'assetjament moral envers la meva persona que legitima la decisió, objecte de la present carta. D'altra part, en el decurs de la relació laboral, no s'ha respectat el meu dret de vacances i igualment se m'ha retirat, sense cap motiu, una part important de les meves funcions, tal com ho acrediten, entre altres documents, les publicacions efectuades per la societat. Cal afegir que les dites actuacions imputables a l'empresa varen provocar igualment la baixa voluntària de la meva esposa. Per tant, considero que aquesta situació és insostenible i, a comptar d'avui, la relació laboral que s'havia atorgat entre la vostra empresa i la meva persona queda totalment resolta i sense efecte. A conseqüència, us requereixo per a satisfer els meus havers laborals pendents, així com la indemnització prevista a l'article 97.3 del Codi de Relacions Laborals, en relació amb la meva antiguitat amb l'empresa.(...)".

El Tribunal Unipersonal ha conclòs que no quedaven acreditats els motius de desistiment relatius al perjudici dolós (article 97. f)) i a l'assetjament (article 97.h)). L'assalariat no ha formulat cap recurs en contra de la resolució d'instància.

Tanmateix, considerant que l'agent havia aportat un principi de prova d'un canvi en les tasques de treball a ell atribuïdes a partir del mes de novembre del 2014 i sense que l'empresari hagi aportat la prova de que dit canvi respongués a un supòsit extraordinari o d'urgència, el tribunal ha jutjat que concorrien els supòsits de desistiment justificat de la relació previst a l'article 97.1, apartat b) del Codi de Relacions Laborals (l'exigència de treball diferent de l'estipulat) i el previst a l'apartat e) (l'incompliment greu del contracte de treball per part de l'empresa).

L'empresa no accepta aquesta conclusió i formula recurs d'apel·lació.

II.- La primera qüestió que s'ha de resoldre és relativa a la forma del desistiment tota vegada que la part empresarial torna a sostenir que la manca de concreció dels motius de desistiment en la carta del 25-03-2015 havia de portar a considerar el desistiment com a injustificat. Argumenta en essència, d'una part, que els manaments del Codi de relacions laborals són mínims irrenunciables de compliment obligatori també per l'assalariat i d'altra part, que no ens trobem front a un acomiadament disfressat i no es podia esmenar la manca de concreció de la carta.

És cert que l'article 97.2 disposa que el desistiment justificat de l'empleat s'ha de fer per escrit amb exposició de la seva causa.

El primer que s'ha de dir al respecte, és que no es pot efectuar cap simetria amb les exigències que ha de respectar l'empresari en matèria disciplinària ja que l'article 94 relatiu a les formalitats del comiat per causes disciplinàries precisa que l'avís de comiat s'ha de fer exposant-ne amb concreció la causa que origina el mateix, i que de forma més general l'article 106 relatiu a les sancions disciplinàries indica que la notificació de les faltes requereix una comunicació escrita en la qual cal exposar els fets que la motiven.

Val a dir que la llei és més exigent al nivell de les formalitats quan es tracta de sancionar un assalariat que quan es tracta del desistiment justificat del treballador.

I en el present cas, la lectura de la carta permet conèixer quina és la causa o més aviat les causes del desistiment i els motius legals invocats.

D'altra banda, el tribunal ha invocat la jurisprudència de la Sala en aquesta matèria i ha citat la nostra Sentència 158/16 del 27-10-2016. De fet, hem de reproduir el que motivàvem en aquesta resolució :

"...la jurisprudència de la Sala al respecte de l'incompliment de les formalitats del desistiment (donat que al contrari del què està previst en matèria d'acomiadament la Llei no sanciona de cap manera aquest requisit de forma sinó únicament els requisits de fons, i donat que un treballador que es troba en una situació no acceptable per culpa de l'empresa pot legítimament considerar-se com acomiadat de manera disfressada) considera que quan l'assalariat invoca un acomiadament disfressat el sol fet que no hagi adreçat cap carta o que aquesta presenti defectes formals no permet desestimar la demanda i cal entrar al fons per determinar si existeix o no tal acomiadament justificant que l'assalariat acudeixi a la justícia per reclamar la corresponent indemnització. (vg. TSJSC 303/08 del 26-03-2009 i 034/12 del 31-05-2012 a contrario i molt recentment 258/16 del 20-09-2016)".

En el present cas, existeix una carta ja prou precisa com la que acabem d'analitzar, a més constatem que l'advocat de l'assalariat va escriure a l'empresa el 22-12-2014, sense cap resposta de la mateixa, per notificar-li el refús del seu client d'acceptar noves condicions laborals i que exigia que es mantingués el seu càrrec i la seva remuneració, i que en cas contrari instaria les accions legals escaients. Constatem igualment que l'assalariat indica en la carta de desistiment que considera que la situació laboral on es troba és insostenible. De fet, com ho detallarem més endavant, ha quedat acreditat que l'empresa va rebaixar les seves funcions de manera significativa de tal forma que o bé acceptava aquesta situació o bé deixava l'empresa, el que correspon a un acomiadament disfressat.

Per tant, considerem que és amb bon criteri que el tribunal s'ha referit a la citada jurisprudència.

Així les coses, aquest greuge s'ha de desestimar.

III.- El segon aspecte del recurs de l'empresa concerneix el fons del desistiment ja que no accepta la conclusió del tribunal que s'hauria exigit un treball diferent de l'estipulat. Sosté en resumit que : 1) el tribunal obvia que mai l'empresa va proposar un canvi de remuneració al Sr. Vélez ; 2) el mateix ha continuat a ostentar el mateix càrrec en les mateixes condicions i s'ha respectat l'article 50 CRL ; 3) la Sra. Almansa es refereix a fets ocorreguts l'any 2012 i prescrits ; 4) les proves confirmen que el Sr. Vélez era Director i dirigia el departament comercial, i el testimoniatge de la Sra. Águila s'ha de tatxar donat que és assalariada de la revista de la qual el Sr. Vélez és propietari i que ha faltat a l'ètica professional ; 5) el fet de no disposar de despatx propi correspon a un canvi d'ubicació de l'empresa que va portar a una distribució diferent ; 6) mai el Sr. Vélez havia mostrat la seva disconformitat als canvis denunciats, salvat el relatiu al mes de desembre del 2014 ; 7) no ha existit cap perjudici dolós ni cap tracte vexatori i 8) el Sr. Vélez va simular abusivament el desistiment justificat i va marxar de l'empresa per a exercitar com a propietari la mateixa activitat, havent realitzat els tràmits relatius a aquesta nova activitat durant la seva baixa mèdica.

El Sr. Vélez, que havia arribat a ser gerent l'any 2008 i després subdirector (àrea operativa), era com a mínim des del 2010, Director comercial del B. A falta de contracte escrit es tracta del treball realitzat per la persona treballadora fins a la data del desistiment que s'ha de prendre en compte en el sentit de l'article 50.1 del Codi de relacions laborals.

Sosté el Sr. Vélez en la carta de desistiment que es va decidir unilateralment i sense el seu consentiment el seu canvi de categoria, i precisa en la seva confessió en judici que, al desembre del 2014, se'l va retrogradar a simple comercial.

És sobre ell que requeia la càrrega probatòria d'aital fet.

Ara bé, la valoració de les proves per la instància s'ha de confirmar tota vegada que existeixen en autes elements suficients per avalar la versió del demandant.

En efecte, en el correu electrònic del 22-12-2014 enviat pel seu advocat al Sr. Campillo s'indicava :

"El Sr. Vélez, director comercial del B, ha confiat al nostre bufet la defensa dels seus interessos. Des de fa uns dies, heu sol·licitat al nostre client, a fi que accepti una modificació essencial en les seves condicions laborals, a la qual cosa el Sr. Vélez no ha accedit.

Ara bé, avui, tot i aquest refús, hem pogut constatar que el Sr. Vélez no apareix més a la taca del B, com a director comercial, sinó com a simple comercial. Ja aquesta manifestació pública demostra la vostra voluntat de vulnerar de ple els drets laborals del nostre client i menysprear totalment la legislació vigent a Andorra, i en particular el Codi de relacions laborals.".

S'ha de constatar que aquest correu tan significatiu no ha rebut cap resposta per part de l'empresa, i s'ha de posar de relleu que el Sr. Campillo, que en la seva qualitat de Conseller Delegat de la societat defenent hauria pogut aclarir aquest aspecte de les coses, no ha comparegut malgrat haver estat citat com a testimoni en dues ocasions, el que va portar a la Batlle a declarar impracticable la prova testifical sol·licitada per la pròpia part defenent.

D'altra banda, la Sra. Almansa confirma que quan va entrar a treballar a l'empresa el 2012 el Sr. Vélez ostentava el càrrec de Director comercial i que es va adonar llegint el diari que l'havien canviat a "comercial ras". En citar aquest fet, el testimoni no es situa l'any 2012 com ho pretén la recurrent sinó clarament al desembre del 2014. És cert que les manifestacions d'aquesta senyora, que es presenta ella mateixa com amiga i col·laboradora del Sr. Vélez, s'han de valorar amb precaució, però no existeix cap element objectiu que ens permet dubtar de la seva honestedat i els elements que aporta són coherents amb els que acabem d'exposar.

Igual passa amb el Sr. Luís i amb la Sra. Águila.

En efecte, el primer, que era comercial freelance pel D, va manifestar que al gener del 2015 havien atribuït el número de telèfon del Sr. Vélez a una altra persona, la qual li va contestar quan va trucar a dit número que el Sr. Vélez no treballava més pel diari.

Quant a la segona, el fet que hauria faltat a l'ètica professional treballant a les dues revistes concurrents al mateix temps no queda establert i ella ho nega. Dita senyora va explicar que havia conegut el Sr. Vélez com a director i responsable de la revista "C" i que era el seu únic interlocutor. Precisa que a l'octubre del 2014, va tenir una reunió amb els nous socis i el Sr. Campillo on se li va dir que el Sr. Vélez seguiria sent el seu interlocutor però que al cap d'un mes se li havia dit que el mateix deixaria de ser responsable i que no s'havien de seguir les seves directrius.

Tots aquests elements permeten considerar que a partir dels mesos de novembre i de desembre del 2014 l'empresa va pretendre canviar la classe de treball del Sr. Vélez de la de Director Comercial a la de simple comercial.

Es tracta d'un canvi de classe que constitueix una rebaixa de les seves funcions per unes que no corresponen a la seva qualificació professional i per tant s'ha d'assimilar a un canvi del contracte de treball.

Si bé no existeixen prou elements en Autes per acreditar el mobbing denunciat per l'empleat, tal vulneració de la categoria i de les funcions d'un treballador, que va més enllà de les possibilitats d'organització de l'empresari, comporta un evident desprestigi i constitueix sense dubte l'exigència d'un treball diferent de l'estipulat i l'incompliment greu del contracte de treball per part de l'empresa.

Per tant no es podia practicar sense el seu consentiment exprés o sense acreditar l'existència d'un supòsit extraordinari o d'urgència com ho exigeix l'article 50.3.

És cert que tots els seus butlletins de salari aportats el designen com a delegat i evidencien que no va existir cap rebaixa salarial, però és de veure que els posteriors al mes d'octubre del 2014 no són firmats pel Sr. Vélez.

De totes maneres, el fet que s'hagi mantingut el salari no fa desaparèixer el canvi de classe de treball puix l'article 50.4 disposa que "El canvi de la categoria professional en l'empresa, dins la mateixa classe de treball, que comporti una variació de salari no es pot efectuar en perjudici de la persona treballadora sense el seu acord exprés.". Per tant, el criteri de la variació salarial només s'ha de prendre en compte quan existeix un canvi dins de la mateixa classe de treball.

Pel que fa a l'argument que l'assalariat no havia denunciat els canvis salvat el mes de desembre del 2014, s'ha de dir que justament és aquest canvi del mes de desembre del 2014 que constitueix el canvi retingut com a constitutiu de l'exigència d'un treball diferent i com a incompliment contractual.

I al respecte, cal dir que un termini de 3 mesos entre l'actuació de l'empresa i el desistiment justificat és del tot raonable del punt de vista de la doctrina de la immediatesa relativa.

Finalment, l'empresa defenent va intentar acreditar que el Sr. Vélez havia comès irregularitats en la seva gestió en particular la de les publicitats gratuïtes. Però, si el problema era que l'empleat no complia correctament les seves tasques professionals, la resposta de l'empresa no podia ser una rebaixa unilateral de la classe de treball.

De la mateixa manera, el fet que el Sr. Vélez va crear un negoci per a l'edició d'una revista a partir del mes d'abril del 2015 no té relació amb l'actuació de l'empresa i no permet dir que hauria simulat el seu desistiment.

Per tot l'exposat s'ha de confirmar la Sentència apel·lada.

IV.- En virtut del principi del venciment objectiu com de la matèria laboral, la desestimació del recurs de l'empresa ha de portar a la condemna d'aquesta darrera al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra.

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la representació processal de la societat Tejada contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 18- 05-2017 que confirmem íntegrament.

IMPOSAR a la societat Tejada les costes judicials d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.