Laboral - acomiadament fet de forma indeguda - havers laborals (6000486/2016)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TSJC.- 0000221/2017 ORIGEN: 6000486/2016 - 00

NIG: 5300542120160003131

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 24 d'octubre del 2017

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de data de registre 28-10-2016 completat per escrit del 14- 11-2016, la Sra. Durán va presentar demanda laboral contra la Sra. Manzano, titular del negoci C.M., en reclamació de quantitats, demanant al Tribunal de condemnar a la Sra. Manzano a satisfer-li :

2.870,17.-euros en concepte d'indemnització per acomiadament fet de forma indeguda,

765,38.-euros en concepte de preavís,

260,92.-euros en concepte de vacances de l'any 2016,

1.043,71.-euros i 69,58.-euros en concepte del salari dels mesos de juliol i agost del 2016, havent-se de descomptar l'import de 393,83.-euros percebuts com a acompte, la declaració prop de la CASS dels diversos conceptes endeutats, més els interessos legals a comptar de la contesta a la demanda, així com les costes processals causades, inclosos honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La representació processal de la Sra. Manzano es va oposar a la demanda sol·licitant la seva íntegra desestimació argüint que no devia cap concepte i que la reclamació en concepte d'indemnització era caducada, el tot amb imposició de les costes processals a la demandant.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 27-04-2017, decidint : "Primer.- Estimar parcialment la demanda formulada per la Sra. Durán contra la Sra. Manzano, en la seva qualitat de titular administrativa del negoci C.M., i condemnar consegüentment a aquesta darrera a pagar les quantitats de 18,83.-euros nets en concepte de salari del mes d'agost del 2016, de 9,39.- euros nets en concepte de vacances guanyades i no remunerades, i de 303.-euros nets en concepte de quantitat indegudament deduïda en concepte de compres realitzades a l'establiment C.M., incrementades dels interessos legals a comptar de la contesta a la demanda, a saber el dia 15 de desembre del 2016, i altra suma de 1.536,25.- euros nets en concepte d'indemnització de l'article 98 del Codi de Relacions Laborals, majorada dels interessos legals comptadors des de la fermesa de la present resolució judicial.

Segon.- Condemnar la Sra. Manzano, en la seva qualitat de titular administrativa del negoci C.M., a declarar i cotitzar prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social les sumes brutes objecte de condemna.

Tercer.- Fer imposició a la part defenent de la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat de la part demandant, a acreditar en període d'execució de sentència."

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Manzano demanant la seva revocació parcial i que es dictés una nova decidint que la Sra. Durán no té dret a cap indemnització, subsidiàriament que l'acció ha caducat, i que les costes d'ambdues instàncies s'han d'imposar a l'agent.

La representació processal de la Sra. Durán demana la confirmació íntegra de la sentència d'instància amb imposició a la recurrent de les costes d'aquest alçada.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- El primer aspecte del recurs de la part empresarial concerneix la conclusió del tribunal que va existir un acomiadament quan, al seu parer, ha quedat provat que és la Sra. Durán qui va desistir. Argumenta en resumit que els testimonis directes demostren que l'empleada va marxar de la feina el dia 01-08-2016 i no tornar-hi, manifestant la seva voluntat de deixar la feina.

No es discuteix la relació laboral de durada indeterminada que existia des del mes d'octubre del 2014 entre la Sra. Durán i la defenent, treballant la primera 4 hores diàries com a dependenta i responsable de la secció de perruques. No es discuteix més en aquesta alçada que l'import del seu salari mensual era de 565.-euros nets.

Les parts han sostingut dues posicions contradictòries sobre la causa que va provocar la finalització de la relació laboral puix l'assalariada sosté que no volia acceptar el canvi de les seves condicions laborals que se li volia imposar i que fou acomiadada sense respectar les disposicions legals abans de dimitir. Del seu costat, l'empresa afirma que va desistir verbalment sense respectar cap preavís.

Les proves existint en autes deixen subsistir certa confusió sobre els esdeveniments que envolten els últims dies de la relació laboral però confirmen que el 29-07-2016 les parts van tenir una conversa sobre les futures condicions d'aquesta relació.

En res, els testimonis permeten considerar que la Sra. Durán hauria dimitit el 01 d'agost. Els referits testimonis només permeten acreditar que el dia en qüestió ha existit una discussió entre el gerent i l'assalariada i que aquesta darrera hauria marxat de la feina. Quant al testimoni del Sr. Estany (qui, s'ha de recordar, és el gerent del negoci i l'espòs de la defenent), compartim amb l'Hble. Batlle la conclusió que el fet que el mateix precisi que la Sra. Durán li va dir que l'havia de despatxar, extrem al qual es va negar, significa que en aquell moment precís la voluntat de l'empleada no era de desistir, sobretot quan aquesta sempre ha manifestat que si bé tenia la intenció de desistir, era al final d'agost.

Com ha estat recordat pel Tribunal, el desistiment d'un treballador no es presumeix i ha de correspondre a una manifestació clara i unívoca de voluntat, manifestació aquesta que no va existir fins a la carta del 02-08-2016 que exposarem seguidament.

D'altra banda, queden establerts dos fets objectius.

D'una part, mitjançant sol·licitud de data 31-07-2016 amb un segell d'entrada del 01-08-2016, l'empresa va donar l'empleada de baixa prop de la CASS amb efecte al 01-08-2016.

D'altra part, el dia 03-08-2016, l'empleada va notificar a l'empresari una carta de desistiment de data 02-08-2016 invocant un preavís de 18,5 dies.

Així les coses, abans del 03 o fins i tot del 02 d'agost, l'empresa no podia presumir el desistiment de la treballadora i al moment on va cursar la baixa prop de la CASS (sigui el 31 de juliol o el 01 d'agost) la relació laboral s'havia de considerar com a vigent, de tal manera que la iniciativa, a totes llums precipitada, de donar l'assalariada de baixa equival a un acomiadament, necessàriament fet de forma indeguda.

El tribunal d'instància va exposar clarament i va fer una correcta aplicació de la jurisprudència de la Sala en matèria de desistiment i del criteri de l'exteriorització de la voluntat per les parts de llur voluntat de resoldre la relació laboral, i no cal repetir-los.

Només escau indicar que si l'empresa considerava que l'empleada havia abandonat el seu lloc de treball havia de procedir al seu acomiadament disciplinari passat el termini previst per l'article 104.1.

II.- El segon aspecte del recurs és en relació amb la caducitat de l'acció, qüestió que lògicament s'hauria d'haver examinat en primer, puix en cas d'estimació impedeix entrar al fons, però que s'examina ara donat que la part defenent la va presentar amb caràcter subsidiari. Argumenta l'empresa al respecte que atès que la part agent no ha discutit en el seu escrit de conclusions la caducitat aixecada, el tribunal hauria d'haver-se limitat a estimar-la. Més subsidiàriament, sosté que el termini de 60 dies havia escolat el 29-09-2016 sia anteriorment a la interposició de la demanda.

Sobre el primer punt, no és perquè la part agent no ha fet cap consideració complementària sobre la caducitat en el seu escrit de conclusions en primera instància que hauria acceptat la mateixa. I, tenint en compte que la caducitat de l'acció impediria examinar el fons de la reclamació d'indemnització per acomiadament, el fet de mantenir aquesta reclamació significa clarament que no considera caducada la seva acció.

De totes maneres, essent la caducitat una institució d'ordre públic que l'òrgan judicial pot aixecar d'ofici, poc importa que la part agent no s'hagués pronunciat al respecte.

A més, no és cert que la part agent no es va pronunciar al respecte ja que d'una certa manera ho va fer de manera preventiva en el seu escrit de demanda exposant en els fonaments de dret de la mateixa dues jurisprudències per a justificar la interrupció del termini de caducitat pel fet de sol·licitar la justícia gratuïta.

La part defenent afirma que el termini hauria començat a córrer el dia 01-08-2016 per acabar-se el 29-09-2016.

Però tal càlcul és erroni.

En efecte, l'article 8 del Codi de relacions laborals precisa que el termini de caducitat de 60 dies s'ha de comptar des del moment en què la persona treballadora té coneixement de l'acomiadament, ja sigui per comunicació escrita, ja sigui perquè se li ha impedit treballar o accedir al lloc de treball o per qualsevol altra actuació de l'empresari que ho indiqui així.

En el present cas, de cap manera es pot considerar que la demandant hauria tingut coneixement del seu comiat el dia 01 d'agost.

Com a molt es pot prendre en compte el dia 02 d'agost. Però aleshores, el dia 30 de setembre, dia de presentació de la sol·licitud de benefici de defensa i assistència lletrades gratuïtes, el termini de 60 dies no havia escolat, com no havia escolat el 28 d'octubre, al moment de presentar l'escrit de demanda que dóna lloc al present procediment.

III.- L'últim aspecte del recurs és en relació amb les costes tota vegada que no accepta la seva condemna a pagar-los. Sosté en resumit que: 1) l'agent es beneficia de la justícia gratuïta i no se li ha ocasionat cap despesa processal ; 2) s'ha de prendre en compte la mala fe de l'agent que va intentar enriquir-se de manera injusta pretenent un salari de 1.043,71.-euros enlloc de 565.-euros i 3) el procés s'hauria pogut evitar si la Sra. Durán no hagués demanat més del que li corresponia.

Però, el fet que una part sigui beneficiaria de la justícia gratuïta no impedeix la condemna de la part contrària al pagament de les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocats, havent d'aplicar-se les normes establertes als articles 29.1 i concordants del Reglament regulador del dret a la defensa i l'assistència tècnica lletrades de data 17 de desembre del 2014.

Quant a la imposició de les costes, és jurisprudència reiterada de les jurisdiccions andorranes i en particular d'aquesta Sala civil que, fins i tot en cas d'estimació parcial, les costes s'han d'imposar a l'empresari. Si bé aquesta regla no és absoluta (vg STSJC del 23-10-2003 n°2032), no existeix en autes cap circumstància especial per descartar la regla i la mala fe invocada no queda establerta.

El fet que la part agent hagi fracassat en demostrar la bondat de les seves pretensions relatives a l'import del seu salari no significa ipso facto que és de mala fe i no existeixen en autes elements per arribar a aquesta conclusió. Per tant el tribunal no tenia que descartar l'aplicació de la regla.

VI.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant vençuda.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la Sra. Manzano contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 27-04-2017 que confirmem íntegrament, imposant a la mateixa les costes judicials de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.