Laboral - Impugnació sanció laboral - Onus probandi (TSJC 271/2016)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000271/2016 ORIGEN: 2000130/2015 - 00

NIG: 5300542120150003466

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 d'octubre del 2016.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit del 09-03-2015, la Sra. Palmer va presentar demanda laboral contra la ORG_1, ORG_0, en impugnació de la sanció de suspensió de feina i de sou per falta greu imposada per l'empresa el 11-02-2015, i demanant que se la condemnés a satisfer-li la part del salari corresponent als dies de suspensió, al pagament dels interessos legals corresponents, a declarar i cotitzar prop de la CASS, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat.

II.- Mitjançant escrit del 28-04-2015, la representació processal de la ORG_1, ORG_0, es va oposar totalment a la demanda.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 06-04-2016, decidint desestimar la demanda i imposar el pagament de les costes processals causades a la Sra. Palmer.

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Palmer demanant la seva revocació, dictant- se una nova estimant totes les seves pretensions inicials, amb imposició de les costes d'ambdues instàncies .

La representació processal de la ORG_1, ORG_0, demana la confirmació de la Sentència amb imposició de les costes judicials a la part apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- No es discuteix en les actuacions la relació laboral existint des de l'any 2007 entre la societat F., ORG_0, gestionada pel Sr. Carretero, i la Sra. Palmer.

Per carta del 11-02-2015, l'empresa li va comunicar el següent (SIC):

"Amb data 4/02/15 a la meva demanda de un parell de botes ref. "4678 41-Negre bota mod. Black Eagle Athletic 11 High" vostè en va comunicar que se las havia emportat a casa seva. Donat el cas de que jo no havia autoritzats expressament la sortida del establiment del mencionat article considero que vostè a comes una FALTA GREU tipificada en el CODI DE RELACIONS LABORALS article 103 apartat 9 (Emprar per a us propi articles, estris i peces de vestir de l'empresa, o extreure'ls de les seves dependències, excepte si hi ha autorització per fer-ho).Per lo tan em veig obligat a aplicar la sanció disciplinària prevista al mateix CODI DE RELACIONS LABORALS article 105 apartat C que consisteix en "SUSPENSIO DE FEINA I SOU FINS A DEU DIES" Hàbils DATA D'APLICACIÓ DE LA SANCIÓ 7 dies hàbils Inici: 11 del mes de febrer 2015 a les 13:00 h Fi: 03 del mes de març 2015 a les 13:00h".

Després d'haver complert la sanció l'empleada la va impugnar donant lloc al present procediment, i el Tribunal Unipersonal va considerar finalment que la sanció s'havia de mantenir.

II.- Els greuges de la part recurrent són en essència que: 1) no podent- se exigir als empleats una prova diabòlica, és al patró que pertany provar l'existència de la falta i en el present cas, el Sr. Carretero havia de demostrar que no havia autoritzat l'empleada a emportar-se les botes a casa; 2) és comprensible que la Sra. Palmer s'endugui les botes per fer les emprovar a la seva parella puix el patró estava disposat a vendre-les ; 3) si bé els altres empleats no van sentir com el Sr. Carretero donava el seu acord, ha quedat acreditat que tenia perfectament coneixement que ella se les havia emportat, i el tribunal podia presumir l'existència d'un acord tàcit i 4) encara que ho hagués demanat o obtingut el permís exprés del seu patró, la sanció no és proporcionada compte tingut de les circumstàncies.

El tribunal ha considerat que la Sra. Palmer havia de demanar el consentiment i autorització del Sr. Carretero per treure material de l'establiment i que, no restant acreditat en autes que el Sr. Carretero prestés el seu consentiment a tal efecte, s'havia de desestimar la demanda.

Aquest raonament s'ha de confirmar per les raons següents :

Contràriament a la posició de la recurrent, cap inversió de la càrrega de la prova existeix.

El tribunal va recordar les regles de l'onus probandi segons les quals correspon a la part actora l'acreditació dels fets constitutius i a la part defenent la dels fets excloents, extintius i impeditius.

A això cal aportar dues sèries de precisions.

Primer, ens trobem en matèria disciplinària, la qual té certa coloració penal, i és cert que és a l'empresari qui ha utilitzat el seu poder sancionador que pertoca acreditar l'existència de la falta disciplinària.

Segon, no es pot perdre de vista que com ho vam poder recordar en unes resolucions recents, les regles de l'onus probandi coneixen certs matisos i evolucions, i així precisàvem en la resolució TSJSC 265-14 del 05- 02-2015 que "Així resulta que s'ha vingut interpretant sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva (art. 10 de la CA), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer 3) als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent "impeditiu"); 4) presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; 5) cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, 6) la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria".

En el present cas, tota la qüestió era de determinar si o no l'empleada tenia l'autorització per endur-se a casa les botes sense més formalitats.

Ara bé, el normal és que els empleats no han d'emportar-se res de l'empresa a casa seva. Així ho considera l'article 103.9 quina redacció justament defineix com a falta greu el fet d'extreure de l'empresa articles seus i posa com a excepció l'autorització de l'empresari.

Exigir de l'empleat provar que tenia autorització no es pot considerar com exigir-li de provar un fet que no s'ha produït. L'empleat no pot actuar sense la deguda permissió i lògicament és a qui necessita una permissió provar que la té, puix la permissió constitueix un fet justificatiu que vé en contra de la norma. La prova diabòlica seria més aviat exigir de l'empresari demostrar que no ha autoritzat els empleats a endur-se bens de l'empresa quan el normal és que no ho facin.

En el present cas, ha quedat acreditat que les botes litigioses van ser retornades usades per un client no satisfet i que a un moment donat el Sr. Carretero va manifestar que estava disposat a vendre-les a un empleat pel preu de 50.-euros i que la Sra. Palmer es va mostrar interessada.

A partir d'aquell moment, força és de constatar que no existeix cap prova que la Sra. Palmer hagi obtingut la permissió d'emportar-se les botes sense pagar-les ni sense cap altra formalitat. Segons indica l'empresari, és quan, uns dies més tard, va voler fer servir les botes com a mostra puix l'empleada no els havia comprat, que va descobrir que aquesta se les havia emportat, i aquesta versió no està contradita pels elements de prova recollits en els autes.

No és perquè l'empresari s'havia mostrat disposat a vendre les botes a un empleat, encara que sigui ella, que la Sra. Palmer es trobava autoritzada a actuar com ho va fer, i no existeixen suficients elements per considerar que el tribunal hauria degut presumir l'existència d'una autorització tàcita.

Quant a l'altre aspecte del recurs, cal mencionar que si la recurrent sosté ara que la sanció és desproporcionada, apareix però que no ho havia fet abans, ni tan sol de manera subsidiària, i que es tracta d'un argument totalment nou, tota vegada que en el seu escrit de demanda afirmava que la falta no existia perquè afirmava que l'empresari li havia donat el seu consentiment exprés i més precisament que ella havia proposat al seu patró d'emportar-se les a casa perquè se les pugues emprovar la seva parella comprometent-se a parlar del preu per l'adquisició el dia següent si la talla corresponia, versió que no ha quedat confirmada sinó més aviat contradita en les actuacions i que, dit de pas, no correspon a la possibilitat d'una autorització tàcita.

Si bé en el seu escrit de conclusions ( el qual es refereix a una sèrie d'elements que no concerneixen el present plet sinó un altre que sembla que es va iniciar com a conseqüència del desistiment de la Sra. Palmer.), va invocar el caràcter desproporcionat de la sanció, és per intentar demostrar un assetjament moral que no podem prendre en consideració en les presents actuacions.

En tot cas, l'article 103.9 invocat per sancionar la Sra. Palmer tipifica com a falta greu, i per tant sancionable d'una suspensió de feina i sou fins a deu dies, el fet d'"Emprar per a ús propi articles, estris i peces de vestir de l'empresa, o extreure'ls de les seves dependències, excepte si hi ha autorització per fer-ho.". No es discuteix que dita falta correspon als fets provats.

Compte tingut de totes les circumstàncies del cas exposades anteriorment, apareix que no era justificat deixar sense efecte la sanció com ho sol·licitava l'empleada en base a una suposada desproporcionalitat que no havia invocat i que no existeix al nostre criteri.

Per tot l'exposat s'ha de confirmar la sentència d'instància.

III.- En virtut del principi del venciment objectiu, la desestimació del recurs ha de portar a la confirmació de la condemna de la recurrent al pagament de les costes judicials de primera instància. El mateix principi determina la seva condemna a pagar les costes d'aquesta alçada.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs de la Sra. Palmer contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 06-04-2016 que confirmem íntegrament;

IMPOSAR a la Sra. Palmer les costes judicials d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.