Prescripció extintiva de les accions derivades de la responsabilitat aquiliana (149/04)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Albert Andrés Pereira Antoni Bruguera Manté Jean Louis Vuillemin

SENTÈNCIA DE 20 DE GENER DE 2005

Prescripció extintiva: fonament.- Prescripció extintiva de les accions derivades de la responsabilitat aquiliana: termini de prescripció.- Prescripció extintiva de les accions derivades de la responsabilitat aquiliana: determinació del dies a quo de la computació.- Prescripció extintiva de les accions derivades de la responsabilitat aquiliana: determinació del dies a quo de la computació en els casos de danys perllongats

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal del Sr. Sandoval i de la Sra. Barba va interposar demanda de reclamació de quantitat envers el Sr. Barberá, el Sr. Herrera, l'Honorable Comú d'Encamp i la Vélez i sol·licitava que els defenents fossin condemnats solidàriament a l'abonament de la quantitat de 982.138 ptes, pels danys i perjudicis, més les despeses futures dels tractaments mèdics i fisioterapéutics, amb més els interessos legals de les sumes reclamades i amb imposició de les costes processals.

La representació processal del Sr. Herrera va al·legar, en el seu escrit de contesta, l'excepció de prescripció i la manca de legitimació passiva ad causam i, subsidiàriament la desestimació de la demanda quant al fons. La representació processal de l'Honorable Comú d'Encamp va sol·licitar, en el seu escrit de contesta, la desestimació de la demanda envers la Corporació. I així mateix, la representació processal de l'Asseguradora va adduir l'excepció de prescripció i, de forma subsidiària, va demanar l'absolució quant al fons.

II.- L'Honorable Batlle, constituït en Tribunal unipersonal va dictar sentència, en data 26-2-2004, i va establir en la seva part decisòria el que segueix: "DECIDEIX: Que ha de desestimar i desestima la demanda presentada pel Sr. Sandoval i la Sra. Barba contra els Srs. Barberá i Herrera i contra l'Honorable Comú d'Encamp i la Vélez, absolent als mateixos de totes les peticions de la demanda, imposant a la part agent les costes judicials, inclosos els honoraris d'advocat i procurador"

III.- La representació processal de la part agent va formular recurs d'apel·lació contra la sentència de l'Honorable Batlle i, en data 19-10-2004, va presentar llur escrit de conclusions, en virtut del qual i pels arguments continguts en el mateix, demanava la revocació de la sentència d'instància.

Per el contrari, la representació processal de l'Honorable comú d'Encamp i de l'Asseguradora P. van formular, en data 22-11-2004, llurs escrits de contesta a les conclusions, mentre que la representació del Sr. Herrera ho va fer en data 30-11-2004. En els esmentats escrits demanaven la confirmació de la sentència i la imposició de les costes processals a la part recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- El recurs d'apel·lació que interposa la part agent s'alça contra l'acolliment de l'excepció de prescripció per la resolució d'instància i ho fa en consonància amb els arguments següents. En primer terme, considera que resta provat que el Sr. Sandoval conduïa el vehicle Renault matrícula XXXX, propietat de la seva germana, el dia 26-8-1994 quan va xocar amb una vaca que es trobava a la carretera. Consta també acreditat que els esmentats fets foren objecte de la causa penal núm. 260-2/95 i que va finalitzar per sentència absolutòria de data 18-9-1996. En aquella causa es va sol·licitar la responsabilitat penal i la civil. Entén la part agent que la sentència fou notificada a la Sra. Barba el dia 1-10-1996, però que la data d'obertura de la via civil no és aquesta sinó que ve determinada per la fermesa de la resolució després de la notificació a totes les parts interessades. En segon terme, manifesta que, en relació a les lesions del Sr. Sandoval, la sentència afirma que el dies a quo o moment de coneixement de les lesions és el dia 21-7-1998, sense que comparteixi aquest argument, tota vegada que, d'acord amb reiterada jurisprudència, la prescripció ha de ser aplicada amb cautela i de forma restrictiva i perquè el dies a quo s'inicia quan es coneix l'abast del dany i, al tractar-se d'una lesió produïda al llarg del temps, en la ressonància magnètica de 4-2-2000 s'observen diferències notables amb l'informe de la ressonància anterior, atès que s'acredita un trencament parcial de l'infraespinós i, per consegüent, no és fins a aquest moment que es coneixen tots els efectes del dany i la seva entitat.

II.- Quant a la primera qüestió relativa a la determinació del dies a quo d'inici del còmput de la prescripció anyal, derivada de responsabilitat aquiliana, si bé és cert que la jurisprudència d'aquesta Sala ha posat de manifest que l'institut de la prescripció, fonamentat en raons de seguretat jurídica que prevalen sobre la justícia, en ares d'evitar l'exercici extemporani de les accions, ha de merèixer una interpretació restrictiva i cautelosa, això no pot significar que quan la determinació del dia inicial del còmput s'hagi concretat correctament i els terminis que fixa la llei s'hagin escolat pugui el Tribunal refusar l'excepció de prescripció, com a excepció peremptòria, articulada adequadament.

En aquest ordre d'idees, precisament, en ares de portar a terme una interpretació restrictiva de l'actuació de l'excepció de prescripció i favorable a l'examen de les qüestions de fons, si la sentència penal que va resoldre la causa penal esdevé absolutòria, resta a qui es consideri perjudicat per a exercir davant de la jurisdicció civil les accions encaminades a la reparació del dany que ha patit. El termini de prescripció de l'acció dirigida a la reparació del dany extracontractual es fixa en una any, com determinen les sentències d'aquest Tribunal de 29-4-99 i 30-11-2000 i així es desprèn del que s'estableix al Codi 9,35,5, i pel que fa al dies a quo del còmput en els supòsits en els quals s'ha dictat una sentència penal absolutòria, s'ha d'entendre que el dia inicial resta fixat no en el moment en el qual la sentència es dicta, sinó quan les parts han pogut tenir coneixement de la resolució judicial. Per tant, quant la resolució judicial es notifica a les parts interessades i poden així conèixer el contingut de la resolució i exercitar, si ho consideren adient, l'acció civil. I aquest moment segons consta a les actuacions fou el dia 1-10-1996, respecte de la Sra. Barba, i el dia 12-3-1998 al Sr. Sandoval, mentre que l'escrit de la part agent de citació a judici dels defenents porta data de 30-11-1999; és a dir, quan amb escreix s'havia escolat el termini anyal de prescripció.

III.- I, refusada l'anterior greuge o motiu d'apel·lació, considera la part recurrent que ens trobem en una hipòtesi de dany perllongat al llarg del temps i que l'abast i coneixement acurat de l'entitat de les lesions patides pel Sr. Sandoval no s'ha pogut objectivar i determinar plenament fins el dia 4-2-2000, data de la ressonància magnètica efectuada pels Drs. S. i J.M., i, per consegüent, aquest seria el dies a quo del còmput de la prescripció anyal, el que comportaria la revocació de la sentència i l'examen del fons del litigi.

Al respecte, s'ha d'indicar que és cert que en supòsits de danys perllongats al llarg del temps, el dies a quo només s'inicia quan la persona que ha patit el dany coneix l'abast del mateix i l'entitat de les seves lesions, de manera que solament a partir d'aquell moment s'inicia el còmput de la prescripció, a la vegada que quan una nova seqüela, conseqüència de la mateixa acció o omissió desencadenant del dany, apareix amb posterioritat a la reparació dels danys manifestats correspon iniciar un nou termini de prescripció en relació a la mateixa, atès que solament des d'aquell moment s'ha pogut tenir coneixement exacte de l'abast dels danys soferts. Aquesta argumentació ja fou mantinguda per aquesta Sala en la seva sentència, de data 29-4-1999, quan assevera que "si el dany no s'ha produït instantàniament, sinó al llarg d'un temps (supòsits, per exemple, de lesions de durada), el termini de prescripció serà comptador des del moment en que siguin coneguts tots els efectes del crebant, ja que fins llavors no serà possible valorar l'abast dels danys ni saber l'import de la indemnització correspsonent; i àdhuc si el dany o la lesió es produeixen ulteriorment, podrà iniciar- se un nou procés per ampliar la indemnització no coberta anteriorment com va tenir ocasió de senyalar-se a la sentència d'aquest Tribunal de 13 de març de 1997".

D'acord amb les anteriors precisions, s'escau ara analitzar si, com pretén la part recurrent, el dany no s'ha conegut en tota la seva entitat fins el mes de febrer de 2000, o bé, com sosté la sentència recorreguda, aquest ja restava plenament concretat el mes de juliol de 1998.

Si s'analitzen les actuacions es pot observar, en primer terme, que esdevé estrany que la part agent manifesti que el dany no s'ha objectivat fins el mes de febrer de l'any 2000, d'acord amb la ressonància magnètica que esmenta, i, en canvi, la petició de citació a judici sigui de data 30-11-1999; és a dir, abans, segons les seves propies afirmacions, del coneixement exacte del dany. En segon terme, de la prova practicada s'extreu que, en data 1-12-1994, l'informe del Dr. Ayuso va fixar com a dany derivat de l'accident, al marge de la cicatriu post- traumàtica i de l'examen de la columna vertebral, una tendinitis del supra-espinós (foli 13). En data 21-7-1998, es procedeix a efectuar una ressonància magnètica i s'aprecia disminució de l'espai acromio-humeral, que mesura 6 mmm, amb un conflicte a nivell de la junció músculo- tendinosa del supra-espinós, amb algunes hipersenyal que tradueixen una tendinitis, però sense ruptura d'aquest. I en aquesta data, s'estableix també que el múscul infra- espinós, subescapular i el tendó del llarg bíceps no presenten anomalia de senyal. En data 4-2-2000 s'efectua una nova ressonància que evidencia la l'existència de signes radiològics compatibles amn una tendinopatia degenerativa del tendó del supraespinós i un petit focus de ruptura parcial intratendinós, sense que hi hagi altres alteracions significatives. També s'aporta, en data 18-2- 2000, informe del Dr. Blasco (foli 178) que considera que la tendinopatia degenerativa del tendó del supraespinós i la ruptura parcial de l'infraespinós poden ésser reputades seqüeles de l'accident de 1994. Per últim, en data 12-9- 2000, s'emet un informe mèdico-forense que aprecia, en primer terme, que, front al que afegeix l'informe del Dr. Blasco, no existeix una ruptura de l'infraespinós, sinó una ruptura parcial del intratendinós del supraespinós, com així posava de manifest la ressonància de l'any 2000 i el que esdevé més rellevant, i que no ha estat impugnat per la part recurrent, que el metge forense va fixar en 30 dies el temps necessari per a la consolidació lesional, per la qual cosa no pot reeixir l'argument de la part recurrent que es tracta de danys sobrevinguts, sinó que les proves mèdiques, refermades pel criteri de la consolidació de les lesions eel metge forense, estableixen que a resultes de l'accident es va originar la tendinitis a l'espatlla esquerra i que és la mateixa lesió, la consolidada, la que ha estat objecte de seguiments i evolucions, per la qual cosa s'ha d'entendre, amb la resolució d'instància i amb el metge forense, que la lesió i el seu abast era conegut pel Sr. Sandoval el mes de juliol de 1998 i d'aquí que no es pugui considerar l'esmentada rotura del tendó a la qual fa referència com un dany sobrevingut, sinó com una manifestació més de la primitiva lesió, el que ho referma també el fet que fou el mes de novembre de 1999 quan es va interposar la citació a judici.

IV.- El refús del recurs d'apel.lació es tradueix en la imposició de les costes processals a la part recurrent.(Codi 7,51,5).

Decisio

Per consegüent, aquesta Sala considera que D'acord amb aquests fets,

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs formulat per la representació processal dels Srs. Sandoval i Barba contra la sentència, de data 26-02-04, dictada per l'Hble. Batlle, constituït en Tribunal Unipersonal, i confirma en la seva integritat la seva part dispositiva.

Procedeix imposar a la part recurrent les costes processals.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.