RECLAMACIÓ EXTRACONTRACTUAL.reclamació extracontractual de quantitat contra la comunitat de propietaris arran de sinistre per filtració d'aigua.- excepció de prescripció de l'acció .- determinació del dia a quo quan la persona coneix l'abast del dany i l'entitat de les seves lesions.- valoració de la prova.- el deure de bona fe "bona fides" exigeix una conducta activa per part de la víctima de dany front a les conseqüències del mateix. (6000135/18)

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Albert Andrés Pereira Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000135/2019 ORIGEN: 6000135/2018 - 00

NIG: 5300542120180000805

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 28 de novembre del 2019

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del Magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, que ho és del Tribunal, i els Magistrats Srs. Vincent Anière i Jaume Tor Porta, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit presentat el dia 19-4- 2018, la representació processal de la companyia Recio va formular demanda en reclamació de quantitat contra la Carretero sol·licitant es dictés sentència condemnant aquesta darrera a pagar la suma de 3.768,20.-€, incrementada dels interessos legals des de la data de pagament al seu assegurat, i subsidiàriament des de la contesta a la demanda, imposant-li les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d’advocat, de procurador i eventualment de pèrit intervinent.

II.- El dia 17-5-2018, la representació processal de la Carretero va contestar la demanda formulada, i va sol·licitar que en el seu dia es dictés sentència estimant l’excepció de prescripció que plantejava, absolvent la seva representada de les pretensions dirigides en la seva contra, i imposant a la part demandant el pagament de les costes judicials generades, inclosos els honoraris d’advocat i de procurador, a acreditar en període d’execució de sentència.

III.- En data 31-5-2018, la representació processal de la Recio va contestar l’excepció formulada, oposant-se al seu triomf.

IV.- Practicades les proves considerades necessàries, útils i pertinents i una volta evacuats els respectius escrits de conclusions, en data 14-2-2019, es dictava Sentència amb la següent part decisòria:

“Primer.- Estimar de forma íntegra la demanda formulada per la representació processal de la Recio, contra la Carretero i condemnar aquesta darrera a pagar la suma de 3.768,20.-euros, majorada dels interessos legals des de la contesta a la demanda el dia 17 de maig del 2018.

Segon.- Fer imposició a la part defenent de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d’advocat i de procurador de l’agent, a acreditar en període d’execució de sentència.”

V.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d’apel·lació la representació processal de la Carretero i per escrit de conclusions amb data registre del dia 14-5-2019 demana que es dicti Sentència rectificant la Sentència del Tribunal Unipersonal del Batlle en el sentit: a) d'absoldre la Carretero de les pretensions de la demandant, Recio, en estimar-se l’excepció de prescripció de l’acció exercitada, reformant així mateix la imposició de costes de primera instància en base al criteri de venciment, b) o, subsidiàriament, condemnant la seva representada a fer-se càrrec, únicament de la despesa de pintura i del 10 per cent de l’import reclamat per desperfectes en objectes, en concepte de despeses de neteja i tintoreria, reformant així mateix la imposició de costes de primera instància, absolent-ne aquesta part i no fent- ne especial imposició en ésser temerari i desproporcionat l'import reclamat en relació a l’objecte de condemna, i, en ambdós casos, sense efectuar condemna en costes de segona instància.

La representació processal de la Recio interessa la íntegre desestimació del recurs d’apel·lació interposat.

Ha actuat com a magistrat ponent el Sr. Jaume Tor Porta.

FONAMENTS DE DRET

I.- Resulten ser fets no controvertit els següents. En data 13-2-2017 es produïa un sinistre per filtració d’aigua que afectava el pàrquing de l’XXXX i diferents trasters ubicats en aquesta planta, entre els quals, els corresponents als números 59 i 60 associats a la unitat immobiliària pis -2, porta 13 del bloc B de l’edifici, del Sr. Montenegro i assegurat prop de la companyia asseguradora Recio (en endavant A). Tampoc es discuteix que la causa del sinistre es situava en una obturació de l’arqueta d’aigües residuals comunitària i que per a valorar els danys patits s’encarregava a un pèrit la seva valoració, que es va establir per part d’aquest professional en l’import global de 3.768,20.- €, que resultava satisfet per A al seu assegurat.

En aquest context, la representació processal de A reclamava la condemna de la comunitat demandada a concurrència de l’import de 3.768,20.- € que havia de ser incrementada dels interessos legals i de la totalitat de les costes ocasionades. La comunitat de propietaris de l’edifici F.A. s’oposava a la demanda articulant amb caire principal una excepció de prescripció de l’acció. D’altra part considerava que en la producció dels danys la pròpia conducta del Sr. Montenegro havia resultat decisiva, atès que no havia adoptat mesures conservatòries o de diligència mínimes per a reduir els danys.

La Sentència dictada per la Sra. Batlle desestima l’excepció de prescripció de l’acció interposada i en quant al fons estima íntegrament les pretensions de la companyia d’assegurances demandant.

Contra aquesta decisió s’alça la recurrent que fonamenta en el següent aparell argumental.

II.- En primer lloc considera que la Sentència es fonamentava en dos arguments essencials: les afirmacions del pèrit Sr. Galván i el fet que la testimoni Sra. Galan hagués indicat que “la sortida d’aigua va ser constant fins que es va reparar”. No obstant al seu criteri, aquestes indicacions topaven amb la prova que havia aportat i que ni tant sols havia merescut cap mena de comentari en la Sentència, especialment quan el seu resultat desacreditava les indicacions dels testimonis abans indicats. Afegia que una volta produït el sinistre i malgrat pogués continuar entrant aigua en el pàrquing, s’hi havia instal·lat una bomba que l’evacuava cap un desguàs de manera que a l’interior del traster no podia continuar existint una alçada de 10 cms d’aigua acumulada. Considera que les anteriors indicacions incidien tant en l’excepció de prescripció de l’acció que s’havia interposat com en la qüestió substantiva que es plantejava. Quant a la primera considera que el 24 de febrer del 2017, l’aigua que s’acumulava a l’aparcament a causa de l’arqueta no arribava ja a les portes dels trasters de manera que en ser els danys anteriors a aquesta data, la demanda de rescabalament plantejada el 15 de març del 2018 havia superat amb escreix el termini de l’any.

Subsidiàriament insistia que a partir del 24 de febrer del 2017, malgrat la persistència de l’avaria, els trasters ja no es trobaven inundats, de tal manera que el propietari hi podia accedir per eixugar els objectes, assecar el toll que el pèrit de l’actora esmentava i airejar, extrems aquests que integraven un deure de diligència mínim que li era exigible especialment quan aquest indret no era accessible a la comunitat. Considerava així que la responsabilitat derivada de l’agreujament dels danys inicials no podia ser imputada a la comunitat de propietaris demandada.

En tercer lloc discrepava de la valoració realitzada per l’òrgan d’instància quan considerava extemporani l’argument que s’esgrimia en relació a una sobrevaloració dels danys. Referia que es tractava d’un element relatiu a la valoració de la prova. Insistia en que la majoria dels danys consistien en l’aparició de fongs en objectes sòlids que amb una simple eixugada podien haver-se evitat i en altres s’aprecia que els danys eren anteriors (en aquest sentit invoca marques de rovell en estanteries metàl·liques ). Invocava que existien nombrosos elements (botes d’esquí cascs ····), especialment dissenyats per al seu ús en la intempèrie que fàcilment podien haver-se assecat i el dany ser evitat. En definitiva considera que els danys pels quals la seva representada havia de respondre es limitaven al cost de pintura (436,81.- €) i les molèsties ocasionades pel fet d’haver-se mullat els objectes i la feina associada al fet d’eixugar-los però res més que es podien situar en un 10% del valor total dels danys reclamats (376,82.- €), essent la resta atribuïble al propietari de l’apartament.

III.- Quant a l’excepció de prescripció que es planteja, no és discuteix en aquesta alçada que l’acció interposada per la representació processal de la Recio és de naturalesa extracontractual que té associat un termini de prescripció d’un any com determinen les sentències d’aquest Tribunal de 29-4-99 i 30-11-2000 i així es desprèn del que s’estableix al Codi 9,35,5.

Aquesta Sala ha pogut declarar: “que en supòsits de danys perllongats al llarg del temps, el dia a quo només s’inicia quan la persona que ha patit el dany coneix l'abast del mateix i l’entitat de les seves lesions, de manera que solament a partir d’aquell moment s’inicia el còmput de la prescripció, a la vegada que quan una nova seqüela, conseqüència de la mateixa acció o omissió desencadenant del dany, apareix amb posterioritat a la reparació dels danys manifestats correspon iniciar un nou termini de prescripció en relació a la mateixa, atès que solament des d’aquell moment s’ha pogut tenir coneixement exacte de l’abast dels danys soferts. Aquesta argumentació ja fou mantinguda per aquesta Sala en la seva sentència, de data 29-4-1999, quan assevera que “si el dany no s’ha produït instantàniament, sinó al llarg d’un temps (supòsits, per exemple, de lesions de durada), el termini de prescripció serà comptador des del moment en que siguin coneguts tots els efectes del crebant, ja que fins llavors no serà possible valorar l’abast dels danys ni saber l’import de la indemnització corresponent; i àdhuc si el dany o la lesió es produeixen ulteriorment, podrà iniciar-se un nou procés per ampliar la indemnització no coberta anteriorment com va tenir ocasió de senyalar-se a la sentència d’aquest Tribunal de 13 de març de 1997” (Sentència de 20-1-2005, TSJC-149/04). En la mateixa línia també s’ha precisat (Sentència de 17-7-2006, referència TSJC-041/2006). “En matèria de responsabilitat extracontractual, la jurisprudència ha establert de forma clara que el termini de prescripció és comptador des del moment en que l’acció es pot exercitar. Atès que la prescripció és una institució que no es fonamenta en principis d’estricta justícia sinó en la necessitat de la seguretat jurídica davant d’una evidència d’abandó o de deixada en l’exercici del propi dret, i que per tant la seva aplicació ha d’ésser cautelosa i restrictiva, s’ha de considerar que el moment en el qual es pot exercitar l’acció, a partir del qual s’ha de computar el termini de prescripció, és el moment on l’actor té coneixement de tots els factors del sinistre, no tant sol l’abast dels danys i l’import de la indemnització corresponent, sinó àdhuc l’origen i l’autor dels fets. En efecte tant que el perjudicat no pot determinar quin és l’origen i/o el responsable dels danys contra el qual ha d’exercitar l’acció, no es pot considerar que existeix un abandó o una deixada del seus drets i el termini de prescripció no pot començar a transcórrer”.

En el supòsit examinat s’ha de considerar que fins que el Sr. Montenegro -o la companyia asseguradora- no va obtenir l’informe pericial del Sr. Galván, no es disposava de la informació necessària per a poder articular una acció en reclamació de quantitat. En efecte, en aquest document no tant sols s’efectua la valoració dels danys ocasionats sinó que també es precisa que la causa del sinistre és atribuïble al sobreeiximent d’aigua per motius de l’obturació en l’arqueta d’aigües residuals de l’edifici Font Amagada, sense que cap altre element de prova permeti considerar que el coneixement d’aquesta informació pogués ser anterior.

Atès que aquest dictamen pericial intervenia el dia 24-8-2017 (dors del foli 35) no es pot considerar que, quan A presentava la petició de citació a judici el dia 15-3-2018, l’acció es trobés prescrita pel transcurs del termini de l’any de manera que era de manera ajustada a dret que l’excepció articulada havia de ser rebutjada.

En conseqüència escaurà desestimar el recurs d’apel·lació interposat sobre aquest extrem, confirmant-se la Resolució de l’òrgan d’instància si bé per motius diversos dels que s’indiquen.

IV.- Quant al fons, resulta innegable que la causa primigènia de l’entrada d’aigua als trasters indicats és exclusivament atribuïble a la comunitat de propietaris de l’edifici F.A.. No obstant la seva representació processal sustenta que el Sr. Montenegro hauria adoptat una conducta passiva fins i tot omissiva front al concret desenvolupament de l’esdeveniment damnós inicial que, hauria incidit en l’extensió del dany indemnitzable, comportament aquest que havia de ser especialment valorat en tant que factor de mitigació o moderació de la reparació. Aquest raonament passa per determinar si la víctima ostenta un deure concret de mitigar o minorar el dany, que no pot ser confós amb el deure general de prevenció o evitació del dany, atès que es situa una volta el dany ja s’ha desplegat de manera real i palpable.

El deure de minorar les conseqüències del dany integra el deure de bona fe (“bona fides”) que ha de presidir tota relació jurídica. El mateix exigeix una conducta activa per part de la víctima del dany front a les conseqüències del mateix, acord a la diligència normal d’un bon pare de família atès que si bé, el fet il·lícit damnós converteix la víctima en creditor de l’obligació de reparació, la bona fe li imposa la càrrega d’evitar que els danys es puguin agreujar en perjudici del deutor.

Si les anteriors consideracions es traslladen al supòsit que s’examina, el conjunt d’elements de prova obrant en les actuacions valorats de conformitat amb el paràmetre de la sana crítica porten a considerar que l’actuació del Sr. Montenegro front al sinistre ocorregut no pot titllar-se de diligent atès que no adoptava cap mena de comportament actiu encaminat a limitar els danys en el material dipositat a l’interior del seu traster. En primer lloc, del reportatge fotogràfic que s’incorpora a la pericial que s’acompanya a la demanda, s’observa com gran part dels elements danyats es trobaven dipositats al terra en unes condicions d’ordre qüestionable (en aquest sentit especialment il·lustratives resulten ser les fotografies del foli 33). Si bé és cert que ni l’ordre ni la conservació dels elements malmesos participaven inicialment en la causa del sinistre, no és menys cert que una volta el mateix produït, la diligència més elemental portava a no deixar-los en l’estat indicat sinó que exigia treure’ls del lloc on es trobaven o com a mínim sobre elevar- los gràcies a aquelles estanteries metàl·liques instal·lades dins del traster i adoptar mesures encaminades a airejar aquest element.

Tampoc podem obviar que el Sr. Montenegro ni tampoc la seva companyia asseguradora, comunicaven en cap moment a la comunitat de propietaris demandada que en l’interior del traster existien elements afectats per l’aigua o que es podien malmetre per la humitat existent. Únicament existeix un missatge dirigit a “emergències Cisa” (tractant-se de l’administrador de la comunitat demandada) en que només es precisa que el traster estava ple d’aigua sense res indicar al respecte dels danys ocasionats en el seu contingut (cfr. foli 81). Aquesta omissió ha impedit a la pràctica que la comunitat demandada o la seva asseguradora poguessin optar per sistemes de rescat que haurien reduït ostensiblement el cost del perjudici ocasionat.

Les anteriors precisions resulten especialment rellevants si es cohosten amb l’abast del concret perjudici ocasionat. En efecte, hem de convenir amb la part recurrent que existeixen nombrosos elements que es troben especialment dissenyats per al seu ús en condicions climàtiques severes fins i tot d’humitat extrema (ens referim en general al material i roba associada a la pràctica de l’esquí, l’snowboard, les botes de motocicleta, la tenda de campanya, ····) de manera que malgrat trobar-se mullats, una prompta intervenció en els mateixos hauria permès que amb una actuació mínima (assecat i rentat per exemple) es pogués minimitzar el cost de la reparació doncs en definitiva ha estat la humitat constant a que s’han vist sotmesos durant mesos que els ha malmès irremeiablement. Finalment tampoc podem deixar de banda com el propi Sr. Montenegro en ser interrogat en relació a les actuacions practicades en relació als objectes en l’interior del traster (resposta a la pregunta 7ª de la testifical practicada, foli 102 en relació al foli 109 i ss) admetia haver-se endut a casa les coses de més valor deixant però la resta que ja es trobaven afectades per l’aigua en el traster, sense adoptar cap mena de mesura precautòria.

Davant d’aquesta circumstància ha de considerar-se que front al concret perjudici ocasionat altre que la pintura, l’aigua i la manca de diligència del propietari dels béns afectats en la seva custòdia participaven en igualtat de condicions, sense que es pugui discriminar quina de les dues conductes ha participat en major proporció en el resultat definitiu, de manera que la indemnització s’haurà de fixar en atenció d’aquest paràmetre.

El que sí però que ha de ser rebutjat ha de ser l’argument que planteja la part relativa a la sobrevaloració dels béns afectats. En efecte, encara que aquesta qüestió pogués haver estat introduïda en l’escrit de conclusions, la mateixa intervenia de forma extemporània atès que els termes del debat resulten definitivament fixats en la demanda i la contesta a la demanda (cfr. entre moltes altres la Sentència de 30-11-2017, TSJC- 157/2017). Afegirem, en relació a l’aparell argumental introduït per la part recurrent, que no es tracta d’una qüestió relativa a la valoració de la prova per part dels òrgans judicials sinó que en definitiva atès que en cap moment en la seva contesta a la demanda havia invocat una suposada sobrevaloració per part del pèrit dels béns malmesos, aquesta qüestió no havia estat introduïda en el litigi i per tant no resultava discutida.

V.- En atenció a tot l’exposat, escaurà estimar parcialment el recurs d’apel·lació introduït i revocar parcialment la Sentència d’instància disposant que la indemnització a percebre per la companyia d’assegurances demandant ascendeix a 2106,46.- € (436,81.- € derivat del cost de la pintura més altres 1.665,69.- € equivalent a la meitat de la suma de 3.331,39.- € en que es quantificava el perjudici material).

Decisio

VI.- En relació a les costes de la instància, l’estimació de la demanda ha intervingut amb caràcter parcial de manera que no escau fer pronunciament al seu respecte.

L’èxit parcial del recurs es tradueix en que no hagi de fer-se tampoc pronunciament al respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs d’apel·lació formulat per la representació processal de la comunitat de propietaris de l’edifici F.A. contra la Sentència dictada per l’Hble Tribunal Unipersonal del Batlle en data 14-2-2019, que REVOQUEM PARCIALMENT en quant disposem que la condemna de la recurrent ha d’intervenir a raó de 2.106,46.- €, confirmant els restants pronunciaments continguts en l’apartat primer de la seva part dispositiva. I sense fer pronunciament en relació a les costes ocasionades en cap d’ambdues instàncies.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-