Recurs d'apel·lació sobre desistiment justificat, prescripció i costos en matèria laboral

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

PARTS:

Apel·lant: Sra. Cañete

Representant: Sr. Alvarado

Advocat: Sra. Ferreras

Apel·lat: ORG_0

Representant: Sr. Esparza

Advocat: Sra. Recio

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Arnau

Magistrats: Sr. Carles CRUZ MORATONES

Sr. Jaume TOR PORTA

OBJECTE: Laboral-desistiment justificat - prescripció - caducitat -immediatesa relativa-costes en matèria laboral

SENTÈNCIA 000174/2024

Andorra la Vella, 14 d'octubre del 2024.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Arnau, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- Segons contracte laboral de data 01-06-2015, la Sra. Cañete treballava pel compte de ORG_0 en qualitat de secretària del Consell d'Administració, precisant el contracte que sense perjudici de la seva qualitat de secretària del Consell d'Administració l'empleada accepta expressament que se li podran encomanar altres feines jurídiques, el tot per un salari de 4.337,47.-euros nets per 13 pagues anuals indexat segons l'IPC.

En data 06-05-2015, el Consell d'Administració de B va aprovar el nomenament de la Sra. Cañete en qualitat de secretària.

A partir del 26-03-2018, la Sra. Cañete va romandre en situació de baixa mèdica per malaltia comuna (trastorn d'ansietat generalitzat i després trastorn depressiu major).

En data 02-03-2021, la CASS va decidir atorgar-li l'alta mèdica a partir del 18-02-2021 i reconèixer-li una IPP del 60%, i a partir del mes de març del 2021 va cobrar un pensió del grup I per malaltia comuna.

Mitjançant carta de data 28-04-2021, l'assalariada va notificar a B el seu desistiment justificat a l'empara de l'article 91.1 g) i h) LRL ("No donar ocupació efectiva a la persona assalariada, assignar-li tasques inferiors a les corresponents al seu grup professional, o sotmetre-la a assetjament laboral" i "En general, qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona assalariada, ofengui la seva dignitat com a persona, l'obligui a conculcar l'ordenament jurídic, o suposi una discriminació o una conducta constitutiva d'assetjament moral o sexual."). Ensems, reclamava diversos havers laborals.

Per carta de data 30-04-2021, B va contestar negant els fets i l'assetjament denunciats en la carta i negant haver de pagar uns havers laborals.

2.- Per escrit de data del registre 25-06-2021, la representació processal de la Sra. Cañete va presentar demanda laboral per desistiment justificat, a l'empara de l'article 91 LRL suplicant que es dictés sentència d'acord amb els següents pronunciaments:

"Declarar procedent i ajustat a dret el desistiment justificat de la persona assalariada realitzat mitjançant comunicació de data 28 d'abril de 2021 en entendre's que es compleixen els motius indicats en l'article 91 .1 apartats g) i h) de la Llei de relacions laborals.

Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de DISSET MIL CINC-CENTS QUARANTA-DOS EUROS AMB VINT-I-NOU CÈNTIMS (17.542,29 EUR) en concepte d'havers laborals pendents, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de TRENTA MIL NOU-CENTS VUITANTA-VUIT EUROS AMB QUARANTA-SIS CÈNTIMS (30.988,47EUR) en concepte d'indemnització econòmica, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de QUATRE-CENTS SETANTA-VUIT MIL SETANTA-TRES EUROS AMB VUITANTA-CINC CÈNTIMS (478.073,85 EUR) en concepte de danys i perjudicis causats, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat que resulti del tractament mèdic, psiquiàtric, psicològic, farmacològic i altres despeses futures que s'acreditin i que portin d'origen els presents fets.

Condemnar a la contrapart a cotitzar prop de la CASS totes aquelles quantitats que resultin procedents, com són els havers laborals pendents i la indemnització econòmica en qüestió.

Condemnar a la contrapart al pagament de les costes judicials d'acord amb el que determina l'article 290.3 del Codi de procediment civil."

3.- Per escrit de data 01-09-2021, la representació processal de B es va oposar a la demanda aixecant una excepció de prescripció pel que a la reclamació de vacances, de retencions de l'IRPF i de les infraccions reprotxades a l'empresa en la carta de desistiment, i sobre el fons sol·licitant la seva desestimació.

4.- En data 23-01-2024, el Sr. Batlle va dictar sentència amb la següent part decisòria :

"PRIMER.- Desestimar en gran part la demanda formulada per part de la Sra. Cañete contra B.

SEGON.- Condemnar a B a satisfer a satisfer a la Sra. Cañete 310,18EUR en concepte de retencions tributàries practicades.

TERCER.- Condemnar a la Sra. Cañete a satisfer les costes processals causades, d'acord amb l'establert al Fonament de Dret sisè.".

5.- En contra d'aquesta resolució ha formulat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Cañete.

Sol·licita que es dictés sentència mitjançant la quina s'acordi :

"- De manera principal:

* Que existeix infracció de drets constitucionals, de la Ilei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com un error en la valoració de la prova en el seu fonament de dret quart, d'acord amb el que disposen els articles 332.2, 832.4 i 882.8 del Codi de procediment Civil, que s'ha de revocar la sentència impugnada i entendre que ni els fets ni la reclamació ha prescrit.

* Que existeix infracció de drets constitucionals en el seu fonament de dret cinquè, d'acord amb el que disposa l'article 382.2 del Codi de Procediment Civil, que s'ha de revocar la sentència impugnada, retrotreure les actuacions al moment abans de pronunciar-se el Batlle en primera instància, havent de considerar que no existeix prescripció i que és necessari analitzar el fons de les pretensions sol*licitades per aquesta part.

* Que existeix infracció de la Llei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com infracció de drets constitucionals en el seu fonament de dret sisè, d'acord amb el que disposen els articles 332.4 i 332.2 del Codi de procediment Civil, que s'ha de revocar la sentència impugnada i condemnar a la contrapart a les costes judicials.

* Que l'estimació del recurs ha de suposar la condemna en costes a la contrapart, tant de segona instància com de primera.

De manera subsidiària:

* Que existeix infracció de drets constitucionals, de la Llei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com un error en la valoració de la prova en el seu fonament de dret quart, d'acord amb el que disposen els articles 332.2, 382.4 i 332.3 del Codi de procediment Civil, que s'ha de revocar la sentència impugnada i entendre que ni els fets ni la reclamació ha prescrit,

* Que existeix infracció de drets constitucionals en el seu fonament de dret cinquè, d'acord amb el que disposa l'article 332.2 del Codi de Procediment Civil, que s'ha de revocar la sentencia impugnada, considerant que s'ha de:

. Declarar procedent i ajustat a dret el desistiment justificat de la persona assalariada realitzat mitjançant comunicació de data 28 d'abril de 2021 en entendre's que es compleixen els motius indicats en l'article 91.1 apartats g) i h) de la Llei de relacions laborals.

. Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de DISSET MIL CINC-CENTS QUARANTA-DOS EUROS AMB VINT-I-NOU CÈNTIMS (17.542,29 EUR) en concepte d'havers laborals pendents, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

. Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de TRENTA MIL NOU-CENTS VUITANTA-VUIT EUROS AMB QUARANTA-SET CÈNTIMS (30.988,47EUR) en concepte d'indemnització econòmica, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

. Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat de QUATRE-CENTS SETANTA-VUIT MIL SETANTA-TRES EUROS AMB VUITANTA-CINC CÈNTIMS (478.073,85EUR) en concepte de danys i perjudicis causats, quantitat que haurà de veure's majorada pels interessos legals que meritin des de la contesta a la demanda.

. Condemnar a la contrapart al pagament de la quantitat que resulti del tractament mèdic, psiquiàtric, psicològic, farmacològic i altres despeses futures que s'acreditin i que portin d'origen els presents fets.

. Condemnar a la contrapart a cotitzar prop de la CASS totes aquelles quantitats que resultin procedents, com són els havers laborals pendents i la indemnització econòmica en qüestió.

* Que existeix infracció de la Llei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com infracció de drets constitucionals en el seu fonament de dret sisè, d'acord amb el que disposen els articles 332.4 i 332.2 del Codi de procediment Civil, que s'ha de revocar la sentència impugnada i condemnar a la contrapart a les costes judicials,

* Que l'estimació del recurs ha de suposar la condemna en costes a la contrapart, tant de segona instància com de primera.

- De manera més subsidiària encara:

* Que en cas de no estimar-se el recurs interposat, no ha d'haver cap pronunciament en matèria de costes processals, ni en primera ni segona instància.".

6.- La representació processal de B demana dictar sentència amb els següents pronunciaments:

"A - Amb caràcter principal : s'ha de confirmar íntegrament la sentència de primera instància, declarant l'aplicació dels terminis de prescripció concretats en la mateixa resolució:

a) Confirmant l'excepció de prescripció aplicable als fets, aplicant l'article 8 Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de relacions laborals, sense necessitat de valorar el fons de la causa;

b) Confirmant l'excepció de prescripció de l'acció instada per reclamar les vacances de gener al 26 de juliol de 2018, per import de 2.873,12EUR;

c) Confirmant l'excepció de prescripció de l'acció instada per reclamar les retencions de I'IRPF deis exercici 2017, 2018, 2019 i 2020 a maig de 2020, ambdós inclosos;

d) Confirmant que només escau la reclamació de les retencions tributàries dels mesos de juny i novembre de 2020, que ascendeixen a l'import de 310,18.-euros, el qual ja ha estat liquidat fa meva manant.

e) Desestimant la reclamació de les retencions tributàries de l'any 2016, per valor de 3.386,26.-euros, ja que dita reclamació va ser retirada a l'inici del judici oral en primera instància, i s'incorpora de nou en aquesta segona instància, forma totalment improcedent.

f) Declarant que no s'ha vulnerat cap dret constitucional de la part apel*lant, que no existeix error en ['aplicació de la llei, que tampoc existeix cap error en la valoració de la prova i que no existeix cap incongruència omissiva per part del Batlle a quo.

g) Pel que fa a les costes:

. De forma principal, pel que fa a les costes processals:

Aquesta part sol*licita la confirmació de la sentència de primera instància en considerar-la plenament ajustada a Dret, amb la condemna en costes a la part adversa tant en primera instància com d'aquesta segona instància.

. De forma subsidiària, pel que fa a les costes processals.

De forma subsidiària, i pels motius continguts en el present escrit, aquesta part sol*licita:

a) Que no s'imputin costes en primera instància, ja que considera que existeixen motius suficients per aplicar l'excepció prevista en l'article 290.3 del CPC.

b) En conseqüència, es sol*licita la no imposició de costes en aquesta segona instància, en aplicació de I'article 354.2 del CPC.

De forma més subsidiària encara, pel que fa a les costes processals:

a) Si aquest Tribunal considerés que l'estimació del 0,059% de la demanda de la part adversa ha de comportar la condemna en costes d'aquesta part en primera instància, escau que les costes siguin limitades a ['import dels havers laborals condemnats de 310,18.-euros, vista la desproporció en les costes provocada per la desorbitada reclamació de la part adversa, i en base al principi d'equitat de les resolucions judicials, i en aplicació a l'article 350.4 del CPC.

b) Alhora, es sol*licita la no imposició de costes en aquesta segona instància, en aplicació de l'article 354.2 del CPC.

B- Amb caràcter subsidiari: Quant al fons de la qüestió litigiosa i sempre amb caràcter subsidiari, a la petició efectuada en l'apartat A anterior:

En relació amb els havers laborals reclamats:

a) Confirmant l'excepció de prescripció de l'acció instada per reclamar les vacances de gener al 26 de juliol de 2018, per import de 2.873,12EUR;

b) Confirmant l'excepció de prescripció de l'acció instada per reclamar les retencions de I'IRPF dels exercici 2017, 2018, 2019 i 2020 a maig de 2020, ambdós inclosos;

c) Confirmant que només escau la reclamació de les retencions tributàries dels mesos de juny i novembre de 2020, que ascendeixen a l'import de 310,18.-euros, que ja ha estat liquidat per la meva manant;

d) Desestimant la reclamació de les retencions tributàries de l'any 2016, per valor de 3.386,26.-euros, ja que dita reclamació va ser retirada a l'inici del judici oral en primera instància, i s'incorpora de nou en aquesta segona instància, forma totalment improcedent.

En relació amb el fons de Ia causa:

a) S'ha de desestimar el recurs d'apel*lació ja que no concorren els pressupòsits de l'article 91.1, apartats g) i h) de Ia Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals:

i Perquè tots els fets recollits en Ia carta de desistiment de Ia Sra. Cañete estarien prescrits i dita carta estaria buida de contingut o motius per un desistiment justificat, i per Ia manca de concreció temporal de les dates de cadascun dels fets en els que es recolza el desistiment de Ia part demandant;

ii. Perquè no existeix Ia immediatesa relativa entre els fets denunciats per Ia part apel*lant i Ia data en què es presenta el desistiment, vulnerant Ia doctrina d'aquesta Sala (principi d'immediatesa relativa);

iii. Perquè els fets en els que es recolza el desistiment Ia part apel*lant són inexistents i resta evidenciada Ia manca de proves que acreditin els suposats fets al*legats per Ia Sra. Cañete;

iv. Perquè aquesta part ha demostrat en autes un absolut trencament del nexe causal, entre els fets al*legats i les reclamacions efectuades per l'apel*lant, per múltiples factors externes a B;

b) Per tant, s'ha de desestimar Ia reclamació de Ia indemnització de l'article 92 de Ia Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals, així com Ia reclamació dels danys i perjudicis reclamats (incloent tots els conceptes que consten en Ia demanda d'autes i el recurs d'apel*lació), com també l'import que resulti del tractament mèdic, psiquiàtric, psicològic, farmacològic i altres despeses futures i, en conseqüència, s'ha desestimar també Ia cotització a Ia CASS sol*licitada.

Subsidiàriament, en l'improbable cas que s'estimés Ia indemnització de l'article 92 de Ia Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals, els danys i perjudicis reclamats per l'adversa, s'haurien de limitar únicament al valor establert per Ia Dra. Tejera (Informe aportat per Ia mateixa part adversa; valor del dany moral de 6.500.-EUR), desestimant tots els altres conceptes, per no estar degudament justificats o ser improcedents.

c) Pel que fa a les costes:

* De forma principal, pel que fa a les costes processals, en el cas de desestimació del fons de Ia causa:

Escau desestimar totes les pretensions del fons de Ia causa, amb Ia condemna en costes a Ia part apel*lant, tant de primera com de segona instància.

08 4

. De forma subsidiària pel que fa a les costes processals, en cas d'una estimació parcial del fons de la causa, aquesta part sol*licita

a) Que no s'imputin costes en primera instància, ja que considera que existeixen motius suficients per aplicar l'excepció prevista en l'article 290.3 del CPC.

b) En conseqüència, es sol*licita la no imposició de costes en aquesta segona instància, en aplicació de l'article 350.2 del CPC.

. De forma més subsidiària encara, pel que fa a les costes processals:

a) Si aquest Tribunal considerés que l'estimació del fons de la causa de la part apel*lant, aquesta representació sol*licita que les costes siguin limitades a l'import final sentenciat, vista la desproporció en les costes provocada per la desorbitada reclamació de la part adversa, en base al principi d'equitat de les resolucions judicials, i en aplicació a l'article 350.4 del CPC.

b) Alhora, es sol*licita la no imposició de costes en aquesta segona instància, en aplicació de l'article 350.2 del CPC.".

7.- Per Aute de data 10-07-2024, vam decidir no admetre cap de les proves proposades per ambdues parts en seu d'aquesta segona instància i declarar el recurs d'apel·lació vist per a sentència.

Fonaments de dret

Calatayud DE DRET

SOBRE LA PRESCRIPCIÓ I LA CADUCITAT

Primer.- Abans de determinar el règim de prescripció o caducitat d'una acció és imprescindible qualificar l'acció exercitada.

En el present cas, ens trobem en el marc de l'acció laboral d'una assalariada que, d'una part, reclama la indemnització corresponent al seu desistiment justificat i, d'altra part, reclama uns havers laborals.

Quant a la indemnització per desistiment justificat, de manera general, denuncia un maltractament rebut per part del director de B, el Sr. OGR, a partir del final del 2016 i fins al dia 26-03-2018, dia on s'hauria produït l'incident que li va provocar un atac d'angoixa i va justificar la baixa mèdica, i que aquest assetjament li va causar un Trastorn Depressiu per Estrès Posttraumàtic.

Quant als havers laborals reclama vacances i el retorn de retencions tributàries.

En el Fonament de Dret Quart.- criticat, el Sr. Batlle ha tractat de la qüestió de la prescripció de l'acció per desistiment justificat mentre que la part defenent havia aixecat la prescripció dels fets o infraccions atribuïdes al Sr. OGR en la carta de desistiment.

Ha conclòs que, malgrat la suspensió del contracte per causa de la baixa mèdica de l'assalariada, i en aplicació de la nostra jurisprudència al respecte, el termini general d'un any de l'article 8 CRL aplicable a les accions derivades del contracte de treball s'havia escolat el 26-03-2019 doncs l'últim fet era el de 26-03-2018.

Segon.- Al respecte, la part apel·lant fonamenta el seu recurs en una infracció de drets constitucionals, de la Llei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com un error en la valoració de la prova.

De manera resumida, sustenta que no s'havia d'aplicar el CRL sinó la LRL i en particular el seu article 9.2 ; que havia de jugar el principi in dubio pro operario ; que el termini de prescripció es va veure suspès durant la seva baixa mèdica i que les sentències d'aquest Tribunal Superior a que fa referència la sentència d'instància no són aplicables al cas que ens ocupa o no han estat correctament interpretades tenint en compte la situació en concret de la Sra. Cañete, doncs dites sentències admeten excepcions i que l'assalariat pugui presentar el seu desistiment quan rep l'alta mèdica ; que és el cas de la Sra. Cañete qui era impedida de presentar el seu desistiment justificat durant tota la seva baixa mèdica ; que la referència al fet que la Sra. Cañete s'ha pogut presentar a les oposicions de C correspon a un greu error en la valoració de la prova ; que el principi d'immediatesa relativa no és principi absolut ; que no reconèixer l'efecte de la suspensió suposa una discriminació per motiu de malaltia ; que l'inici de la prescripció en relació al desistiment justificat és el dia de l'alta mèdica que correspon al final de la suspensió del termini i també al moment de la consolidació del seu estat de salut ; que la part defenent només invocava la prescripció de les faltes de l'empresa i és el Sr. Batlle qui va fer ús de manera incongruent de l'argument nou i no al·legat sense que el principi cura novit iura li permeti, provocant-li indefensio.

Tercer.- Donat les explicacions de les parts i el plantejament de la sentència d'instància, escau d'antuvi diferenciar les nocions de prescripció i de caducitat de la teoria de la immediatesa relativa.

Les primeres afecten el dret d'acció, el que implica que si l'acció esta prescrita o ha caducat no es pot entrar en el fons de l'examen de les pretensions, mentre que la segona afecta el fons del dret tota vegada que la teoria jurisprudencial de la immediatesa relativa correspon al fet que, essent el desistiment de l'assalariat legalment conceptuat com a causal, un període de temps massa important entre els fets i la presentació del desistiment fa desaparèixer el caràcter justificat del mateix (vg. en aquest sentit STSJC en els rotlles 276/2017,159/2019, 250/2020 i especialment 176/2023).

Per tant, és en primer lloc de la prescripció i de la caducitat que hem de tractar.

Quart.- És veritat que la part defenent va aixecar la prescripció en relació a les faltes reprotxades a l'empresa i no pas la prescripció de l'acció per desistiment justificat, així com la prescripció de la reclamació d'havers laborals.

No obstant, amb aquestes al·legacions de la part defenent, la prescripció formava part del debat. De fet, constatem que en el seu escrit de conclusions la part agent va tractar aquesta qüestió, indicant que essent suspès el contracte de treball també ho era el termini de prescripció durant el mateix període.

Per tant, el Sr. Batlle podia, sense cap incongruència ni provocar indefensió, donar la qualificació que considerava com a correcta a l'excepció aixecada, com li permeten el principi curia novit iura (invocat en l'escrit de demanda) i l'article 6 CPC.

Dit això, com ho veurem després, el Sr. Batlle s'ha equivocat en aplicar la prescripció a l'acció en reclamació d'indemnització per desistiment justificat ja que la mateixa està sotmesa a un termini de caducitat.

Però aquest fet no canvia que la qüestió formava part del debat i que, en tot cas, la caducitat és apreciable d'ofici.

Cinquè.- Pel que fa a la Llei aplicable en relació a la prescripció i a la caducitat, al moment on la Sra. Cañete es va trobar de baixa (26-03-2018) era en vigor l'article 8 CRL:

"Les accions derivades del contracte de treball prescriuen al cap d'un any.

Excepcionalment, la reclamació d'indemnitzacions per acomiadament té un termini de caducitat de 60 dies a comptar del moment en què la persona treballadora té coneixement de l'acomiadament, ja sigui per comunicació escrita, ja sigui perquè se li ha impedit treballar o accedir al lloc de treball o per qualsevol altra actuació de l'empresari que ho indiqui així.

La reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona treballadora durant almenys tres dies de treball seguits.".

Al moment de la notificació del seu desistiment (28-04-2021) era en vigent des del 31-01-2019 l'article 9 LRL :

"1. Les accions derivades del contracte de treball prescriuen al cap d'un any.

Excepcionalment, la reclamació d'indemnitzacions per acomiadament no causal i per causes objectives o disciplinàries té un termini de caducitat de quaranta dies hàbils a comptar del moment en què la persona assalariada té coneixement de l'acomiadament, ja sigui per comunicació escrita, ja sigui perquè se li ha impedit treballar o accedir al lloc de treball, ja sigui per qualsevol altra actuació de l'empresari que ho indiqui així.

2. La reclamació d'indemnitzacions per desistiment de la persona assalariada té un termini de caducitat de quaranta dies hàbils a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui mitjançant comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona assalariada durant almenys tres dies de treball seguits.".

Justament, la jurisprudència de la Sala és consolidada en considerar que el règim específic de la caducitat des les accions per reclamar una indemnització en cas de desistiment de l'assalariat s'aplica no només a les reclamacions de l'empresari que considera que el desistiment no és justificat o no conforma a Llei, sinó també a les reclamacions de l'assalariat per reclamar la indemnització que preveu l'article 97.3 LRL (abans 91.3 CRL) sobre el desistiment justificat.

En aquest sentit, ens remetem a la nostra sentència de data 30-11-2021 (rotlle 240/2020) que es remet al seu torn a de data 13-09-2012 (rotlle 118/2012).

En aquests casos, ens trobem front a un termini de caducitat ( de 40 dies hàbils quan era abans de 30 dies) i és la Llei que fixa el dies a quo, és a dir el moment en què l'empresari té coneixement del desistiment.

Així les coses, hem de convenir amb la part apel·lant que és d'aplicació l'article 9.2 LRL, en tot cas pel que fa a la reclamació per la indemnització de l'article 97.3, ja que l'acció en reclamació d'havers laborals queda sotmesa al principi general de prescripció d'un any.

Per tant, essent la carta de desistiment del 28-04-2021 (no queda acreditada la data de la seva recepció però sabem que l'empresari la va contestar el 30-04-2021) el termini de caducitat de 40 dies hàbils no s'havia escolat el dia 25-06-2021 quan es va presentar la demanda.

Conseqüència de tot això és que haurem d'entrar en l'examen del fons i del caràcter justificat del desistiment.

SOBRE LA PRESCRIPCIÓ DE LA RECLAMACIO D'HAVERS LABORALS

Sisè.- Abans però, hem de pronunciar-nos sobre la qüestió dels efectes de la suspensió de la relació laboral ja que aquesta problemàtica conserva la seva transcendència per resoldre la qüestió de la prescripció de la reclamació dels havers laborals.

El Sr. Batlle ha citat la nostra jurisprudència al respecte.

Vam poder establir que la suspensió per baixa mèdica no comporta la suspensió del termini de prescripció per reclamar hores extraordinàries (rotlle 271/2014), per reclamar vacances (rotlle 403-2018); que no comporta tampoc la suspensió de l'acció disciplinària de l'empresari i no impedeix a una part posar fi al contracte (rotlle 486/2015) ; que la solució val mutatis mutandis per l'acció per desistiment justificat (rotlle 273/2018) i en cas de comiat no causal sempre i quan els efectes es posposen al moment de l'alta mèdica (rotlle 94/2019).

És veritat que la mateixa jurisprudència admet la possibilitat d'excepcions i que en situacions extraordinàries la baixa mèdica justifiqui suspendre el termini.

Però això ha de correspondre a situacions on l'assalariat no pot absolutament pas actuar, sigui per raons materials o jurídiques.

En el present cas, durant la instància i fins aquesta alçada, la part agent ha afirmat que essent la relació laboral suspesa, també ho era el termini de prescripció ja que no podia dimitir. Sosté que, durant tota la seva baixa mèdica, les seves seqüeles no li permetien defensar-se ni presentar el seu desistiment.

Però no queda acreditat que esta incapacitada per reclamar quelcom o presentar el seu desistiment justificat.

Ara bé, no es pot negar la realitat de la situació viscuda doncs la perit judicial explica clarament que el TEPT que pateix la Sra. Cañete és una patologia que comporta que la pacient pot fer episodis de depressió amb ansietat associada en certs moments de la seva vida ; que aquesta malaltia cursa a episodis, durant els quals la persona es veu afectada a diferents escales de la seva vida, com la social o la laboral, podent ser incapaç de mantenir una feina, unes relacions familiars o socials normals, o activitats d'oci o lleure; que no obstant, entre episodis, la persona es recupera del tot i pot mantenir una vida normalitzada i plena ; que els símptomes s'inicien durant el mateix trauma i tenen una duració de més de 3 mesos, pels quals es consideren crònics ; que és un trastorn que trasbalsa completament la vida d'una persona, afectant en totes les esferes possibles.

No obstant, no trobem en Autes, en particular en el referit informe, la prova de que la Sra. Cañete es va trobar en una situació que li impedís dur a terme el desistiment que ha finalment presentat just després de rebre la notificació de la CASS del reconeixement del seu estat d'invalidesa parcial i de l'atorgament de la pensió del grup I, ni per reclamar els seus havers laborals.

Si bé és innegable que ressurt de l'informe del perit judicial que la Sra. Cañete es va trobar patint de les seqüeles d'un TEPT i que la mateixa va referir que durant els dos primers anys havia estat molt malament amb símptomes d'evitació com no poder deixar les baixes a la bústia de l'empresa, també va explicar a la perit judicial que ja des del principi (s'ha d'entendre al moment de la seva baixa) havia decidit denunciar els fets però que havia deixat passar un any, que havia anat a veure dos advocats, i que finalment al juny del 2021 s'havia decidit. No existeixen suficient elements per considerar que aquest període de temps per formalitzar la decisió que ja havia pres es podria imputar a un impediment.

Sobre aquest tema, la part defenent ha donat molta importància al fet, retingut per Sr. Batlle, que l'estat de salut de la Sra. Cañete no la va impedir presentar i defensar la seva candidatura en un concurs públic per cobrir dues places de C durant l'any 2020.

Al respecte, la perit judicial explica que no existia cap incompatibilitat entre el TEPT i presentar-se a unes oposicions, que al 2020 els seus símptomes estaven en procés de millora parcial, i que era el propi psiquiatra de la pacient que li havia donat aquesta motivació. La Sra. Cañete li va comentar que li havia agradat fer el gran esforç de preparar les oposicions i que el resultat tot i no aprovar va ser molt positiu.

Així les coses, si bé la participació de la Sra. Cañete al procés de selecció forma d'una certa manera part d'una teràpia, la mateixa permet confirmar que no es trobava impedida per assessorar-se legalment (hem vist que ha declarat que ho havia fet) i formalitzar el seu desistiment dins del termini legal.

D'altra banda, el Sr. Batlle ha recordat que havíem establert que:

"(...) la prescripció de les accions derivades de la relació laboral va lligada a l'exercici d'un dret, i per tant, el seu termini no comença a transcórrer a comptar de la finalització del contracte de treball, sinó a comptar del moment en que el dret resulta vulnerat. Si aquest moment pot, a vegades, coincidir amb la rescissió del contracte de treball, a vegades pot ser diferent" (STSJ civ. de 29 de novembre de 2011, TSJC 280/11; vid. tb. SSTJ civ. de 27 de novembre de 2018, TSJC 216-2018 i 30 de maig 2017, TSJC-110/2017)."

Per tant, no es veu en que el Sr. Batlle no hauria interpretat correctament la jurisprudència de la Sala al respecte i hem de confirmar la seva conclusió sobre la prescripció (parcial) de la reclamació dels havers laborals.

No existint cap dubte i essent clars els principis legals aplicables, no entra en joc el principi in dubio pro operario.

Finalment, tal jurisprudència no comporta cap discriminació per raó de malaltia a partir del moment on justament contempla la possibilitat que, a títol excepcional, la situació de salut de l'assalariat li impedeixi realment defensar-se.

Per consegüent, no existeixen les violacions de drets fonamentals denunciades i escau confirmar la decisió del Sr. Batlle al respecte.

Setè.- D'altra banda, sempre en relació a la reclamació d'havers laborals, la part apel·lant afegeix que seria il·lògic reclamar el pagament de vacances i de retencions tributaries abans de l'alta mèdica ja que és només en aquest moment que l'empresa pot efectuar el pagament i la corresponent cotització.

Però aquest argument no té en compte que l'assalariada havia de presentar les seves reclamacions (i en principi, el seu desistiment a dintre del termini anyal) i que és aleshores que l'empresa hauria pogut liquidar tota la relació tenint en compte els conceptes reclamats.

Quant a la reclamació de l'import de 3.386,26.-euros corresponent a les retencions tributàries de l'any 2016 que es fa (en particular pàgina 38 del recurs), la mateixa és incongruent tota vegada que la part agent hi va renunciar durant la vista oral, reconeixent que ja havia cobrat dit import.

SOBRE EL CARACTER JUSTIFICAT DEL DESISTIMENT

Vuitè.- En elENTITY_7È.-, el Sr. Batlle ha jutjat que l'apreciació de la prescripció impedia entrar a analitzar la resta de qüestions plantejades, doncs l'estimació de la mateixa comporta una desestimació sobre el fons.

Al respecte, la part agent fonamenta el seu recurs en una infracció de drets constitucionals. Afirma que això constitueix una clara incongruència omissiva que la deixa en total indefensió.

Però, al contrari, i com ho hem indicat abans en el Fonament de Dret Tercer.-, correspon a les nocions mateixes de prescripció i de caducitat que la seva estimació impedeix entrar en l'examen del fons. És el fet d'examinar el fons que seria incongruent. Per tant no va existir cap violació d'un dret fonamental per part del Sr. Batlle.

Dit això, en conseqüència de l'absència de caducitat de l'acció en reclamació de la indemnització per desistiment justificat hem d'examinar aquest caràcter justificat.

Novè.- El desistiment de la Sra. Cañete no es pot considerar com a justificat.

En efecte, com ho ha invocat la part empresarial, més enllà de la qüestió de la prescripció, la teoria jurisprudencial de la immediatesa relativa s'oposa al reconeixement del caràcter justificat del desistiment.

Recordem que el darrer dels fets exposats per la part agent que fonamenten el desistiment presentat es produïren el dia 26 de març del 2018.

Justament en la nostra ja citada sentència de data 19-12-2023 (rotlle 176-2023), que concerneix el cas d'una assalariada que invocava un accident de treball 3 anys després, vam motivar :

"El primer extrem que es combat de la Sentència dictada per la Batllia, ho és quan rebutja, la falta contemplada en l'art. 91.1.a) de la LRL. Això no obstant, la decisió de la Batllia ha de ser ratificada en aquesta alçada. En efecte, tant la carta de desistiment com després en la demanda que originava el present litigi, es relacionava l'incompliment de les mesures de seguretat per part de l'empresari amb l'accident de treball ocorregut tres anys abans (concretament el 2 de juny del 2019). En aquesta eventualitat, la teoria de la immediatesa relativa impedia justificar el desistiment sobre aquest incompliment. Recordarem que es tracta d'una creació jurisprudencial que s'erigeix en element de causalitat entre la falta que s'imputa a l'empresari i la reacció del treballador a través del desistiment de la relació laboral enfront d'unes condicions de treball il·legals (Sentència de 17 de desembre del 2019, rotlle TSJC.- 0000117/2019), de manera que "el desistiment del treballador ha de basar-se en fets que es van produir poc temps abans, el mateix comporta que el motiu invocat per posar fi a la relació laboral no pot ser un motiu que s'ha produït molt temps enrere. Dit criteri es fonamenta en principis de bona fe per tal de no permetre invocar un motiu aïllat i hagin perdut tota actualitat i tota transcendència al moment on s'invoca, però no es tracta d'un principi absolut i mecànic, ja que si, com succeeix en el present cas, el comportament constituint un incompliment contractual invocat s'ha perpetrat sobre un llarg període i fins al moment on es pretén resoldre el contracte, s'ha de considerar que el motiu del desistiment és continu i immediat" (Sentència 127-2020 de data 30-11-2020, rotlle 250/2020).

Encara que el recurs a aquesta teoria no hagi estat invocada per la societat demandada, tenim declarat que "el requisit de la immediatesa relativa entre l'incompliment que s'imputa a l'empresari i la decisió del treballador intervé com a element de causalitat i ha de ser verificat en cada ocasió pels òrgans jurisdiccionals a partir del moment en què el legislador configura el desistiment del treballador com a causal" (Aute de 27-2-2020, rotlle TSJC-159/2019).".

Aquestes consideracions, a les quals s'han d'afegir les que hem fet en Fonament de Dret Sisè sobre la manca d'impediment per a presentar el desistiment, són totalment d'aplicació al present cas, i la demanda d'indemnització no pot prosperar.

SOBRE LES COSTES

Desè.- En el Fonament sisè.-, el Sr. Batlle ha jutjat que l'estimació molt parcial de la demanda, concretament en un 0,059%, comportava que les costes processals, malgrat la matèria laboral tractada, s'hagin d'imposar a la part vençuda en seguiment de l'establert a l'article 350 CPC.

Al respecte, la part apel·lant fonamenta el seu recurs en una infracció de Ia Llei i de la jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia així com infracció de drets constitucionals.

Argumenta que les disposicions dels articles 285 a 289 CPC són d'obligada aplicació en matèria laboral i que el Sr. Batlle no es podia acollir a la norma general a partir del moment on existeix una estimació parcial de la demanda per mínim que sigui, i que s'ha vulnerat el principi d'equitat. Afegeix que en tot cas, existeix una iusta causa litigandi i que ha de regir el principi in dubio pro operario.

L'article 290.3. CPC és clar en disposar :

"Per excepció del que disposa l'article 350, si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per l'assalariat, imposa les costes processals a l'empresari, llevat que decideixi altrament de forma motivada i d'acord amb les circumstàncies que concorren.".

Per tant, és veritat que cap automaticitat existeix i per tant, cap infracció a la Llei es pot constatar i cap violació del principi d'equitat existeix per part del Sr. Batlle.

Dit això, en el present cas, tot i l'estimació molt parcial de les peticions de l'assalariada, considerem que, donat que no es caracteritzar cap mala fe ni cap temeritat en l'acció de la Sra. Cañete, no era justificat derogar al principi establert per l'article 290.3. CPC, específic a la matèria laboral.

Per consegüent, la sentència s'ha de revocar sobre aquest punt, imposant les costes de primera instància a la part empresarial defenent.

Onzè.- L'estimació, encara que parcial del recurs, comporta no efectuar cap imposició de les costes de segona instància.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

PRIMER.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació de la representació processal de la Sra. Cañete en contra de la sentència de data 23-01-2024 que modifiquem en el sentit d'imposar a B les costes de primera instància tot i confirmant la resta de la seva part dispositiva.

SEGON.- No efectuar cap imposició de les costes de segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.