Laboral - desistiment justificat - irrenunciabilitat dels drets laborals - càlcul de la indemnització - costes (2000545/2015)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000122/2017 ORIGEN: 2000545/2015 - 00

NIG: 5300542120150008980

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de l'11-12-2015, el Sr. Bueno va presentar demanda laboral contra la societat Carnero, ORG_0, demanant que se la condemnés a satisfer-li la suma de 5.346,50.-euros en concepte d'hores extraordinàries i la de 25.864,88-euros (portada a 25.570,75.-euros en el seu escrit de conclusions) en concepte d'indemnització per desistiment justificat, a declarar i cotitzar prop de la CASS, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La representació processal de la societat Carnero, ORG_0, es va oposar a la demanda sol·licitant la seva total desestimació i subsidiàriament que la indemnització no podria superar 18.942,98.-euros.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 23-02-2017, decidint "Primer.- Que s'escau estimar parcialment la demanda interposada per la representació processal del Sr. Bueno contra la societat Carnero ORG_0, i condemnar a aquesta a abonar a l'agent l'import de 5.346,50.- euros en concepte d'hores extraordinàries no abonades, juntament amb els interessos legals devengats des del dia de contesta a la demanda, és a dir, el dia 16 de febrer del 2016, i condemnar a la defenent a declarar i cotitzar a la CASS la suma esmentada.

Segon.- No fer especial imposició de les costes ocasionades arran de la tramitació del present judici."

IV.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d'apel·lació.

La representació processal del Sr. Bueno demana la revocació de la sentència i que es dicti una nova estimant íntegrament la seva demanda amb imposició de les costes judicials de primera i segona instància a la part defenent. Ensems, sol·licita que es declari la nul·litat del resultat obtingut mitjançant la prova IV.-REQUERIMENT b) proposada per l'adversa.

La representació processal de la societat Carnero, ORG_0, demana la seva revocació parcial pel que fa a les hores extraordinàries, dictant-se una nova desestimant totalment la demanda, amb imposició de les costes judicials de primera i segona instància a la part agent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat en les actuacions que en mèrits d'un contracte laboral de durada indeterminada firmat el 26-06-2008, el Sr. Bueno treballava com a venedor en la gasolinera explotada a Santa Coloma per la societat defenent.

La relació laboral es va extingir com a conseqüència del desistiment del treballador mitjançant carta del 16-11-2015 indicant :

"Per la present li comunico la meva voluntat de rescindir la relació laboral que m'uneix amb la societat Carnero, ORG_0, en mèrits del que preveuen els arts. 97.1, apartats a), c). d) i e) de la Llei 35/2008, del 18 de desembre, del Codi de Relacions Laborals (en endavant el Codi), el qual disposa que el treballador pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte de treball si es dona algun dels supòsits exposats en els mencionats articles.

Des de l'inici de la relació laboral i fins el moment de la present resolució, he estat complint amb un horari de treball totalment abusiu i contrari a la Llei. Com bé sap el meu horari laboral, consistia en que durant una setmana treballava 12 hores diàries, 7 dies per setmana i sense dret a cap mena de descans (ni per menjar o fer les meves necessitats) i durant l'altra setmana descansava els altres set dies. l així, Successivament. Tot això, malgrat vam signar un contracte on el meu horari de treball es distribuïa molt diferentment.

Malgrat en nombroses ocasions els he demanat de modificar aquest horari abusiu i que no em permet conciliar la meva vida privada i familiar, vostès han fet cas omís als meus requeriments.

El fet de no gaudir del dia de descans setmanal, del descans diari, i el fet de realitzar 84 hores setmanals, representa un incompliment greu i reiterat de les mesures de seguretat i salut en el treball i un incompliment greu del contracte de treball. Així vostès han incorregut en els següents greuges previstos en l'art. 97.1 del Codi.

L'incompliment greu, o lleu però reiterat, per part de l'empresa de les mesures de seguretat ; salut en el treball, o l'exposició de la persona treballadora a un risc superior a l'estricte que sigui inherent a l'exercici de la seva professió.

L'incompliment greu del contracte per part de l'empresa.

D'altra banda, la setmana que treballava, feia 84 hores de treball efectiu; és a dir 48 hores extraordinàries. Aquestes hores no m'eren remunerades, sinó que segons vostès em manifestaven les recuperava mitjançant el descans durant tota la setmana següent. Malgrat aquest descans, el mateix resultava materialment insuficient per recuperar totes les hores extraordinàries treballades i vostès mai m'han pagat aquestes hores extraordinàries en excés. Tinguin en compte que la Llei preveu que les hores extraordinàries es poden compensar amb descans, però amb els mateixos increments que si es paguessin en metàl·lic i vostès mai han aplicat aquests increments. Així mateix, tampoc aquestes hores extraordinàries han estat degudament declarades i cotitzades a la CASS. Així vostès han incorregut en els següents greuges previstos en l'art. 97.1 del Codi.

La falta o els retards injustificats i reiterats en el pagament del salari.

La manca d'afiliació de la persona treballadora a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social o el falsejament per part de l'empresa de les declaracions corresponents (...)."

II.- Els deures de congruència i de motivació fan necessari examinar separadament els dos recursos començant pel de l'assalariat.

III.- La primera qüestió que s'ha de resoldre és la pretensió de la part agent a que s'anul·li la prova IV.- REQUERIMENT b) tota vegada que considera que la pràctica de la mateixa ha vulnerat el seu dret a la intimitat previst per l'article 14 de la Constitució.

És veritat que l'article 14 de la Carta Magna d'Andorra garanteix a cadascú el dret a la intimitat, a l'honor i a la pròpia imatge i a la protecció per les lleis contra les intromissions il·legítimes en la seva vida privada i familiar.

Però, com a conseqüència de la prova acordada per la Batlle, i consistent en requerir al Govern d'Andorra - Departament de Tributs i Fronteres, perquè, en relació al negoci "S." regentat pel Sr. Bueno s'aportin les liquidacions de l'IGI pels dos semestres del 2015, es va aportar la còpia dels formularis n° 900 d'autoliquidació de l'IGI pel 2015 dels quals ressurt bàsicament un augment entre el primer i el segon semestre.

Aquesta prova era destinada a acreditar la realitat i l'abast de l'activat per compte propi que el Sr. Bueno va desenvolupar durant el decurs de la relació laboral d'autes a partir del 2014.

Per tant, considerem que el degut respecte de la vida privada no queda afectat per l'aportació en el marc del present procediment laboral de dades merament comptables que no comporten cap lligam directe amb la vida privada i la personalitat del treballador. Aquesta aportació correspon a la necessitat per la contrapart, que té del seu costat el dret de fer practicar unes proves per tal d'establir la seva versió dels fets, de provar que l'horari laboral de l'agent no l'havia impedit regentar una activitat per compte propi que no era residual, i apareix proporcionada amb aquest objectiu.

IV.- Sobre el fons, el recurs de l'assalariat es fonamenta sobre la consideració que el raonament de la sentència infringeix els principis de legalitat i de seguretat jurídica així com el dret a obtenir una decisió fonamentada en dret, perquè dita sentència d'instància és contrària a la legalitat i conté una contradicció. Argumenta en essència que : 1) malgrat reconèixer que s'havien vulnerat uns drets irrenunciables del treballador i que l'acceptació del treballador no tenia valor jurídic, el tribunal ha considerat de manera contradictòria que l'acceptació de la situació per part del treballador no li permetia pretendre desistir de manera justificada ; 2) no és cert que no es va queixar de la situació, i si la va acceptar es perquè corresponia a les seves necessitats de les quals l'empresa es va aprofitar, estalviant-se més de desenes de milers d'euros d'hores extraordinàries durant tot el període ; 3) alguns drets s'han reconegut a nivell internacional i s'han conceptuat com a irrenunciables i d'ordre públic justament per evitar tals abusos empresarials ;

4) aquets incompliments de la Llei laboral constitueixen un incompliment greu del contracte ; 5) a partir del moment on s'ha reconegut que no tenia descans diari i que treballava dotze hores diàries durant tota una setmana, queda establert l'incompliment de les mesures de seguretat i 6) les hores extraordinàries formen part del salari i el fet de no pagar ni declarar una quantitat tan important d'hores extraordinàries i durant tant de temps constitueix l'incompliment de no pagar el salari i de no declarar a la CASS.

Cal començar per exposar que el contracte firmat el 2008 entre les parts estipula que l'horari pactat és un horari setmanal de 40 hores pel salari brut de 1.578,95.-euros.

No obstant això, l'empresa no ha negat en cap moment que des de l'inici de la relació l'horari real era el d'efectuar 12 hores nocturnes durant un seguit de 7 dies i fer festa la setmana següent, sinó que ha explicat que tal organització corresponia a un acord negociat entre les parts i que convenia al Sr. Bueno que així podia treballar per d'altres empreses.

El primer que cal remarcar és que el contracte no fa cap referència a la nocturnitat, quan en principi la mateixa ha de donar lloc a una previsió particular en el contracte puix que l'article 81 disposa que llevat que per la seva pròpia natura la feina sigui nocturna, les hores treballades durant el temps comprès entre les 22 hores i les 6 hores de l'endemà tenen la consideració de treball nocturn i, excepte en els casos en què el salari s'hagi convingut per escrit tenint en compte aquesta circumstància, s'han de pagar amb un increment mínim d'un 20 per cent sobre el salari ordinari.

De la mateixa manera, i com el tribunal ho va motivar de manera detallada en el seu Considerant III.-, motivació a la qual ens adherim, és indiscutible que aquesta organització dels horaris contravé a la llei laboral donat que no respecta l'article 57 del Codi de relacions laborals relatiu a la durada legal de 40 hores setmanals, ni l'article 61 relatiu a les hores extraordinàries, ni tampoc l'article 64 sobre el descans diari, ni finalment l'article 65 que garanteix el descans setmanal.

És de manera justa que la sentència criticada recorda que es tracta de mínims irrenunciables de compliment obligatori per l'empresa encara que l'assalariat no s'hagi queixat durant 7 anys i hagi signat els butlletins salaris, els controls de presència i la quitança sense cap oposició, tota vegada que aquestes circumstàncies no podien exonerar a l'empresari de complir amb aquestes obligacions.

No obstant això, el tribunal va concloure en el seu considerant VI.- que el Sr. Bueno havia acceptat les condicions i horaris imposats per l'empresa i que per tant, la variació del contracte de treball escrit fou acceptada i consentida pel treballador i, si bé la conducta de l'empresari s'havia de considerar constitutiva de les infraccions administratives tipificades a l'article 158, no es podia considerar que l'empresa hagués incomplert greument el contracte de treball.

Però no podem compartir aquesta conclusió del tribunal, i això per raons de fet i de dret.

En quant a les raons de fet, el tribunal ha donat una especial importància a unes circumstàncies que envolten la relació laboral i que són les següents: "És més, aquest ja va efectuar un període de treball a l'empresa amb anterioritat al que s'està judicant, amb el mateix horari (2003- 2006). Que després, va decidir tornar a treballar per la mateixa empresa amb el mateix horari, i d'aquesta manera poder simultaniejar diverses feines, i fins i tot poder constituir un negoci propi.".

Al respecte, hem de dir que és cert que ha quedat acreditat que la present relació laboral havia estat precedida d'una altra que havia perllongat del maig del 2003 al desembre del 2006. Però, no queda segur si és el treballador que va voler tornar a treballar amb les mateixes condicions, fet invocat per l'empresa però negat pel treballador que afirma que és l'empresa qui el va contactar. En efecte, s'ha practicat una testifical en la persona del Sr. Pera, l'antic director de les estacions E. i ara jubilat, el qual va manifestar que "creu recordar" com a cert que el juny del 2008 el Sr. Bueno l'havia contactat per reincorporar el seu antic lloc de treball. A més, el mateix testimoni refereix un horari de 6 dies i no pas de 7 dies seguits.

D'altra banda, ha quedat provat que el Sr. Bueno ha treballat per la societat H. com a xofer durant 64 hores mensuals, 4 dies per setmana en setmanes alternes, sia un horari de 32 hores setmanals i que aquesta relació va durar del 14-01-2014 al 30-6-2014 ; que va fer uns extres en un restaurant i que a partir del mes de novembre del 2014, queda inscrit com a titular del negoci "S." dedicat al transport públic de mercaderies, servei de mudances i realització de treballs de pintura, el qual va començar a funcionar amb assalariats i a desenvolupar-se de manera significativa durant l'any 2015.

Així les coses, apareix que potser el Sr. Bueno va trobar una forma d'interès personal en el seu horari professional donat que el fet de disposar d'una setmana sencera de repòs després de la seva setmana de treball li va permetre tenir temps per treballar per una altra empresa i fins i tot per crear el seu propi negoci.

Nogensmenys, i malgrat és cert que l'afirmació del treballador que s'hauria queixat de la situació de manera verbal no queda establerta de cap manera, aquests elements que acabem d'exposar no signifiquen que va expressament acceptar aquesta organització de treball que el propi tribunal qualifica com a imposada.

En quant a les raons de dret, són les més significatives.

La qüestió que planteja el present afer és de dir si un assalariat que durant anys va acceptar, o en tot cas que no prova que va denunciar abans una situació contrària a les disposicions d'ordre públic del dret laboral relatives a les seves condicions de treball, pot invocar aquesta violació per a desistir de manera justificada de la relació laboral.

I la resposta ha de ser positiva.

En efecte, i en primer lloc, no s'ha de perdre de vista que les disposicions relatives a les condicions de treball abans citades són d'ordre públic i d'obligatori compliment per les parts, no podent les mateixes acordar condicions de treball contràries a la Llei ni podent el treballador vàlidament renunciar als seus drets. Així, la llibertat contractual no permet derogar unes disposicions imperatives salvat en cas de preveure unes condicions més favorables.

Al respecte, volem donar una especial rellevància al descans setmanal ja que com indicàvem en la nostra sentència del 322/15 del 23-12-2015 "es tracta d'un dret salarial de gran importància doncs l'article 29 de la Carta Magna reconeix a tota persona el dret al treball, a la promoció per mitjà del treball, a una remuneració que garanteixi al treballador i a la seva família una existència conforme a la dignitat humana, així com a la limitació raonable de la jornada laboral, al repòs setmanal i a les vacances pagades, i que, al firmar la Carta social europea, Andorra s'ha compromès a assegurar als treballadors un repòs setmanal que coincideixi en el possible amb el dia de la setmana reconegut com a dia de descans per la tradició i els usos del país o la regió.". El mateix val per al caràcter raonable de la jornada laboral.

Per tant, no es pot compartir l'argument de l'empresa que l'horari efectuat pel Sr. Bueno, superior al legal i que no comporta cap repòs setmanal, seria un horari més favorable en el sentit de l'article 57 ("Sempre i en tot cas, el règim de la jornada legal ordinària de treball s'entén sense perjudici de qualsevol altra jornada més favorable per a la persona treballadora, que pugui establir-se per disposició legal o bé per conveni entre l'empresa i la persona treballadora.).

Tampoc es pot acceptar el seu argument que el treball nocturn seria un treball més fàcil o tranquil pel fet d'existir poca activitat a les estacions durant la nit, quan és conegut que el treball nocturn comporta més dificultats per la salut i la vida del treballador, raó per la qual queda prohibit per a certes categories de treballadors més fràgils.

En segon lloc, no es pot distingir l'existència d'unes disposicions irrenunciables d'obligatori compliment i les conseqüències de l'incompliment d'aquestes disposicions sobre la relació laboral.

Les vulneracions d'aquests drets no només constitueixen infraccions de caire administratiu sinó una vulneració d'un dret protegit i d'ordre públic.

En el present cas, ens trobem en front d'un assalariat que durant 7 anys va efectuar cada mes dues setmanes de 7 dies de treball seguits per un total de 84 hores, generant hores extraordinàries que no li van ser íntegrament compensades i la majoria de les quals es troben avui prescrites.

En tercer lloc, cal recordar que l'incompliment greu del contracte justificant el desistiment en el sentit de l'article 97 del Codi de relacions laborals s'ha d'entendre no solament per l'incompliment de les disposicions contractuals stricto sensu sinó també per l'incompliment de les disposicions legals.

En efecte, aquestes disposicions obligatòries de la llei formen un mínim que fa necessàriament part del contracte i el qual el mateix no pot derogar.

De fet, i no podria ser d'una altra manera, el contracte del 2008 es remet a la vigent Llei laboral i preveu expressament un horari setmanal de 40 hores i ben evidentment en cap moment un horari setmanal de 7 dies seguits per un total de 84 hores i seguit per una setmana de descans, quan segons la part empresarial aquest horari correspondria al lliurament pactat entre les parts.

D'altra banda, diu la part empresarial, citant les nostres sentències 176/12 del 17-12-2012 i 234/11 del 20-12-2011, que la passivitat del treballador respecte a les seves condicions de treball s'ha de considerar com una acceptació tàcita de les mateixes.

Però, no s'ha de confondre la jurisprudència de la Sala en base a la noció d'immediatesa relativa amb la possibilitat per l'empresa de crear situacions laborals totalment il·legals.

En efecte, la noció d'immediatesa relativa significa que el desistiment no es pot fonamentar sobre un fet que s'ha produït molt de temps enrere i que es pot presumir que l'empleat el va acceptar. Tal supòsit es pot donar sempre que es tracti de drets dels quals el treballador té la lliure disposició però no pot permetre encobrir una vulneració continuada d'uns drets laborals.

Finalment, l'organització del temps de treball i de descans dels assalariats és només responsabilitat de l'empresa i no de l'assalariat. Per tant, l'empresari que decideix d'una organització laboral infringint les normes bàsiques sobre els horaris i el descans dels treballadors no només ha de fer front a les eventuals sancions administratives sinó que ha d'assumir la possibilitat que un assalariat decideixi escapar-se de tal relació mitjançant la via que li ofereix la Llei que no és altra que el desistiment justificat.

Així les coses, malgrat el fet que l'empresa sosté que l'empleat aprofitaria de la situació per a obtenir una indemnització ara que té el seu propi negoci en marxa, l'element determinant és que en front d'una vulneració continuada dels drets del treballador durant 7 anys i fins a l'últim moment de la relació, el desistiment s'ha de considerar com a regular i justificat.

Establert aquest motiu de desistiment no cal entrar en la valoració dels altres.

Per consegüent, s'ha de reconèixer a l'agent el dret de percebre la indemnització prevista a l'article 98 del Codi de relacions laborals, i el càlcul de la qual exposarem posteriorment.

V.- L'altre aspecte del recurs de l'empleat és relatiu a la qüestió de les costes donat que no accepta la decisió del tribunal de no imposar-les a la societat defenent.

Aquest greuge també s'ha d'estimar.

En efecte, es veu que el tribunal, tenint en compte que l'estimació de la demanda era parcial, va decidir no efectuar cap imposició de costes, quan tal plantejament no és conforme als principis en matèria laboral donat que és jurisprudència reiterada de les jurisdiccions andorranes i en particular d'aquesta Sala civil que, fins i tot en cas d'estimació parcial, les costes s'han d'imposar a l'empresari. La solució es fonamenta essencialment en el fet que l'assalariat, el qual es troba en una situació de dependència econòmica en front de l'empresa, es va veure obligat a instar una acció judicial per obtenir la satisfacció dels seus drets laborals quan és una obligació essencial de l'empresari complir amb les seves obligacions al respecte, especialment les obligacions retributives.

És cert també que aquesta regla no és absoluta (vg. STSJC del 23-10- 2003 n°2032 "Encara que sigui cert que en matèria laboral és costum de deixar les costes processals a càrrec de l'empresari, quan s'estima la demanda del treballador, fins i tot parcialment, aquest criteri no és un principi absolut constituint una norma d'aplicació obligatòria, sinó un axioma general indicatiu; per tant, el jutge sempre pot decidir altrament en funció de les circumstàncies del litigi i de l'equitat.").

Però, no existeix al nostre parer en autes cap circumstància especial per descartar la regla i per tant, no podia el tribunal, sense aportar cap altre element de motivació, decidir no efectuar cap imposició de les costes.

VI.- El recurs de la part empresarial concerneix la qüestió de les hores extraordinàries ja que considera que no n'endeuta cap i discrepa del càlcul del salari mig i del salari hora. Els arguments revocatoris són en essència que : 1) l'agent cobrava les hores extres que feia ; 2) la sentència no explica perquè el càlcul bisetmanal vulneraria les disposicions legals i dit càlcul dona una mitjana de 42 hores setmanals que es pagaven degudament ; 3) el treballador ha firmat els butlletins de salari en signe de conformitat i no pot anar en contra dels seus propis actes i 4) el salari hora és de 8,83.-euros.

Només s'ha d'estimar aquest darrer argument.

En efecte, en quant al salari horari, no apareix que el salari fix, definit a l'article 77 del Codi de relacions laborals, era de 1.604,10.-euros sinó de 1.530,09.-euros, de tal manera que el que val no és el salari horari de 9,25.- euros calculat per l'agent sinó el de 8,83.-euros que defèn la part empresarial.

Per la resta, els arguments de l'empresa no es poden estimar ja que considerem que és el càlcul de l'assalariat el correcte. En efecte, la mitjana que pretén efectuar l'empresa entre les setmanes treballades i les setmanes de descans no respecta les disposicions legals sobre les hores extraordinàries puix que la premissa que s'ha de prendre en compte és que el pactat i el legal era un horari setmanal de 40 hores i que l'article 62 disposa que el còmput de les hores extraordinàries s'efectua prenent com a base la jornada legal ordinària de 40 hores setmanals. A més, no és d'aplicació l'article 58 relatiu al còmput trimestral, semestral o anyal de la jornada de treball.

Aleshores, compartim el plantejament de l'agent que a partir del moment on queda establert que treballava 12 hores diàries, sense descans, els 7 dies de la setmana, sia un total de 84 hores, generava 44 hores extraordinàries i que les mateixes s'havien d'incrementar en aplicació de l'article 62.2 del Codi de relacions laborals (25% a les 4 primeres, 50% a les 4 següents i 75% a les 36 altres) sia un total de 74 hores de les quals es descompten les 40 hores de la setmana de descans, el que dona un total de 34 hores que s'haurien d'haver pagat.

En quant als butlletins de salari, si bé l'empleat els va firmar i gaudeixen d'una presumpció iuris tantum de veracitat, també és cert que s'ha acreditat en autes que els mateixos no poden ésser conformes a la realitat puix que no reflecteixen la totalitat de les hores i que, de totes maneres, el fet de firmar els butlletins o la quitança no pot comportar l'abandó d'uns drets laborals.

Així les coses, el recurs s'ha d'estimar molt parcialment i l'import a abonar en concepte d'hores extraordinàries no és el de 5.346,50.-euros al qual es va donar lloc sinó el de 5.103,74.-euros.

VII.- L'altre aspecte del recurs de la societat defenent és relatiu a la qüestió de les costes de primera instància tota vegada que sosté que en aplicació del principi del venciment objectiu s'haurien d'haver imposat al demandant.

Però, ja vam resoldre aquesta qüestió en el Fonament.-IV i no cal repetir la nostra motivació respecte a la norma en cas d'estimació parcial de la demanda del treballador.

En tot cas, donat l'estimació del recurs i l'estimació ara substancial de les pretensions de l'agent (en 95%), la imposició de les costes a la part defenent queda fonamentada fins i tot sense tenir en compte la matèria laboral.

VIII.- Essent resolts els dos recursos en el sentit de declarar el desistiment com a justificat, de reconèixer l'existència d'hores extraordinàries no pagades i de fixar el salari horari en 8,83.-euros, cal determinar la indemnització que el demandant ha de percebre en aplicació de l'article 98 del Codi de relacions laborals.

Dit article (aplicable en virtut de l'article 97.3) disposa que la indemnització que pot exigir la persona treballadora no és inferior a 45 dies de salari per any de servei a l'empresa fins a un màxim de 30 mensualitats, que és fixada per la jurisdicció competent i que als efectes d'aquest article s'entén com a salari per dia el calculat de conformitat amb el que preveu l'article 82.3.

Aquest darrer indica que el salari per dia correspon a l'import resultant de dividir per trenta el salari fix mensual del darrer mes treballat més la mitjana dels salaris variables dels darrers dotze mesos o de la part corresponent al període menor de temps treballat.

Si apliquem aquestes normatives al cas d'autes apareix que, tot i tenint en compte les hores extres, el salari per dia no s'ha de fixar en 76,96.-euros, ni tampoc evidentment en els 57,04.-euros que sosté la part empresarial puix que no té en compte les hores extres, sinó en 73,55.-euros.

L'antiguitat del Sr. Bueno al moment del desistiment era de 7 anys i 140 dies (i no 171 dies com pretenia en el seu escrit de demanda).

Per consegüent, la indemnització bruta s'ha de fixar en (7 x 45 x 73,55) + (3309,75 x 140/365) = 23.168,25 + 1.268,40 = 24.436,65.-euros.

IX.- En virtut del principi del venciment objectiu i de la matèria laboral, l'estimació del recurs de l'assalariat ha de portar a la condemna de la part empresarial defenent i recorreguda al pagament de les costes judicials d'aquesta alçada en relació al recurs de l'empleat.

En relació al recurs de l'empresa, la seva estimació, encara que parcial, determina no efectuar cap imposició de les costes judicials.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra.

DECIDEIX

ESTIMAR molt parcialment el recurs de la representació processal de la societat Carnero, ORG_0, i ESTIMAR el recurs de la representació processal del Sr. Bueno contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 23-02-2017 que revoquem en el sentit de condemnar a la societat Carnero ORG_0, a abonar a l'agent, l'import de 5.103,74.-euros en lloc del de 5.346,50.- euros en concepte d'hores extraordinàries no abonades, i l'import de 24.436,65.- euros en concepte d'indemnització per desistiment justificat, i en el sentit d'imposar a la societat defenent les costes judicials de primera instància, tot i confirmant els seus pronunciaments sobre els interessos i la cotització a la CASS que s'hauran d'aplicar a la totalitat dels imports als quals es dóna lloc.

IMPOSAR a la societat Carnero, ORG_0, les costes judicials d'aquesta alçada en relació amb el recurs del Sr. Bueno.

NO EFECTUAR cap imposició de les costes en relació al recurs de la societat Carnero, ORG_0.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.