Indirecte possessori, manca acreditació situació possessòria prèvia (TSJC 183/14)

Sentència

Magistrats

Pere Pastor Vilanova Joan Manel Abril Campoy Vincent Anière

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-183/14

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 30 de setembre del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En les actuacions núm. B-0312-2/2011, seguides segons el procediment abreujat i instades per Duque contra el Sr. Calderón en data 15 d’abril del 2014, l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, la part dispositiva de la qual va decidir: “Primer.- Que es desestima l'excepció peremptòria de litisconsorci passiu necessari al·legada per la part defenent. Segon.- S'escau desestimar íntegrament la demanda d'interdicte de recobrar la possessió formulada per la representació processal de Duque, en nom del seu president, contra el Sr. Calderón imposant les costes del present procediment a la part agent, inclosos els honoraris d'advocat i procurador de l'adversa”.

II.- Duque ha interposat recurs d’apel·lació contra aquesta resolució.

La part apel·lant sol·licita la revocació de la sentència adoptada per l’Hble. Batlle i la condemna de la part adversa a satisfer les costes judicials d’ambdues instàncies.

Els arguments revocatoris són els següents: l’interdicte formulat no interessava cap plaça d’aparcament, sinó un espai comunitari destinat a pas i a maniobres situat al costat de l’espai privatiu del Sr. M. no hi havia hagut mai cap vehicle estacionat abans de l’apoderament realitzat pel demandat al febrer del 2010; el Sr. M. no havia entrat en possessió del lloc litigiós a comptar del 31 d’octubre de 1997; el Sr. M. només havia adquirit una plaça de garatge i un traster; la prova de la possessió de Duque venia donada pel testimoniatge dels Srs. Amador i Sainz, com també per l’anotació que constava en el cadastre; el Sr. M. havia, fins i tot, arrendat l’espai comunitari a un tercer; Duque sempre havia posseït aquell espai, si bé no l’ocupava perquè era destinat a pas i maniobres; la despossessió havia estat violenta i clandestina.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova.

FONAMENTS DE DRET

I.- Duque va formular demanda interdictal de recobrar la possessió (“unde vi”) contra el Sr. Calderón en relació amb l’apoderament d’un espai comunitari de 10,40 m2 (veure croquis del foli 25) ubicat a la planta garatge -1 de l’edifici “Sainz”. La demandant afirmava que l’esmentat espai era de la seva propietat i que era destinat a lloc de pas i de maniobres de vehicles fins el 2 de març del 2010, moment en què localitzava la despossessió. El demandat, Sr. Calderón s’hi va oposar, formulant excepció de manca de litisconsorci passiu necessari i defensant la propietat i possessió dels llocs des de la compravenda celebrada el 31 d’octubre de 1997. Tant l’excepció com la demanda han estat desestimades per l’Hble. Batlle, el qual ha considerat –entre altres arguments- no provada la situació possessòria prèvia de Duque, ni l’acte d’espoliació presumptament realitzat pel Sr. M.

Duque ha interposat recurs d’apel·lació contra aquesta decisió.

II.- Com molt bé indica l’Hble. Batlle, aquest procediment no resulta idoni per discutir sobre la propietat de l’espai litigiós. Per tant, no es procedirà a cap mena de pronunciament al respecte. Per contra, esdevé indispensable que la persona que articula un interdicte possessori, provi un estat possessori anterior i això de manera “plena i indiscutible” com es recorda en la sentència d’aquesta Sala TSJC-409/11 del 30 d’abril del 2012. Força és de constatar que l’avui recurrent no ha acreditat aquest requisit fàctic essencial. En efecte, les proves subministrades per Duque es sustenten principalment en els testimoniatges dels Srs. Amador i Sainz. El Sr. Amador és l’arquitecte responsable de la divisió horitzontal de la finca (foli 214) i va declarar que durant les 5 o 6 vegades que s’havia personat al garatge per efectuar mesures, no havia mai constatat la presència de vehicles en l’emplaçament controvertit (resposta 5, foli 174). Aquesta absència, que pot obeir a nombrosos motius, no permet concloure, en absolut, en una possessió comunitària. Pel que fa al Sr. Sainz, es tracta d’un veí del Sr. M. i que disposa d’una plaça d’aparcament al costat del traster tancat del Sr. M. L’interessat va explicar que l’indret sobre el qual es projecta l’interdicte no havia estat mai ocupat fins la primavera del 2010 (resposta 5, foli 175). Aquesta resposta tampoc prova una possessió comunitària i més quan el propi Sr. Sainz va afegir que acudia puntualment a l’aparcament d’autes “atès que no es tracta del seu domicili” (resposta 6, foli 175). En efecte, malament pot ser tan categòric quan el seu coneixement de l’indret resulta episòdic. De fet, la presumpta “despossessió” es redueix a un sol dia (2 de juny del 2010) en què un vehicle gran es va estacionar en el suposat espai comunitari i va dificultar la sortida del cotxe del Sr. Sainz (veure croquis del foli 89). En qualsevol cas, enlloc s’acredita que aquesta pertorbació es perllongués fins la data de presentació de la demanda (22 de març del 2011).

No només l’esforç probatori de la recurrent ha resultat insuficient, sinó que la prova desplegada per la part contrària ha reforçat la poca consistència de la demanda interdictal pel que fa l’al·legada possessió comunitària. En efecte, sis veïns van confirmar que el Sr. M. havia utilitzat “sempre” la plaça discutida (resposta 4 de les declaracions dels Srs. Roda, Expósito, Bonet, Varesc, Carnero i ENTITY_13: folis 184, 185, 186, 188, 189, 190 i 191). No existeix cap raó objectiva per descartar aquests testimoniatges coincidents.

A més si s’observen detingudament les fotografies dels llocs (folis 29, 85, 86 i 93) i el plànol cadastral foli 132), el punt conflictiu no apareix visualment com un lloc de pas o de maniobra.

Per acabar, la part apel·lant reitera, en aquesta alçada, que el cadastre comunal confirmava la propietat comunitària dels repetits 10,40 m2. Això no és cert perquè segons la certificació comunal que obra al foli 112, el recinte 076-07-052 que fa 8,23 m2 i que correspon, grosso modo (veure confrontació entre els plànols dels folis 25 i 90) amb la zona conflictiva, consta inscrita a nom del Sr. M. i de la seva esposa.

Per tot l’exposat, cal concloure que Duque no ha provat el gaudiment de la possessió de l’espai reclamat i, per conseqüent, la seva demanda interdictal no podia prosperar.

III.- La desestimació del recurs d’apel·lació dóna lloc a la condemna de la part recurrent a satisfer les costes judicials d’aquesta alçada per la regla del venciment (Codi 7, 51, 5), inclosos honoraris d’advocat i de procurador.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els usos i costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d’apel·lació interposat per ENTITY_4;

CONFIRMAR la Sentència de l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle del dia 15 d’abril del 2014; condemnar Duque al pagament de les costes judicials d’aquesta alçada, inclosos honoraris d’advocat i de procurador.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.