Sentència de divorci i custòdia del gat Sigurd

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

SENTÈNCIA 000171-2025 DE 11/11/2025

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 11/11/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000138/2025

Nig : 5300542120240001234

IU : ECLI : AD:TSJC:2025:00171

SENTÈNCIA 000171/2025

PARTS:

Apel·lant: Sra. Manzano

Representant: Sra. Villegas

Advocada: Sra. Palomo

Apel·lat: Sr. Codina

Representant: Sr. Nogués

Advocada: Sra. Raya

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Divorci, estatus jurídic dels animals de companyia, procedència de tractar la qüestió relativa a la seva cura en el procediment de família.

Andorra la Vella, 11 de novembre del 2025

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 27 de maig del 2024, la representació processal del Sr. Codina formulava demanda de divorci i dissolució del règim econòmic matrimonial contra la Sra. Manzano.

2.- L'1 de juliol del 2024, la Sra. Manzano contestava la demanda articulada, sol·licitant es dictés Sentència declarant la dissolució del matrimoni per causa de divorci, condemnant el demandant a retornar el gat mascle, blanc i gris de raça europea comú anomenat Sigurd, el tot sense fer especial condemna en costes.

3.- Seguit el procediment pels seus tràmits, el dia 04/09/2024, requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"PRIMER.- Decretar la dissolució, per causa de divorci, del matrimoni contret entre els Srs. Codina i Manzano el 07/05/2021 a Andorra la Vella. La fermesa de la present resolució determina l'extinció del règim econòmic del matrimoni.

SEGON.- Establir a favor del Sr. Codina la guarda del felí mascle, de pelatge blanc i gris i de la raça europeu comú anomenat Sigurd i amb codi alfanumèric del transponedor 941.000.025.819.514.

TERCER.- Trametre testimoni de la present sentència a la persona encarregada del Registre civil.

QUART.- No efectuar especial condemna en costes."

4.- La Sra. Manzano formulava recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, i per Sentència dictada en el rotlle TSJC 270/2024 decidíem:

"Anul·lar la Sentència 91/2024 dictada el 04/09/2024 amb retroacció del procediment fins a la data de presentació de l'escrit de contesta a la demanda per tal que des de la Batllia es requereixi a la Sra. Manzano per a articular expressament una demanda reconvencional i posteriorment es segueixi el procediment per la llera que processalment resulti adequada. No escau fer pronunciament sobre les costes ocasionades en cap d'ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva".

5.- El 6 de febrer del 2025, la Sra. Manzano formulava demanda reconvencional sol·licitant es dictés Sentència condemnant la part actora a retornar-li el gat Sigurd. Subsidiàriament, sol·licitava que se li atribuís la custòdia del gat i més subsidiàriament encara que fixés una custòdia compartida per setmanes alternes, el tot sense fer especial pronunciament en costes.

6.- El 7 de març del 2025, el Sr. Codina contestava la demanda reconvencional presentada demanant es dictés Sentència desestimant les pretensions de la part demandada.

7.- Celebrat el judici oral, el dia 23/05/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"PRIMER.- Decretar la dissolució, per causa de divorci, del matrimoni contret entre els Srs. Codina i Manzano el 7 de maig del 2021 a Andorra la Vella. La fermesa de la present resolució determina l'extinció del règim econòmic del matrimoni.

SEGON.- Establir a favor del Sr. Codina la guarda i cura del felí mascle, de pelatge blanc i gris, de raça europeu comú, anomenat Sigurd i amb codi alfanumèric del transponedor 941.000.025.819.514

TERCER.- Trametre testimoni de la present sentència a la persona encarregada del Registre civil.

QUART.- No efectuar especial condemna en costes".

8.- La representació processal de la Sra. Manzano s'alça contra la resolució impugnada sol·licitant que es dicti Sentència que la revoqui i, en el seu lloc, estimi íntegrament la demanda reconvencional formulada en el seu moment, condemnant la part contrària a restituir a la seva representada el gat anomenat Sigurd.

En suport de la seva pretensió, refereix, en primer lloc, que la sentència recorreguda vulnera el principi de congruència perquè introduïa consideracions alienes a l'objecte del litigi. D'altra part, sosté que l'òrgan "a quo" interpretava erròniament els efectes de la retroacció processal acordada pel Tribunal Superior, a partir del moment en què mantenia la validesa de proves practicades en un procediment declarat nul i en denegava indegudament la reproducció posterior.

Alhora, denuncia que el Batlle va inadmetre injustificadament al·legacions complementàries, restringint el dret de defensa; que va aplicar de manera extensiva i "contra legem" l'article 291 del Codi de procediment civil per conèixer de la tinença d'un animal de companyia en un procediment de família; que va desatendre la titularitat degudament acreditada de la Sra. Manzano sobre el felí Sigurd; i que, sense fonament jurídic, va introduir un règim de "guarda" d'animals assimilable al règim de guarda de menors.

A més, considera que la valoració de la prova fou parcial i arbitrària, atorgant credibilitat a un testimoni amb qui mantenia una enemistat manifesta i desestimant, en canvi, proves directes i imparcials; que va emprar com a element determinant el vincle afectiu del menor André amb l'animal, tot i la seva manca de rellevància jurídica; que part de la decisió es fonamenta en presumpcions sense base fefaent i que s'hi inverteix indegudament la càrrega de la prova; que s'imputa falsament desinterès a la recurrent i s'omet la valoració del conjunt probatori; que es vulneren els principis de seguretat jurídica, jerarquia jurisdiccional, contradicció i igualtat d'armes; i, finalment, que la resolució incorre novament en incongruència omissiva perquè no es pronunciava expressament sobre la demanda reconvencional.

9.- La representació processal del Sr. Codina s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat demanant la seva desestimació amb confirmació de la resolució dictada, sostenint essencialment que la sentència del Tribunal de Batlles és ajustada a dret i que el procediment s'ha tramitat amb totes les garanties. Es defensa que la retroacció processal no comportava la nul·litat de les proves del primer judici, d'acord amb el principi de conservació dels actes processals, i que la testifical del Sr. Querol fou vàlida i no impugnada. Igualment, es considera correcta la inadmissió d'al·legacions complementàries i la interpretació extensiva de l'article 291 del Codi de procediment civil per resoldre la guarda del gat dins del procediment de família, atenent el seu benestar i el vincle afectiu amb la família Codina conforme a la Llei 11/2016. L'atribució de la guarda al Sr. seu representat es justifica per la seva convivència continuada amb l'animal, la manca d'interès de la Sra. Manzano i la prova veterinària que desaconsella un canvi. Es rebutja la suposada incongruència omissiva, ja que la sentència desestima implícitament la demanda reconvencional, i es demana la desestimació del recurs amb condemna en costes a l'apel·lant.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En el present procediment en demanda de divorci, l'única qüestió controvertida que persisteix en aquesta alçada, rau exclusivament en l'atribució de la guarda del gat Sigurd.

Respecte d'aquesta qüestió, l'òrgan "a quo" exposa essencialment, que al seu criteri, la manca de reconvenció inicial no era un defecte esmenable sinó una opció processal voluntària triada per la part, però que, en compliment del mandat del Tribunal superior, s'havia admès i practicat nova prova. Advertia que la voluntat de la part demandada de realitzar al·legacions complementàries podia generar asimetries processals i argumentava que es validaven les proves anteriors per raó de seguretat jurídica i economia processal. Quant al fons, recorda que l'atribució d'un animal domèstic era matèria dispositiva i no d'ordre públic, i que la decisió s'ha d'adoptar atenent al benestar de l'animal més que a la titularitat formal. Valorada la prova, especialment el testimoni del Sr. Querol, es considera acreditat que el Sr. Codina és qui ha demostrat millor cura, atenció i condicions per al felí, motiu pel qual se li atribueix la guarda de Sigurd, decretant-se també el divorci i l'extinció del règim econòmic matrimonial, sense especial condemna en costes.

Segon.- sobre la pretesa incongruència respecte del FD cinquè de la Sentència

La part recurrent sosté que el fonament de dret impugnat manca de connexió material amb l'objecte del litigi i que la seva inclusió respon únicament a la voluntat del Batlle d'emparar o justificar el criteri processal que havia seguit en la primera instància abans que aquest fos expressament censurat per aquesta Sala en la seva resolució anterior.

Coincidim amb aquesta apreciació. En efecte, els arguments continguts en el fonament de dret assenyalat no incideixen en la controvèrsia substancial sotmesa a resolució, sinó que constitueixen una exposició de caràcter valoratiu en què el Batlle expressa la seva discrepància amb la doctrina establerta per aquesta Sala en la Sentència que va declarar la nul·litat de la resolució inicial i la retroacció del procediment a la fase d'al·legacions per vulneració del dret al procés degut i a la igualtat d'armes de les parts.

Aquestes consideracions, que s'inscriuen en l'exercici legítim del dret a la crítica jurídica, no poden, tanmateix, alterar ni matisar l'efecte vinculant del pronunciament d'aquesta Sala, el qual va fixar de manera ferma i definitiva el criteri sobre la irregularitat processal apreciada i sobre l'abast de la retroacció ordenada.

Per això, sense desmerèixer el valor dogmàtic o explicatiu que pugui tenir la reflexió incorporada al fonament de dret qüestionat, la Sala comparteix el parer de la part recurrent en el sentit que aquestes manifestacions excedeixen el marc de la controvèrsia i no resulten pertinents per a la resolució del fons de la causa, ni poden considerar-se un element integrant de la motivació decisòria.

Tercer.- Sobre els efectes de la retroacció del procediment

La part apel·lant adreça la seva impugnació, en aquest extrem, no només contra la decisió del Batlle de mantenir la validesa de la prova testifical practicada en el primer judici oral, sense procedir a la seva reproducció íntegra en la nova vista, sinó també contra el fet que la Sentència recorreguda hagi basat part de la seva convicció en aquell testimoniatge que, segons sosté, esdevenia jurídicament ineficaç.

Cal recordar, en aquest sentit, que en la nostra Sentència de 13/01/2025 (rotlle TSJC 270/2024), aquesta Sala ja va posar en relleu que la Batllia havia tramitat com a reconvenció la pretensió de la Sra. Manzano relativa a la restitució o custòdia del felí anomenat Sigurd, tot i no haver estat formalment articulada com a tal d'acord amb els requisits del Codi de procediment civil. La decisió de fons adoptada sobre aquesta pretensió, en absència de la deguda formalització processal, constituïa una infracció dels principis essencials de contradicció, d'igualtat d'armes i de procés degut, en tant que el Sr. Codina no havia estat posat en condicions de contestar per escrit a la demanda reconvencional ni la Sra. Manzano havia pogut conèixer anticipadament la seva posició per adaptar-hi la seva estratègia probatòria.

Precisament per tal de restablir l'equilibri processal trencat, aquesta Sala va decretar la nul·litat íntegra de la sentència de primera instància i la retroacció del procediment fins al moment de la contesta de la demanda, amb la finalitat que la reconvenció fos articulada amb plenitud de garanties i el procés continués pel seu curs regular. La retroacció acordada implicava, doncs, la represa del procediment des del punt d'infracció, amb l'eliminació necessària de tots aquells actes processals que en depenien i que, per tant, incorrien en un vici d'origen.

En conseqüència, l'execució del nostre pronunciament no admetia cap ambigüitat: no podia mantenir-se com a vàlida cap prova practicada en el marc del judici oral anterior, atès que aquesta havia estat obtinguda en un context processal mancat de contradicció efectiva. Pretendre el contrari, això aquí implicaria conservar el valor probatori d'un testimoni que declarà en una fase processal ja anul·lada, perpetuaria la indefensió que es pretenia reparar.

La repetició de la prova, amb totes les garanties de contradicció i igualtat entre les parts, no era una simple formalitat, sinó una exigència derivada del dret fonamental al procés degut, reconegut per l'article 10 de la Constitució andorrana i per l'article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans. Només d'aquesta manera podia restablir-se la immediació amb respecte absolut del contradictori, elements consubstancials a la seva valoració judicial. Per això, la preservació acrítica de la prova anterior no sols vulnerava el mandat d'aquesta Sala, sinó que també comprometia el mateix principi de seguretat jurídica en la seva dimensió processal.

En definitiva, l'abast de la retroacció ordenada per aquest Tribunal exigia reprendre íntegrament la fase probatòria, com si mai no s'hagués celebrat el primer judici oral, i qualsevol valoració de proves practicades en aquell context quedava automàticament desproveïda d'eficàcia jurídica, en tant que obtinguda sense respecte al principi de contradicció que constitueix l'essència del procés just.

La representació processal de la Sra. Manzano invoca, en defensa de la regularitat de l'actuació de la Batllia, el principi de conservació dels actes processals, segons el qual els actes afectats per una irregularitat o defecte formal no han de ser anul·lats quan, malgrat el vici, han complert substancialment la seva finalitat jurídica i no han ocasionat perjudici real a les parts. Aquest principi, que respon a criteris d'economia i estabilitat processal, pretén evitar la repetició innecessària d'actes i la consegüent dilació del procediment.

Tanmateix, la seva aplicació no pot ser indiscriminada ni deslligada dels límits que li són propis. El principi de conservació troba el seu fre natural i infranquejable en la necessitat de salvaguardar els drets fonamentals de les parts, en especial el dret al procés degut, a la contradicció efectiva i a la igualtat d'armes processals, que constitueixen l'essència mateixa del procés just. Quan la irregularitat processal ultrapassa el terreny merament formal per incidir de ple en aquestes garanties essencials, l'acte afectat deixa de ser susceptible de conservació i ha de ser inexorablement expulsat de l'ordenament processal. I això és, precisament, el que esdevé en el cas que ens ocupa. La testifical del Sr. Querol es va practicar en unes condicions materials que privaven la part demandada del coneixement previ de la concreta posició processal del seu adversari i, per tant, de la possibilitat real d'exercir una defensa efectiva. Aquesta circumstància va alterar l'equilibri entre les parts i va desnaturalitzar la contradicció, afectant de manera directa el nucli essencial del dret fonamental al procés degut.

Malgrat les consideracions anteriors, cal advertir que en aquesta alçada cap de les parts ha interessat la retroacció del procediment per una eventual infracció del dret al procés degut. En realitat, la part recurrent es limita a sol·licitar que es privi la prova testifical controvertida de valor probatori, atesa la seva pràctica en un context processal irregular i contrari als principis de contradicció i igualtat d'armes. Aquesta petició, que considerem prudent i respectuosa amb la naturalesa del recurs, és la que procedeix acollir, atès que la retroacció només seria necessària si es volgués reproduir íntegrament la fase probatòria, cosa que cap de les parts ha instat formalment. En conseqüència, la Sala considera suficient, a efectes de restablir l'equilibri processal i garantir la integritat del dret de defensa, prescindir de la valoració d'aquesta prova testifical en la formació del convenciment judicial, sense necessitat de reiniciar el procediment.

Així, la nul·litat parcial d'aquest acte processal, limitada al seu valor com a mitjà de prova, constitueix el remei més adequat i proporcionat al vici constatat, preservant d'una banda la seguretat jurídica i, de l'altra, el respecte estricte als drets fonamentals de les parts. D'aquesta manera, la Sala conjuga el principi de conservació dels actes processals amb la primacia del procés degut, optant per la solució que, sense perpetuar la irregularitat, restitueix la plenitud de garanties al procés i permet continuar-ne el desenvolupament per la seva llera natural i conforme a dret.

Quart.- Sobre la viabilitat del tràmit d'al·legacions complementàries.

En aquest apartat del recurs, la representació processal de la recurrent discrepa de la interpretació que el Batlle va efectuar de l'article 162.1 del CPC quan a l'inici del judici oral no se li varen permetre realitzar al·legacions complementàries.

L'article 162.1 del Codi de procediment civil, configura un mecanisme que permet a les parts complementar, precisar i rectificar els arguments exposats en els seus escrits principals, sempre que aquest exercici no impliqui una modificació substancial de l'objecte del procés ni de les pretensions formulades. En altres paraules, la facultat que reconeix l'article 162.1 no pot emprar-se per alterar els termes essencials del debat judicial, ja que això vulneraria el principi d'immutabilitat de l'objecte del litigi, consagrat a l'article 148 del mateix cos legal.

En el cas concret que ens ocupa, la part demandada va manifestar, a l'inici del judici oral, la seva voluntat de formular al·legacions complementàries, però l'òrgan a quo va impedir-ne la seva exposició. Aquesta circumstància té com a conseqüència que no sigui possible, a hores d'ara, determinar amb precisió quina era la naturalesa i l'abast d'aquelles al·legacions que es pretenien realitzar ni si, objectivament, podien considerar-se emparades en l'article 162.1 del CPC o bé n'excedien els límits.

Això no obstant, en l'escrit d'apel·lació articulat tampoc s'especifica de manera concreta ni el contingut ni la finalitat de les al·legacions que es pretenia introduir. Aquesta manca de concreció impedeix al Tribunal de revisió valorar si l'actuació de la Batllia va restringir efectivament el dret de defensa o, pel contrari, si la negativa a admetre les al·legacions estava plenament justificada per ultrapassar l'àmbit material permès per la llei. L'absència d'aquesta informació, no permet en aquesta alçada efectuar el judici de proporcionalitat sobre la decisió adoptada pel Batlle, ja que manca l'element essencial d'anàlisi: el contingut mateix de les al·legacions denegades.

Cinquè.- Els animals de companyia, estatuts jurídic i consideracions processals.

La part recurrent discrepa de la Sentència dictada en primera instància pel fet d'haver abordat la controvèrsia relativa al gat dins del marc d'un procediment de família fonamentant-se per això en una interpretació extensiva de l'article 291 del CPC, malgrat reconèixer que la legislació andorrana no preveu expressament la possibilitat de regular el destí dels animals de companyia com a mesura accessòria derivada de la separació o del divorci.

Per examinar aquest motiu del recurs, però, no pot obviar-se una consideració essencial: va ser la mateixa part recurrent qui, en el si del procediment de divorci promogut pel Sr. Codina -que inicialment no havia formulat cap pretensió sobre la tinença o propietat del gat-, va introduir mitjançant demanda reconvencional la qüestió relativa a la seva restitució. En conseqüència, és la mateixa part qui va provocar l'extensió de l'objecte del debat judicial a una matèria que, ara sosté no podria trobar cabuda en el procediment de família. Argumentar ara, que la qüestió relativa a les condicions de tinença del gat introduïda deslligar la qüestió de l'àmbit del dret de família suposaria, en realitat, contradir el propi plantejament processal de la part recurrent i desconèixer el principi de bona fe i coherència en la conducta processal de les parts (venire contra factum proprium non valet).

L'evolució jurídica de la consideració dels animals constitueix un dels canvis més rellevants en la transformació recent del nostre dret. Tradicionalment, i d'acord amb la concepció heretada del dret romà, els animals eren qualificats com a res, és a dir, com a coses - objectes de dret susceptibles de propietat i possessió- i, per tant, integrats dins l'àmbit estrictament patrimonial. Aquesta visió, fonamentada en la idea d'utilitat i domini, reduïa l'animal a un bé moble subjecte a l'exercici del dret de propietat, sense reconeixement d'una dimensió pròpia vinculada al seu caràcter d'ésser viu.

Això no obstant, el nostre ordenament ha superat de manera expressa aquesta concepció. L'article 2.2 de la Llei 11/2016, del 15 de juny, de tinença i de protecció dels animals, estableix que els animals són éssers vius dotats de sensibilitat física i psíquica, i també de moviment voluntari. Han de rebre el tracte que, atenent-ne bàsicament les necessitats etològiques, en procuri el benestar. Aquesta formulació, d'una claredat inequívoca, desplaça el concepte patrimonial per reconèixer als animals una condició pròpia com a éssers sensibles, titulars d'un interès jurídicament protegit en relació amb el seu benestar i en aquest sentit ja en l'exposició de motius de la Llei es sosté que "el concepte de benestar animal presenta una dimensió social evident i la manera com els estats l'implementen constitueix un indicador real de mesura de la maduresa d'un país".

Des d'aquesta perspectiva, el plantejament de la part recurrent que continua configurant el gat com un bé moble resulta jurídicament obsolet, atès que la legislació vigent consagra un nou paradigma de relació jurídica entre l'ésser humà i l'animal, fonamentat en la responsabilitat i en el respecte a la seva naturalesa viva. Aquesta mutació normativa reflecteix també una transformació social profunda: en el context actual, els animals de companyia, especialment gossos i gats, formen part del nucli afectiu i organitzatiu de la família, essent habitual que la seva presència determini decisions quotidianes com les vacances, els desplaçaments o la distribució de tasques familiars.

Des d'aquesta perspectiva fonamentada en criteris relacionals i no dominicals, compartim plenament el criteri exposat pel Batlle, segons el qual, malgrat que ni el Codi de procediment civil ni la Llei qualificada de la persona i de la família no regulin expressament el destí dels animals de companyia en supòsits de crisi matrimonial o de convivència, aquesta qüestió ha de ser necessàriament abordada dins el procediment de família. Així ho exigeix la realitat social del nostre temps, en què l'animal de companyia es troba íntimament integrat en la vida familiar i el seu benestar no pot restar aliè a les decisions judicials que posen fi a la relació conjugal.

En definitiva, la interpretació evolutiva del dret andorrà, en harmonia amb els principis europeus de protecció dels animals, imposa entendre que la seva tinença o guarda, en cas de divorci o separació, no és una qüestió patrimonial sinó relacional, i per tant, ha de ser resolta en el si del mateix procediment de crisi familiar, en coherència amb els valors de respecte, responsabilitat i protecció que inspiren la Llei 11/2016.

Des d'aquesta perspectiva, res es pot retreure a la decisió de l'òrgan "a quo" quan ha abordat la qüestió del destí de l'animal de companyia en el procediment de divorci.

Sisè.- Quant a la incidència de la titularitat dominical sobre el felí.

La part recurrent fonamenta una part substancial del seu recurs en la tesi segons la qual, un cop l'òrgan a quo va reconèixer la seva titularitat dominical sobre el gat, hauria resultat jurídicament obligat condemnar el Sr. Codina a la restitució de l'animal en la seva condició de legítima propietària. Sosté, per tant, que el reconeixement formal del dret de propietat hauria d'haver comportat necessàriament la seva recuperació material.

Aquest argument es recolza en una construcció essencialment patrimonialista de l'animal que no pot ser compartida a la llum de la configuració actual del règim jurídic dels animals de companyia ni del sentit i finalitat de les decisions judicials adoptades en el marc d'un procés de naturalesa familiar. Com ja s'ha exposat en l'apartat precedent, el dret andorrà ha superat la concepció clàssica de l'animal com a "cosa" o "bé moble", per reconèixer-li, en virtut de l'article 2.2 de la Llei 11/2016, de tinença i protecció dels animals, la condició d'ésser viu dotat de sensibilitat física i psíquica, mereixedor d'un tracte adequat a les seves necessitats etològiques i orientat al seu benestar.

Aquesta transformació conceptual comporta conseqüències jurídiques ineludibles. El dret de propietat sobre un animal no pot entendre's en termes absoluts ni exercir-se com un dret de domini lliure de limitacions. El propietari no disposa d'un poder omnímode de disposició o recuperació, com si es tractés d'un objecte inert, sinó d'un règim de cura responsable, subjecte a deures correlatius de protecció, atenció i cura. En aquest sentit, la titularitat dominical ja no es pot erigir avui en criteri determinant per decidir sobre la tinença o convivència amb un animal en contextos de crisi familiar, ja que el que ha de prevaler és el principi de benestar de l'animal i la seva vinculació afectiva i quotidiana amb les persones i l'entorn amb qui conviu.

Des d'aquesta òptica, la mera titularitat registral no confereix un dret automàtic a la restitució de l'animal si aquesta mesura contradiu el seu interès natural o el perjudica en termes de cura i estabilitat. L'atribució de la guarda a una part no equival a un desposseïment indegut de la propietat, sinó que constitueix una mesura funcional de protecció, adoptada per assegurar el millor interès de l'animal dins el context familiar dissolt.

Setè.- Valoració de la prova

Amb caràcter subsidiari, la part recurrent formula un seguit d'objeccions relatives a la valoració de la prova practicada en la instància, les quals convé examinar de manera ordenada. En primer lloc, sosté que el testimoniatge del Sr. Querol havia de considerar-se nul, per haver-se practicat en unes condicions processals irregulars, i que, en conseqüència, no podia ser pres en consideració pel tribunal de primera instància. En segon terme, al·lega que les testificals per ella proposades, que haurien posat de manifest l'existència d'un vincle afectiu intens i d'una implicació efectiva amb el gat Sigurd, no haurien estat valorades de manera adequada. En tercer lloc, considera improcedent que la sentència apel·lada hagués atorgat rellevància al vincle emocional entre el fill del Sr. Codina i l'animal, qüestió que no podia tenir cap incidència jurídica. Finalment, sosté que la conclusió segons la qual el Sr. Codina és qui millor ha vetllat pel gat vulnera els principis de càrrega de la prova, imposant-li una obligació probatòria d'impossible compliment, una veritable "prova diabòlica".

Ja hem tingut ocasió d'afirmar en aquesta resolució que no es podia reconèixer valor probatori a la testifical del Sr. Querol, atesa la seva pràctica en un context processal mancat de les garanties de contradicció degudes. Ara bé, fins i tot prescindint d'aquest testimoniatge, la resta del conjunt probatori permet inferir, que si bé la Sra. Manzano va ser, la principal cuidadora de l'animal durant la convivència conjugal, un cop produït el trencament de la relació, va ser el Sr. Codina qui en va assumir plenament la cura diària i la responsabilitat efectiva. Aquesta circumstància és rellevant: el criteri determinant ja no pot ser qui n'ha pogut assumir en un moment determinat la seva cura, sinó qui ha garantit de manera continuada el seu benestar en el període posterior a la separació. En aquest sentit, no es discuteix que el Sr. Codina ha mantingut la tinença i atenció constant de l'animal, sense que consti cap incidència mínima per aquest fet. Per tant, ha de presumir-se que aquesta cura s'ha realitzat d'acord amb els estàndards de benestar exigibles, i en qualsevol cas corresponia a la part recurrent desvirtuar aquesta presumpció acreditant el contrari. I no compartim l'argument que l'admissió d'aquesta presumpció suposava fixar a càrrec de la demandada una prova diabòlica o impossible perquè en definitiva el dret processal imposa a qui afirma un fet la càrrega de demostrar-lo (vegeu en aquest sentit la recent Sentència del Tribunal Constitucional de 16 d'octubre del 2025, causa 2025-47-RE, FD 3.5), i en aquesta eventualitat corresponia a la demandada reconvinent acreditar que l'animal no es trobava degudament atès o no se li dispensaven cures adequades perquè insistim, la presumpció és la contrària.

Pel que fa a la rellevància del vincle entre el fill del Sr. Codina i el gat, considerem que aquest no pot constituir un criteri jurídic determinant en la decisió sobre la tinença, ja que el menor no és fill de la Sra. Manzano i el litigi no gira entorn del seu interès personal. No obstant això, el principi de benestar animal consagrat per la Llei 11/2016, no és per un gat el vincle afectiu humà, sinó l'adequació de l'entorn físic i emocional a les necessitats etològiques de l'animal. En aquest sentit, resulta rellevant la certificació veterinària emesa per la Dra. XARPELL (foli 180) quan sosté que "el gat és un animal territorial, i per aquesta raó se sent més apegat al territori on viu que a les persones del seu entorn. El canvi de territori o casa és una situació incòmoda i estressant que pot provocar trastorns emocionals o conductuals".

En aquesta eventualitat, no es pot discutir que la permanència de l'animal en el seu lloc d'estada habitual respon millor al seu interès natural i al principi de protecció establert per la llei. En conseqüència, la decisió de mantenir-lo sota la guarda del Sr. Codina no pot considerar-se arbitrària ni contrària a dret, sinó plenament ajustada als valors de responsabilitat, continuïtat i benestar que informen el règim jurídic dels animals de companyia a Andorra.

Vuitè.- Quant a la pretesa incongruència per manca de desestimació expressa de la demanda reconvencional.

És cert que la part dispositiva de la Sentència de primera instància no incorpora un pronunciament literal i exprés sobre la desestimació de la demanda reconvencional formulada per la Sra. Manzano. Aquesta omissió formal, però no pot ser interpretada com un "non liquet" ni com una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, ja que la decisió de desestimar la reconvenció es desprèn de manera clara i inequívoca del conjunt de la resolució.

En efecte, la Sentència apel·lada, en atribuir la guarda i tinença del felí al Sr. Codina, adopta una decisió incompatible amb l'estimació de la pretensió reconvencional que perseguia, precisament, la seva restitució a la recurrent. Aquesta atribució comporta, per conseqüència lògica, la desestimació implícita de la demanda reconvencional, encara que no s'hagi reproduït en la part dispositiva amb una fórmula expressa.

D'altra banda, no pot afirmar-se que la part recurrent hagi patit cap menyscapte material o processal a conseqüència d'aquesta omissió. La decisió judicial és perfectament intel·ligible i executiva, i la recurrent ha tingut plena capacitat per impugnar-la en els seus justos termes, com així ho demostra la interposició del present recurs d'apel·lació. No s'ha produït, doncs, cap situació d'indefensió efectiva ni d'incertesa sobre el contingut o els efectes de la resolució.

Novè.- Per tot el que s'ha exposat escaurà desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar íntegrament la resolució dictada.

Quant a les costes, l'absència d'un marc legal clar i de pronunciaments anteriors de la Sala respecte de la controvèrsia que s'ha suscitat ens obliguen a considerar que concorria una justa causa de litigar que comportarà que no hagi de fer-se pronunciament sobre les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la Sra. Manzano contra la Sentència de data 23 de maig del 2025 quina part decisòria confirmem íntegrament, i sense fer pronunciament sobre les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.