Recurs d'apel·lació contra sentència d'absolució per delicte de xantatge, implicant acusació i defensa

Sentència

Magistrats

Fátima Ramírez Souto Yves Picod Jaume Tor Porta

TSJP.- Recurs General 0000080/2024

ORIGEN.- Delicte major 6000078/2022 - 0

NIG: 5300543220180004456

SENTÈNCIA 31-2024

PARTS:

Apel·lants: MINISTERI FISCAL

Sr. Mena

Advocat: Sr. Castilla

Apel·lats: Sra. Agullo

Advocada: Sra. Manzano

Sra. Téllez

Advocada: Sra. Ayuso

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Magistrats: Sr. Yves PICOD

Sra. Fàtima RAMÍREZ SOUTO

Sr. Jaume TOR PORTA

Andorra la Vella, a quatre de desembre de dos mil vint-i-quatre.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de data 14 de juny del 2024 dictada pel Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, seguida pel delicte major de xantatge. Els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, és ponent la Sra. Fàtima RAMÍREZ SOUTO.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

I.- RESULTANT: La Sentència es recolza en els següents fets provats:

"que en una data indeterminada de finals de l'any 2017, Téllez es posà en contacte amb Araujo, doncs la seva filla menor d'edat havia patit una agressió sexual per part d'un familiar i volia assessorament legal. Anteriorment contactà amb altres lletrats, que no acceptaren l'encàrrec, i finalment, la lletrada Sra. A.C., la posà en contacte amb Aguilar estava preocupada perquè que havia sentit comentaris respecte que l'agressor i la seva esposa minimitzaven els fets, i això afectava a la seva filla. Volia emprendre alguna acció per aturar els comentaris. A més, estava sobrepassada amb la situació i cercava d'ajuda jurídica.

Sanç sol·licità diversos informes de la menor, en concret, informe psicològic de la terapeuta Jover, el 31 d'octubre del 2017, i un informe de valoració del dany a la Dra. Gomila, el 18 de desembre del 2017.

El dia 8 de febrer del 2018 envia una carta a Mena, on fa constar que "Téllez m'ha confiat la defensa dels seus interessos i dels de la seva filla menor d'edat xxx, en relació als fets ocorreguts en data 6 de gener del 2016, com ja li consta.

Amb l'ànim de cercar una solució a la qüestió plantejada, prego vulgui posar-se en contacte amb mi a l'adreça indicada a l'epígraf, en el termini màxim de vuit (8) dies a comptar de la recepció de la present, doncs, en cas contrari, em veuré en l'obligació de procedir a la defensa dels interessos de la meva clienta per la via judicial corresponent."

Narváez contestà a la missiva a través del seu lletrat, Castilla, qui mantingué una o dues reunions amb Sanç, sense que hagi quedat provat el contingut de les mateixes".

II.- RESULTANT: per sentència de data 22 de maig de 2024 el Tribunal de Corts, decideix:

"Absoldre a Araujo i a Téllez del delicte de xantatge del que venien acusades".

III.- RESULTANT: Contra dita resolució, el Ministeri Fiscal formula recurs d'apel·lació en data 10 de juliol de 2024, per quan no es mostra d'acord amb la decisió pressa a la sentència ni amb la valoració de la prova efectuada.

L'acusació es radica bàsicament en el fet que les dues processades es van posar d'acord per exigir al Sr. Narváez 200.000 euros a canvi de no denunciar els abusos sexuals comesos sobre la filla de la Sra. Narváez

Interessa el Ministeri públic que es revoqui la sentència de primera instància i es condemni a les processades Agullo i a Téllez com autores del delicte major de xantatge.

IV.- RESULTANT: El lletrat Sr. Castilla en representació del Sr. Mena també formula recurs d'apel·lació contra la mateixa sentència, impugnant la valoració que de les proves ha fet el Tribunal de Corts mitjançant un extens recurs, en el qual efectua un detallat anàlisi de la valoració de les proves que al seu criteri hauria d'haver fet el Tribunal.

Demana amb caràcter principal la nul·litat de la sentència i del judici al·legant la falta d'imparcialitat del tribunal, per haver-se creat una aparença de parcialitat, en donar-li aquest un tracte de favor a la Sra. Narváez que, a més, considera que es va reflectir en no donar credibilitat al recurrent i a la seva esposa.

Subsidiàriament sol·licita la condemna d'Agullo i Téllez com autores responsables del delicte major de xantatge, el pagament de forma solidaria de la quantitat de 5.000 euros al Sr. Narváez i la condemna en costes processals amb la inclusió dels honoraris d'advocat del Sr. Narváez en les dues instàncies.

V.- RESULTANT: Per escrit de data 18 de juliol de 2024 la defensa d'Agullo s'oposa als recursos formulats, compte tingut que el conjunt d'arguments esgrimits constitueixen una simple reiteració que els exposats en el decurs de la tramitació de la causa en primera instància, els quals ja van ser degudament analitzats i examinats per part del Tribunal de Corts i que en definitiva no aconsegueixen desvirtuar ni rebatre el contingut de la sentència objecte d'impugnació.

Sol·licita la íntegra desestimació dels recursos formulats i la confirmació de la sentència en tots els seus extrems.

VI.- RESULTANT: Mitjançant escrit de data 29 de juliol de 2024, la lletrada Sra. Ayuso en representació de Téllez s'oposa als dos recursos interposats, entenent que la sentència es troba plenament fonamentada en dret, i que de la prova practicada s'infereix que el delicte de xantatge no es troba constituït ni ha estat acreditat.

Sol·licita la defensa la confirmació de l'absolució dictada pel tribunal de Corts, pronunciant-se la condemna en costes dels recurrents.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

I.- CONSIDERANT: Contra la sentència que absol a Agullo i a Téllez del delicte de xantatge del que van ser acusades pel Ministeri Fiscal i per l'acusació particular de Mena, recorren totes dues acusacions per interessar la condemna en aquesta segona instància de les Sres. Sanç i Narváez sobre la base d'una errònia apreciació de les proves per part del Tribunal de Corts, però, a més, la representació de Mena demana amb caràcter principal la nul·litat de la sentència i del judici al·legant la falta d'imparcialitat del tribunal, el que fa necessari analitzar en primer lloc aquesta qüestió.

Considera la representació de Mena que el Tribunal de Corts no ha estat imparcial i aquesta manca d'imparcialitat la sustenta en que: a) la Presidenta del Tribunal no va reprendre a Téllez quan en un moment de la seva declaració va dir en relació a Mena que era "un puto dèspota"; b) el Tribunal va permetre a Téllez, per evitar la confrontació visual amb el Sr. Narváez, que mentre aquest declarava pogués romandre en l'habitacle destinat a la declaració de les víctimes dels delictes perquè puguin declarar fora de la presència de l'acusat; i c) el Tribunal va indicar al Sr. Narváez després de declarar que ocupés una zona del públic on la Sra. Narváez no el pogués veure; d) el Tribunal va interrompre la declaració de l'esposa del recurrent, la Sra. B., per tal que pogués declarar una testimoni proposada per la defensa, la advocada A.C.P.

Totes aquestes actuacions del Tribunal entén la part recurrent que, com a mínim, van crear una aparença de parcialitat, en donar-li un tracte de favor a la Sra. Narváez que, a més, considera que es va reflectir en no donar credibilitat al recurrent i a la seva esposa.

Les actuacions atribuïdes al Tribunal de Corts efectivament constatem que van succeir, però de les mateixes no es pot concloure raonablement que el Tribunal no va ser imparcial.

El dret a que els assumptes sotmesos al debat judicial siguin resolts per un tribunal (unipersonal o col·legiat) imparcial, com a exigència prevista a l'article 10 de la Constitució i a l'article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, garanteix la credibilitat i la confiança que mereix l'administració de justícia en un Estat democràtic de dret, davant la legítima expectativa que el seu cas sigui examinat per un jutge o tribunal sense prejudicis o idees preconcebudes sobre el cas concret que ha d'examinar.

Quan es tracta de determinar la imparcialitat del Tribunal, s'ha de valorar la convicció o interès personal en el cas concret -aproximació subjectiva de la imparcialitat- i també si el tribunal ofereix garanties suficients per excloure qualsevol dubte legítim al respecte -aproximació objectiva de la imparcialitat- (Piersack v. Bèlgica; Grieves v. Regne Unit; i STC 2015-10-RE ).

L'existència en un batlle o Tribunal d'una determinada convicció o opinió prèvia sobre el tema que ha de resoldre o de qualsevol prejudici, és de difícil acreditació i per això adquireix especial rellevància i sol estar al centre del debat la imparcialitat objectiva, la prova de la qual consisteix en determinar si, amb independència del comportament personal del jutge, existeixen fets verificables que permeten qüestionar la seva imparcialitat, podent prendre fins i tot gran importància les aparences -Castillo Algar v. Espanya.

En el cas examinat no considerem que les actuacions atribuïdes al Tribunal puguin raonablement qüestionar la seva imparcialitat en quan que no evidencien una posició o postura preconcebuda respecte a l'assumpte enjudiciat.

Així, en relació a que es va interrompre la declaració de la Sra. B. per tal que pogués declarar una testimoni proposada per la defensa, la Presidenta del Tribunal, abans que comencés la declaració de la Sra. B., va informar que com la testimoni Sra. C. havia d'agafar un avió s'interrompria la declaració de la Sra. B. perquè aquella pogués declarar i marxar, el que així es va fer sense que consti cap objecció o protesta per la part recurrent. Pot ser hauria estat més adient que hagués declarat la Sra. C. abans que ho fes la Sra. B. per no interrompre la seva declaració, però la decisió de permetre avançar la declaració de la Sra. C. va obeir a la necessitat de poder sortir a temps per agafar un vol i, donat que la duració del judici va tenir una extensió molt superior a la que era previsible, es tracta d'una decisió que considerem correcta i que ni evidencia un pretès tracte de favor per una testimoni de la defensa, ni consta que hagi causat cap perjudici a la part recurrent.

Respecte a la falta de reprovació per part del Tribunal a la Sra. Narváez quan es va referir al Sr. Narváez com a "puto dèspota" - expressió que també va fer extensiva a la Sra. B., tal com hem pogut comprovar sentint la gravació del judici-, efectivament es va tractar d'una expressió irrespectuosa, però proferida de forma puntual al final d'una declaració que va durar dues hores i en el context del relat que de forma emocionada va fer la Sra. Narváez de l'incident relatiu al regal d'un telèfon mòbil i la presència del Sr. Narváez i de la Sra. B. a l'enterrament de la mare de la processada. Efectivament el Tribunal podria haver advertit a la Sra. Narváez sobre la necessitat d'observar el respecte degut a les persones i no utilitzar expressions ofensives, però tractant-se d'un fet puntual produït en un estat d'afectació emocional de la Sra. Narváez, no considerem que l'actuació del Tribunal evidenciï cap tracte de favor envers aquella, revelador d'una convicció prèvia sobre els fets enjudiciats.

A la mateixa conclusió hem d'arribar respecte a l'autorització del Tribunal de poder la Sra. Narváez no tenir contacte visual amb el Sr. Narváez durant la declaració d'aquest i durant la resta del judici. Efectivament la Sra. Narváez no tenia la condició en aquest procediment de víctima necessitada de protecció, però no podem obviar que el Sr. Narváez ha estat condemnat per un delicte d'abusos sexuals comés sobre la seva filla i el Tribunal només va ser sensible amb el natural malestar que la visió del Sr. Narváez li produïa a la processada, tenint en compte la fragilitat emocional evidenciada per la Sra. Narváez durant la seva declaració, sense que d'aquesta actuació pugui raonablement deduir-se l'existència d'una idea preconcebuda sobre el tema litigiós. Cap objecció o protesta va fer, a més, la part recurrent sobre les decisions del Tribunal.

Finalment, la valoració que el Tribunal va fer de les declaracions del Sr. Narváez i la Sra. B. en relació a la possible existència d'un mòbil espuri, no és més que l'ús pel Tribunal de la facultat de valorar les proves que és precisament la seva funció sense que això suposi una manca d'imparcialitat.

La impugnació per tot el que s'ha exposat es desestima.

II.- CONSIDERANT: El Ministeri Fiscal i l'Acusació Mena impugnen la valoració que de les proves ha fet el Tribunal de Corts mitjançant dos extensos recursos, en els quals efectuen un detallat anàlisi de la valoració de les proves que al seu criteri hauria d'haver fet el Tribunal per arribar a la conclusió de que les dues processades es van posar d'acord per exigir al Sr. Narváez 200.000 euros a canvi de no denunciar els abusos sexuals comesos sobre la filla de la Sra. Narváez Com que tots dos recursos són coincidents en les seves al·legacions impugnatives s'analitzaran de forma conjunta per evitar repeticions innecessàries.

Per la resolució de la impugnació plantejada hem de partir de que, encara que el recurs d'apel·lació té caràcter ordinari, i pot dur-se a terme una nova valoració de la prova practicada en la instància, la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té la percepció directa pel Tribunal de Corts de les diferents declaracions de les parts i dels testimonis, així com la inexistència de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que s'hagi de donar a cada prova, fan que la revisió, tractant-se precisament d'aquesta mena de proves de caràcter subjectiu, estigui limitada a examinar -pel que fa al seu origen- la seva validesa i la regularitat processal; i a verificar únicament, respecte de la seva valoració, si les conclusions que el Tribunal de Corts ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i si s'ajusten als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses.

En conseqüència, en aquesta nova instància i sense haver presenciat personalment la prova, només cabria apartar-se de la valoració que de la dita prova va fer el Tribunal de Corts que va presenciar-la, si hagués declarat com a provat, basant-se en aquesta, quelcom diferent del que realment va dir el declarant que no pugui deduir-se de cap altre medi probatori; si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd; i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les que es desprengués de forma inequívoca i objectiva la falsedat d'un testimoni acollit com a cert, o la certesa d'un que no hagi estat tingut en compte pel jutjador.

Ha de tenir-se en compte, a més, que les simples discrepàncies en la valoració de les proves no constitueixen un error de valoració, sempre que l'efectuada en la sentència sigui lògica i raonable, encara que no sigui l'única possible, perquè no es tracta de substituir el criteri del Tribunal pel de les parts recurrents, encara que aquest pugui ser també jurídicament raonable, precisament perquè és la directa percepció de les proves la que situa al Tribunal davant del qual s'han practicat amb immediació, en una posició privilegiada per a la seva valoració de la qual manca el tribunal en la segona instància i que, per això, no pot modificar-la en perjudici de l'acusat si no es constata que la valoració de les proves no supera els estàndards de racionalitat que demanda el dret a la tutela judicial efectiva de les parts, en aquest cas, acusadores.

III.- CONSIDERANT: Procedeix analitzar, per tant, si la valoració que de les proves efectua el Tribunal de Corts compleix els estàndards de valoració raonable exigits.

D'entrada hem de posar l'èmfasi en una qüestió transcendental a criteri de la Sala, quina és que a l'acte del judici no es va practicar cap prova directa sobre els fets objecte de l'acusació degut a que les dues úniques persones presents en la reunió en la que s'atribueix a la Sra. Sanç haver transmès al Sr. Castilla, que era l'advocat del Sr. Narváez, la informació relativa al pagament de 200.000 euros, a canvi de no denunciar els tocaments que el Sr. Narváez havia fet a la filla de la Sra. Narváez, no van declarar a l'acte del judici acollin-se al deure del seu secret professional, en tant que les converses mantingudes en la reunió estarien sota el deure de reserva establert per l'article 13.2 de la Llei 48/14 del 18 de desembre.

El dret a la confidencialitat de les comunicacions i de la informació transmesa entre advocat i client, és una exigència inherent al dret de defensa. Respon a la funció fonamental de defensa dels justiciables que exerceixen els advocats en una societat democràtica i a la relació de confiança que ha d'existir entre ambdós per poder assolir aquest objectiu de forma efectiva (Michaud c. France, sentència de 6 de diciembre de 2012, entre altres). Aquesta confidencialitat s'estén també a les comunicacions i informacions rebudes d'altres advocats en l' exercici de la seva professió, tal com resulta de l'article 13.2 de la Llei 48/14 del 18 de desembre.

Però el secret professional de l'advocat, què és un deure per aquest i un dret pel seu client, no és absolut sinó que està subjecte a excepcions, que poden ser legalment establertes, como succeeix en matèria de blanqueig, i podent ser també aixecat en els supòsits també legalment previst en la Llei 48/14 del 18 de desembre.

La Sra. Sanç no va voler declarar sobre el contingut de la reunió en considerar que la normativa que regeix l'exercici de la professió de l'advocacia l'imposava el deure de reserva, i que la Degana i el Vicedegà del Col·legi d'Advocats així li havien aconsellat després d'una reunió mantinguda en un recés del judici precisament acordat per fer la consulta, malgrat informar-la el Tribunal que l'obligació del secret professional no regeix quan l'advocat declara com acusat, podent afegir que, a més, és necessari que la revelació d'informació protegida pel secret professional sigui transcendental per la seva defensa, com aquí succeiria.

Però en qualsevol cas, com apunta el Tribunal de Corts, la Sra. Sanç com acusada pot acollir-se al deu dret a no declarar i a qui correspon provar els fets objecte d'acusació és precisament a qui l'exerceix.

Diferent és el cas de l'advocat Sr. Castilla perquè aquest, segons el Sr. Narváez, és qui li va transmetre el contingut de la reunió mantinguda per aquell amb la Sra. Sanç en la qual aquesta li hauria dit que si pagava 200.000 euros -100.000 euros per la Sra. Sanç i 100.000 euros per la Sra. R.- no denunciarien els abusos sexuals que li atribuïen haver comés sobre la filla d'aquesta.

A tal efecte, transcendental era conèixer si efectivament el Sr. Castilla va rebre aquesta informació de la Sra. Sanç com a testimoni directe, però, com observa el Tribunal de Corts, per una banda es va col·locar voluntàriament en una posició que l'impedia declarar com a testimoni en voler exercir com advocat de l'acusació, sense arbitrar possibles solucions per tal que pogués declarar com ser substituït per un altre advocat, fins després de la seva declaració com a testimoni.

D'altra banda, en relació al secret professional, considerem que s'estén en relació a la confidencialitat de les dades conegudes en l'exercici de la seva professió d'advocat respecte al seu client -el Sr. R.- i respecte a la Sra. Sanç

En relació al client, l'article 13.2 de la Llei 48/14 del 18 de desembre, preveu la possibilitat de que aquell aixequi expressament a l'advocat el deure de secret, i requerit a l'efecte el Sr. Narváez per resoldre la qüestió prèvia de procedibilitat plantejada per les defenses, va manifestar que no li aixecava perquè així li ho havia demanat el Sr. Castilla.

En relació a la Sra. Sanç, el Sr. Castilla ni tant sols va intentar que se li aixequés el deure de reserva, demanant-li a la Sra. Sanç i, en cas que aquesta es negués, a la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats, la qual en casos de causa greu justificada pot autoritzar la revelació o presentació en judici sense el consentiment de l'altre advocat.

Ens trobem amb un supòsit en el qual és precisament la informació presumptament transmesa al Sr. Castilla per la Sra. Sanç la que es considera constitutiva del delicte objecte de l'acusació i de la que deriva la greu acusació per una professional de l'advocacia.

Va ser la condició d'advocat d'una de les parts i el fet que el Sr. Narváez no aixequés el deure de secret professional del Sr. Castilla el que va determinar que el Tribunal de Corts dictés l'aute de data 17 de març de 2023 pel qual es deixava sense efecte la declaració testifical del Sr. Castilla, interessada pel Ministeri Fiscal en el seu escrit de qualificació provisional i que havia estat prèviament admesa.

El que fins aquí s'ha exposat té transcendència a efectes del valor que s'ha de donar a la prova practicada a l'acte del judici que va ser, segons el Tribunal de Corts indirecta o indiciària.

En relació a les declaracions del Sr. Narváez i de la Sra. B., es tracta de testimonis de referència amb el valor limitat que les seves manifestacions tenen en quant es limiten a transmetre la informació que segons ells, els hi va a la seva vegada transmetre l'advocat Sr. Castilla. Ells no van percebre les manifestacions que atribueixen a la Sra. Sanç, sinó que aquestes són les que, segons ells, els hi va transmetre el Sr. Castilla.

Incorporar al procés declaracions testificals a través de testimonis de referència implica l'elusió de la garantia d'immediació de la prova, en impedir que l'òrgan que ha de jutjar presenciï la declaració del testimoni directe, privant-li de la percepció i captació directa d'elements que poden ser rellevants amb vista a la valoració de la seva credibilitat. Tanmateix, suposa privar a la defensa del dret d'interrogar al testimoni directe i sotmetre a contradicció les seves manifestacions, el que suposa una vulneració del dret a un procés degut reconegut a l'article 10.1 de la Constitució i en el paràgraf 3 del article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans, com a garantia específica del dret al procés equitatiu de l'article 6.1 del mateix conveni ( STEDH de 19 de desembre de 1990, caso Delta).

Per això, el recurs al testimoni de referència ha de quedar limitada per aquelles situacions excepcionals d'impossibilitat real i efectiva d'obtenir la declaració del testimoni directe i principal, de conformitat amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans ( SSTEDH de 19 de desembre de 1990, cas Delta, § 36 ; de 19 de febrer de 1991, cas Isgrò, § 34 ; i de 26 d'abril de 1991, cas Asch , § 27), que ha admès el testimoni de referència aquesta impossibilitat real i efectiva en aquells supòsits en què el testimoni directe no es pot localitzar, per la qual cosa és impossible la seva citació, o en els quals la citació del testimoni resulta extraordinàriament dificultosa. També podem considerar com a supòsits que permeten acudir al testimoni de referència, la mort del testimoni directe o qualsevol altre causa que efectivament l'impedeixi declarar en el judici.

En el cas examinat, aquesta impossibilitat real i efectiva de poder escoltar la declaració del Sr. Castilla tot i que ha existit, en quant que el Tribunal de Corts va haver de deixar sense efecte la seva citació com a testimoni en no haver-se aixecat el seu secret professional, només a aquell li és imputable en no haver remogut els obstacles que podien impedir-li prestar declaració com a testimoni.

A partir d'aquí, és evident l'eficàcia limitada que ha d'atorgar-se a les declaracions testificals del Sr. Narváez i de la Sra. B., en tant que per sí mateixes no poden constituir prova de càrrec suficient per demostrar els fets objecte d'acusació i resulta necessari la seva corroboració per altres mitjans de prova, que acreditin de forma inequívoca la realitat de les manifestacions dels testimonis, en aquest cas que la Sra. Sanç li va dir al Sr. Castilla que el Sr. Narváez havia de pagar 100.000 euros a la Sra. Narváez i 100.000 euros a la Sra. Sanç a canvi de no denunciar-lo pels tocaments efectuats a la filla de la Sra. Narváez

IV.- CONSIDERANT: A partir les premisses exposades, procedeix analitzar si la valoració de les proves que ha fet el Tribunal de Corts per arribar a la conclusió de no considerar provats els fets objecte d'acusació, és el resultat d'una apreciació lògica i raonable d'aquestes proves i, per tant, pot ser assumida per la Sala.

Així, en relació als testimonis de M.C.B. i de J.Narváez, el Tribunal de Corts, partint de que ells no van sentir la Sra. Sanç demanar una quantitat de diners a canvi de no denunciar al Sr. Narváez, considera que pot concórrer en el testimonis una causa d'incredibilitat subjectiva, com és l'animadversió envers la Sra. Narváez derivada del tema dels abusos sexuals.

És evident que la conducta del Sr. Narváez amb la filla de la Sra. Narváez, per la qual ha estat condemnat per un delicte d'abusos sexuals, va suposar un trasbals per les dues famílies, molt unides fins a aquell moment, i especialment en la relació entre el Sr. Narváez i la Sra. B., i que el fet de denunciar aquests abusos, quan fins aquest moment no s'havia fet, té capacitat per crear un sentiment d'animadversió envers la Sra. Narváez Tots dos consideraven que els fets no eren tan greus, doncs així ho va manifestar aquest últim a l'acte de judici i la psicòloga Sra. A. va explicar que la Sra. B. els minimitzava. Tanmateix el Sr. Narváez va dir que no sabia que els perjudicats per uns fets tenien dret a ser indemnitzats i la Sra. B. va admetre que li va enviar un missatge a la Sra. Narváez dient-li que si volia destrossar-li la vida ho havia aconseguit -en relació a les manifestacions que li va fer C.Sanç sobre la revelació que li havia fet la Sra. Narváez dels abusos sexuals sobre la menor per part del Sr. Narváez

El Sr. Narváez en ser preguntat perquè quan va ser citat a declarar davant la policia en relació a la denúncia interposada per la Sra. Narváez portava la carta que li va enviar la Sr. Sanç, convocant-li a una reunió en relació als fets del 6 de gener del 2016, i, si bé -com es pot apreciar en la gravació del judici- no va dir literalment que si el denunciaven ell denunciava, sí que es pot concloure de forma raonable aquesta intenció del fet de dir que si el denunciaven per una cosa, ell havia d'ensenyar les coses que tenia. Certament, això no vol dir que exposés fets falsos per defensar-se de la denúncia rebuda però tampoc es pot excloure un ànim de revenja en la seva actuació.

En relació a les declaracions del policies PO278 i PO217, tal com s'exposa en la sentència, el segon d'ells no va ser testimoni directe de la conversa que la Sra. Narváez va tenir amb l'agent PO278 i aquesta en la seva declaració, tal com es desprèn del seu contingut, tot i manifestar que aquella li va parlar d'una reclamació de 200.000 euros i d'arribar a un acord amb el Sr. Narváez, va dir que desconeixia el tipus d'acord, que no li va dir quin era i ella no ho sabia i que quan va voler aprofundir sobre aquest acord la Sra. Narváez no va voler fer-ho. La conclusió a què arriba el Tribunal de Corts sobre que l'agent no recordava si l'acord era per no denunciar o per tancar el tema de la responsabilitat civil no resulta equivocada, ja que l'agent, tot i no utilitzar aquestes paraules, no va poder concretar el motiu de l'exigència econòmica, de forma que efectivament no va poder dir si era per fixar la indemnització que pogués correspondre pel fets dels abusos o per no denunciar, possibilitats aquestes que el Tribunal de Corts pren en consideració, juntament amb el tema de les difamacions, com a possibles matèries tractades en la reunió entre la Sra. Sanç i l'advocat Sr. Castilla.

Respecte a la carta remesa per la Sra. Sanç al Sr. Narváez el contingut de la qual es reprodueix en els fets provats de la sentència, efectivament en la mateixa es parla dels fets del dia 6 de gener de 2016 -dia en què es van cometre els abusos sexuals-, que la reunió a la qual es convoca al Sr. Narváez és amb la intenció de "cercar una solució a la qüestió platejada" i que si no es posa en contacte amb ella en el termini de vuit dies "es veurà amb l'obligació de procedir a la defensa dels interessos de la meva clienta per la via judicial corresponent".

D'aquest contingut el Tribunal de Corts considera de forma raonable que no es pot concloure que la finalitat de la reunió a la qual es convocava al Sr. Narváez fos exigir-li una quantitat de diners a canvi de no denunciar els abusos sexuals. Considera el tribunal que cabien també les altres possibilitats manifestades per la Sra. Sanç, però també per la Sra. Narváez, com eren tractar el tema dels comentaris que segons aquesta, estaven fent la Sra. B. i el Sr. Narváez sobre que hauria estat la menor xxx qui va provocar aquest últim aixecant-se el jersei i demanant-li que li toqués els pits, o tancar el tema de la responsabilitat civil, en el sentit d'arribar a un acord sobre el pagament d'una única quantitat, ja que la Sra. Narváez es sentia malament pel fet de rebre una quantitat mensual del Sr. Narváez, ja que li semblava que s'estava comprant el seu silenci.

La possible existència d'aquest comentaris difamatoris van ser transmesos per la Sra. Narváez a la Sra. Sanç, segons van reconèixer totes dues. L'advocada Sra. C. va dir al judici que efectivament la Sra. Narváez li va parlar d'aquests comentaris i la psicòloga Sra. A. va explicar que la menor va referir que la "tieta"- la Sra. B.- li havia preguntat si va ser ella la que es va aixecar la camisa i què havia passat, atribuint-li la responsabilitat, el que va fer que la Sra. A. parlés amb la Sra. B. per dir-li que deixés de qüestionar la menor i de tractar amb ella d'aquest tema i aquesta li va reconèixer que havia estat desafortunada. També va explicar la Sra. A. que la menor arran d'aquets comentaris va experimentar una davallada important en el seu tractament.

D'altra banda, la Sra. Narváez va explicar que com a conseqüència dels comentaris fets per la Sra. B. sobre que la menor s'havia inventat els abusos, que no era per tant, i que s'estaven aprofitant, va sentir-se malament pel fet de rebre mensualment 500 euros del Sr. Narváez per pagar el tractament psicològic de la seva filla i així li va transmetre a la Sra. Sanç qui, segons va explicar, li va dir que tenia dret a percebre una indemnització sense aquest degoteig. Com observa el Tribunal, un mes i escaig abans de redactar la carta, s'havia rebut l'informe de la Dra. Sanç sobre la valoració dels danys patits per la menor, de forma que no es pot descartar que un dels temes a tractar fos el relatiu a la indemnització pels abusos.

El fet de fer constar a la carta la data dels abusos sobre la menor, no necessàriament significa que les accions judicials que s'emprendrien, si no contactava amb ella el Sr. Narváez serien la denúncia dels abusos, sinó que, tenint en compte les explicacions de la Sra. Sanç, també va poder ser perquè les conductes difamatòries sobre les que es volia parlar derivaven dels abusos.

Per últim, la comminació amb acudir a la via judicial per defensar els interessos de la Sra. Narváez, a més de poder respondre a l'exercici d'accions derivats dels comentaris difamatoris sobre la menor, es tracta d'una fórmula estereotipada utilitzada pels advocats, segons va manifestar la Sra. Sanç i va confirmar el també advocat Sr. Narváez, qui va dir que es tractava d'una carta tipus que s'envia a la part contrària quan es vol encetar una negociació, pronunciant-se en el mateix sentit els advocats Sr. B., Sra. B. i Sr. C.

Analitza també la sentència el tema de l'economia familiar de la Sra. Narváez per descartar l'existència d'una dependència econòmica de la família C.-R. de la família R.-B., considerant de forma raonable que aquella no era mantinguda econòmicament per aquesta i que els regals que rebien els seus fills s'emmarcaven dintre d'una relació familiar molt propera en la què el Sr. Narváez i la Sra. B., que havien perdut els seus dos únics fills, actuaven com a avis o tiets dels fills de la parella C.-R. El xec de 3.000 euros que va rebre la Sra. Narváez i el pagament de 500 euros mensuals no va ser una demanda d'aquesta, segons van coincidir Sra. Narváez, la Sra. B. i el Sr. Narváez, sinó que va ser idea d'aquesta segona una vegada assabentada dels abusos sexuals del seu marit a la menor i, el que és important, aquests pagaments van continuar en el temps, manifestant el Sr. Narváez que no tenia intenció de deixar de fer-los i que si ho va fer va ser perquè el seu advocant així li va aconsellar, una vegada interposada la denuncia.

Que la intenció de la Sra. Narváez era denunciar els abusos sexuals la sustenta la sentència en les manifestacions de l'advocada Sra. C., a qui li va transmetre aquest desig quan va contactar amb ella arran dels comentaris que va sentir sobre que la seva filla havia provocat la conducta del Sr. Narváez; i en les manifestacions de la psicòloga Sra. A. a qui també li van comunicar la Sra. Narváez i la seva filla la seva voluntat de denunciar i les del també psicòleg Sr. Narváez a qui igualment la Sra. Narváez li va expressar el desig de denunciar i qui va percebre que els diners no eren la preocupació de la Sra. Narváez, sinó l'estat de la seva filla i d'ella mateixa, posant de relleu que aquella presentava un problema adaptatiu a la situació i estava desregulada, amb dificultat per controlar els impulsos i gestionar les seves emocions i per això va demanar ajuda.

Finalment s'analitzen les declaracions de la Sra. Narváez posant de manifest que es va alterar després d'haver sentit que la seva filla era la culpable de la situació amb el Sr. Narváez, per la recaiguda que aquest fet havia provocat en aquella i perquè la xxx li va dir que si algú fes això a la seva filla ella ho denunciaria. El malestar psicològic produït per aquestes circumstàncies, així com pel fet de percebre una quantitat mensual del Sr. Narváez, és el que li va fer demanar assessorament legal, contactant primer amb la Sra. C,, qui la va remetre a la Sra. Sanç i va ser sense consultar-ho amb aquesta que va interposar la denúncia.

No existeix prova directa sobre el contingut de la reunió mantinguda entre la Sra. Sanç i el Sr. Sanç i, per tant, sobre l'exigència al Sr. Narváez de 200.000 euros per no denunciar els abusos sexuals d'aquesta sobre la filla de la Sra. Narváez

Les manifestacions de la Sra. B. i del Sr. Narváez en aquest sentit responen al que diuen que els va transmetre el Sr. Castilla, qui no va confirmar la realitat de les mateixes en no intentar remoure els obstacles que l'impedien declarar com a testimoni. La fiabilitat d'aquestes manifestacions resulta qüestionada per la possible existència de motius espuris -animadversió envers la Sra. R.- i la realitat del que van dir que els va explicar el Sr. Castilla no resulta inequívocament corroborat per altres elements de prova. Així, l'agent de policia PO278 a la que la Sra. Narváez li va parlar d'una reclamació econòmica al Sr. Narváez no va poder concretar la causa d'aquesta reclamació; la redacció de la carta remesa per la Sra. Sanç no és prou significativa respecte al contingut de la reunió mantinguda entre aquella i el Sr. Castilla; les declaracions de la Sra. C. i dels psicòlegs Sres. A. i Narváez confirmen que la Sra. Narváez tenia intenció de denunciar els abusos; no existia una dependència econòmica de la família C.-R. del Sr. Narváez i aquest en cap moment va dir que no seguiria pagant els 500 euros mensuals; i la Sra. Narváez va contactar amb la Sra. Sanç per tal de trobar una solució al tema dels comentaris difamatoris de la seva filla i pel malestar que li produïa rebre pagaments mensuals del Sr. Narváez

D'acord amb tot el que s'ha esposat, considerem que el Tribunal de Corts ha valorat de forma lògica i raonable les proves per arribar a la també raonable conclusió que de les mateixes no es pot considerar provat amb la seguretat necessària, que en la reunió entre el Sr. Castilla i la Sra. Sanç aquesta exigís el pagament de 200.000 euros per no denunciar els abusos sexuals, en no poder-se descartar altres possibles continguts com la negociació de la responsabilitat civil derivada del delicte i la forma d'acabar amb els comentaris difamatoris sobre la menor que tant havien desestabilitzat a mare i filla.

El Tribunal de Corts ha fet una correcta aplicació del principi "in dubio pro reo" davant d'unes proves que podien admetre diverses interpretacions.

Finalment, no podem deixar de passar per alt que resulta si més no estrany, que la Sra. Sanç en la reunió hagués especificat, segons van manifestar la Sra. B. i el Sr. Narváez, que dels diners exigits la meitat eren per ella, el que apunta, com a mínim, a un defectuós enteniment de la informació que els va poder transmetre.

Els recursos, per tant, han de ser desestimats.

V.- CONSIDERANT: la sentència recorreguda ha de ser confirmada, amb la imposició de la meitat de les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocats a la representació de Mena, tenint en compte que el Ministeri Fiscal també ha formular recurs contra la sentència.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

Decisio

DECISIÓ

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, decideix:

1.- DESESTIMAR els recursos interposats pel MINISTERI FISCAL i per la representació de Mena contra la sentència de data 14 de juny de 2024.

2.- CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data en la causa TC- 6000078/22.

3.- Imposar a la representació de Mena el pagament de la meitat de les despeses processals causades pel recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.