Sentència 3-2025: Estimació parcial del recurs d'apel·lació de Carretero per maltractament i lesions doloses

Sentència

Magistrats

Anna Estragués Armengol Fátima Ramírez Souto Yves Picod

SENTÈNCIA 3-2025

PARTS:

Apel·lant: Sr. Carretero

Advocada: Sra. Laura LOPEZ AMBATLLE

Apel·lats: MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Magistrats: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL

Sr. Yves PICOD

Sra. Fàtima RAMÍREZ SOUTO

Objecte: Maltractament en l'àmbit domèstic i lesions doloses; valoració de prova, testimoni de referència, primera assistència necessària a la curació.

Andorra la Vella, a vint-i-sis de febrer de dos mil vint-i-cinc.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de data 23 d'octubre del 2024 dictada pel Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, seguida pels delictes menors de lesions doloses i maltractaments en l'àmbit domèstic, els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió. És ponent la Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

I.- RESULTANT: El Tribunal de Corts va dictar Sentència de data 23 d'octubre del 2024 amb la següent part dispositiva:

"D E C I D E I X:

Condemnar Carretero com autor responsable dels delictes menors de maltractament en l'àmbit domèstic i lesions doloses, no concorrent circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena de SIS MESOS DE PRESÓ CONDICIONAL amb un termini de suspensió de la condemna de dos anys i 500 EUR de MULTA, i se'l condemna també al pagament de les despeses processals."

II.- RESULTANT: la Sentència es recolza en els següents fets provats:

"en data 8 de novembre del 2022, el processat Carretero, nascut el xx de desembre de xxx, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, es personà al domicili de la seva mare radicat a l'XXXX de la vila d'Escaldes-Engordany, on hi havia el seu fill B.M.D.O.L., aleshores de 15 anys d'edat, trobant-se al menor assegut a la taula del menjador, demanant-li alguna cosa el processat Hoyos, no fent-li cas el seu fill ja que aquest duia els auriculars posats a les orelles i tenia el seu telèfon mòbil a les mans, enervant-se aleshores el processat Hoyos retirant-li el mòbil bruscament de les mans, i quan el menor es va treure els auriculars mentre es posava dempeus, el processat Hoyos li va propinar un cop de puny al ventre i una bufetada amb la mà dreta al costat esquerre de la cara, provocant que se li caiguessin les ulleres al terra, que se li trencaren, i per les quals la denunciant i mare del menor, S.P.V.D.O., reclamava l'import de 70 EUR.

Com a conseqüència de l'agressió propinada pel seu pare i processat, el menor patí una contusió a la paret abdominal i a la cara, que requerí una primera assistència necessària per a la seva curació consistent en la realització d'una radiografia abdominal."

III.- RESULTANT: La representació lletrada de Carretero formula recurs d'apel·lació contra la referida sentència, al·legant una errònia valoració de les proves, en considerar que la correcta apreciació de les mateixes hauria de conduir a la condemna de l'acusat per una contravenció penal de lesions doloses de l'article 476 del Codi penal.

En aquest sentit, demana que es tinguin en compte les declaracions de l'acusat i de la seva mare doncs si bé el Sr. Hoyos ha admès haver donat una bufetada al seu fill, ha negat sempre haver-li donat un cop de puny a la panxa i aquesta versió ha estat confirmada per la mare de l'acusat, Sra. L.D.C.Q.L. Així mateix, demana que es valorin els elements objectius acreditats mitjançant l'aportació de l'àlbum fotogràfic corresponent , els quals demostren que el fill del seu defensat - que així ho ha reconegut - es trobava al moment dels fets, assegut en una cadira de la taula del menjador i la taula al seu davant, pel que és materialment impossible que el seu pare li hagi pogut donar un cop de puny a la panxa.

Així mateix, impugna la valoració que el Tribunal de Corts fa de la declaració de la mare del menor Sra. S.P.V.D.O. com a prova testifical, quan la Sra. Gálvez no va presenciar els fets.

Finalment, al·lega que la visita del menor a urgències obeeix a un mal de panxa que res té a veure amb una pretesa agressió per part del seu defensat.

En conseqüència, demana la revocació de la sentència recorreguda i la condemna del Sr. Carretero, com autor d'una contravenció penal de lesions doloses de l'article 476 del Codi penal.

IV.-RESULTANT: El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs interposat indicant que la condemna ha estat pronunciada pel Tribunal de Corts de manera extensament motivada, valorant raonablement els mitjans de prova, i imposant una pena ponderada i suficient, tenint en compte la gravetat dels fets, les circumstàncies personals del seu autor, i les disposicions dels articles 113.1 i 114.1 del Codi Penal.

Recorda que la declaració de la víctima del delicte, encara que sigui l'única prova, resulta suficient per destruir la presumpció d'innocència de l'acusat sempre i quan concorrin unes condicions que es donen en el present cas, ja que obren en autes dades objectives que reforcen la versió del menor. En aquest sentit, remarca que les manifestacions efectuades per la mare del menor i per aquest darrer, tan en seu policial com en seu judicial, han estat coherents, reiterades en el temps, precises, sense ambigüitats i convincents. No així les del condemnat que ha incorregut en diverses contradiccions. Tanmateix, posa de manifest que ha quedat abastament acreditat que el menor va requerir una primera assistència mèdica necessària per a la seva curació, tal i com resulta de l'informe d'atenció a urgències, en haver-li practicat una radiografia de l'abdomen, fruit del cop a la panxa que va rebre del pare. Així mateix, fa constar que el condemnat reconeix haver propinat una bufetada al seu fill, raó per la qual, només per aquest fet, l'il·lícit penal previst a l'article 114.1 del Codi penal, ja estaria abastament justificat.

Conseqüentment, com que no hi ha dades objectives que acreditin que els fets relatats pel recurrent van succeir de forma diferent, i les conclusions a les que arriba el Tribunal de Corts són el resultat d'una valoració lògica i raonable de les proves, demana la desestimació del recurs i la confirmació de la resolució objecte de recurs per ésser ajustada a dret.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

I.- CONSIDERANT: La representació lletrada de Carretero impugna la seva condemna com autor d'uns delictes menors de maltractament en l'àmbit domèstic i lesions doloses, en base a una errònia valoració de la prova, en considerar que el resultat de la mateixa no permet tenir per acreditat que l'acusat donà un cop de puny a la panxa del seu fill menor, sinó únicament una bufetada, motiu pel quin l'assistència mèdica rebuda a urgències no deriva de dita agressió, havent de ser, en conseqüència els fets qualificats de la contravenció penal de lesions doloses tipificada a l'article 476 del Codi penal.

II.- CONSIDERANT: La sentència recorreguda considera acreditat que en data 8 de novembre del 2022, l'acusat Carretero discutí amb el seu fill B.M.D.O.L., d'aleshores de 15 anys d'edat, donant-li una bufetada i un cop de puny a la panxa que li causaren una contusió a la cara i a la paret abdominal, requerint aquesta darrera, una primera assistència necessària per a la seva curació, consistent en la realització d'una radiografia abdominal.

El Tribunal d'instància arriba a aquesta conclusió tenint en compte la declaració de l'acusat que posa en relació amb la resta de proves practicades, i més concretament, amb la declaració de la mare del menor, Sra. S.P.V.D.O. i la documentació mèdica obrant en autes.

Efectivament, en les diverses declaracions prestades, Carretero ha reconegut la situació de violència generada, explicant que el dia 8/11/2022 el seu fill es trobava assegut a una cadira de la taula del menjador, amb el telèfon mòbil a les mans, i els auriculars posats; que li va haver de cridar l'atenció diverses vagades, fins que en un moment donat, vist que no li feia cas, va perdre els nervis i li va treure el telèfon de les mans; ha admès també que el seu fill s'aixecà i se li encarà per recuperar el telèfon, donant-li ell aleshores una bufetada la cara, fent-li caure les ulleres de vista al terra, tot precisant que el menor marxà seguidament a casa de la seva mare.

Així, ha quedat clar que en produir-se l'agressió, pare i fill es trobaven de peu, cara a cara, no existint la impossibilitat material que el pare li donés un cop de puny a la panxa, invocada per la defensa de l'acusat.

No obstant, el Sr. Hoyos ha negat sempre haver donat cap cop de puny al seu fill.

La seva versió ha estat avalada per la de la seva mare, Sra. L.D.C.Q.L., que certament la sentència del Tribunal de Corts no esmenta ni té en compte però que calia efectivament descartar, doncs no ha quedat establert que la Sra. Q.L. hagi pogut apreciar perfectament com van succeir els fets. No hi ha dubte que la referida Sra. Hoyos es trobava al domicili on van ocórrer els fets, doncs així ho ha declarat ella mateixa, coincidint al respecte amb el declarat pel seu fill i net. No obstant, aquest darrer precisà - en la seva única declaració prestada a la batllia - que la seva àvia es trobava a l'habitació quan van succeir els fets, i que per tant no els va poder presenciar, doncs van ocórrer al menjador. Per contra, l'acusat ha declarat que la seva mare es trobava al seu costat i per tant els va poder veure. La Sra. Hoyos així també ho afirma, manifestant que va veure com el seu fill donava una bufetada al seu net, assegurant que no li va donar cap cop de puny. No obstant, de la declaració per ella prestada, se'n desprèn que sigui com sigui, des del menjador o des de l'habitació, no va poder veure la integralitat dels fets, doncs ha assegurat que el seu fill no va treure el telèfon de les mans del seu net, quan ambdós així ho han reconegut, essent aquest precisament el fet que donà lloc a l'enfrontament del menor amb el seu pare i posterior agressió d'aquest darrer.

Pel que fa a la declaració de la mare del menor, Sra. S.P.V.D.O., no és objecte de controvèrsia que no es trobava present a l'apartament on van ocórrer els fets, i per tant no els va poder veure. El que ha declarat, és que el li ha explicat el seu fill, convertint-se així la Sra. Gálvez, en testimoni de referència.

Com ja ho té declarat aquest tribunal (TSJP 0000080/2024, Causa 6000078/2022) "Incorporar al procés declaracions testificals a través de testimonis de referència implica l'elusió de la garantia d'immediació de la prova, en impedir que l'òrgan que ha de jutjar presenciï la declaració del testimoni directe, privant-li de la percepció i captació directa d'elements que poden ser rellevants amb vista a la valoració de la seva credibilitat. Tanmateix, suposa privar a la defensa del dret d'interrogar al testimoni directe i sotmetre a contradicció les seves manifestacions, el que suposa una vulneració del dret a un procés degut reconegut a l'article 10.1 de la Constitució i en el paràgraf 3 del article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans, com a garantia específica del dret al procés equitatiu de l'article 6.1 del mateix conveni ( STEDH de 19 de desembre de 1990, cas Delta). Per això, el recurs al testimoni de referència ha de quedar limitat per aquelles situacions excepcionals d'impossibilitat real i efectiva d'obtenir la declaració del testimoni directe i principal, de conformitat amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans ( SSTEDH de 19 de desembre de 1990, cas Delta, § 36 ; de 19 de febrer de 1991, cas Isgrò, § 34 ; i de 26 d'abril de 1991, cas Asch , § 27), que ha admès el testimoni de referència aquesta impossibilitat real i efectiva en aquells supòsits en què el testimoni directe no es pot localitzar, per la qual cosa és impossible la seva citació, o en els quals la citació del testimoni resulta extraordinàriament dificultosa. També podem considerar com a supòsits que permeten acudir al testimoni de referència, la mort del testimoni directe o qualsevol altre causa que efectivament l'impedeixi declarar en el judici."

En el cas d'autes, no ha quedat acreditada la impossibilitat real i efectiva, de practicar, davant del Tribunal de Corts, el dia de la vista oral, la declaració del menor B.M.D.O.L. que no ha estat proposat com a prova per cap de les parts. Si el que es volia era evitar-se'n la revictimització - tot i que a la data de celebració de la vista oral, ja comptava amb 17 anys - hagués calgut, practicar la seva declaració amb contradicció en període d'instrucció, el que no es va fer, pel que s'ha d'acordar una eficàcia limitada a la declaració de la Sra. V.D.O. La seva versió dels fets no pot ser, com pretén el Ministeri Fiscal, equiparada a la de la víctima, a la qual certament la jurisprudència ha reconegut reiteradament, amb determinades condicions, eficàcia suficient per desvirtuar la presumpció d'innocència, però aquesta jurisprudència no és aplicable al cas d'autes, en absència precisament de la declaració de la víctima davant del Tribunal el dia de la vista oral, o en període d'instrucció, amb les garanties pròpies d'una prova preconstituïda.

Els fets exposats per la mare del menor, contradits per l'acusat, han de ser per tant corroborats per altres mitjans probatoris que acreditin de forma inequívoca la realitat de les seves manifestacions.

En aquest sentit, remarcarem que la declaració de la Sra. Gálvez mitjançant la qual sosté que el dia d'autes, el seu fill la contactà de seguida en marxar de casa del seu pare, explicant-li que havien discutit i que el pare li havia donat un cop de puny a la panxa i una bufetada, ve avalada pel mateix menor en la declaració efectuada en el seu dia a la Batllia, tot i que sense contradicció, (foli 20), on afegí que tenia bona relació amb el seu pare, com aquell també ho confirmà, motiu pel quin cal excloure tota animadversió en les declaracions del fill contra el seu pare. Altrament, per reforçar aquestes manifestacions, obren en autes elements objectius perifèrics, com són l'actuació de la pròpia Sra. V.D.O., que immediatament després de conèixer els fets, vers les 19H30, els posà en coneixement del Servei de Policia i portà al seu fill al servei d'urgències, on consta fou atès el mateix dia 8.11.2022 a les 22.04 hores.

En dit servei, es constatà, tal i com figura en la documentació mèdica obrant en autes (folis 7 i 8) - documentació que la sentència recorreguda valora i té en compte - que el menor patia una contusió a la paret abdominal i a la cara. Al mateix servei, el menor referí segons s'indica, una agressió per part del seu pare, concretament un cop de puny, i que el dolor abdominal que presentava era conseqüència d'aquest cop de puny, fent constar ensems els facultatius que el van atendre, que el menor presentava a la palpació, dolor a l'abdomen i que es trobava angoixat.

L'agressió i dolor a resultes de l'agressió expressats pel menor en la seva visita a urgència, i evidenciat pels metges a la palpació, és el que motivà la pràctica d'una radiografia a l'abdomen com consta en l'informe mèdic de constant referència, i no un mal de panxa que res tindria a veure amb els fets descrits, com pretén la defensa de l'acusat.

És per tant efectuant una correcta valoració de la prova que el Tribunal de Corts considera provat que l'acusat donà el dia d'autes, una bufetada i un cop de puny al seu fill menor d'edat.

III.- CONSIDERANT: Pel que fa a la qualificació jurídica dels fets declarats provats, el Tribunal de Corts els considera constitutius d'un delicte menor de maltractaments en l'àmbit domèstic sobre menor i d'un delicte menor de lesions doloses, previstos i penats als articles 114.1 i 113.1 del Codi penal.

El tipus previst a l'article 114.1 ha estat correctament aplicat ja que una agressió, consistent en una bufetada i un cop de puny a la panxa per part d'un pare al seu fill, és constitutiva del delicte menor de maltractaments en l'àmbit domèstic tipificat a l'article 114.1 del Codi penal que sanciona, independentment del seu resultat, aquells actes de violència física i psíquica produïts dins de l'àmbit domèstic, sobre aquelles persones que el mateix article indica i a les quals s'atorga una especial protecció. Entre aquestes persones s'hi troben els descendents, com és precisament el cas d'autes, on com s'ha dit es tracta d'una agressió d'un pare al seu fill, a més en el present cas, menor d'edat.

Pel que fa al delicte menor de lesions doloses de l'article 113.1, la sentència el considera constituït en estimar provat que el cop de puny a la panxa, donat per l'acusat al seu fill, li causà una lesió que requerí una primera assistència mèdica necessària per a la seva curació, concretament una radiografia a l'abdomen.

La pràctica d'una radiografia constitueix efectivament un acte mèdic que segons jurisprudència constant i reiterada dels nostres tribunals, es considera una primera assistència mèdica.

No obstant, per ser considerada com a element constitutiu del tipus, aquesta assistència mèdica ha de ser conseqüència de la lesió, entesa com a menyscapte de la integritat física o psíquica, i necessària per a la seva curació, admetent-se en aquest sentit, en cas de lesió física, la pràctica de radiografies a efectes diagnòstics, per determinar l'abast de la lesió i l'assistència o tractament adequat per la seva curació .

En el present cas, en la declaració prestada a la Batllia el menor manifestà (foli 21) "que no va tenir cap tipus de lesió, ni tampoc hematomes". En l'informe d'atenció a urgències es fa constar com a diagnòstic, una contusió a la paret abdominal i una altra a la cara.

Una contusió es defineix com un tipus de lesió física no penetrant sobre un cos, causada per l'acció d'objectes durs, de superfície roma, que actuen sobre l'organisme per mitjà d'una força més o menys considerable. Els efectes d'un cop contús varien segons la força i energia aplicada sobre l'organisme. Així, pot donar lloc a una lesió superficial, objectivada per una vermellor, equimosi, hematoma ... o a lesions més greus, segons la intensitat del cop.

En el present cas, a l'informe mèdic d'atenció a urgències (folis 7 a 10) no es constata cap dany físic o alteració corporal. Així, no hi figura que l'exploració del menor hagi revelat cap estigma cutani de cap cop o traumatisme i en aquestes circumstàncies, quan l'únic del que es disposa, és de les manifestacions del menor que explicà als metges que el van atendre que va rebre un cop de puny a l'abdomen i que tenia dolor en dita zona, la paraula "contusió" utilitzada en els informes, no es pot entendre com a lesió a efectes penals, ja que no es va constatar cap dany físic o alteració corporal, sinó que s'ha d'entendre com essent un cop o traumatisme rebut sobre el seu cos, que no li va produir cap afectació corporal, doncs no consta que es detectés ni tant sol un enrogiment o eritema. Així mateix, la radiografia practicada no es pot considerar com una primera assistència mèdica necessària per la curació de cap lesió, doncs en absència de cap altre element, no es pot valorar com a tal la que descarta precisament que existeixi una lesió en dita zona.

En conseqüència, escau estimar el recurs en aquest sentit interposat i absoldre al recurrent del delicte menor de lesions doloses del que venia acusat.

IV.- CONSIDERANT: L'absolució del delicte menor de lesions doloses obliga a modificar la pena imposada que es fixa pel delicte menor de maltractament en l'àmbit domèstic, en la pena de 4 mesos de presó condicional amb un termini de suspensió de la pena de dos anys.

V.- CONSIDERANT: Les costes es declaren d'ofici en haver-se estimat parcialment el recurs en aplicació de l'article 354.2 del Codi de Procediment Civil, aplicable de manera supletòria.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

Decisio

DECIDIM

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, decideix:

1.- ESTIMAR parcialment el recurs interposat per la representació de Carretero

2.- ABSOLDRE Carretero del delicte menor de lesions doloses del que venia acusat.

3.- IMPOSAR a Carretero com autor d'un delicte menor de maltractament en l'àmbit domèstic, una pena de quatre (4) mesos de presó condicional amb un termini de suspensió de dos (2) anys.

4.- DECLARAR D'OFICI les despeses processals causades pel recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.