Interdicte d'adquirir la possessió (TSJC 132/2010)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Fátima Ramírez Souto Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000132/2010 ORIGEN: 5000188/2014

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 17 de setembre del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i els Magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Fátima Ramírez Souto, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Tejada va presentar demanda, de data 26-03-2009, envers la Sra. Sancho, segons la qual es declarés que l'hereva té la possessió de tots els béns i drets hereditaris situats a Andorra, Espanya, Portugal i qualsevol altre lloc, dels que no ha de ser molestada per la legatària ni per les persones que ella hagi delegat, mandatat, interposat, apoderat, instituït, etc... ni per tota altra persona i, a l'ensems que la legatària i tot altre tercer que estigui en possessió dels esmentats béns i drets ha de retornar a l'hereva la possessió dels que s'hagi possessionat, amb imposició de les costes processals.

La representació processal de la part defenent va oposar-se a la demanda i va sol·licitar la desestimació de la mateixa amb imposició a la part agent de les costes processals.

II.- L'Hble. Batlle va dictar sentència, de data 1-04-2010, amb la següent part decisòria: "DECIDEIX Desestimar la demanda interdictal formulada per la Sra. Tejada contra la Sra. Sancho el 26 de març de 2009; absoldre la demandada de les pretensions de la part adversa i condemnar la Sra. Tejada a satisfer les costes processals, inclosos honoraris d'advocat i de procurador".

III.- La representació processal de la part agent ha interposat recurs contra la sentència d'instància, i després de diversos ajornaments sol·licitats per les parts, es va articular escrit de conclusions, de data 4-04-2014, en virtut del qual demana la revocació de la resolució dictada amb estimació de la demanda i condemna a l'adversa de les costes processals.

En data 16-05-2014 la representació processal de la part defenent va articular escrit de contesta a les conclusions, mitjançant el qual interessa la desestimació del recurs interposat amb imposició a la part recurrent de les costes processals.

IV.- Per Aute d'aquesta Sala, de data 19-03-2015, s'admetia la pràctica de prova en aquesta alçada i s'incorporaven els documents acompanyats als escrits de conclusions i de contesta a les mateixes.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals la part agent fonamenta el seu recurs són els que segueixen. En primer terme, entén que s'ha de partir del pressupòsit bàsic que l'hereu substitueix al causant en la seva posició i té dret a la possessió dels béns hereditaris. Assenyala que l'hereu adquireix tots els drets i assumeix totes les obligacions i que dins d'aquests no es pot excloure la possessió. Aleshores, com a posseïdor disposa de totes les accions interdictals que protegeixen el seu dret i és en aquest sentit que s'han d'interpretar les normes de dret romà i la doctrina legal o ius commune. Afirma que la sentència impugnada justifica la denegació de les accions interdictals en dos passatges del Digest (41,2,23 pr. i 41,2,33). Solament el primer és aplicable al cas, però es desconeix l'evolució del dret successori romà i només en funció d'aquesta es comprèn el passatge de Joan Pere Fontanella Tractatus de pactis nuptialibus sive de capitulis matrimonialibus, cl. IV, glossa XXII, núms 34 a 37. Per tant, ja es consideri com a possessió civilíssima o una modalitat d'aquesta ha de tenir dret a la possessió interdictal i aquesta mateixa posició la mantenen PUIG FERRIOL-ROCA TRIAS.

En segon terme, considera que la sentència recull que el 20-01-1975 es va atorgar heretament irrevocable a favor de l'agent, de manera que els testaments atorgats amb posterioritat i la donació inter vivos s'han de considerar nuls. Per tant, conclou que disposava de la possessió civil des de l'heretament i la natural des de la mort de la mare usufructuària.

En tercer terme, manifesta que la defenent justifica la seva possessió en el llegat, quan del pacte e) de l'escriptura de donació i heretament universal no resulta la facultat per a prendre possessió dels béns i drets llegats. Afegeix que l'autorització per a prendre possessió en el testament de la mare de l'any 2004 es nul·la per contravenir l'heretament. Entén també que els previs estats possessoris als que fa referència la sentència resulten d'una apropiació indeguda i no poden ésser emparats en dret.

En quart terme, respecte de les accions interdictals exercitades, afirma que ha exercitat les accions interdictals de retenir i recuperar la possessió, així com les específiques en matèria hereditària. Quant a aquests darrers, exercitava l'interdicte quorum bonorum i quod legatorum. Indica que la sentència recorreguda nega l'aplicació de l'acció interdictal perquè l'hereva no disposava de la possessió dels béns que reclama i que calia prestar una garantia per assegurar la conservació i devolució ulterior del llegat.

En cinquè terme, en relació a la possessió dels béns, ressurt que l'H.I.C.T.R.B. el posseeix la defenent, a l'igual que el pis-apartament, mobles i parament del domicili particular dels pares. Les accions de la mercantil C.T.,SA són posseïdes per la defenent, perquè aquesta així ho reconeix, les de T.C.F.B.,SA, les declara en possessió de la defenent la sentència. Respecte de la societat T.C.F.B.,SA i de l'hotel, en la contesta a la demanda reconeix que ho posseeix com a administradora, a l'igual que els béns, drets, diners i objectes personals de la causant Sra. B.F. Pel que fa a les joies, la sentència reconeix que una part de les joies les té la defenent i l'altra part es troba en una caixa forta. Per tant, la defenent ha justificat la seva possessió amb base a donacions, a títol de llegat o com a administradora, però cap d'ells és un títol suficient per a oposar-se a la demanda.

II.- El dret successori andorrà, abans de l'entrada en vigor l'ú de gener de 2016 de la llei 46/2014, de 18 de desembre, de la successió per causa de mort, troba el seu sistema de fonts, en defecte de lleis pròpies i de costum, en el drets supletoris canònic i romà. En l'Exposició de motius de la referida norma, s'assenyala, quant al sistema de fonts del dret andorrà que "el Dret català anterior al Decret de Nova Planta de 1716 ha format part de la regulació civil andorrana (no només com a lleis pàtries, sinó també com a complement del dret supletori), tal com ho estableix expressament l'exposició de motius de la Llei de reforma del Dret de successions, de 31 de juliol de 1989 i tal com ho ha reconegut la jurisprudència en la important STSJA núm. 2255, de 18 de novembre de 2004 (precedida per les STSJA núm. 2233 de 23 de setembre de 2004 i núm. 2132 de 8 de gener de 2004)".

Així, en el sistema successori romà l'hereu es conceptua com el continuador de la personalitat del causant o de cuius, de manera que esdevé titular dels béns i drets del mateix, així com de les seves obligacions, amb l'excepció d'aquelles titularitats actives i passives que, pel seu caire personalíssim, s'extingeixen amb la mort. Per altra part, en el dret romà, i a diferència dels sistemes germànics, l'hereu només esdevé posseïdor si pren la possessió dels béns, de manera que no actua amb caire general la possessió per ministeri de la llei o possessió civilíssima. En aquest sentit, el Digest 41,2,23, pr, clarament determina que "Quum heredes instituti sumus, adita hereditate omnia quidem iura ad nos transeunt, possessio tamen, nisi naturaliter comprehensa ad eos nos pertinet". I aquesta resposta del dret romà, que avui es troba recollida no solament en el dret català vigent actualment, sinó en la recent llei 46/2014, encara no en vigor (cfr. Art. 15), és la que la doctrina catalana va considerar vigent en el dret català anterior al decret de nova planta de 1716 i, per tant, font del dret andorrà (cfr. Borrell i Soler Derecho civil vigente en Cataluña, V, Pella i Forgas Código Civil de Cataluña, II i GETE-ALONSO Y CALERA Fonaments de Dret Privat Andorrà, IV). Únicament es reconeixia com a excepció a la càrrega per part de l'hereu de prendre la possessió de l'herència, la qual cosa esdevé perfectament compatible amb la consideració de la possessió -ius possessionis- com una situació fàctica, la possessió per ministeri de la llei atribuïda a la tenutària. I aquesta mateixa solució és la que recullen PUIG FERRIOL i ROCA TRIAS quan exigeixen l'aprehensió material de la possessió. Extrem divers, que haurà de ser examinat posteriorment és el de les accions que es poden exercitar per a adquirir la possessió dels béns hereditaris.

Aleshores, les consideracions anteriors permeten concloure que pel sol fet d'ésser hereu, aquest no és posseïdor si no ha pres la possessió i, per tant, el primer greuge ha de ser desestimat.

III.- En segon terme, considera la recurrent que la sentència recull que el 20-01-1975 es va atorgar heretament irrevocable a favor de l'agent, de manera que els testaments atorgats amb posterioritat i la donació inter vivos s'han de considerar nuls. Per tant, conclou que disposava de la possessió civil des de l'heretament i la natural des de la mort de la mare usufructuària i, en tercer terme, manifesta que la defenent justifica la seva possessió en el llegat, quan del pacte e) de l'escriptura de donació i heretament universal no resulta la facultat per a prendre possessió dels béns i drets llegats. Afegeix que l'autorització per a prendre possessió en el testament de la mare de l'any 2004 es nul·la per contravenir l'heretament. Entén també que els previs estats possessoris als que fa referència la sentència resulten d'una apropiació indeguda i no poden ésser emparats en dret.

Hem de recordar com a extrem previ a l'estudi d'aquests dos motius, que poden ésser acumulats pel seu tractament conjunt, que l'objecte del present procés el constitueixen les pretensions interdictals exercitades, sense que puguin ésser objecte de consideració, per ultrapassar clarament el referit objecte les argumentacions relatives a la nul·litat dels testaments i de la donació efectuada amb posterioritat a l'heretament de 20-01-1975. Aleshores, el debat s'ha de circumscriure a si l'hereu contractual, instituït en heretament, esdevé posseïdor des de la mort de la mare usufructuària i, per tant, ja seria posseïdor dels béns hereditaris i es trobaria legitimat per a l'exercici de les pretensions interdictals i, la situació possessòria de la defenent.

Quant al primer extrem, considera la part agent i recurrent que sí, segons l'opinió de Joan Pere Fontanella (cl. IV, glossa XXII, núms. 34 a 37). Entén que l'heretament de 1975 es conceptuà com un heretament cumulatiu, que atribuïa la condició d'hereu irrevocable a la part agent i la titularitat de tots els béns de l'heretament, però com que els heretants-donadors es van reservar l'usdefruit, un cop mort el darrer dels heretants s'extingeix l'usdefruit i es consolida automàticament amb la nua propietat i així consolida la possessió natural amb la civil (fr. 35 "taliter quod possessio naturalis, quae existebat penes fructuarium, statim propietario etiam ignoranti ipso jure acquiritur: trahitur enim à civili, quae erat apud proprietarium, tunc dicitur proprietarius plenam in re habere propietatem"). Però, si aquest fragment es posa en relació amb els números 37 i 38, sembla que la conclusió que s'extreu és que l'hereu pot prendre la possessió natural, una vegada extingit l'usdefruit, i que solament la possessió del de cuius continuaria en l'hereu si així s'hagués estatuït ("Ex quibus sequitur quod potest proprietatem finito usufructu accipere propria auctoritate illam possessionem naturalem, quam fructuarius habebat ut eam junget suae civili, etiam si adesset statutum quod possessio defuncti continuaretur in haeredem, nec proeteream incidit in poeniam"). I a la mateixa conclusió aporta la lectura de la glossa XXVII, que atribueix la possessió per a després de la mort dels heretants-donadors amb el pacte de constitut possessori ("Et sic cum dictis pactis, and conditionibud dicti conjuges donatores volunt quod supradictarum rerum, post mortem ipsorum donatorum, dictus filius eorum donatrius universalis possit capere propria auctoritate possessionem corporalem, seu quali, and penesse retinere in casu, and tempore uspradictis, and ad uberiorem cautelam nunc pro tunc sic valeat, quemadmodum si per illos raliter data fuisset, and tradita corporaliter, and de facto cum clausula constituti, cum cessione jurium, and actiomum, and aliis ad translationem dominii, and possessionis necessaris") i en el comentari 5 posa de manifest la ficció legal de la transmissió del mode i de la possessió que comporta el constitut possessori ("Constitutum (ut hinc ejus materiam exordiamur") modus est fictus, per quem transfertur dominium and possessio absque actuali and corporali traditione").

Consegüentment, s'ha de refusar també l'argument segons el qual la condició d'hereva contractual i donatària universal comporta, amb la mort de la usufructuària-heretant, l'atribució, per ministeri de la llei, de la possessió dels béns hereditaris i, per tant, s'ha de refusar també el greuge efectuat contra la sentència d'instància.

Una vegada s'ha indicat que no es pot qüestionar la validesa del testament de la mare de l'hereva contractual que l'any 2004 l'autoritza per a prendre possessió dels béns i dret objecte de llegat, de la prova practicada en el procés s'acredita que la legatària i el seu marit s'havien ocupat durant la vida dels heretants de l'explotació dels negocis, sense que es pugui considerar incongruent la possessió de l'usufructuària amb la de la legatària, ja que la possessió mediata podria romandre en la donant-heretant i la immediata en la legatària per a l'explotació del negoci. Per consegüent, també des d'aquesta òptica el mencionat greuge adreçat contra la sentència d'instància ha de ser refusat.

En consonància amb les afirmacions anteriors, no es pot entendre que l'hereva, ja fos per la seva qualitat d'hereva contractual en virtut de l'heretament de 20-01-1975 o per la seva condició de donatària universal, també atribuïda en el mateix, pugui ésser considerada posseïdora per ministeri de la llei dels béns hereditaris, de manera que s'haurà d'examinar per l'èxit dels interdictes de retenir i recuperar la possessió si aquesta s'ostentava com a pressupòsit de la pretensió possessòria.

IV.- Els interdictes de retenir i recuperar la possessió requereixen com a pressupòsit ineludible pel seu èxit que qui els exercita hagi estat prèviament en la possessió, atès que mitjançant els mateixos es tracta de protegir una pertorbació o una despulla possessòria. En el cas que ens ocupa, ja hem tingut ocasió de posar de manifest que l'hereva no ha estat posseïdora dels béns hereditaris, fins que els mateixos li foren lliurats per part de la defenent, segons resulta del document núm. 5 adjuntat a la contesta a la demanda, de data 4-11-2008 i d'acord amb les previsions testamentàries contingudes en el testament de la mare de les litigants de 8- 11-2004. I així ho admet la pròpia recurrent quan assenyala que exercita aquests interdictes perquè "... impedeix a l'hereva disposar de la possessió dels béns que es reclamen".

Correspon ara examinar la viabilitat o no dels interdictes quorum bonorum i quod legatorum que articula també la part agent com a interdictes hereditaris. En realitat, es tracta de mitjans que concedeix l'ordenament jurídic per a poder sol·licitar la possessió en virtut d'un títol, com és la qualitat d'hereu.

L'interdicte quorum bonorum es reconeix a favor de l'hereu que ja ha obtingut la possessió dels béns. Així, segons Maynz ( Curso de derecho Romano, segona edició 1892, tomo III, and374, pàg. 317), aquest interdicte requereix la prèvia possessió i no esdevé suficient el mer títol d'hereu. En la mateixa línia d'idees, es determina que l'interdicte quorum bonorum només compet al successor que ha obtingut la possessió dels béns (and410, pàg. 542). En atenció, a les anteriors consideracions, esdevé clar que l'esmentat interdicte, tal i com fou configurat en el dret romà i rebut pels autors del dret comú, no podia prosperar quan mancava aquesta exigència prèvia de la possessió en aquell que l'exercitava.

Quant a l'interdicte quod legatorum (D. 43,3), aquest es conceptua com una acció restitutòria que s'adreça contra els legataris que es van apoderar dels objectes del llegat sense el consentiment de l'hereu. En el cas que ara ens ocupa, com indica la sentència de primera instància, manca una vegada més el requisit previ de la prèvia possessió en l'hereu, que fa inviable el triomf d'aquest interdicte, alhora que existeix un altre impediment. En efecte, l'interdicte quod legatorum s'adreça contra aquells legataris que s'han apoderat dels béns objecte del seu llegat de manera indeguda o contra el consentiment de l'hereu. En canvi, aquí ressurt que el legatari no solament té un títol de donació de 28-09-1979, que abasta el negoci i l'H.R.B., sinó a més el testament de la mare, de data 8-11-2004, que autoritza expressament a la legatària a prendre possessió dels béns objecte del llegat. Com que aquest ja els posseïa en el moment de la mort del causant, retenir aquesta possessió, s'adequa amb el consentiment prestat per a prendre possessió dels mateixos i no es pot concloure que s'hagi procedit a una ocupació dels béns qualificable com a indeguda, atesa la prèvia autorització del causant (cfr. STSJA 25-02-2010).

IV.- Les anteriors consideracions comporten la desestimació del recurs, atès que com s'ha posat de manifest l'exercici dels diferents interdictes acumulats en la demanda precisa l'acreditació prèvia de la possessió, alhora que no concorren les exigències pròpies dels interdictes hereditaris, ni en la modalitat quorum bonorum ni quod legatorum. Consegüentment, la desestimació de les accions interdictals, sense perjudici de la possible acció de petició d'herència que es pugui exercitar si així ho considera adient l'hereva, en consonància amb els arguments exposats, motiva la confirmació de la resolució d'instància.

Nogensmenys, la manca de jurisprudència respecte dels interdictes successoris, així com la seva evolució des del dret pretori fins a la recepció del ius commune, justifica l'existència de dubtes de dret que motiven la no imposició de les costes d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82, cap. X).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal de Tejada contra la sentència, de data 1-04-2010, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles, i confirmem íntegrament la seva part decisòria. No procedeix efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.