Excepció de caducitat; còmput dels terminis de caducitat o de prescripció de data a data i no en dies naturals; desistiment justificat; pagament fraccionat del salari (7000185/2018)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

TSJC.- 0000282/2020 ORIGEN: 7000185/2018 - 00

NIG: 5300542120180001077

PARTS:

Apel·lant : Sr. Tejada

Advocat : Sr. Salas

Apel·lat : Elías Procurador : Sr. Ribes Advocat : Sra. Daza

SENTÈNCIA 153-2020

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : Sr. Vincent Anière Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

Andorra la Vella, el 22 de desembre del 2020. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- El Sr. Tejada va presentar, per escrit de data 11-04-2018, demanda laboral contra la societat Elías, demanant la condemna de la demandada a pagar-li la suma total de 31.574,42.-euros en concepte d'indemnització per desistiment injustificat i de salaris impagats, majorada amb els interessos legals corresponents, a cotitzar prop de la CASS, i amb condemna en costes, incloent honoraris d'advocat i de procurador.

Segon.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle, va dictar Sentència, de data 25-05-2020, estimant l'excepció de caducitat aixecada pel defenent i decidint :

"Que desestimant majoritàriament la demanda formulada pet Sr. Tejada contra la societat mercantil andorrana unipersonal per participacions "Elías, S L U ", ha de condemnar i condemna a la darrera a pagar al primer la suma de vuitanta-dos euros amb dos cèntims (82,02.- EUROS) en concepte del salari del mes de febrer del dos mil divuit, havent de ser aquesta cotitzada prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i considerada com a liquidada segons s'ha raonat en el Fonament de dret tercer de la present resolució, sense efectuar especial condemna en costes d'aquesta instància a cap dels litigants".

Tercer.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació el Sr. Tejada.

Demana la seva revocació parcial, dictant-se una nova estimant íntegrament la seva demanda inicial amb imposició de les costes d'ambdues instàncies a la part defenent.

La representació processal de la societat Elías, demana la confirmació de la sentència, amb imposició de les costes judicials de segona instància a la part apel·lant.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- És pacífic que el Sr. Tejada treballava per la demandada en qualitat de tècnic de muntatge de xemeneies des del juny del 2006, en el marc d'una relació indefinida que no es va formalitzar per escrit.

La relació laboral es va extingir com a conseqüència del desistiment de l'assalariat mitjançant carta de data 26-02-2018 notificada en data 27-02- 2018 en la qual va invocar les disposicions de l'article 97.1 c) relatives al desistiment justificat per retards injustificats i reiterats en el pagament del salari.

El Tribunal ha estimat l'excepció de caducitat aixecada per la defenent, i per conseqüent no va entrar en el fons del litigi pel que fa a la indemnització per desistiment justificat, i és en contra d'aquest pronunciament que s'alça en primer lloc el Sr. Tejada.

Escau per conseqüent, examinar aquest aspecte del recurs, i en cas de no confirmar la caducitat, examinar els altres motius de recurs relatius al fons del desistiment

Segon.- Els motius del recurs en relació amb la caducitat són en essència: que per més o menys ferma que sigui una jurisprudència cal aplicar la llei ; que la llei processal laboral expressa de que disposem d'una norma antiga que ve aplicant-se regularment i sistemàticament, és a dir, el decret sobre procediment laboral de 9 de març de 1974, i que l'article 5 del dit decret estipula 8 dies, sense precisar si són naturals o hàbils, per formular conclusions, i que l'article 6 preveu l'apel·lació en un termini de 13 dies hàbils ; que la nova Llei 31/2018 de 6 de desembre, de relacions laborals preveu un termini de 40 dies hàbils en ordre a la caducitat ; que s'ha d'aplicar el vigent article 42 de la LQJ i en el mateix no s'hi estableix més que dies hàbils pels procediments civils tret de norma expressa en altre sentit, i que aquesta disposició no distingeix entre terminis processals o civils.

D'altra banda, exposa que la sentència recorreguda, al no entrar a examinar la causa de desistiment li provoca un greuge i no protegeix els drets dels treballadors, part feble d'una relació laboral.

No es discuteix que s'ha d'aplicar l'article 8 del Codi de relacions laborals que disposa que la reclamació d'indemnitzacions per desistiment unilateral de la persona treballadora té el termini de caducitat de 30 dies a comptar del moment en què l'empresari té coneixement del desistiment unilateral, ja sigui perquè ha rebut comunicació escrita, ja sigui per absència injustificada al treball de la persona treballadora durant almenys tres dies de treball seguits.

El que torna a defendre en aquesta alçada el recurrent és el seu plantejament d'instància que aquest termini de caducitat s'hauria de comptar en dies hàbils i no naturals.

Però el tribunal ja ha aportat una resposta que no podem fer més que compartir i repetir, tota vegada que correspon al dret vigent i a la jurisprudència dels tribunals andorrans i en particular aquesta Sala.

En efecte, la nostra jurisprudència al respecte és clara, repetida i assentada, o si el vol ferma ("que no trontolla, no vacil·la" segons el diccionari de l'enciclopèdia catalana) en el sentit que el termini de caducitat és diferent d'un termini processal.

És així que en la nostra sentència del 27-11-2014 ja citada per la Sra. Batlle recordàvem les sentències anteriors i motivàvem :

"... és jurisprudència ferma que els terminis de caducitat o de prescripció no són terminis processals, als quals s'aplicaria l'article 42 de la LQJ o l'article 53 LTPJ, sinó terminis civils que s'han de computar de data a data, en dies naturals".

Escau recordar que existeix una diferència essencial de natura entre d'una part, un termini civil, com ho és el termini de caducitat, i un termini processal.

El primer abasta el fons del dret o el dret d'acció. És fix i s'ha de computar de data a data (si és tracta d'un termini expressat en dies).

El segon té com a objecte de regular el desenvolupament del procediment. Llevat que la llei previngui el contrari, es calcula en dies hàbils, justament perquè en els mateixos no es pot en principi treballar als tràmits sotmesos al termini aplicable.

En el mateix sentit ens vam pronunciar en la sentència 167/07 del 18/10/2007 :

"...Ara bé, s'ha de diferenciar els terminis legals de caducitat que originen l'extinció de drets i obligacions de qualsevol naturalesa, i els terminis processals establerts per regular les actuacions de les parts en el marc d'una acció judicial. Si aquests darrers estan sotmesos a les disposicions dels articles 42 de la LQJ i 53 de la LTPJ, que parla d'actuacions en matèria civil, no és el cas dels terminis de caducitat de l'acció, que tenen un fonament i una natura diferents. El fonament dels terminis de caducitat que suposen l'extinció de l'acció a resultes de la inactivitat d'una de les parts, és la seguretat jurídica i la pau social. Quan el dret o l'acció ha nascut per pròpia disposició de la Llei, amb l'expressa limitació temporal d'exercici i exigibilitat, el propi transcurs del temps provoca i determina la seva extinció, sense possibilitat d'interrupció, de suspensió o de renúncia ço que imposa que el còmput del termini de prescripció es faci de data a data perquè ha d'ésser igual per tothom i no es pot fer variar la seva durada en funció del calendari festiu de cada mes o de cada any. Aquesta doctrina és la que sempre ha aplicat la jurisprudència dels Tribunals andorrans i particularment tractant-se de la caducitat de l'acció de les parts en matèria d'acomiadament.".

Per tant no es pot comparar el termini de caducitat de l'article 8 del codi de relacions laborals amb els articles del Decret del 1974 relatius a terminis processals, i per tant sotmesos als principis generals establerts pels articles 42 LQJ i 53 LTPJ, i això que dits articles del Decret comportin o no una menció específica sobre la qüestió de si els dies que fixen són hàbils.

D'altra banda, contràriament a l'afirmació del recurrent, en res l'article 9 de la Llei 31/2018, del 6 de desembre, de relacions laborals que regenta ara la qüestió de la prescripció i de la caducitat ha canviat els principis que acabem d'exposar.

Per tant, no existeix cap motiu per modificar la nostra jurisprudència que finalment correspon a l'aplicació de la llei vigent segons la natura del termini en qüestió.

En aquestes condicions, hem de confirmar el criteri de la instància i l'estimació de l'excepció de caducitat.

Pel que fa a l'argument que la sentència li causa greuge i el deixa sense protecció pel fet de no entrar en el fons del desistiment, només cal constatar que aquesta manca de pronunciament per part del Tribunal és la conseqüència lògica i obligatòria d'haver constatat la concurrència de la caducitat legal que té justament com a efecte de fer impossible l'acció, el tot perquè la part agent ha pretès aplicar un mètode de càlcul contrari al mètode resultant dels principis exposats més amunt.

Tercer.- El segon aspecte del recurs de l'assalariat és de forma molt resumida que el seu desistiment era justificat tota vegada que no havia acceptat la manera fraccionada en la que l'empresa li havia pagat el salari. Afegeix que en cap cas es pot considerar, com fa el Tribunal a quo, que la signatura dels butlletins de salari és una manifestació del seu acord en la forma de pagament, sinó que només mostra el seu acord amb la quantitat de salari que li pertocava aquell mes.

Però, i en primer lloc, com ja hem dit, l'estimació de l'excepció de caducitat de l'acció per indemnització per desistiment justificat impedeix tot pronunciament al respecte. Per tant, no esqueia i no escau entrar en l'examen d'aquesta qüestió.

En segon lloc, pel que fa a la suma de 2.054,63.-euros reclamada en concepte de salaris deixats de satisfer, el tribunal ha recordat i aplicat els principis aplicables a la matèria segons els quals el fet de signar el butlletí de salari comporta el reconeixement per l'assalariat de que els imports cobrats per ell corresponen als indicats en el butlletí i als conceptes als quals es refereixen però no comporta cap renúncia a reclamar els drets que l'empresa ha de satisfer i als quals l'assalariat no pot renunciar.

No podem més que constatar amb el tribunal que el demandant ha reconegut expressament haver signat del seu propi puny i lletra tots els butlletins de salari que li foren exhibits, que les transferències corresponents havien estat efectivament realitzades, i que de la firma dels butlletins de salari derivava també l'acceptació de les quantitats que hi figuren com a pagades "en efectiu".

A més, també hem de constatar amb el tribunal que el demandant no ha aportat en contra cap altra prova que un document que no s'ha demostrat que l'hagi confeccionat l'empresa i que no ve corroborat per cap altre element de prova.

En contra de tota aquesta argumentació del tribunal, l'apel·lant no exposa cap altre greuge que el fet de firmar els butlletins no pot comportar cap acceptació de la forma de pagament que li imposava l'empresa.

Però, no es tracta d'això, que és relatiu al caràcter justificat del desistiment, sinó de saber si havia quedat provat l'impagament de salaris, i ja hem motivat perquè no existia aquesta prova.

Per tot l'exposat, el recurs s'ha de desestimar.

Quart.- Le desestimació del recurs justifica imposar al recurrent vençut les costes de segona instància.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, ha pres la següent

DECISIÓ

Primer.- DESESTIMAR el recurs del Sr. Tejada contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 25-05-2020 que confirmem íntegrament.

Segon.- CONDEMNAR al Sr. Tejada a pagar les costes judicials de segona instància.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-

DECISIÓ

Primer.- DESESTIMAR el recurs del Sr. Tejada contra la Sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 25-05-2020 que confirmem íntegrament.

Segon.- CONDEMNAR al Sr. Tejada a pagar les costes judicials de segona instància.

Aquesta resolució és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.