Interdicte de recobrar la possessió servitud de pas (0101/10)

Sentència

Magistrats

Eulàlia Amat Llari Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

SENTÈNCIA

TSJC-101/10

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el dia 28 d'octubre de 2010. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 1 de juliol del 2009 la representació processal del Sr. Arnau va formular demanda d'interdicte de retenir la possessió i reclamació de danys i perjudicis contra el Sr. Caro, sol·licitant que s'acordés el manteniment del seu mandant en la possessió del pas d'accés a la seva propietat, coneguda com a "Prat de la Borda d'Incles", Parròquia de Canillo, que havia estat pertorbada pel defenent, disposant la retirada del vehicle propietat d'aquest que la inquietava i privava i acordant tanmateix que el Sr. Caro s'abstingués d'aquesta actuació en el futur. D'altra banda, sol·licitava igualment que es condemnés al defenent a indemnitzar al seu mandant amb la suma de 6.000 euros pels danys morals que havia patit com a conseqüència d'aquests fets i al pagament de totes les costes processals generades pel procediment.

II.- La representació processal del Sr. Caro va contestar a la demanda en data 15 de juliol del 2009, oposant-se a la mateixa amb l'argument que era l'agent qui violentava el seu dret de propietat, pretenent tenir dret a envair la seva finca sempre que li semblés convenient i pel lloc que considerés pertinent, negant que la seva propietat estigués gravada per cap servitud i sol·licitant, per aquest motiu, la desestimació de la demanda formulada contra ell i que s'imposessin a l'adversa les costes del procediment.

III.- L'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, Secció civil, va dictar Sentència en data 10 de març del 2010 estimant la demanda en la seva major part i ordenant el manteniment de la possessió de l'agent sobre la servitud de pas predial de la què era titular en virtut de les escriptures que constaven en les actuacions i requerint al pertorbador per tal que d'immediat procedís a retirar a les seves costes el vehicle que havia situat al bell mig del camí rodat que permetia l'accés a la Borda de la família Batista i que s'abstingués de pertorbar la possessió referida o amenaçar-la en el futur, tot això amb condemna en costes del defenent.

IV.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Caro i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació i la desestimació íntegra de la demanda formulada contra el seu mandant, imposant a l'adversa les costes de les dues instàncies.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- Com a primer motiu en contra de la decisió de la Sentència d'instància al·lega el recurrent que les consideracions i les afirmacions que es contenen a la resolució apel·lada no s'ajusten a l'àmbit propi, ni a les finalitats, del procediment interdictal, ni són congruents amb el petitum de la demanda de l'adversa.

Els arguments que fonamenten aquest motiu del recurs s'han d'admetre en part. Es cert que la Sentència d'instància va més enllà del que se li demana, ja que, mentre en el petitum de la demanda es sol·licita que s'acordi el manteniment de l'agent en la possessió del pas de la què gaudia abans de la pertorbació que va portar a terme el demandat i que aquest s'abstingui de seguir inquietant-la, la Sentència d'instància considera que l'agent és titular d'una servitud predial de pas que es va constituir voluntàriament en l'escriptura pública de compravenda perpètua atorgada entre els consorts Srs. Caro i Calatayud i el Sr. Badía el dia 1 de juny del 1973, raó per la qual ordena mantenir a l'agent en la seva possessió, de tal manera que la decisió és en part incongruent, encara que el debat entre les parts, especialment la oposició a la demanda del Sr. Caro, es va centrar substancialment en aquest punt i encara que aquestes escriptures puguin tenir rellevància en el procediment interdictal a altres efectes.

També és cert que aquest pronunciament excedeix l'àmbit que és propi del procediment interdictal, ja que aquesta acció, prevista al Digest 43,16.1, no té com a finalitat establir si l'agent té o no dret a posseir, sinó si posseïa en el moment de la despulla, de tal manera que el que pretén l'agent és la defensa jurídica d'una situació fàctica i tota qüestió aliena al fet possessori queda fora de l'objecte de l'interdicte.

No obstant, el pronunciament principal de la citada resolució no és aquest, sinó aquell que ordena mantenir en la possessió a l'agent, requerint al pertorbador per tal que d'immediat procedeixi a retirar a les seves costes els obstacles que impedien el seu exercici, raó per la qual, si bé és veritat que la part del pronunciament que fa referència al reconeixement d'un dret de servitud de pas a favor de l'agent s'ha de revocar, el que cal discutir en aquesta alçada és si l'agent posseïa el dret a passar com a situació de fet en el moment que el defenent va impedir que ho continués fent i per tant si cal estimar o no la demanda.

II.- Per tal de discernir aquest punt no es poden tenir en compte els arguments que, de manera contradictòria, exposa el recurrent en els apartats dotzè a trenta-quatrè de les seves conclusions, en el sentit que les escriptures aportades a les actuacions per l'agent no proven l'existència d'una servitud de pas a favor del predi propietat seva i que, per tant, la Sentència d'instància ha valorat erròniament la prova, perquè, com ell mateix defensa amb tota la raó en relació al primer motiu del seu recurs, el procediment interdictal no té com a finalitat discernir si l'agent era titular del ius possidendi, és a dir si era titular d'un dret real que comportés possessió, sinó si tenia el ius possessionis, és a dir el poder de fet sobre l'objecte en que consisteix la seva tinença en el moment que va ser privat d'ell, restaurant així la pau social sense impedir que en un procediment ordinari posterior es determini si el que l'ha interposat té o no dret a posseir, com posen de relleu, entre altres, les resolucions d'aquesta Sala que cita el mateix recurrent.

III.- Tampoc es poden admetre els arguments del recurrent, fonamentats en part en les escriptures aportades a les actuacions, en el sentit de que el dret de pas que pogués tenir el Sr. Badía existiria i s'exercitaria per un altre lloc diferent a aquell pel qual passava en el moment que ell ho va impedir, o que el que volia l'agent era passar pel lloc a on li semblés més convenient i en el moment que cregués pertinent, sinó que cal concloure que el que volia fer l'agent era passar pel lloc per on ho venia fent en el moment de la pertorbació. En aquest sentit, amb independència de que s'hagués pactat o no una servitud de pas per un lloc concret de la finca del defenent a favor de la de l'agent, el que aquest ha provat, i aquell no ha desvirtuat, és que passava habitualment per un determinat camí quan el defenent li va impedir fer-ho creuant el seu vehicle per obstaculitzar el pas.

Aquesta conclusió es deriva, per un cantó, de les declaracions dels testimonis aportats per l'agent. Així, de les manifestacions de la Sra. Castillo (foli 174 en relació al 155), el Sr. Ruiz (foli 177 en relació al 155), el Sr. Ferrer (foli 179 en relació al 155) i el Sr. Gibert (foli 181 en relació al 155), que també ho va afirmar en l'acte d'inspecció ocular (folis 51 i 52), es dedueix sense cap mena de dubte que el camí que havia tancat el defenent era aquell pel qual s'havia accedit a la finca de l'agent amb vehicles de tota mena, com a mínim des de l'any 1975, sense que aquesta tingués cap altre accés en cotxe, i sense que el seu traçat hagués estat modificat des del seu inici. Aquests testimonis tenen un especial valor a l'hora de resoldre el present litigi, ja que es tracta de persones que fa temps que coneixen el lloc i, per tant, la seva tatxa pel fet de ser amics o parents del Sr. Badía, malgrat porti a valorar amb cautela les seves declaracions, no pot ser determinant quan tots ells concorden en les seves afirmacions i quan el recurrent no ha aportat altres testimonis que les contradiguin.

Per un altre cantó, el mateix Sr. Caro manifesta al contestar al plec de posicions que es recull al foli 154 que des del moment en què va viure de forma permanent a la borda construïda en la finca de la seva propietat, feia dos anys, "prengué coneixement de la realitat i l'existència del referit camí rodat i per tant no sabent el que havia vingut succeint fins aleshores" (foli 168), tenint en compte que amb aquestes manifestacions reconeix que el camí objecte de controvèrsia ja existia i era utilitzat pels ocupants de la finca veïna abans de que ell impedís la seva utilització. D'altra banda, el Sr. Caro va reconèixer igualment en l'acte d'inspecció ocular que es va portar a terme el dia 9 de juny del 2009 (folis 51 i 52) que dos anys abans de la pertorbació havia utilitzat aquest camí per tal de bastir la seva borda i que, si bé s'havia de mantenir el dret de pas del Sr. Badía, s'oposava a que aquest el constituís o alterés el terreny sense el seu consentiment, proposant que aquest transcorregués per un altre lloc menys perjudicial pels seus interessos, manifestacions que suposaven novament un reconeixement de l'existència, prèvia a la seva intervenció, del pas utilitzat per l'agent.

Per últim, de les escriptures aportades a les actuacions es dedueix que, des del moment en què l'any 1973 els propietaris de la finca de l'agent van vendre una part de la mateixa als de la defenent, la part restant va quedar sense accés rodat a un camí públic, raó per la qual havien de passar per una de les finques del defenent per un lloc o altre, com aquest reconeix, i no s'ha provat que ho fessin per un lloc diferent al del que és objecte del present litigi.

IV.- Per totes aquestes raons, considerem que ha quedat acreditat a les actuacions que l'agent utilitzava el pas objecte del litigi en el moment en què el Sr. Caro li va impedir fer-ho. Entenem igualment que el fet de passar regularment per una finca aliena comporta possessió d'un dret de pas, entesa com l'exercici efectiu del contingut d'un dret, tant si el que passava estava legitimat per fer-ho com si es tractava purament d'una situació de fet, tenint en compte que, malgrat la servitud de pas no és un dret que s'exerciti de manera continuada, això no impedeix que s'entengui posseït de manera ininterrompuda, ja que el propietari del predi dominant pot exercitar-lo sempre que ho requereixi l'interès de la seva finca, de tal manera que el dret es pot usucapir, si es donen els requisits exigits legalment, i la seva possessió es pot defensar mitjançant interdictes, consideracions que porten a l'estimació de la demanda formulada per l'agent en els seus propis termes.

V.- En estimar-se parcialment el recurs no procedeix fer especial pronunciament sobre les costes d'aquesta alçada de conformitat amb el que disposa el capítol X de la Novel·la 82.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

ESTIMAR en part el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Caro contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, Secció civil, de data 10 de març del 2010, que REVOQUEM PARCIALMENT en el sentit de mantenir la condemna que s'imposa al citat senyor de respectar la possessió del dret de pas a l'instant d'aquest plet i per tant requerir al Sr. Caro per tal que d'immediat procedeixi a retirar qualsevol obstacle que l'impedeixi accedir a la Borda de la família Batista i s'abstingui de pertorbar la possessió referida o d'amenaçar-la en el futur, mantenint igualment la desestimació dels altres pediments de l'agent i la condemna del defenent al pagament de les costes de la instància, però deixant sense efecte els demés punts de la decisió, sense fer especial pronunciament respecte de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-