Sentència sobre determinació de la llei aplicable a una successió

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

SENTÈNCIA 000151-2025 DE 08/10/2025

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 08/10/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000069/2025

Nig : 5300542120210002629

IU : ECLI : AD:TSJC:2025:00151

SENTÈNCIA 000151/2025

PARTS:

Apel·lant: Sra. Puig

Representant: Sra. Sanç

Advocat: Sr. Castillo

Apel·lat: Srs. Gomila, i

Caro

Representant: Sra. Romeu

Advocat: Sr. Montenegro

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: determinació de la Llei aplicable a una successió

Andorra la Vella, el 8 d'octubre del 2025

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- Prèvia substanciació d'una petició de diligències preliminars, en data 28/07/2022, la representació processal de la Sra. Puig, part demandant, formulava demanda en reclamació de suplement de llegítima, contra els Srs. Gomila i Caro, de conformitat amb les circumstàncies de fet que exposava i els documents adjuntats, sol·licitant es dictés Sentència condemnant solidàriament els darrers a satisfer a la seva representada l'import de 102.547,17.- EUR, més els interessos legals generats fins al dia 14/06/2022, per import de 1.294,75.-EUR i els interessos legals generats sobre la xifra de 102.547,17.-EUR, a comptar de la defunció del causant i fins a la seva total liquidació i a pagar les costes ocasionades.

2.- El 03/10/2022, la representació processal dels Srs. Gomila i Caro, part demandada, contestava la demanda articulada oposant-se al seu triomf sol·licitant es dictés Sentència desestimant-la i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades.

3.- Una volta substanciat el procediment pels seus tràmits, el dia 21/02/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Estimar parcialment la demanda interposada per la Sra. Puig contra els Srs. Gomila i Caro i, en els seus mèrits:

Primer.- Condemnar la part defenent a pagar la suma de 45.334,59 EUR en concepte de suplement de llegítima, augmentada pels interessos legals comptadors a partir de la fermesa de la present sentència i fins a liquidació total del deute; així com l'import de 1.294,75 EUR en concepte d'interessos legals devengats des de la data de la defunció del causant fins al 14/06/2022.

Segon.- No fer especial condemna en costes, havent cada part de satisfer les costes processals que hagi ocasionat a instància seva i també satisfer les costes comunes per meitat".

4.- La representació de la part demandant s'alça contra aquesta decisió formulant recurs d'apel·lació el dia 02/04/2025, demanant la seva revocació parcial i que es dicti Sentència, condemnant els demandats a pagar la suma de 61.820,12.- EUR, en concepte de suplement de llegítima. Subsidiàriament, demana llur condemna a pagar la quantitat de 56.667,97.-EUR, juntament amb els interessos legals a comptar de la presentació de la demanda (28 de juliol del 2022).

5.- La representació processal de la part demandada s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat demanant la seva desestimació íntegra amb imposició a la part recurrent de les costes ocasionades.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En el present litigi, en reclamació de suplement de llegítima, la controvèrsia jurídica que es suscita passa per determinar la llei aplicable a la successió del causant Sr. Peña. La resolució d'instància s'inclina per la Llei catalana atès el seu veïnatge civil, entenent la part recurrent que aquesta esdevenia l'andorrana en mèrits de la Disposició Addicional primera, apartat 2 de la Llei 46/2014 de la Successió per causa de mort, el que afectava la composició del donatum, del relictum i la imputació de les donacions realitzades a la llegítima individual. Subsidiàriament, en l'eventualitat que es considerés que resultava aplicable la Llei catalana, entenia que tampoc s'havia de descomptar a la llegítima la condonació el deute per import d'11.333,38.- EUR.

Segon.- Determinació de la Llei aplicable a la Successió

L'òrgan a quo sosté que la llei aplicable a la successió era la catalana perquè el causant, Sr. Peña, mantenia la seva nacionalitat espanyola i veïnatge civil català fins al moment de la defunció, de manera que, d'acord amb la disposició addicional primera de la Llei 46/2014 de successions andorrana, la regla general imposa l'aplicació de la seva llei personal. Reforçava aquesta conclusió indicant que, en el darrer heretament atorgat el 03/08/2020, molt proper a la seva mort, el testador va manifestar expressament la voluntat que la seva herència es regís pel Codi de successions de Catalunya, referint que la voluntat del testador era la llei suprema de la successió. Afegia que, malgrat la residència a Andorra, el difunt va decidir no canviar de nacionalitat ni de règim jurídic de referència. Finalment, indicava que la mateixa part actora havia reconegut en les diligències preliminars que la seva condició de legitimària i les seves pretensions derivaven de preceptes concrets del Codi Civil de Catalunya, cosa que reforça la coherència en l'elecció de la normativa aplicable.

L'apel·lant defensa que la normativa aplicable no havia de ser la catalana sinó la Llei andorrana de successions (Llei 46/2014, de 18 de desembre), perquè la Disposició addicional primera, apartat 2, ja preveu que quan el causant tingui un vincle manifestament més estret amb un altre Estat diferent del de la seva llei personal, la successió s'ha de regir pel dret d'aquest altre Estat, amb independència del que hagi disposat en les seves darreres voluntats. Sosté que aquest era el cas del Sr. Peña, atès que va viure a Andorra des dels 25 anys fins a la seva mort als 95, és a dir, durant 70 anys seguits, que hi va fixar la seva residència permanent i que va tenir-hi tota la seva vida familiar i patrimonial. També destaca que tots els fills i nets del causant van néixer i viuen a Andorra, que van ser nacionalitzats andorrans des del naixement, que tot el patrimoni del Sr. Marina es trobava al Principat i que fou aquí on va desenvolupar la seva activitat empresarial. A més, va contribuir de manera altruista a la construcció de la nova església de Meritxell i va voler ser enterrat a Santa Coloma, on havia adquirit un nínxol. Per tot això, l'apel·lant entén que el vincle més intens i rellevant del causant era amb Andorra i que, en conseqüència, la successió havia de regir-se pel dret andorrà i no pel dret civil català.

Des d'aquesta perspectiva, la qüestió litigiosa rau en la determinació de la llei aplicable a la successió del Sr. Peña. La Disposició addicional primera de la Llei 46/2014, de successió per causa de mort, estableix un sistema de dret internacional privat propi d'Andorra. Aquest sistema parteix d'un principi general: l'aplicació de la llei personal del causant en el moment de la defunció, però introdueix una disposició correctora o d'excepció a l'apartat 2, d'acord amb la qual, "en cas que, excepcionalment, resulti clarament de totes les circumstàncies del cas que, en el moment de la mort, el causant tenia un vincle manifestament més estret amb un Estat diferent d'aquell la llei del qual sigui aplicable segons l'apartat anterior, la llei aplicable a la successió serà la d'aquest altre Estat".

Aquesta previsió respon a una opció de política legislativa que s'alinea amb els criteris materials que inspiren el Reglament (UE) 650/2012 en matèria de successions que cerquen evitar solucions artificials i desconnectades de la realitat vital del difunt. La finalitat de la disposició és impedir que la successió es regeixi per una llei amb la qual el causant mantenia un vincle merament formal o residual (per exemple, la nacionalitat) quan tota la seva existència personal, familiar i econòmica estava ancorada en un altre Estat.

Des d'aquesta perspectiva, el criteri del "vincle manifestament més estret" és un estàndard jurídic flexible, que exigeix una anàlisi casuística de les circumstàncies que es fonamenta sobre indicadors diversos com ara: la residència habitual i de llarga durada, la localització del patrimoni, el centre d'interessos econòmics, la vida familiar i social, la integració a la comunitat, i fins i tot la voluntat simbòlica del causant de vincular-se a un país.

Aplicat al cas, aquests indicadors convergeixen inequívocament en la connexió amb Andorra: el Sr. Peña hi va residir 70 anys ininterromputs, des dels 25 fins als 95 anys; hi va establir la seva llar i va criar-hi els seus fills, tots ells andorrans; hi va desenvolupar l'activitat professional que va generar tot el seu cabal relicte, sense mantenir patrimoni ni interessos rellevants a Espanya en les darreres dècades; i fins i tot va mostrar un compromís comunitari i identitari amb el país, com palesa la seva contribució a la reconstrucció del santuari de Meritxell i la voluntat de ser enterrat a Santa Coloma. Dit en termes més planers, no hi ha dubtes que el "centre de gravetat" de la seva vida, era a Andorra, no pas a Catalunya.

És cert que el causant va conservar la nacionalitat espanyola i el veïnatge civil català, i que fins i tot va expressar en el seu heretament que la successió es regulava per l'ordenament civil català. Ara bé, la norma andorrana no atorga al testador un poder de professio iure equivalent al reconegut pel Reglament europeu (l'apartat 10 de l'exposició de motius de la Llei andorrana ja preveu: "Es desestima el criteri de la residència habitual com a punt de connexió únic, com també la possibilitat d'elecció de la llei aplicable. De tota manera, es reconeix l'aplicació de fet de la llei derivada de la residència habitual segons les circumstàncies del cas"), sinó que preveu una regla d'ordre públic: quan les circumstàncies objectivament acrediten un vincle més estret amb Andorra, la successió ha de regir-se pel dret andorrà, amb independència de la voluntat del causant. La voluntat del testador no pot prevaler sobre un criteri legal imperatiu dissenyat per garantir l'aplicació de la llei més connectada amb la realitat successòria. En aquest sentit, l'aplicació de l'apartat 2 evita resultats paradoxals i fomenta la seguretat jurídica perquè seria artificiós i contrari a la raó de la norma sotmetre a la legislació catalana la successió d'una persona que havia viscut i mort a Andorra després de set dècades de residència, amb família andorrana i patrimoni exclusivament andorrà. La successió, si es vol respectar la seva autèntica connexió material, ha de ser qualificada d'andorrana.

En conseqüència, la interpretació correcta de la DA primera de la Llei 46/2014 exigeix aplicar l'excepció del seu apartat 2 i declarar com a dret aplicable la Llei andorrana de successions, sense que ni la nacionalitat i veïnatge del causant o encara la referència expressa a la legislació catalana realitzada en un instrument de darreres voluntats pugui desvirtuar aquesta solució.

Tercer.- Incorporació al donatum de les donacions realitzades pel causant en benefici dels nets.

Respecte d'aquesta qüestió, la part apel·lant manté que la sentència de primera instància incorria en una contradicció flagrant atès que en el fonament de dret sisè afirmava que la donació als nets (per import de 82.450,60 EUR) s'havia d'incloure en el donatum, però en el quadre final de càlcul no la computava. Sosté en tot cas que el motiu d'aquesta exclusió implícita seria l'aplicació de l'article 451-5 b) del Codi civil de Catalunya, que limitava la col·lació de donacions a les efectuades dins dels deu anys anteriors a la mort del causant. No obstant això, sosté que aquesta limitació no existeix en la legislació andorrana, invocant l'article 267 b) de la Llei 46/2014, que disposa que s'ha d'afegir al càlcul de la llegítima el valor de tots els béns alienats a títol gratuït pel causant, excloses només les liberalitats d'ús, sense establir cap restricció temporal. Així, defensa que la donació feta als nets ha de ser inclosa en el càlcul del donatum, la qual cosa incrementa la base successòria i, en conseqüència, la quantia del suplement de llegítima que correspon a la seva representada.

Establerta en el fonament de dret anterior que la legislació aplicable a la successió del Sr. Peña esdevenia l'andorrana, aquest motiu del recurs també haurà de triomfar. En efecte, la redacció de l'article 267 b) de la Llei 46/2014, de successió per causa de mort, disposa que "s'afegeix el valor dels béns alienats a títol gratuït pel causant, excloses les liberalitats d'ús". Aquesta norma, a diferència del Codi Civil de Catalunya, no estableix cap restricció temporal: el legislador andorrà ha optat per un criteri general i objectiu, que obliga a computar totes les donacions efectuades pel causant al llarg de la seva vida amb la finalitat de protegir els legitimaris, quins interessos es consideren preferents al dret dels donataris com, d'altra part, ja preveia el Codi 3, 29, 3, sempre que no siguin simples liberalitats d'ús.

En conseqüència, les donacions fetes als nets del causant, per import de 82.450,60 euros, s'han d'incloure dins del donatum juntament amb les altres liberalitats. La seva exclusió, basada en un criteri estrany a la normativa andorrana, suposa una aplicació indeguda d'una limitació aliena al nostre ordenament. L'efecte pràctic d'aquesta correcció és clar: la base per calcular la llegítima ha de resultar incrementada, i per tant la quantia del suplement a percebre per la part apel·lant també ha de ser més elevada que la fixada en primera instància.

Quart.- Imputació de la condonació del préstec que va obtenir la demandant del causant.

L'apel·lant impugna la decisió de la Batllia de descomptar de la llegítima l'import d'11.333,38 EUR, corresponent a la condonació d'un préstec que el causant havia fet a favor seu. Argumenta que la Llei 46/2014 (art. 270.1) exigeix, per a la imputació d'una donació a la llegítima, l'existència d'un pacte exprés d'imputació en el moment de l'atorgament o que la donació s'hagi fet en pagament o a compte de la llegítima. Sosté que aquest pacte mai no va existir, ni consta acreditat en les actuacions cap element que permeti deduir-lo. En conseqüència, considera que la condonació del deute no pot ser considerada un avançament de la llegítima i no s'ha de descomptar de la quantia a percebre per l'apel·lant.

L'abordatge d'aquest punt del recurs ha de partir de l'article 270.1 de la Llei 46/2014 quan disposa: "són imputables a la llegítima les donacions atorgades pel causant amb pacte exprés d'imputació o fetes en pagament o a compte de la llegítima. El caràcter imputable de la donació s'ha de fer constar expressament en el moment del seu atorgament i no es pot imposar amb posterioritat". Aquesta redacció reflecteix la voluntat del legislador andorrà d'impedir que un acte gratuït pugui ser unilateralment qualificat com a avançament legitimari sense que hi consti la clara i inequívoca voluntat del causant.

En el cas examinat, no consta en cap document ni en cap prova aportada que el Sr. Peña hagués volgut atribuir a la condonació del deute el caràcter d'avançament de llegítima. I en aquesta eventualitat, la manca de qualsevol referència a aquest efecte impedeix d'atorgar-li aquesta qualificació. Pretendre que la mera condonació equivalgui, sense més, a una imputació legitimària seria contrari al tenor literal del text citat i vulneraria el principi de protecció dels hereus forçosos.

La doctrina comparada ha posat en relleu que el pacte exprés d'imputació constitueix una garantia essencial: d'una banda, permet al causant ordenar lliurement les seves liberalitats i planificar la successió, i de l'altra, evita que els hereus es vegin privats de la seva porció legítima per la via de presumir intencions que no han estat manifestades. Per això, el legislador ha volgut excloure qualsevol interpretació tàcita o presumpció en aquesta matèria.

La solució adoptada en primera instància, en considerar imputable la condonació, introdueix un element d'inseguretat i es desvia de l'estricta literalitat legal. En efecte, l'admissió d'aquest criteri suposaria admetre que qualsevol liberalitat podria ser assimilada a un avançament de llegítima, amb la conseqüent erosió dels drets dels legitimaris.

En conseqüència, aquest Tribunal ha de concloure que la condonació del deute d'11.333,38 EUR no és imputable a la llegítima, atès que mai no va existir el pacte exprés que la normativa exigeix.

Cinquè.- En atenció a tot l'exposat cal fixar el relictum de la successió en la quantitat de 3.738.149,31 + 82.450,60 = 3.820.599,81.- EUR, fixant la llegítima que corresponia a la part apel·lant en la quantitat de (3.820.599,81:16)= 238.787,48.- EUR, import al qual escau deduir la quantitat de 20.612,65.- EUR rebuts a compte per l'actora, el que fixa l'import de la llegítima en 218.174,83.- EUR.

A partir del moment en què l'actora va rebre la suma de 156.354,71.- EUR en concepte de llegítima, el suplement d'aquest s'ha de fixar en 61.820,12.- EUR.

Correspondrà, per tant, estimar íntegrament el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la part recurrent i revocar en part la Sentència de la Batllia en el sentit de fixar l'import que li corresponia en concepte de suplement de llegítima en la quantitat indicada, confirmant els restants pronunciaments que sigui dit de passada, no han estat impugnats.

Sisè.- L'èxit del recurs d'apel·lació articulat comportarà que no hagi de fer-se pronunciament en relació amb les costes processals (art. 354.2 del Codi de Procediment civil)

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

ESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la Sra. Puig contra la Sentència 15/2025 dictada per la Batllia el dia 21/02/2025, revocant parcialment la seva part decisòria en el sentit de fixar l'import que li corresponia en concepte de suplement de llegítima en la quantitat de 61.820,12.- EUR en lloc dels 45.334,59.- EUR que es contemplaven, confirmant per la resta la resolució dictada. No ha de fer-se pronunciament sobre les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.