Caducitat CDD clàusula de rescissió de ple dret- festius, hores extraordinàries- prescripció (1000166/2018)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Jaume Tor Porta

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000136/2021 ORIGEN: 1000166/2018 - 00

NIG: 5300542120180001063

PARTS:

Apel·lant: Almansa

Representant: Sra. Tamarit

Advocat: Sra. Soriano

Apel·lat: Sr. Palau

Advocat: Sr. Corbacho

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

OBJECTE: laboral-caducitat-CDD-clàusula de rescissió de ple dret-festius- hores extraordinàries-prescripció

SENTÈNCIA 124-2021

Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2021 En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripci- ons legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual ex- pressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Per escrit de data del registre 09-04-2018, el Sr. Palau va interposar demanda a tramitar pel procediment laboral en contra de la societat Almansa en què sol·licitava la seva condemna a satisfer-li en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent, l'import de 841,50 euros (nets), més els 1.598,38 EUR en concepte de hores extres, vacances i festius pendents, el que suposa un total de 2.444,83 EUR augmentat tot amb els interessos legals corresponents a partir de la data de l'obligació de pagament de la quitança, a cotitzar prop de la CASS l'import precedentment expressat i, al pagament íntegre de les costes judicials que es produeixin, inclosos honoraris d'advocat i procurador i altres despeses que portin causa de la tramitació de les presents actuacions a acreditar en període d'execució de sentència.

2.- Per escrit del 1106-2018, la representació de la societat Almansa, es va oposar a la demanda, sol·licitant la seva íntegra desestimació.

3.- El Tribunal Unipersonal del Batlle, secció civil, ha dictat resolució en data 01-02-2021 amb la següent part decisòria :

"Que estimant majoritàriament la demanda formulada pel Sr. Palau contra la mercantil andorrana Almansa hem de declarar que :

Primer.- L'acomiadament practicat per l'empresa fou fet en forma indeguda, tot condemnant la defenent a pagar a la part agent les sumes netes de 841,50 EUR nets en concepte d'indemnització prevista a l'article 98.1 CRL, junt amb els interessos legals corresponents a partir de la data de contesta a la demanda; l'import de 1.598,38 euros en concepte d'hores extraordinàries, vacances i festius pendents, que mereixeran interessos a comptar de la contesta a la demanda.

Segon.- S'imposen les despeses processals causades, inclosos honoraris de lletrat de l'agent, que haurà de sufragar la part defenent.

Tercer.- Condemnar al demandat a declarar i cotitzar prop de la CASS les quantitats ressenyades.".

4.- La representació processal de la societat Almansa ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

En primer lloc pretén que el tribunal ha aplicat erròniament les regles sobre la caducitat i fent servir una documentació de la qual aquesta part no tenia coneixement.

En segon lloc, afirma que amb independència de la legislació aplicable, és en aplicació de la clàusula novena del contracte de treball que la relació de treball es va resoldre a partir del moment on el Sr. Palau va deixar de complir l'obligació essencial del contracte de poder portar una arma de foc, i que el tribunal no podia acudir de manera directa a la norma general.

D'altra banda, demana que es revoqui el pronunciament de la sentència relatiu als dies festius en virtut de l'exposat en el seu escrit de contesta.

En darrer lloc, sosté en relació a les hores extres que el tribunal s'ha equivocat en determinar la prescripció de la reclamació pel mes de març del 2017, en el càlcul de preu de l'hora, i en considerar l'existència d'hores extraordinàries.

Demana la revocació total de la sentència i la desestimació de totes les pretensions de l'agent, amb imposició a aquest darrer de les costes judicials d'ambdues instàncies.

5.- El Sr. Palau s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, d'acord amb les següents al·legacions:

1) la part defenent no havia dit res en primera instància sobre la prescripció de l'acció i no ho pot fer en segona instància quan a més la prescripció ha de ser al·legada per les parts ; 2) el contracte era un CDD que només es podia resoldre per una de les causes legalment previstes i en la pràctica no necessitava dur una arma de foc per desenvolupar les seves tasques laborals, i l'empresa el va acomiadar un més després d'haver rebut la notificació del rebuig de la sol·licitud de port d'arma ; 3) els festius són deguts ; 4) ell ha fet el màxim esforç probatori en relació a les hores extres i si bé el seu document és unilateral també ho és el de l'empresa, i no es poden posar en dubte els elements aportats pel banc client ; 4) el mes de març del 2017 no esta prescrit i 5) els càlculs de la sentència són correctes .

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per contracte de durada determinada de data 17-03-2017, i amb termini al 13-07-2017, la societat Almansa va contractar al Sr. Palau en qualitat de vigilant privat.

Per contracte de durada determinada de data 14-07-2017, la societat va tornar a contractar el Sr. Palau com a vigilant privat, essent el termini previst al 31-12-2017, tot i reconeixent com a data d'inici el 17-03-2017.

Aquest darrer extrem permet ja resoldre la qüestió de l'antiguitat que s'ha de tenir en compte per calcular la indemnització eventual de l'article 98 CRL : el propi contracte reconeix que l'antiguitat és a partir del 17-03-2017 i per tant l' antiguitat al moment de finalitzar la relació era de sis mesos menys dos dies, no essent per tant de rebut l'argument de l'empresa que el segon contracte seria un nou contracte a tots els efectes.

Ambdós contractes contenen un pacte novè que estipula :

"Novè.- El present contracte, tant mentre tingui durada determinada com pel cas que esdevingui indefinit s'extingirà podrà ser rescindit, per qualsevulla de les parts contractants, d'acord amb el que preveu la Llei 35/2008 del 18 de desembre sobre el codi de relacions laborals o, en el seu cas, en base al que estableix la legislació que es trobi vigent, en el seu dia, al Principat d'Andorra en matèria de contractació laboral, com així podrà ser rescindit immediatament en el cas de que no es presenten els penals nets o que el servei de policia no accepta la demanda de vigilant privat armat.".

Per carta del 15-09-2017, l'empresa ha notificat a l'empleat la resolució del seu contracte amb efecte immediat, invocant el citat pacte novè i la resolució de la secretària d'Estat de Justícia i Interior de data 06-06-2017 acordant desestimar la sol·licitud presentada per l'empresa el 17-03-2017 per tal d'obtenir l'autorització d'exercici del Sr. Palau com a vigilant privat amb arma, pel fet de tenir aquest antecedents penals a Espanya.

Segon.- Quant a la qüestió de la caducitat, i no pas prescripció, de l'acció per reclamació per acomiadament, és veritat que la mateixa no fou invocada en primera instància per la defenent que només va invocar la prescripció anyal de l'article 8,1 CRL en relació a la reclamació per hores extres del març del 2017.

És el tribunal qui va aixecar d'ofici la qüestió de la caducitat de l'article 8,2 que disposa que excepcionalment, la reclamació d'indemnitzacions per acomiadament té un termini de caducitat de 60 dies a comptar del moment en què la persona treballadora té coneixement de l'acomiadament, ja sigui per comunicació escrita, ja sigui perquè se li ha impedit treballar o accedir al lloc de treball o per qualsevol altra actuació de l'empresari que ho indiqui així.

Al tractar-se de caducitat, el tribunal la podia examinar d'ofici i aquesta qüestió forma ara part del debat i, essent objecte d'apel·lació, ha ser examinada per la Sala.

En el present cas, el tribunal ha considerat que l'acció no havia caducat ja que si bé és en data 15-09-2017 que s'havia notificat l'acomiadament (dies a quo) quedava justificat que l'agent havia sol·licitat justícia gratuïta el 06-10- 2017 i que la resolució definitiva al respecte li havia sigut notificada el 27-02- 2018, essent per tant l'acció introduïda el 09-04-2018 ( i no pas 2017 com es diu per error material en la sentència) no caducada.

La part apel·lant sosté que el tribunal hauria fet servir una documentació fora d'Autes per acreditar aquests extrems però això no és cert doncs l'agent havia aportat amb el seu escrit de demanda la copia de l'Aute d'aquesta Sala de data 27-02-2018 confirmant la denegació del benefici de justícia gratuïta (foli 18). La simple lectura del mateix permet constatar que les dates indicades pel tribunal són correctes.

Ara bé, pel que fa a la qüestió del càlcul del termini, la part defenent i recurrent considera que procedeix tenir en compte una suspensió del termini de 60 dies durant la tramitació de l'expedient de justícia gratuïta.

Però és de recordar que ja ens vam pronunciar en relació a aquesta qüestió dels efectes de la petició de justícia gratuïta sobre la caducitat de l'article 8 CRL.

En efecte, en la nostra sentència 468/15 del 29-04-2016 explicàvem :

" La qüestió dels efectes que s'han de reconèixer a la petició de justícia gratuïta sobre la caducitat comporta una doble problemàtica, ja que es tracta d'una banda de determinar quins són aquestes efectes i d'altra banda de determinar fins a quin moment es poden desplegar.

Quant al primer aspecte de la qüestió, la resposta ja és coneguda. En efecte, malgrat que es tractés del termini de 30 dies relatiu al desistiment justificat que evoca també l'article 8, la sentència d'aquesta Sala 163/11 de data 29-09-2011 (citada per les parts i pel tribunal) és del tot aplicable al present cas.

Motiva que "La caducitat resulta de la inactivitat de les parts durant el termini fixat per la Llei o la jurisprudència.(...) Sempre la jurisprudència ha considerat que la sol·licitud del benefici de l'assistència lletrada gratuïta, quan especifica expressament l'objecte del litigi, constitueix la primera etapa de l'exercici de l'acció judicial. No es tracta d'una formalitat preliminar que tindria per efecte només suspendre el termini de caducitat, ja que el mateix no es pot mai suspendre, al contrari del termini de prescripció, sinó que s'integra en la formalització concreta de l'exercici de l'acció en reclamació. Per tant, havent el treballador manifestat la seva voluntat d'exercir la seva acció en reclamació d'indemnització per desistiment justificat, mitjançant una sol·licitud de benefici d'assistència lletrada gratuïta, primera formalitat de la seva acció judicial, interposada dintre del termini legal de caducitat, la referida reclamació no ha caducat".

Aquesta solució també era la de la sentència 203/07 la qual precisava "La Constitució garanteix el dret a la defensa i a l'assistència tècnica d'un lletrat. Per tant, si per instar una acció judicial és necessita la nominació d'un advocat d'ofici, no considerar que la sol·licitud de l'assistència gratuïta d'un advocat no s'integra en la formalització concreta d'una acció judicial, aniria contra el dret a la jurisdicció, altre dret fonamental garantit per la Constitució. En conseqüència, havent la Sra. C.S.A. sol·licitat l'assistència d'un lletrat per iniciar la presenta acció, dins el termini de 60 dies previst a l'article 7 de la Llei sobre el contracte de treball, l'acció no ha caducat."

Per tant, en el nostre cas, és innegable que al moment de presentar la seva petició de justícia gratuïta, i per tant la seva voluntat d'exercitar la seva acció laboral per a indemnització per a acomiadament, el termini de 60 dies no havia escolat.

Aquestes consideracions sobre el fet que la petició de justícia gratuïta integra la demanda són difícilment compatibles amb l'afirmació del tribunal segons la qual el procediment laboral només s'inicia amb la interposició de la demanda.

El segon aspecte l'introdueix el tribunal unipersonal en considerar que per tal d'evitar un frau a la llei o un abús, l'escrit de demanda s'hauria de presentar en un termini que partiria des del moment de la designació del lletrat.

Així, el que fa la sentència és considerar que el termini de caducitat s'ha trobat suspès entre el moment de la sol·licitud de justícia gratuïta i la designació de l'advocat.

Però, la caducitat no és susceptible ni de suspensió ni d'interrupció, ni tampoc de renúncia o de modificació. (Al respecte no es pot considerar com a correcta l'expressió "interromp sine die" emprada pel tribunal ja que cal diferenciar l'interrupció d'un termini de la seva suspensió. En cas d'interrupció, el termini s'atura i comença un nou a partir de zero, mentre que en cas de suspensió, és el mateix termini que queda sense córrer durant la causa de suspensió i torna a córrer a partir del punt on s'havia parat quan desapareix la causa de suspensió. Per tant la noció de sine die no té sentit en relació a la interrupció sinó més aviat amb la suspensió).

Dit d'una altra manera, un cop constatat que la sol·licitud de justícia gratuïta i per tant la reclamació s'havia presentat dintre del termini (és a dir abans del 07-12- 2014 en el nostre cas) no es podia oposar la caducitat al demandant.

Pel que fa al risc de frau o d'abús, és cert que a partir del moment on es considera que l'acció no ha caducat i és admissible, es podria donar que el demandant no presenti el seu escrit en un termini raonable, causa que podria atemptar a la seguretat jurídica. Però, no es tracta més d'un problema en relació a la caducitat de l'article 8. En el present cas, no hi cap frau de llei ni cap abús doncs constatem que el demandant ha iniciat la seva acció en el termini legal i que l'escrit de demanda va ser presentat 28 dies després de la designació del lletrat.

En aquestes condicions, no es pot confirmar el criteri de la instància i s'ha d'entrar en l'examen de les pretensions de l'agent.

Tercer.- Sobre el fons, en aquesta alçada el debat es centra sobre la qüestió de dir si, com ho ha considerat el tribunal, les normes generals sobre la resolució dels contractes de durada determinada impedien la resolució de la relació laboral en aplicació de la clàusula contractual, o si dita clàusula permetia la rescissió del contracte fora de tota consideració d'acomiadament, com ho sosté la part empresarial.

Això comporta prèviament tenir en compte la jerarquia de les normes.

I, pel que fa a la jerarquia normativa, l'article 3 CRL és clar en disposar que els drets i les obligacions derivats de la relació laboral es regulen per:

Les disposicions contingudes a la Constitució.

Els tractats i acords internacionals vigents al Principat.

Les disposicions legals.

Els convenis col·lectius en els àmbits que determina l'ordenament jurídic.

Les disposicions reglamentàries.

En matèria de seguretat i salut en el treball, a manca de regulació expressa, tenen caràcter supletori les disposicions dels convenis aprovats per l'Organització Internacional del Treball (OIT).

La voluntat de les parts segons el contracte de treball, sempre que el seu objecte sigui lícit i no estableixi, en perjudici de la persona treballadora, condicions menys favorables o contràries a les disposicions legals o reglamentàries o als convenis col·lectius.

Els usos i costums professionals, que només són aplicables en defecte de disposicions legals, reglamentàries, convencionals o contractuals. Els costums i usos professionals requereixen sempre l'aportació de prova.

El fet que la Llei laboral sigui superior a les previsions del contracte de treball no impedeix que el mateix contingui previsions no legalment previstes sinó que significa que no pot comportar previsions contràries als manaments legals o menys favorables per l'assalariat, essent recordat que l'article 4 in fine CRL disposa que els manaments del Codi són imperatius i, llevat d'indicació contrària, constitueixen uns mínims irrenunciables de compliment obligatori per a treballadors i empresaris.

Quart.- En el nostre cas, l'empresa reprotxa al tribunal d'haver anat directament a la legislació que preveu les causes de resolució d'un contracte laboral enlloc d'haver aplicat la clàusula que permet resoldre automàticament el contracte.

Si bé la clàusula novena queda redactada per aplicar-se tant als contractes de durada indefinida com als contractes de durada determinada, s'ha de tenir en compte que és justament la qüestió de la finalització de la relació que distingeix el règim del CDD i del CDI.

És a dir que la natura específica del CDD exclou en principi la possibilitat d'una resolució unilateral abans del termini.

I justament el CRL comporta una reglamentació pròpia i precisa de les condicions en les quals un CDD es pot extingir.

L'article 89 disposa que el contracte s'extingeix en els casos següents:

Per expiració del termini o acabament de l'obra per al qual s'ha pactat.

Per acord mutu de les parts.

Per mort o incapacitat total permanent de la persona treballadora per dur a terme la tasca contractada.

Per mort, incapacitat o jubilació de l'empresari persona física sempre que comporti el tancament de l'empresa.

Quan la persona treballadora sigui privada de llibertat per sentència condemnatòria ferma.

Per declaració de fallida de l'empresari.

Per cas fortuït, força major o causa legal que impossibiliti la continuïtat del negoci i que provoqui el tancament de l'empresa o centre de treball amb impossibilitat absoluta de reprendre l'activitat laboral o per haver transcorregut el termini de tres mesos de suspensió per cas fortuït o força major que n'impossibilitava temporalment l'activitat,

Pels supòsits a què fa referència la secció segona, (és a dir els articles 91 a 97 CRL relatius al comiat no causal en cas de CDI, al comiat per causes objectives en cas de CDI, al comiat disciplinari, al desistiment en cas de CDI o si és dintre del període de prova), val a dir supòsits que concerneixen principalment el CDI.

A més, l'article 98.2 disposa que en els contractes per durada o obra determinada la resolució del contracte per part de l'empresa amb anterioritat al termini fixat, llevat dels casos de comiat procedent, de comiat justificat, de mutu acord de les parts o d'extinció del contracte per cas fortuït o força major, comporta l'obligació de l'empresa de satisfer una indemnització pels danys i els perjudicis ocasionats a la persona treballadora, que és fixada per la jurisdicció competent. En qualsevol cas, la indemnització per danys i perjudicis no pot ser inferior ni a la indemnització per comiat injustificat que hauria correspost en un contracte per durada indeterminada, ni a l'equivalent a tres mesos de salari per any que resti per transcórrer de la relació pactada.

Per tant, la discussió sobre la qüestió de saber si podia ser aplicable al Sr. Palau el supòsit de l'article 91.1 a) (ineptitud sobrevinguda de la persona treballadora, acabat el període de prova, per haver-se produït una inhabilitat o una manca de facultats professionals que té com a origen la persona del treballador per a la realització de les tasques essencials de la seva feina) és fora de lloc doncs l'article 91.1 precisa que només s'aplica als contractes per temps indefinit.

Cinquè.- És d'aquesta prespectiva que hem d'estudiar el plantejament de la part empresarial que esqueia aplicar directament la clàusula "amb independència de la legislació aplicable".

D'una banda, el joc de la clàusula novena, la qual és resolutòria i no suspensiva, no es pot concebre ja que les garanties reconegudes a l'assalariat en CDD són d'ordre públic i que per tant no hi pot renunciar vàlidament al moment de signar el contracte de treball de durada determinada.

Un assalariat no pot acceptar de manera anticipada la ruptura del seu CDD per l'empresari per d'altres causes que les previstes pel CRL, encara que fossi per un motiu exterior a la voluntat de les parts.

D'altra banda però, no escapa a la Sala que la clàusula novena va vinculada directament a la natura del lloc de treball del Sr. Palau, és ben bé la tasca de vigilant privat que va desenvolupar, concretament prop d'un banc.

L'article 1 del Decret dels Veguers del 09-11-1981 al qual s'ha de reconèixer valor legislatiu disposa que per a desempenyar la funció de vigilant privat a Andorra és necessari no tenir antecedents penals dolosos. És de veure com el text legal es refereix a la funció de vigilant privat sense cap precisió sobre el fet que sigui armat o no.

És així que al dia mateix de la contractació l'empresa va presentar la sol·licitud corresponent de vigilant privat.

Per consegüent, és evident que a partir del 18-08-2017, el Sr. Palau no podia més desenvolupar legalment les seves tasques de vigilant privat, armat o no.

Així les coses ens trobem en una situació que enfronta dues normes legislatives.

Però, aquesta problemàtica situació per l'empresa ve del fet d'haver contractat i renovat el contracte en CDD d'una persona com vigilant privat abans de tenir l'autorització administrativa necessària, quan l'article 2 del Decret dels Veguers del 09-11-1981 disposa que la comunicació del nomenament del vigilant a la policia s'ha de fer amb un mes d'antelació.

En segon lloc, si bé l'empresa va voler que l'autorització per portar una arma de foc és un requisit indispensable per a realitzar la tasca per la qual el Sr. Palau va ser contractat, també és un fet evident que durant quasi 6 mesos, el mateix va poder treballar com a vigilant, sense arma, i que fins i tot va poder continuar treballant entre el 18-08-2017, data de notificació de la decisió administrativa, i el 15-09-2017, data de notificació de la resolució.

Al respecte, l'empresa explica aquest termini de quasi un mes pel fet que els seus representants estaven en posició de vacances, però aquest fet no queda acreditat i sobretot, no és acceptable l'argument que una empresa de seguretat, tot i el període d'estiu, no tingui un representant disponible per procedir a la resolució d'un contracte que segons defèn s'havia d'acabar de manera automàtica puix el seu assalariat no tenia més el dret de treballar com a vigilant.

Finalment, com encertadament ho ha apuntat la sentència d'instància, el segon contracte descriu el lloc de treball del Sr. Palau com el de "pròpies d'un vigilant privat/classificador repartidor de correu", existint per tant la possibilitat de modificar el seu lloc de treball sense que existís cap necessitat de posar-fi a la relació laboral de manera anticipada.

Així les coses, s'ha de fet constatar que l'empresa ha posat fi de manera irregular al CDD el que equival a un acomiadament improcedent i dona lloc a la indemnització de l'article 98.2.

Sisè.- Pel que fa als dies festius, la part apel·lant no exposa cap greuge en contra de la resolució d'instància i es limita a demanar la revocació "amb plena observació del ja exposat en l'escrit de contesta a la demanda".

Però, la natura del recurs d'apel·lació no permet tal remissió als arguments de primera instància sinó que exigeix que s'articulin uns greuges en contra de la sentència dictada.

La part apel·lant no ho fa i constatem que no hi ha res a dir en contra de la motivació de la sentència sobre aquesta qüestió doncs el tribunal ha examinat de manera detallada quins foren els dies festius treballats impagats i va estimar parcialment les pretensions de l'agent al respecte.

Setè.- Pel que fa a les hores extres, la sentència d'instància recorda i aplica de manera encertada la nostra jurisprudència al respecte, en particular la sentència del 20-07-2017.

En efecte, donada la dificultat pels assalariats d'establir la realitat de les seves hores extraordinàries, la Llei ha previst diverses formalitats i obligacions, essencialment al càrrec de l'empresari, per establir de manera objectiva i precisa la computació horària. Es tracta d'una manera d'establir la realitat de la prestació essencial de l'assalariat de posar-se a disposició de l'empresa durant el temps convingut. Tal sistema és per tant essencial, i encara més quan la llei regula de manera molt precisa la remuneració de les hores extraordinàries en funció del seu volum.

D'aquí l'article 63 CRL (ara 59 LRL) relatiu al pla horari i a l'obligació de formalitzar la conformitat de l'assalariat amb el còmput de les hores treballades.

L'empresa que no respecta aquestes obligacions ha de suportar la inversió de la càrrega de la prova que permet a l'empleat, sempre i quan aporta una prova mínima i coherent de que poden existir hores extres, obligar a l'empresari a aportar una prova contrària.

En el present cas, el Sr. Palau ha aportat un relat detallat de les hores que pretén haver efectuat mentre que l'empresa ha aportat un pla horari, però el mateix no esta firmat per ningú i ha quedat establert que el mateix es podia derogar, el que s'explica donat la natura de l'activitat, tal com ho recorda el contracte de treball.

També s'ha aportat per part del banc on el Sr. Palau desenvolupava les seves tasques els fulls de serveis que permeten confirmar les seves hores de presència.

És així que el tribunal ha pogut determinar que, essent l'horari de 40 hores setmanals i respectant els termes de l'article 62 CRL ("El còmput de les hores extraordinàries s'efectua prenent com a base la jornada legal ordinària de 40 hores setmanals. En els contractes de treball a temps parcial es pren com a base la jornada fixada contractualment."), les hores reclamades es corresponien amb hores realment treballades, i els elements aportats per la part empresarial en aquesta alçada no permeten contradir aquesta realitat.

Pel que fa a la prescripció de les hores extraordinàries del mes de març del 2017, no queda contradit útilment que el dies a quo del termini anyal de l'article 8,1 és el 13-04-2017, dia en el qual s'ha declarat el salari de març, i per tant del moment on l'assalariat ha pogut saber que no se li havien satisfet les hores en qüestió. No queda justificat que l'assalariat en hauria tingut coneixement amb anterioritat. Compte tingut de la petició de justícia gratuïta del 06-10-2017 i de la demanda laboral del 09-04-2018, la prescripció anyal no ha pogut jugar.

Vuitè.- Segons els principis en la matèria ara recollits en l'article 354.2 CPC ("En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d'apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d'apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l'apel·lant".) escau imposar les costes de segona instància a la part apel·lant.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

Primer.- DESESTIMAR el recurs de la representació processal de la societat Almansa en contra de la sentència del Tribunal Unipersonal del Batlle, secció civil, de 01-02-2021, de la qual confirmen la part decisòria.

Segon.- IMPOSAR a la societat Almansa, les costes judicials de segona instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.